Aquest review fa una valoració crítica de la mostra sobre Joan Ponç celebrada a La Pedrera i comissariada per PilarParcerisas entre octubre de 2017 i febrer de 2018.Aquesta exposició, organitzada conjuntament per la Fundació Catalunya La Pedrera i el Musée d’Art Moderne de Ceret, vila amb la que el pintor establí forts lligams des de finals dels anys seixanta, ha permès presentar al públic la més important retrospectiva de Ponç realitzada a casa nostra

Sánchez Sauleda, Sebastià

Revistes Catalanes amb Accés Obert

227
EMBLECAT 
 Estudis de la Imatge, Art i Societat 
       Núm. 7,  2018 /  227-233
 ISSN 2014-5667-Digital 2014-5675
R
E
V
IEW
S
Joan Ponç, revisitat (i mai més silenciat)
Sebastià Sánchez Sauleda
sebastia.sanchez.sauleda@gmail.com
Universitat de Barcelona
Sovint l’art català, defugint dels estudis de figures ja consagrades decideix reivindicar 
algun dels noms que injustament han estat oblidats per la crítica i els historiadors. 
Dins d’aquesta línia de treball, imprescindible i necessària, enguany hem assistit a les 
exposicions dedicades a Fidel Aguilar, un meteorit fugaç recuperat per Eva Vàzquez a 
la Casa Pastors de Girona, i Ismael Smith, escultor, dibuixant, gravador i també pintor 
que Josep Casamartina ens presentà en tota la seva dimensió al Museu Nacional d’Art de 
Catalunya. Juntament amb aquests artistes, ambdós estretament vinculats al Noucentisme, 
cal sumar-li la mostra sobre Joan Ponç celebrada a La Pedrera i comissariada per Pilar 
Parcerisas entre octubre de 2017 i febrer de 2018.
Aquesta exposició, organitzada conjuntament per la Fundació Catalunya La Pedrera i el 
Musée d’Art Moderne de Ceret, vila amb la que el pintor establí forts lligams des de finals 
dels anys seixanta, ha permès presentar al públic la més important retrospectiva de Ponç 
realitzada a casa nostra. Cert és, que fa quinze anys ja s’exhibí part del seu treball, però 
ara la labor de Parcerisas permet revisitar-lo i arrencar la seva obra del silenci al que havia 
estat confinada. D’aquesta manera, a través dels àmbits que la conformen podem copsar 
l’evolució d’un únic i inclassificable artista que per mèrits propis es convertí en un dels 
màxims referents de l’art català de postguerra.
El primer element a destacar, és la decisió de batejar l’exposició amb el suggerent títol 
Joan Ponç, Diàbolo. El fet d’associar el vocable Diàbolo al seu nom, es déu al caràcter 
lúdic de l’artista i també al joc d’origen xinés, que des de la seva invenció s’ha vinculat a 
la figura del maligne. Però, sobretot, aquest diàbolo cal relacionar-lo directament amb un 
text escrit per Joan Brossa l’any 1945 i que Ponç il·lustrà, per tal de publicar-lo al número 
42 de la revista Dau al Set apareguda l’octubre de 1948. D’aquesta manera, amb la tria 
d’un títol tant significatiu, ja es presagiava que les obres que es presentarien formarien 
part d’un univers únic creat per un artista inigualable.
Si ens centrem en la biografia de Joan Ponç, eix sobre el que es vertebrà la mostra, cal dir que 
va néixer a Barcelona el 28 de novembre de 1927 en el sí d’una família amb pocs recursos 
econòmics. De petit ja demostrava un caràcter introvertit i solitari que l’acompanyaria 
tota la vida i sobre el que fonamentaria part del seu llenguatge pictòric. El seu pas com 
228
Joan Ponç, revisat (i mai més silenciat)
Sebastià Sánchez Sauleda
estudiant pels salesians de Mataró no va ser gaire reeixit, tot i que a les aules d’aquella 
escola començà a interessar-se per la pràctica artística. Ja amb disset anys rebé classes de 
Ramon Rogent (1920-1958), un dels artistes més interessants de la seva generació i un dels 
primers renovadors de la pintura catalana als anys quaranta del segle XX. Rogent, a qui 
també caldria recuperar i situar al lloc que li pertany dins la nostra història, ocupà el seu 
temps entre la docència, la pràctica pictòrica i la realització d’escenografies i murals amb 
un estil influït per Matisse en l’ús del color i per Picasso en el dibuix.
A les seves classes, Ponç gaudí de la llibertat que el seu jove mestre donava als alumnes i 
allí descobrí l’obra de Cézanne, a través de la lectura de l’assaig que Eugeni d’Ors publicà 
l’any 1921. La fascinació que sentí pel francès duraria tota la vida, tal i com testimonia 
la sèrie que li dedicà l’any 1981 poc abans de morir. En aquests llenços, es produeix una 
reinterpretació sota les seves coordenades de la Natura morta amb cebes que, tot i estar 
situades al principi de l’exposició descontextualitzades cronològicament, serveixen per 
testimoniar la etapa de formació de Ponç i els deutes que sempre mantingué amb el pintor 
que obrí el camí de les avantguardes.
Tot i la bona relació que mantenia amb Rogent, cap el 1946 abandonà el seu mestratge 
i començà a treballar en la creació d’un llenguatge pictòric propi. Aquesta recerca el 
dugué a relacionar-se amb Joan Brossa (1919-1998), qui a les darreries de 2017 també 
ha estat objecte d’una exposició per part del MACBA, que l’animà a superar la rigidesa 
expressionista que caracteritzava els seus primers treballs i a abraçar la espontaneïtat 
i la pràctica de la pintura automàtica. També, a través de Brossa, entrà en contacte 
amb Joan Miró (1893-1983) i el poeta Josep Vicenç Foix (1893-1987), que l’influïren 
decisivament tal i com feren amb d’altres joves artistes als que ajudaren a connectar 
amb les avantguardes que havien quedat estroncades per l’esclat de la Guerra Civil. Són 
d’aquest moment la Suite Presagis, la Suite Deliri o la Suite Ariel, totes elles presents a la 
mostra, on amb clares referències al llenguatge mironià ens presenta unes composicions 
dures i contundents fruit de les visions i les percepcions imaginàries de l’artista.
Paral·lelament a aquests contactes amb Brossa, Miró i Foix, Ponç s’interessà també 
pel totemisme africà, un art simbòlic carregat de màgia ancestral (fig.1), el hieratisme 
del romànic català, a partir del qual expressà la seva voluntat d’investigar i retornar als 
orígens de la cultura occidental i els manuscrits il·luminats, que el vincularen amb la 
pràctica de l’alquímia a l’Edat Mitjana i que dotaren als seus llenços d’un repertori únic i 
singular. Així mateix, en aquesta etapa de recerca d’un llenguatge propi, decidí convertir-
se ell mateix en matèria d’estudi, característica que mantingué al llarg de la seva carrera, 
i que el portà a incloure referències als escacs, joc pel que sentia veritable passió i que 
compartia amb Marcel Duchamp (1887-1968) quan els dos es trobaven a Cadaqués.
229
EMBLECAT 
 Estudis de la Imatge, Art i Societat 
       Núm. 7,  2018 /  227-233
 ISSN 2014-5667-Digital 2014-5675
R
E
V
IEW
SL’exposició, sempre seguint l’ordre cronològic que ens permet resseguir la seva evolució, 
arribats a l’any 1948 aborda l’aparició de Dau al Set. El grup format pel poeta Joan 
Brossa, el filòsof Arnau Puig (1926) i els pintors Joan Josep Tharrats (1918-2001), 
Modest Cuixart (1925-2007), Antoni Tàpies (1923-2012) i el mateix Joan Ponç, suposà 
amb la seva aparició una revolució dins del panorama artístic nacional. Partint de la força 
que desprèn l’interior de l’individu, és a dir d’un profund individualisme, la influència 
d’avantguardistes europeus com Paul Klee (1879-1940), Wassily Kandinsky (1866-1944) 
o Max Ernst (1891-1976) i de referents nostrats com Foix, Miró i Salvador Dalí (1904-
1989), juntament amb l’ús de l’automatisme postulat pels surrealistes, els hi permeteren 
aportar llum i modernitat a un panorama artístic que havia quedat profundament ancorat 
degut a la situació política imposada pel règim franquista.
Pel que fa a Ponç, durant aquest breu però intens interval de temps que durà Dau al 
Set (1948-1951), la seva obra s’emmarcà dins del realisme màgic. El pintor, tot i ser 
avantguardista, mai arribà a abraçar de ple l’abstracció i sempre es dedicà a la figuració. 
Les obres d’aquesta etapa com El Joglar (1950), Retrat Nocturn (1951), Fanafa Veribú 
(1951) (fig.2) o les col·laboracions per la revista editada pel grup, estigueren marcades per 
la presència de la màgia, l’esoterisme, l’il·lusionisme, l’ocultisme, la nocturnitat, la mort i 
l’inconscient. Iconogràficament, les teles eren plenes de figures demoníaques –el diàbolo, 
Fig. 1. Exposició Joan Ponç. Diàbolo a La Pedrera, Barcelona 2017-2018. (Fotografia cortesia 
de Fundació Catalunya La Pedrera)
230
Joan Ponç, revisat (i mai més silenciat)
Sebastià Sánchez Sauleda
novament- i es produí un maridatge entre les fonts surrealistes i les llegendes populars. 
A més de les ja esmentades, totes elles presents a l’exposició, d’aquest moment destaca 
el gran llenç Nocturn pintat l’any 1950. El quadre, que recull el viatge iniciàtic que feren 
a Cadaqués els membres de Dau al Set per visitar a Dalí, posteriorment inspirà a Foix la 
composició del poema Balada dels cinc mariners, i del timoner que era jo i recull tots els 
elements que configuraren aquest període. Entre ells, hi figura en un lloc preferencial la 
nocturnitat, aquí representada amb el color blau de fons que sempre acompanyà a Ponç, 
i que s’associa a aquesta part del dia on tot és possible, on floreixen la poesia i l’art i es 
recuperen els sabers oblidats com l’alquímia o la màgia.
L’any 1951, Dau al Set es dissolgué i els membres del grup posaren fi a la recerca del 
magicisme. Alguns, com Antoni Tàpies, es decantaren per l’informalisme, però Ponç seguí 
la mateixa línia sempre fidel a la figuració. Les seves investigacions també continuaren 
girant al voltant de com apropar l’home als misteris del món, tot i que a partir d’aquest 
moment s’obrí un període força convuls en la seva vida que coincidí amb la seva estada 
a Brasil a partir de l’any 1953. Allí seguí a la recerca de la màgia, tema que l’ocupava 
quasi des dels principis de la seva carrera, i per guanyar-se la vida es veié obligat a donar 
classes de pintura ja que mai va gaudir d’un suport econòmic estable que recolzés les 
seves activitats. D’aquesta cronologia són la Sèrie d’instruments de tortura, on plasmà el 
patiment per tot allò que l’envoltava d’una manera quasi espiritual, o la Suite Caps, plena 
de misticisme en que mostra l’estat del seu esperit i la cerca de la veritat i l’absolut.
Tot i la fecunda activitat artística que tingué a Sud-Amèrica, una breu estada a un sanatori 
mental i les primeres manifestacions de la diabetis, provocaren que Ponç tornès a Catalunya. 
Lluny de triar Barcelona s’instal·là a El Bruc, prop de la muntanya de Montserrat, i produí 
una sèrie de quadres que evocaven temes del seu passat. En són una mostra Tassa de 
l’àvia (1964) o Mosca (1967), alhora que Joan Perucho en una de les seves crítiques 
artístiques començà a associar la seva figura a la del príncep de les tenebres. D’aleshores 
ençà, el pintor convisqué amb aquesta imatge que ha perdurat al llarg dels anys i que, fins 
i tot, en part ha motivat el títol d’aquesta exposició.
Un cop assentat després de retornar a Catalunya, la seva producció patí un canvi dràstic. 
A finals dels seixanta els llenços es veieren envaïts pel pensament científic, fruit d’una 
progressiva radicalització del racionalisme que l’impregnava, nascut de l’interès per la 
lectura dels assajos d’Albert Einstein i que propicià que Ponç es llancés a la recerca 
d’apropar la filosofia i l’art a la ciència. La nova línia de treball es plasmà a la Suite 
Metafísica Geomètrica, la Suite Personatges Metafísics i la Suite Quadrada Petita.
Malauradament, la diabetis que se li manifestà durant l’estada a Brasil cada cop el 
231
EMBLECAT 
 Estudis de la Imatge, Art i Societat 
       Núm. 7,  2018 /  227-233
 ISSN 2014-5667-Digital 2014-5675
R
E
V
IEW
S
condicionà més i acabà envaint la seva obra. Les reflexions al voltant de la unitat del cos 
i l’esperit iniciades temps enrere, reaparegueren i configuraren la idea que el cos és una 
entitat divisible i imperfecte, mentre que l’ànima és indivisible i immortal per naturalesa. 
Aquestes concepcions expliquen l’aparició de treballs protagonitzats per fragments 
anatòmics com l’orella, la cama, tema central de La Vida (1971), o l’ull, els tres òrgans 
que es veieren més afectats per la malaltia que patia.
A partir de 1975, amb els canvis polítics que experimentà el país, l’obra de Ponç retornà 
a l’humanisme i superà el racionalisme que l’havia marcat els darrers temps. Així mateix, 
també reaparegué la figuració irònica que li permeté retratar la mesquinesa humana partint 
de clàssics com El Bosco, tal i com exemplifica la Suite Fons de l’ésser (1975-1979). Tot 
i el reformulament que plantejà dins la seva producció, la diabetis es mostrà implacable i 
l’obligà a freqüentar contínuament els hospitals per rebre tractament als ulls per tal de no 
quedar-se cec. Mentre esperava ser atès pels metges pintà les Capses secretes, un conjunt 
conformat per quatre-centes vint-i-quatre obres que tenen com a temàtica principal la 
baixesa humana.
Els darrers anys de Ponç, la seva producció experimentà un nou canvi de rumb i centrà el 
seu interès en els pintors clàssics com El Greco, Velázquez, Goya i Cézanne, sent aquest 
Fig. 2.  Exposició Joan Ponç. Diàbolo a La Pedrera, Barcelona 2017-2018. (Fotografia cortesia de 
Fundació Catalunya La Pedrera)
232
Joan Ponç, revisat (i mai més silenciat)
Sebastià Sánchez Sauleda
darrer el que més l’interessà. Va ser llavors quan interpel·là directament al pintor francès 
interpretant la Natura morta amb cebes, presentada a l’inici de l’exposició, tancant així 
un cercle iniciat al principi de la seva carrera quan sent alumne de Ramon Rogent quedà 
fascinat per l’obra d’aquest artista després de llegir la biografia que Eugeni d’Ors li dedicà. 
Malauradament, poc a poc el català s’encaminà cap el final i ho va haver de fer mig cec 
perquè la malaltia l’havia anat minant cada cop més. Aquesta dissolució que patí en vida, 
es plasmà en les obres dels darrers moments on l’artista demostrà acceptar completament 
la mort ja que l’entengué com una fase més de l’existència. Finalment, Joan Ponç morí 
el 4 d’abril de 1984 a Saint-Paul-de-Vence (França) deixant darrere seu una extensa 
producció pictòrica.
Amb aquesta exposició i el catàleg que l’acompanya, on hi trobem estudis signats per 
la pròpia comissaria Pilar Parcerisas, Emmanuel Guigon, Oriol Ponsatí-Murlà i Valentí 
Puig, la figura única i irrepetible de Ponç ha tornat per quedar-se entre nosaltres. En ella 
s’ha pogut apreciar bona part de les etapes de l’artista des dels anys previs a Dau al Set i 
els que va pertànyer a aquest grup avantguardista català, possiblement els millors i més 
extensament representats a la mostra, fins a l’etapa final on retornà a la influència dels 
clàssics de la pintura. En aquest sentit, possiblement un dels demèrits del projecte ha 
estat no incloure les primeres obres seves com Natura morta. El primer (1943, col·lecció 
particular) o Retrat de Marisol (1943, col·lecció particular), aquelles que nasqueren 
del mestratge i la influència de Ramon Rogent com Botella Osborne (1944, col·lecció 
particular) o les properes al expressionisme de Georges Rouault (1871-1958) com 
Crucificat (1945), i apostar per substituir-les per la sèrie Natura morta amb cebes (1981) 
per tal d’exemplificar els seu vincles formatius amb Cézanne.
També resultà força interessant el recurs digital que ens presentà alguns dels treballs com 
a il·lustrador realitzats per Joan Ponç. És el cas de la Metamorfosi de Franz Kafka, on 
ens llegà un dels retrats més interessants de l’escriptor txec, l’Exploració de l’ombra de 
Joan Fuster o La pell de la pell, llibre pel qual creà una sèrie de vint-i-dos aiguaforts que 
acompanyaven el text del poeta J.V. Foix. Tot i l’agilitat i la possibilitat d’accedir a tot al 
contingut complet d’aquestes edicions, no hauria sobrat la presència física d’algun dels 
dibuixos i els gravats que haurien permès al públic enfrontar-se cara a cara amb aquestes 
obres i copsar la gran feina realitzada per l’artista. Però, malgrat aquestes mancances que 
no afecten per se el sentit ni el discurs de l’exposició, amb la seva feina Pilar Parcerisas 
ha aconseguit que un dels artistes més importants de la postguerra emergeixi del silenci i 
l’oblit al que injustament havia estat condemnat. I això, sense cap mena de dubte, és una 
molt bona notícia que l’art català no pot deixar de celebrar.
233
EMBLECAT 
 Estudis de la Imatge, Art i Societat 
       Núm. 7,  2018 /  227-233
 ISSN 2014-5667-Digital 2014-5675
R
E
V
IEW
S
BIBLIOGRAFIA
Capses secretes (1983), Barcelona, Fundació Caixa de Pensions.
Corredor-Matheos, J. (1974), «Joan Ponç: “une saison en enfer”», Destino, núm. 1.899, 
Barcelona, 23 febrer 1974, p. 35.
Corredor-Matheos, J. (1973), Joan Ponç, Madrid, Publicación del Ministerio de Educación 
y Ciencia.
Diàbolo. Joan Ponç (2017), Barcelona; Céret, Fundació Catalunya la Pedrera; Musée 
d’Art de Céret.
En diàleg amb la cabra de Joan Ponç (2014), Barcelona, Edicions Poncianes.
Enjuanes Puyol, S. (2015), Joan Ponç: aproximació crítica al seu imaginari pictòric, 
Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral del Departament d’Art i 
Musicologia].
Exposición Dau al Set: Joan Brossa – Juan Eduardo Cirlot – Modest Cuixart – Joan 
Ponç – Arnau Puig – Antoni Tàpies – Joan Josep Tharrats. Sesenta aniversario de la 
publicación del primer número de la revista (2009), Barcelona, Fundación Fran Daurel.
Joan Ponç (1978), Barcelona, Dau al Set, galeria d’art.
Joan Ponç (1989), Barcelona, Génesis Galeria d’Art.
Joan Ponç (2002), Barcelona, Fundació La Caixa.
Joan Ponç: dibuixos 1946-1949 (1987), Barcelona, Dau al Set, galeria d’art.
Joan Ponç: exposición retrospectiva (1994), Zaragoza, Centro de Exposiciones y 
Congresos Museo e Instituto de Humanidades “Camon Aznar”.
Joan Ponç. Precursor 1946-47-48 (1987), Barcelona, Dau al Set Galeria d’Art.
Joan Ponç: viatge a la vida (2005), Barcelona, Fundació Vila Casas. 
Lassaigne, J. (1977), Joan Ponç. Fondo del Ser 1970-1977, Barcelona, Polígrafa.
Muñoz d’Imbert, S. (2009), «L’Univers de Joan Ponç: vint-i-cinc anys després», Serra 
d’Or, núm. 599, Barcelona, novembre 2009, p. 35-38.
Muñoz d’Imbert, S.; Puig, A.; Sinoble, A. (2011), Capses secretes (1975-1980), Barcelona, 
Edicions Poncianes.
Parcerisas, P. (ed.) (2014), “Ponç abans de Ponç”: lectures crítiques de l’obra de Joan 
Ponç, Barcelona, Edicions Poncianes.
Parcerisas, P.  (ed.) (2017), Quadern de correspondències de Joan Ponç: correspondències 
de 1948 a 1984, Barcelona, Edicions Poncianes.
Riera, S. (dir.) (1990), Joan Ponç, Barcelona, Galeria Salvador Riera.
Sanz Roig, D. (ed.) (2009), Diari d’artista i altres escrits, Barcelona, Edicions Poncianes.



Joan Ponç, revisitat (i mai més silenciat)

https://www.raco.cat/index.php/EMBLECAT/article/download/339778/430745

Joan Ponç, revisitat (i mai més silenciat)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert