Pitol, Sergio

Biblioteca Digital de les Illes Balears

La vida al costai del cine 
a uns dies em va telefonar el 
meu amie, fescriptor Carlos 
Monaváis, premi Anagrama 
de f any passât, per comen-
tar-me que en un relat meu 
publicat recentment havia 
advertit un homenatge a 
Ernst Lubitsch, que havia détectât el 
Lubitsch's touch en alguns dels diàlegs 
inversemblants que poblen el text. El 
comentari em va deixat bastant per-
plex. Carlos és un dels meus més veils 
amies, el més intim, amb qui des de 
fa quaranta anys he compartit el gust 
per moites obres literàries i també la 
passio pel cine. Em va sorprendre que 
no reconegués en aquells diàlegs un 
deix seu, que si d'alguna manera im-
plicaven un homenatge ocult era a ell 
i a les introduccions a la secció parò-
dica que setmanalment pubhea a un 
diari mexicà. ¿Don podría haver tret 
la inspirado procèdent de Lubitsch, 
un cineasta al quai he admirât des de 
l'adolescència? El meu fervor f he as-
senyalat de manera oberta en algunes 
obres. A la meva primera novefla hi 
ha un capítol voluntàriament grotesc 
en què una alta 
funcionà-
cultural mexicana assisteix a un acte 
cultural per celebrar un aniversari de 
Lubitsch, i f entrevisten per a la tele-
visió. En aquella sessió es presenta To 
be ornottobe. El nom del director ale-
many h és completament desconegut. 
Les sèves respostes són una successió 
ininterrompuda de desbarats; alla vaig 
tractar de recrear aquelles divertides 
comédies d'errors que sovint aparei-
xen a f obra del cineasta alemany. Una 
altra de les meves novefles du per ti-
tol El desfile del amor, un deis films 
més importants d'aquest mateix di-
rector. Segurament existirán, en al-
tres novefles meves, efectes lubits-
chians dels quais no en sóc conscient, 
com no ho era que apareixien en 
aquest darrer relat. I quan pensava en 
aixô se'm va fer ciar que f instint de 
Monsiváis només havia errât el blanc 
per miflímetres. No eren els diàlegs, 
sino f escenari en què es movien els 
personatges i alguns détails els que 
provenien del mon de Lubitsch. I el 
descobriment d'aquest empremta es 
va sumar al plaer que l'elogi de l'amie 
m'havia produit. 
Aixô ja pot donar un indici de la 
viva refació que 
e x i s -
teix entre la meva literatura i el cine. 
No podría ser d'una altra manera, per-
qué des de la infantesa el cine va ser 
per a mi una de les poques fmestres 
per guaitar el món. Jo vivia a un in-
genio sucrer de Veracruz, i al pobre 
més próxim, Potrero, cada dissabte es 
projectaven peflicules en un immens 
hangar. El meu germa i jo féiem una 
llarga caminada vencent la por a fobs-
curitat i el profund fang en qué es 
convertien els camins en época de plu-
ges fins a arribar a aquella deu sagra-
da de sorpreses, terrors i félicitât. Hi 
assistíem sempre, fos quin fos el pro-
grama. Havíem de suportar de vega-
des drames inintefligibles i comedies 
sentimentals que ens eren insubstan-
cials i soporíferes. Molt sovint, pero, 
la sort ens somreia. Feia seixanta anys, 
el repertori americà inclo'ia molts de 
films que podien disfrutar tant els 
adults com el public infantil: la ino-
blidable Isla del tesoro, en qué John 
Silver, el terrible pirata, era ni més mi 
manco que el portentos Wallace B e -
ery, i Jim, el nin que f idolatra, aquell 
que tots anhelàvem ser, era Jackie Co-
oper; les innombrables peflicules co-
lonialistes de 1'época, Gunga Din, La 
carga de los seiscientos dragones {La car-
ga de la brigada ligera, a Espanya), Los 
tres lanceros de Bengala (Tres lanceros 
bengalies, a Espanya,), Beau Geste, en-
tre d'altres, en les quals els herois 
eren gairebé invariablement 
Gary Cooper, Cary Grant, 
Ray Milland i Frenchot 
Tone, a més de drames 
més complexos pero tam-
bé carregats d'aventures i 
exotisme com Mares de 
China, també amb Wa-
llace Beery, Jean Har-
low i Clark Gable. És 
indubtable que aqüestes 
imatges aconsegueixen 
posar encara ara en mo-
viment la meva imagina-
do. Quan les he torna-
des a veure a la televisió 
o en vídeo, l'enlluerna-
ment viscut aquelles nits 
torna a sorgir. 
Al final de la meva infan-
tesa i començament de l'a-
dolescència un ait percentatge 
de les peflicules estava destinât 
Millor que no el cine que reflectia el tema bél'lic va resultar ser aquell 
que tractava de derrotar Venemic intern, la quinta columna: 
els espíes i els traidors... 
a enfortir l'esforc béflic. E l 1942, 
Mèxic va declarar la guerra a les 
potencies de l'Eix: Alemanya, 
Italia i Japó. El nostre esforc, des 
del punt de vista militar, va ser 
simbòlic: un esquadró aeri, del 
201, va combatte en el front del 
Pacific per alliberar els territoris 
ocupats pel Japó. El govern me-
xicà va condicionar f ajuda a fen-
viament de productes i matèries 
primeres ais Estats Units mes que 
no soldats: petroli, benzina, caut-
xú, fibres téxtils, sobretot. Entre 
nosaltres hi havia racionament de 
refaccions automobilístiques, go-
mes; per a mi, la venadera 
tragèdia era la desaparició 
del mercat de grenetina, 
producte sense el qual ales-
hores no era possible fer 
gelatines. En resum, res 
greu. 
Per ais nins era una 
aventura portentosa obeir 
cada un deis requisits que 
determinava Defensa, 
sobretot en les apagades 
generáis (els oscureci-
mientos), que en deter-
minades nits s'havien de 
practicar, ja que el Golf 
de Mèxic es trobava in-
festai de submarins ale-
manys, els quals ja ha-
vien enfonsat dos 
vaixells (pretoliers), un 
d'ells el Potrero del Lla-
no, molt a prop de Ve-
racruz, és a dir, on no-
saltres vivíem. 
El cine, tant l'america 
com falemany, estava di-
vidit en dos sectors com-
plementaris, un de polític, 
heroic, que havia de mos-
trar al món la valentia deis 
seus combatents, la forta-
lesa de la societat i donar 
a conèixer les maniobres de 
l'enemic interior infiltrat 
on menys s'esperava, fins a 
ser descobert i deguda-
ment castigai. 
L'altra vessant temàtic 
consistia en alegres come-
dies musicals i ensucrades 
histories sentimentals que 
sempre arriben a un tendré 
final, per divertir i tran-
quiflitzar les masses. Pa i 
circ! Quasi tot el cine polí-
tic d'aquell període esta a 
hores d'ara envellit per in-
genu, sectari i xerraire. En-
cara queden cosa d'una dot-
zena d'auténtiques joies, 
entre d'altres Cinco tumbas 
en el Cairo ( Cinco tumbas 
al Cairo, a Espanya)de 
Wilder, Battande Tay 
Garnet, Los desnudos y los 
muertos i Birmania (Obje-
tivo: Birmania, a Espan-
ya) de Raoul Walsh, al-
guna de John Ford. Millor 
que no el cine que reflec-
tia el tema béflic va re-
sultar ser aquell que tractava de de-
rrotar l'enemic intern, la quinta 
columna: els espies i els traidors. 
Un tema amb el qual Hitchcockva 
aconseguirfervertadersmeravelles. 
Per a mi, el millor film d'aquell 
temps va ser To be or not to be, del 
meu idolatrat Ernst Lubitsch. Va 
ser un producte genial i absoluta-
ment excéntric, en el sentit que, al 
costat del registre patétic que exigia 
la producció de suport a l'esforc 
bél'lic, el genial director centreuro-
peu hi va incloure una trama cómi-
ca, cosa que per 1 época resultava es-
cándalos. Lubitsch va haver de 
suportar una tempesta d'insults, de 
calumnies, de carrees quasi 
propers ais de trai'ció per ha-
ver-se atrevit a introduir f-
humor. Va ser, dones, una 
época intolerant. 
Com a tots els paisos, també 
a Méxic, abans de comencar 
la peflícula, es projectava un 
notician cinematografíe, el 
resum setmanal deis fets na-
cionals i internacionals. Re-
coed que un em va pertorbar 
dolorosament. Va ser el de la 
caiguda de Madrid fany 
1939. Degué ser mes Uarg 
que no els altres i mes efec-
tiu el paper de les seves imat-
ges. La ciutat es rendia i els 
rebels se n'apoderaven. L'es-
cándol en el cine va ser ine-
narrable. La població de Yin-
ful Sabiem que en temps de guerra, tot podia passar: la destruccid, la fam, la mort, eren coses de queparlaven sovint els nostres mestres o els nostres familiars i aixb ho veiem ben ildustrat a la pantalla 
genio de Potrero era fonamentalment 
obrera i el sindicat, lôgicament, co-
munista. Elsprofesionistas, enginyers, 
químics, metges, eren antifeixistes en 
diversos graus. Només qualque co-
merciant o propietari rural es podia 
alegrar del triomf de Franco. Per a 
aquell public, la caiguda de Madrid 
era la catástrofe mes gran que es po-
dien imaginar. El No pasarán s'havia 
fet bocins. Tots sabien qué succei'a. 
Pero en veure-ho al cine adquiria una 
força que no tenia la radio o el diari. 
En acabar el notician i tornar els 
Uums, no vàrem veure res mes que 
rostres terribles, desoláis o irats. Do-
nes i vells ploraven. La funció cine-
matográfica es va anuflar. El public, 
dret, es va posar a cantar, m'imagín 
que La Internacional, o potser f him-
ne nacional, i després hi va haver un 
acte polític. El meu germa i jo i al-
guns companys, tots ben mudats, ben 
calçats, i gairebé tots de llinatges es-
trangers, vàrem sortir mes que de 
pressa del local. 
Sabiem que en temps de guerra, tôt 
podia passar: la destrucció, la fam, la 
mort, eren coses de que parlaven so-
vint els nostres mestres o els nostres 
familiars i aixô ho vèiem ben iflustrat 
a la pantalla. Aquell enees miting es-
pontani en el cine entrava dins aque-
lla lógica, era natural i comprensible; 
no ho era, però, una guerra invisible 
que va començar aleshores: la de les 
animes, que intuíem i l'efecte de la 
qual temíem. Les famílies es dividien, 
els germans es convertien en enemics. 
Hi havia gent que ja no trepitjava ca 
nostra i a qui nosaltres tampoc visità-
vem. Amb alguns companys amb qui 
abans jugàvem, vàrem deixar de par-
lar-nos perqué les nostres cases havien 
trencat els llaços d'amistat. I el cine 
que vèiem agombolava aqüestes pas-
sions, les potenciava, cada peflícula 
ens obligava a actuar de la manera ade-
quada, és a dir: cegament i obtusa, i 
deixàvem de tractar les filies del den-
tista japonés perqué eren enemigues, 
i alguns parlaven espants deis jueus 
que vivien a Cordova, i els catòlics deis 
protestants. 
Anys després, estudiant universi-
tari a la ciutat de Méxic, el repertori 
es va ampliar generosament. A Po-
trero, les peflícules es veien almanco 
amb quatre o cinc anys de retard. A 
la capital podíem estar al dia i assis-
tir a l'estrena de totes les novetats. La 
guerra mundial quedava molt enfora 
i el repertori no es limitava al cine 
nord-americà o mexicà. Hi vàrem 
veure Rashomon, de Kurosawa, La 
ronda, de Max Ophuls, Las grandes 
maniobras, de René Clair, El halcón 
maltes, de John Huston, Lidia, de Vis-
conti i tot el que va venir 
després. 
Ais cines d'estrena, 
s'hi sumaven els ci-
neclubs de la capi-
tal. Un d'aquests, el 
de l ' IFAL, tenia un 
conveni amb la Sec-
ció Cinematogràfi-
ca del Museu dArt 
Modem de Nova 
York, cosa que equi-
valía a sondar amb la 
possibilitat d'assolir 
totes les joies del cine 
que es poguessin 
imaginar. La llunya-
nia del présent, l'at-
mosfera diferent que 
es creava en una sala 
de public culte on la 
projecció de les peflí-
cules mudes s'acom-
panyava amb música 
de piano, la noció que s'assistia a un 
refinat acte cultural i no a un cine de 
public massiu, el débat final en que 
s'aprenia ràpidament un Uenguatge 
desconegut i un no se sorprenia en 
sentir-se parlar poc temps després de 
l'estètica expressionista, del muntat-
ge einsenstenià, de la validesa del cine 
negre america, i de citar Bela Bálasz 
i l'aleshores imprescindible Georges 
Sadoul. El meu ingrés en aquell ci-
neclub fa mig segle va coincidir amb 
la projecció d'un cicle expressionista. 
Va ser una prova iniciàtica, un bap-
tisme de foc, una ifluminació per al 
jove que fins aleshores només espe-
rava del cine una trama atractiva, 
efectes fotografíes adequadament 
sorprenents i actuacions convincents. 
La primera funció que vaig veure en 
aquest cicle va ser Varietés, peflícula 
de 1925 dirigida per André Dupont 
i interpretada ni mes ni manco que 
per Emil Jannings i Lya de Putti. A 
partir d'aquella nit, el cineclub es va 
convertir per a mi en un Hoc sagrat. 
Em vaig familiaritzar de seguida amb 
alguns dels clàssics alemanys: El ga-
binete del Doctor Caligari, ni més ni 
manco!, de Robert Wiene, Metrópo-
lis i Sigfrido (El anillo de los nibelun-
gos, a Espanya) de Fritz Lang, Nos-
feratu de Murnau, Lulú i La caja de 
Pandora de Pabst, El Ángel Azul de 
Von Stenberg. He de confessar que 
sempre torn amb passio i inquietud 
al cine expressionista alemany. Fa 
unes setmanes, a la fi, vaig poder ad-
quirir El estudiante de Praga, aquella 
aflegoria del pacte amb el Dimoni, 
més en la vessant Chamisso i la pér-
dua de la propia ombra que no en la 
vessant fàustica. 
En aquelles visites regulars vaig 
poder veure cicles de Von Stroheim i 
de Von Stenberg, de Lubitsch, de 
René Clair i de Renoir, d'Eisenstein, 
de Pudovkin i Dziga Vertov, d'S-
jostròm, Capra, Bergman i Hitch-
cock, del néoréalisme italià, del su-
rréalisme fiancés, l'onirisme japonés, 
els westerns clàssics i el cine d'aven-
tures, el musical i el polític. Va ser una 
forma d'educació permanent que se-
guesc encara ara. En qualsevol ciutat 
que he viscut, m'hi he abonat a un ci-
neclub o dos. 
No m'he explicat del tot la rao, 
Arriba després un moment que eïs papers es reverteixen 
i la relació torna circular, quan el cine comença a rebre nou alé de la literatura 
i s'enriqueix amb les sèves caractéristiques... 
però el fet és que cap a la meitat deis 
anys seixanta em vaig anar desinte-
ressant de manera gradual del cine 
contemporani, i em vaig concentrar 
mes amb el del passai, especialment 
el deis anys trenta i quaranta. El pro-
grames de bon cine a la televisió i el 
naixement del vídeo m'han afirmat 
encara mes en aquesta tendencia. A 
l'any, veig com a molt sis o vuit peflí-
cules noves, sense que això signifiqui 
perdre la meva addicció pel cine. En 
canvi, podría veure en un any una dot-
zena de vegades cadascun deis meus 
fdms preferits. 
De vegades, escolt amics de la 
meva edat, escriptors, afirmar que el 
cine només és un entreteniment, a 
mes beneit, propi de criades, i que 
agafar-se'l seriosament, discutir-lo, 
parlar-ne no és res mes que una al-
tra de les formes que adquireix la vul-
garitat en el nostre temps. He que-
dat astorat. Em resulta indubtable 
que el nostre imaginan ve marcat en 
gran part pel cine. I estic convencut 
que encara que un escriptor no vagi 
al cine, encara que digui que el 
menysprea, la seva obra està en deu-
te amb el llenguatge cinematografie 
encara que eli no ho sàpiga. Victor 
Sklovski va estudiar el gran canvi que 
es va produir a la novefla a partir de 
faparició d'El acorazado Potemkin. 
La tècnica del muntatge a Eisens-
tein, aquella successió d'imatges he-
terogénies, de signe no només dife-
rent sino de vegades contrari, que 
aconsegueixen per acumulado crear 
una unitat visual diferent i infinita-
ment mes poderosa, es va comencar 
a aplicar gairebé d'immediat a la no-
vefla. E l primer exemple a Rùssia, 
diu Sklovski, va ser L'any un de Pil-
niak; després es va escampar arreu. 
A Joyce, ni mes ni manco! No tan 
sois el muntatge, sino el ritme creat 
pel cine; la ruptura cronològica, el 
lliure joc d'associacions, la visió obli-
qua i altres procediments mes han 
renovat la narrativa durant el segle 
passat, de manera que, encara que un 
autor tengui un traete mínim amb la 
pantalla, pot estar influenciat per vies 
indirectes, entre d'altres per f ampia 
literatura contaminada pel cine. 
Arriba després un moment que els 
papers es reverteixen i la relació tor-
na circular, quan el cine comença a 
rebre nou ale de la literatura i s'en-
riqueix amb les sèves caractéristi-
ques. Els exemples són infinits, el 
cine negre nord-americà possible-
ment no seria el que és si no hagués 
adoptât efectes de la novefla polici-
aca del seu pais: Dashiell Hammet, 
Ross McDonald i Raymond Chand-
ler, sobretot. De la mateixa manera 
que el cine fiancés dels darrers tren-
ta anys s'ha nodrit en bona part del 
nouveau roman. Es tracta de la canço 
de f enfadós. I s'agraeix que sigui aixi. 
Si hagués de fer una Uista d'una dot-
zena de films, no els millors de la 
història del cine, sino modestament 
els que supòs que d'alguna manera 
han influenciat la meva obra, el ré-
sultat seria aquest: Las bellas de la no-
ebe, de René Clair; Trouble in Para-
dise i To be or not to be, d'Ernst 
Lubitsch; Eljeque blanco i E la nave 
va, de Federico Fellini; El gabinete 
del Dr. Caligari, de Robert Wiene; 
Drolle de drame, de Marcel Carné; El 
acorazado Potemkin, d'Eisenstein; 
Rasbomon, d'Akira Kurosawa; 39 es-
calones, d'alfred Hitchcock i La ker-
messe heroique, de Jaques Feydcr. 
En qualsevol llista de pcflícules, 
de llibres, d'obres d'art, hi intervé 
sempre alguna cosa conjectural. Es-
tic segur que si d'aquí un mes hagués 
de fer una selecció, la majoria d'a-
quests títols hi serien, pero un o dos 
desapareixerien per donar pas a uns 
altres ara oblidats. Ja ara mateix em 
venen a la memoria tres que no po-
dría sacrificar: La pasión de juana de 
Arco de Cari T. Dreyer, El tercer hom-
bre de Carol Reed i La máscara de Di-
mitrios de Jean Negulesco, una de les 
meves predileccions totals. • 


La vida al costal del cine

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2001_/n0073_p0/16.dir/tm_2001_n0073_p016.pdf

La vida al costal del cine

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears