Chiroque Chunga, Sigfredo

Biblioteca Digital de les Illes Balears

62
Pissarra 140 gener-febrer-març  2012
H
i ha debats sobre el concepte de la categoria
“reforma educativa”1. Aquí l’entendrem com
un conjunt coherent de canvis que cerquen
alterar el sistema educatiu -en la seva totalitat o en
els components centrals- per a aconseguir una
finalitat diferent a l’existent. No sempre les autoritats
denominen com a “reforma” aquests canvis. No tota
reforma té una finalitat coherent als interessos
populars.
En els últims 40 anys, en el Perú, hem tingut dues
reformes educatives: La reforma progressista, amb
Velasco Alvarado, i la reforma educativa neoliberal,
que es va iniciar amb Fujimori, amb el cartell de
“modernització educativa” i que el candidat Ollanta
Humala va prometre eliminar. S’estarà complint
aquesta promesa? En aquest article, ens referirem a
aquesta última reforma educativa.
Podríem establir quatre moments en la reforma
educativa neoliberal en el Perú:
• Inici de la reforma neoliberal, via canvis autorita-
ris en l’enfocament i processos bàsics en la gestió
educativa i en el treball docent (Govern de
Fujimori, 1990-1999).
• Desenvolupament hegemònic de la reforma neoli-
beral, amb vernís participatiu i democràtic
(Governs de Valentín Paniagua i Alejandro
Toledo, 2000-2005).
• Aprofundiment autoritari del model de reforma
educativa neoliberal, tenint com a eix canvis en el
camp magisterial (Govern d‘Alan García, 2006-
2011).
• Relatius intents de plasmar una “revolució
educativa”, superant la proposta neoliberal
(Govern d’Ollanta Humala, 2011).
Primer moment. Reforma que s’inicia
amb el govern de Fujimori
L’ingrés de l’enginyer Alberto Fujimori al Govern, en
la dècada dels 90, va portar per a la societat
peruana en general i per a l’educació peruana en
particular, l’acceptació explícita del model neolibe-
ral, sota l’orientació del Banc Mundial. Davant
d’una greu crisi deixada pel primer Govern d’Alan
García, es varen postular les reformes neoliberals.
Segons Carlos Bolonya Behr -exministre d’economia
de Fujimori i un dels més entusiastes impulsors del
programa neoliberal- només hi cabia fer “cinc grans
reformes estructurals”, en el marc neoliberal2 i una
d’elles era la reforma educativa.
Sigfredo Chiroque Chunga,    
president i investigador de l’Institut de Pedagogia Popular (IPP). Correu: <schiroque@ipp-peru.com>
Reforma neoliberal a 
l'educació peruana. 
Canvis amb Ollanta?*
1 Rosa María Torres, per exemple, assumeix la “reforma” com un conjunt de postulats teòrics per a la transformació educativa, mentre que el “canvi”
seria la transformació realment executada. Veure: CÁRDENAS COLMENTER, Antonio Luis, RODRÍGUEZ CÉSPEDES, Abel i ATORRES, Rosa
María (2000). El mestre, protagosnista del canvi educatiu. Santafé de Bogotà, Corporación Tercer Mundo, Convenio Andrés Bello i Aula Abierta
Magisterio.
2 BOLOÑA BEHR, Carlos (1993). Cambio de rumbo. Lima, Quinta Edición, Instituto de Economía de Libre Mercado. Pág. 58ss.
Pissarra 140 gener-febrer-març  2012
En el cas peruà, amb el rètol de modernització
educativa, durant el primer i segon Govern del
dictador Fujimori, es varen prendre algunes mesures
importants, la majoria d’elles sota l’orientació, con-
dicionament i tutela del Banc Mundial. De manera
interessant, les polítiques aparentment es varen anar
desenvolupant sense un pla preconcebut, des de
l’inici del govern fujimorista, però després, l’agost-
setembre de 1997, va posar al debat la seva “Nova
Proposta” en el camp educatiu com una totalitat
coherent3.
Podem considerar com a mesures explícitament neo-
liberals:
1. La reducció formal del Ministeri d’Educació
(MED).
2. Currículum per competències (prioritat del
“saber fer”).
3. Facilitats i lleis per a incentivar la privatització
de l’educació.
4. Augment dels anys de treball per a tenir dret a
jubilació.
5. Terciarització dels serveis educatius a càrrec de
l’Estat.
6. Impuls a una gestió educativa fragmentada i
pragmàtica.
7. Intent de municipalització de l’educació, priva-
titzant els serveis Magisterials.
8. Control autoritari del moviment sindical magiste-
rial.
Segon moment. La
reforma neoliberal
avança amb vernís 
participatiu i 
democràtic
El Govern de Transició del Dr.
Valentín Panigua, que va succeir
Fujimori, va tenir només 10
mesos de gestió. No hi va haver
grans canvis.
De juliol de 2001 a juliol de
2006, les polítiques del govern
de Toledo en relació a la reforma
educativa neoliberal iniciada per
Fujimori té dos moments molt
precisos:
• Expectativa de canvis alter-
natius a la proposta neoliberal,
durant el curt període de la gestió
del ministre Nicolás Linch, i
• Desenvolupament de la reforma neoliberal,
juntament amb mesures participatives i democrà-
tiques.
9. Expectativa reformista, posant com a Ministre
d’Educació el progressista Nicolás Lynch;
10. Pràctiques participatives i democràtiques, sense
alterar el model.
11. Inici de la moratòria curricular o reduccionisme
dels aprenentatges per als més pobres.
3 La Revista “Autoeducación” Nº 54 puso a debate esta propuesta. Lima, IPP, febrero 1998.
63
Pissarra 140 gener-febrer-març  2012
Tercer moment. Aprofundiment 
autoritari del model, amb eix a les 
polítiques magisterials
En el camp educatiu -en el seu segon govern- l’APRA
executa mesures aparentment desarticulades, encara
que el gener de 2006 va aprovar com a llei el
Projecte Educatiu Nacional fins al 2021 (PEN)
elaborat pel plural Consell Nacional d’Educació
(CNE)4. El Govern “aprista” aprofundeix mesures de
continuisme i perfeccionament del model neoliberal,
tenint com a eix la seva política magisterial on s’hi
inclouen un conjunt de decisions de caràcter sindical.
Operativament, destacam aquí les mesures que
vénen perfilant millor el model neoliberal:
12. Municipalització de l’educació, incentivant la
seva privatització.
13. Reconeixement legal de l’educació com a
“servei” objecte de “compravenda”. Això va
servir per complir les clàusules de
l’Organització Mundial de Comerç, per a la
signatura de tractats de Lliure Comerç, incloent-
hi els serveis educatius.
14. Estratègic continuisme en la moratòria curricular
o fragmentació de la formació integral dels
educands.
15. Nova Llei de Carrera Pública Magisterial. Es
tracta d’un nou Estatut Docent que reconeix l’e-
ducació com a servei públic essencial, retallant
el dret a la vaga, possibilita les avaluacions que
poden provocar la pèrdua de l’estabilitat
laboral, introdueix la meritocràcia i retalla
diversos drets adquirits pel magisteri. Amb
aquesta Llei es va aconseguir dividir el
magisteri peruà.
16. Política de control sindical. Reducció dels repre-
sentants del sindicat i prohibició del descompte
per quota sindical. Els pensadors de la dreta
peruana assumeixen que el Govern “aprista” va
fer entrar en crisi el sindicat magisterial.
17. Aprofundiment en l’educació de l’enfocament
colonitzador, eurocèntric i de segregació en l’e-
ducació peruana. L’Educació Intercultural
Bilingüe va ser distorsionada i es varen ampliar
les diferències entre l’educació pública i la
privada, entre l’educació urbana i la rural. A
través de l’educació, es va cercar imposar el
model civilitzador occidental, deixant de banda
l’enfocament de “Bon Viure” propi dels nostres
pobles.
Quart moment. Intents d’una “revolució
educativa”
L’abril de 2011, es varen realitzar les últimes
eleccions presidencials al Perú. De la desena de
candidats, només en varen quedar dos: Keiko
Fujimori (la filla del dictador Fujimori) i Ollanta
Humala, que preconitzava una “gran transforma-
ció”. En l’àmbit sectorial, postulava una “revolució
educativa”.
En segona volta electoral, Ollanta Humala va
obtenir un 53% dels vots vàlids de la població
peruana. El vot magisterial vàlid per a aquest
candidat va ser del 83%. Tots esperaven i
segueixen esperant que s’iniciassin un conjunt de
canvis substantius en el camp educatiu. Aquesta
esperança va créixer quan es va nomenar com a
ministra d’Educació, la progressista sociòloga
Patricia Sales, la qual va formar equip amb
altres persones tipificades com a progressistes o
d’esquerra. En el Perú, es va començar a parlar
4 De manera interessant, els gremis d’empresaris (CONFIEP) i de docents (SUTEP), així com el Fòrum Acord Nacional (que organitza tots els partits
polítics formals del Perú) han donat suport al CNE i al PEN.
64
65
Pissarra 140 gener-febrer-març  2012
obertament que s’acostava una “revolució
educativa”.
Però, una revolució no és un canvi qualsevol.
Suposa canvis radicals, estructurals i més o menys
ràpids. Operacionalment, una revolució educativa
es produeix, quan (en un termini més o menys curt,
diguem d’una a dues dècades) de manera sincròni-
ca i holística:
• Es canvien els Paradigmes (PA) en el model
educatiu.
• Es modifiquen els Resultats (RE) del sistema
educatiu.
• S’alteren els Factors (FA) que determinen i condi-
cionen els resultats.
I els que assumeixen aquests tres canvis en els
PAradigmes, REsultats i FActors (PAREFA) han d’or-
ganitzar-se com a SUBJECTES de la Revolució
Educativa (direcció i base de suport), dissenyant i
posant en marxa un PROGRAMA de la Revolució
Educativa de manera sistemàtica.
“No tot canvi revolucionari
–radical i més o menys ràpid-
és positiu. Per exemple, 
podem dir que la bomba
atòmica...” 
I tot això hauria de produir-se en un marc més ampli
de “Gran Canvi”. És impossible una autèntica
revolució educativa, sense un marc de revolució
social, encara que es pot dir que hi ha una relació
dialèctica entre ambdues categories.
No tot canvi revolucionari -radical i més o menys
ràpid- és positiu. Per exemple, podem dir que la
bomba atòmica va revolucionar les armes de
guerra, encara que ella tingui un segell negatiu.
Des d’una perspectiva popular, no totes les revolu-
cions educatives han estat positives, però no per
això hem de deixar d’assenyalar-les com a “revo-
lucions”. Així tenim que -en l’últim mig segle, al
Perú- hem tingut dues reformes (revolucions) educa-
tives: a) La progressista i truncada de Velasco
Alvarado (1969-1974) i b) La neoliberal, en
marxa des de 1990 fins ara (novembre de 2011).
En ambdós casos, es varen alterar: els paradigmes
de l’educació, els resultats del sistema educatiu, i
els factors que determinen i  condicionen l’assoli-
ment dels resultats establerts. Tota revolució
educativa, insistim, hauria de comportar canvis en
PAREFA.
Després de prop de cinc mesos del Govern
d’Ollanta, tot fa veure que la “gran transformació”
es va quedar en el discurs de la primera volta
electoral. Sense aquest marc i sense tenir la base
social organitzada (organitzat el subjecte col·lectiu
de canvi en el sector) una autèntica revolució
educativa “no dóna més”.
Durant l’actual Govern, ja s’han anunciat alguns
canvis de polítiques alternes dins del MED. I
aquests canvis anunciats -en la majoria dels casos-
són positius, com es desprèn d’una anàlisi de la
nova Llei del Pressupost 2012 (aprovada i no pro-
mulgada fins avui) i dels compromisos que el
Ministeri d‘Educació està signant amb els governs
regionals.
No dubtam a assenyalar que la majoria d’aquestes
noves polítiques educatives previstes per al 2012
resulten esser positius “avanços”. Per exemple,
66
Pissarra 140 gener-febrer-març  2012
l’anunci de tenir “currículums regionals” o el de
posar fi a la “moratòria curricular” que condemna
els fills del poble a ser formats prioritàriament
(gairebé exclusivament) en lectoescriptura i matemà-
tica. A partir de 2012, es donaria prioritat a: comu-
nicació, matemàtica, ciències, ciutadania i capaci-
tats productives.
Aquests avenços anunciats, en la mesura que es
plasmin posaran a caminar un conjunt de canvis
en l’educació peruana, encara que no siguin els
que finalment alterin el model. Aquests canvis
poden anar a poc a poc constituint una reforma,
però això depèn de factors interns (base social de
suport) i externs al sector (favorable context socio-
polític).
“...aquesta possibilitat
comporta un dur treball,
perquè el sentiment de canvi
del magisteri es transformi en
consciència i en organització.” 
En el moment d’escriure aquesta reflexió, sabem
que el context sociopolític nacional del Perú és
incert. Tot fa preveure que deixaran de costat les
tesis de la “gran transformació”. Simplement s’ha
optat per “canvis dins del model”, amb una alta
dosi de pragmatisme. Segons alguns portaveus del
Govern, Ollanta Humala hauria assenyalat que ell
no és ni “de dreta”, ni “d’esquerra”, sinó “de
baix”. Implícitament es comença a acceptar que
han de prevaler respostes pràctiques (no ideologit-
zades) enfront dels problemes del país. Estaríem,
doncs, en un context on importa mostrar i
demostrar que les pràctiques que es propugnen en
educació tenen eficàcia i eficiència per a resoldre
els problemes del nostre poble. No és un context
clar per a transitar cap a una reforma educativa i
molt menys per a avançar cap a una revolució
educativa.
Però, no oblidem que a la primera volta electoral un
41% del magisteri peruà va votar per Ollanta
Humala. I en segona volta, l’actual governant va
tenir una votació del 77% per part dels docents del
país (83% en el vot vàlid). Podríem asseverar,
llavors, que al voltant de la meitat dels docents
peruans es poden constituir en subjecte col·lectiu de
canvi. Un adequat tracte al magisteri podria ser la
“base de suport” que permeti aprofundir els canvis
en el sector, perquè no es quedin en simples
“avanços”. Però aquesta possibilitat comporta un
dur treball, perquè el sentiment de canvi del
magisteri es transformi en consciència i en organit-
zació. Si fos així, els “avenços” podrien superar el
model encara hegemònic.
*Aquest text s’ha traduït del castellà. q


Reforma neoliberal a l'educació peruana. Canvis amb Ollanta?

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/pissarra/index/assoc/Pissarra/_2012_n0/140_p062.dir/Pissarra_2012_n0140_p062.pdf

Reforma neoliberal a l'educació peruana. Canvis amb Ollanta?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears