L'article dóna criteris lingüístics que cal tenir en compte per tal de redactar ciència.The article gives linguistic criteria that should be considered while writing science

Daniel Cassany Comas

Cassany Comas, Daniel

Hemeroteca Cientifica Catalana

CIÈNCIA I DIVULGACIÓUn dia una velleta va demanar a AlbertEinstein que li expliqués la teoria de la rela-tivitat. El físic ho va fer tan bé com va poderi va preguntar: «que l’ha entesa?». La velle-ta va respondre: «No, que me la podria tor-nar a explicar?». El savi va exposar llavorsla teoria amb mots planers, però la velletarespongué de la mateixa manera. Al cinquèintent, amb una transformació informativabrutal, la velleta digué: «Ara sí!, senyorFER ENTENDRE LA CIÈNCIA ALS QUI HO NECESSITINDANIEL CASSANYDepartament de Lingüística i Traducció, Universitat Pompeu FabraAdreça: Departament de Filologia i Traducció. Universitat Pompeu Fabra. La Rambla, 30-32.08002 Barcelona.Adreça electrònica: daniel.cassany@trad.upf.esComunicar ciència(C. Junyent, ed.)Treballs de la SCB. Vol. 51 (2001) 189-193RESUML’article dóna criteris lingüístics que cal tenir en compte per tal de redactar ciència.Paraules clau: ciència / escriptura / divulgació.SUMMARYMake understanding science those who needThe article gives linguistic criteria that should be considered while writing science.Keywords: science / writing / popular science.«Al començament existia la paraula»(Sant Joan, 1, 1)190 DANIEL CASSANYEinstein, ara sí que l’entenc!». «Doncs, miri,això ja no és la teoria de la relativitat», con-clogué el físic.Prescindint de si és certa o no, aquestaanècdota resumeix moltes concepcions queté avui bona part de la nostra comunitat so-bre la ciència i la seva divulgació. S’enténque la ciència és independent dels contex-tos, atemporal i ubiqua, que existeix al mar-ge de persones, comunitats i cultures. Aixímateix, la tasca de recerca consisteix nomésa descobrir i a posar nom a allò que, de fet, jaés, ha estat i serà.Aquest coneixement es representa demanera neutra i objectiva amb el llenguatgedisciplinari que gestionen els experts decada camp. Es tracta d’un registre lingüísticextremadament especialitzat, amb una altadensitat terminològica, despersonalitzaciógramatical, limitació dels temps verbals alpresent, desenvolupament nominal i inte-gració de codis artificials (matemàtica, fór-mules químiques, lògiques) i sistemes for-mals de representació de dades (taules, grà-fics).S’entén que aquest registre especialitzatés exclusiu; és a dir, que qualsevol intent detransformar-lo per acostar el coneixement ano especialistes està condemnat al fracàs,perquè devalua el contingut original, talcom satiritza l’anècdota. Com més grossasigui la divulgació —popularització o vulga-rització, amb mots més devaluadors— mésgreu és la traïció al coneixement original. Lametàfora geomètrica que representa aques-ta concepció és la de l’escala vertical, amb elconeixement científic, neutre, complet i in-dependent, al capdamunt, i amb successi-ves reverberacions en els graons inferiors,de menys a més estrafetes.CIRCULACIÓ DE LA CIÈNCIAAl nostre entendre, l’anècdota amaga unparany important, que és el de considerarque tant Einstein com la velleta —i, per ex-tensió, tothom— tenen un mateix punt devista respecte de la teoria de la relativitat ide la ciència. Però tan clar és que el físic pre-tén explicar la realitat de manera racionalen elaborar la seva teoria, com que la velletano aspira de cap manera a copsar-la ambtots els ets i uts, ni a comentar-la o a rebatre-la. La pregunta clau és: per què vol conèixeraquesta teoria la velleta?, què vol saberexactament?, què en vol fer? Els intentsd’Einstein segurament fracassen —i perdo-nin la immodèstia!— perquè el físic provad’explicar la teoria com si la velleta tinguésles mateixes motivacions que un científic,encara que menys formació. Potser si tin-guéssim respostes detallades a les pregun-tes anteriors podríem trobar explicacionsadequades a les necessitats de la destinatà-ria.Al contrari de la visió mitificada i quasiintocable de la ciència que pressuposa l’a-nècdota, considerem que la ciència és unaelaboració íntegrament humana, i que estàestretament relacionada amb la forma dis-cursiva amb què es representa: «al comença-ment existia la paraula» (Gutiérrez Rodilla,1998). Com a discurs, la ciència està lligada a contextos comunicatius particulars, a mo-ments i llocs històrics, i a variables sociocul-turals que en condicionen el desenvolu-pament i la formulació (Aronowitz, 1988,pàg. 342-352). La seva eina fonamental derepresentació és el llenguatge verbal i, enconcret, la modalitat escrita (tal se val que si-gui escrit per ser llegit, escoltat o vist) i elscodis formals (matemàtica, formulacionsquímiques i físiques, taules) particulars decada disciplina, desenvolupats històrica-ment a partir del llenguatge escrit (Raible,1994, pàg. 10).Així doncs, la ciència depèn del llen-guatge i aquest, dels individus i de les co-munitats. Com que les persones som dife-FER ENTENDRE LA CIÈNCIA ALS QUI HO NECESSITIN 191rents i tenim interessos variables, també ensaproximem a la ciència des de diversesperspectives, i la ciència ha d’adaptar-se atotes aquestes circumstàncies. Així la tascadivulgadora consisteix a reelaborar o recon-textualitzar —a re-crear— el coneixementcientífic per a cada audiència. Això no im-plica només resumir o reduir unes dades pre-establertes en un registre més elevat, sinótambé seleccionar-les, ampliar-les, reorga-nitzar-les i reformular-les per a lectors quetenen objectius diferents als de trobar unaexplicació racional als fets.Segons aquesta concepció, la ciència cir-cula a través de tota mena de canals (journals,periodisme, trobades) en les comunitats hu-manes, per adaptar-se a tots els lectors quenecessiten apoderar-se de coneixementscientífics a la seva manera —talment com elscanals de regadiu d’un camp, que neixen enuna font i que deixen la quantitat d’aigua ne-cessària a cada planta. I no ho fa només enun sol eix, de dalt a baix, del discurs especia-litzat al popular, sinó en totes direccions i enels diversos àmbits culturals. Cada adapta-ció de contingut científic a un nou contextno és cap traïció ni pèrdua, sinó una novaforma de mostrar la ciència, des d’una pers-pectiva nova, adaptada als interessos i lesnecessitats de persones diferents (Calsami-glia i Cassany, 1999).ANÀLISI DEL LECTOREn aquest marc, l’èxit de la tasca divul-gadora depèn en bona mesura de l’habilitatque tingui el divulgador (científic, periodis-ta) de construir ponts entre el coneixementcientífic preestablert i les expectatives dellector, d’elaborar discursos divulgadorsque adeqüin el contingut científic construïten contextos especialitzats a cada nova si-tuació: divulgació general, semiespecialit-zada, interdisciplinària. La comunicaciótecnicocientífica (Warren, 1993) ofereix tèc-niques d’anàlisi del lector perquè el divulga-dor calculi amb precisió el perfil del seudestinatari (necessitats, coneixements pre-vis, habilitats de processament). Respondreles preguntes següents permet prendre de-cisions sobre la divulgació.Perfil del lector Criteris per a divulgar— Criteris per a discriminar dades rellevants;estructura més adequada del text; punt devista i enfocament del tema.— Grau d’explicació i redundància; nombrede citacions i referències bibliogràfiques;selecció terminològica; explicació deconceptes i termes.— Inclusió o no d’aquests idiomes; traducció ono de citacions; grau d’explicació degràfics, mapes, taules; grau de complexitatdels suports visuals.— Presentació i disseny; extensió; tipusd’ajudes (sumaris, marcadors textuals,índexs i subíndexs, notes de peu de pàgina,finals, etc.).1. Propòsit de la comunicació: quines dadesbusca?, què n’ha de fer?, com les usarà?, quèllegirà primer?2. Coneixements sobre el tema: quinsconeixements previs té (background)?, quinesteories, conceptes, autors coneix?, quinaterminologia domina?3. Habilitats de processament: llegeix altresidiomes?, entén formulacions lògiques,matemàtiques, químiques?, llegeix mapes igràfics?4. Condicions de la lectura: quant temps té perllegir el document?, on el llegirà?, estaràcòmode?, etc.TAULA 1. Relació entre el perfil del lector i el document.192 DANIEL CASSANYCom que el destinatari pot ser indivi-dual/col·lectiu, homogeni/heterogeni, co-negut/ desconegut, l’anàlisi del seu perfilpermet identificar diferents tipus de lectors(principal, secundari, perifèric, filtre, etc.) iprecisar l’horitzó de recepció del text (ex-pectatives, coneixements previs) per pren-dre decisions retòriques sobre la forma (gè-nere, estil, registre) i el contingut (dades, es-tructura) de la divulgació.No cal que hi hagi sempre expectatives ointeressos previs del destinatari per a poderdivulgar, com en l’anècdota de la velleta.Les expectatives de l’audiència depenendels coneixements previs i, doncs, dels dis-cursos disponibles, que circulen en la co-munitat, de manera que la iniciativa divul-gadora de l’autor i les expectatives del lec-tor interactuen. Si bé l’autor elabora el seudiscurs segons el lector, és el discurs el quese selecciona els seus lectors (Long, 1990).RECURSOS RETÒRICS I LLENGUATGEPLANERL’anàlisi del discurs escrit i els manualsde redacció general (Cassany, 1993) i tècni-ca (Turk i Kirkman, 1989) ofereix una varia-da gamma de recursos expressius per aconstruir textos adaptats a tota mena de si-tuacions. Tots els trucs posen èmfasi a servirel lector com si fos el comensal d’un banqueti l’autor el cuiner de les menges. Encara queles fronteres siguin difuses, distingim re-cursos de contingut i prosa (prescindimd’aspectes tipogràfics):El contingut. Cal seleccionar les dadessegons el punt de vista del lector i ordenar-les seguint la progressió més idònia per a lalectura; primer, el més conegut i bàsic, peròtambé important, que permet accedir a lesdades posteriors, més complexes. L’estruc-tura jeràrquica d’apartats i subapartats,identificats amb títols interns, orienta el lec-tor en documents extensos. Els paràgrafsmonotemàtics de mida raonable marquencanvis de tema. Cada pàgina hauria de te-nir una imatge diferent —com si fos un qua-dre plàstic— de l’anterior i de la posterior, afi que el lector la pugui recordar visual-ment.També facilita la comprensió l’ús d’es-tructures informatives com les oposicionsdicotòmiques (positiu/negatiu, abans/des-prés); les analogies i les metàfores (l’escalavertical, canals de regadiu), que permeten ex-plicar fets desconeguts relacionant-los ambel que ja es coneix, o la narració (anècdotad’Einstein) i la descripció, que són seqüènciesdiscursives més corrents que les exposi-cions lògiques.La prosa. Dues recomanacions bàsiquesfan referència a la llegibilitat lingüística del’escrit, al grau de dificultat, i a l’interèshumà del contingut, al grau de concreció.Pel que fa a l’elaboració de prosa plane-ra, convé fer oracions curtes perquè la capa-citat mitjana de la memòria de treball dellector és força reduïda (quinze ítems omots), i les oracions extenses o complexespoden sobrecarregar-la: exigir al lector re-llegir diversos cops un fragment per a cop-sar-lo. Se sol recomanar preferir l’estil ver-bal (qualsevol intent de transformar-lo per aacostar) al nominal (qualsevol intent de trans-formació del registre per a l’acostament), encaraque el primer exigeixi usar més subjectes icomplements verbals que el segon, i aquests’associï al periodisme i a l’objectivitat.També cal evitar la substantivitis, és a dir, elsgrups nominals excessivament desenvolu-pats (el fet que qualsevol intent de transforma-ció del registre per a l’inici d’un procés d’acosta-ment del coneixement a no especialistes), quesolen incloure fullaraca o mots buits quedestorben més que no pas signifiquen (el fetque, l’inici, el procés de, etc.). També s’hacomprovat que les paraules més corrents i,doncs, les més fàcils són les més curtes, deFER ENTENDRE LA CIÈNCIA ALS QUI HO NECESSITIN 193manera que, si no hi ha matisos rellevants ino són termes especialitzats i necessaris, ésmillor usar mots curts i corrents (força reduï-da) que llargs i cultes (relativament reduïda).Una altra forma d’elaborar un discursplaner consisteix a incorporar característi-ques lingüístiques del diàleg, que és el dis-curs més corrent en la comunitat humana iel primer que aprèn el nadó. Per això, sónútils les preguntes retòriques que s’adrecenal lector (per què vol conèixer aquesta teoria lavelleta?), l’ús de frases fetes i refranys (ambtots els ets i uts) que remeten a la cultura po-pular, la introducció de veus diferents (cita-cions, ecos: al començament era la paraula...).Pel que fa a la concreció, és útil que l’au-tor es presenti amb una primera personagramatical (jo, nosaltres) que explicita el sub-jecte de les afirmacions i que no necessària-ment incrementa la subjectivitat, i que s’a-dreci als lectors directament amb vostè(perdonin la immodèstia) o vosaltres, si és ne-cessari. També rebaixen el nivell d’abstrac-ció utilitzar exemples i anècdotes (la velleta),incloure noms propis amb majúscula inicialde referents coneguts pel lector (Einstein), ipersonalitzar les accions amb protagonistesparticulars (divulgador, científic, lector) en llocde deixar-les en la impersonalitat.La conjuminació de tots aquests recursospot fer no només que el discurs científic, di-vulgador o no, sigui més comprensible peral lector, sinó que també sigui bell... perquèla bellesa no està renyida amb la ciència icoincideix amb la veritat —com diu el poeta.BIBLIOGRAFIAARONOWITZ, S. (1988). Science as Power. Discourse andIdeology in Modern Society. Minneapolis: Universityof Minneapolis.CALSAMIGLIA, H.; D. CASSANY. (1999) «Voces y conceptosen la divulgación científica». Revista Argentina deLingüística, núm. 15, pág. 173-208.CASSANY, D. (1993). La cuina de l’escriptura. Barcelona:Empúries. [Versió castellana: La cocina de la escritu-ra. Barcelona: Anagrama, 1995.]GUTIÉRREZ RODILLA, B. (1998). La ciencia empieza en la pa-labra. Análisis e historia del lenguaje científico. Barce-lona: Península.LONG, R. C. (1990). «The Writer’s Audience: Fact or Fic-tion?». A: KIRSCH, G.; D. H. ROEN: A Sense of Audi-ence in Written Communication. Newbury Park:Sage, pàg. 73-84.RAIBLE, W. (1994). «Orality and Literacy». A: GÜNTHER,H.; O. LUDWIG (ed.). Schrift und Schriftlichkeit. Writ-ing and Its Use. Berlín: Walter de Gruyter, pàg. 1-17.TURK, C.; J. KIRKMAN (1989). Effective Writing. Improvingscientific, technical and business communication. 2aed. Londres: E.& F.N. SPON.WARREN, T. L. (1993). «Three Approaches to ReaderAnalysis». Communicator, núm. 4, pàg. 6, 14-17.RESSENYA CURRICULARDaniel Cassany és doctor en ciències del’educació, professor titular d’anàlisi deldiscurs de la Facultat de Traducció i Inter-pretació de la Universitat Pompeu Fabra.A més de nombrosos articles, ha publi-cat llibres sobre escriptura, com ara La cuinade l’escriptura, editat per Empúries (1993),que també ha estat traduït al castellà perAnagrama (1995).

Fer entendre la ciència als qui ho necessitin

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana