Tarabini, Antoni

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Si educar ja resulta problemàtic, aquestadificultat augmenta exponencialment si aquestatasca s'ha de fer des de la diversitat. En principi
es pot dir que tota l'educació pressuposa una certa
diversitat, perquè a la fi, no hi ha dues persones
iguals. A més, no deixa d'ésser infreqüent la
presència d'alumnes amb dificultats i diferències
específiques derivades de possibles mancances
físiques i d'altres tipus. Per això se suposa que
existeixen els mestres de suport i diversos programes
específics. En aquestes línies no pretenc analitzar
aquesta temàtica concreta encara que mereixeria un
profunda reflexió crítica, però avui augmenta la
dificultat, especialment a partir d'una presencia
massiva d'alumnes procedents de la immigració de
països no comunitaris, d'educar i de conviure dins
l'àmbit escolar amb persones i col·lectius, amb modes
de viure, amb religions, amb valors, amb, en definitiva,
una cultura distinta a la nostra. Aquest repte es
multiplica a determinades escoles públiques on la
presència d'alumnes "d'altres cultures" és massiva,
enfront d'una part molt significativa de l'escola
concertada on aquesta presència es molt menor.
També aquesta diferència mereixeria una profunda
reflexió crítica.
Donat que l'escola no és més que un reflex de la
societat on està ubicada, en aquestes línies vull fer
unes breus reflexions referides als possibles àmbits
de convivència amb altres cultures. Només si tenim
suficientment clares aquestes línies de convivència,
sense negar les seves dificultats, podrem cercar i
trobar camins útils dins l'àmbit educatiu. Encara que
la realitat sigui més complexa, es pot parlar de tres
models practicats dins el nostre context europeu:
la multiculturalitat, la integració assimiladora i la
interculturalitat.
"Això ha conduït a taxes de
conflictivitat importants i ha tingut
el seu reflex polític com el "Front
National"..."
La multiculturalitat és enganyosa. En principi pot
parèixer que es basa en un respecte màxim a les altres
cultures, però a la pràctica significa un procés de
marginació i de gueto. Els britànics, d'alguna
manera són els que han pres aquesta via. Duen
temps con-vivint (el guió és important) amb persones
PISSARRA maig / juny     2005
6
Antoni Tarabini
President de la Fundació GADESO
COM PODEM CONVIURE AMB ALTRES
CULTURES
Foto cedida pel CP Llorenç Riber de Campanet
i col·lectius procedents de les seves excolònies. El seu
plantejament era clar: respectaven profundament la
seva cultura d'origen i, perquè la poguessin desenvolu-
par en tota la seva plenitud, els condicionaren barris
específics. Es tractava de con-viure sense mesclar-se
ni contaminar-se. En principi aquestes implantacions
no foren problemàtiques perquè es tractava de
col·lectius quantitativament suportables i amb un nivell
cultural i socioeconòmic acceptable. Tot ha canviat
quan la immigració, especialment els darrers anys, ha
desbordat totes les previsions i s'ha produït l'arribada
de milers de persones, legals o il·legals. Els barris de
referència ètnica i cultural han rebentat i s'han convertit
en llocs d'alta conflictivitat social.
Els francesos, també tradicionals receptors d'immi-
grants, especialment procedents de les seves
excolònies del nord d'Àfrica, feren un plantejament
divers. Es plantejaren unes polítiques d'integració
amb un  caire assimilatiu. Pretenien "integrar-los" des
d'un cert reconeixement d'una nacionalitat comuna,
però la realitat ha desbordat tots aquests planteja-
ments. A la pràctica, especialment des de la vinguda
massiva, s'ha concretat en unes àrees i barris de
marginació social, sobretot a les grans ciutats. La
diferència és que "comparteixen" aquestes àrees
degradades amb sectors francesos marginals o en
procés de marginació. Això ha conduït a taxes de con-
flictivitat importants i ha tingut el seu reflex polític amb
formacions polítiques xenòfobes com el "Front
National", el partit de Le Pen.
La interculturalitat no té models globals de referència
però sí aplicacions significatives, especialment en
àmbits locals. Teòricament és fàcil definir la intercultura-
litat: "es tracta de fer possible ser diferents sense ser
desiguals" (Aina Tarabini, "Immigració, globalització i
multiculturalisme. La immigració a les Balears." C.
Recerca. Lleonard Muntaner editor). En definitiva, es
tracta de convertir els immigrants en ciutadans amb els
seus drets i els seus deures. Què vol dir això? Sens
dubte, no tenen perquè renunciar a les seves arrels
culturals, però sí tenen un cert deure de participar
activament en la cultura del país que els acull. Resulta
evident que aquesta convivència té moltes dificultats,
però aquestes no poden ser excusa per a no intentar-
ho. En definitiva, qualsevol forma de convivència
(inclosa la més interpersonal com pot ser el matrimoni)
té índexs de conflictivitat, perquè es tracta que
convisquin dues persones diferents. Aquesta nova
realitat intercultural pren força a partir del moment en
què a les nostres Illes es produeix el fenomen
denominat reagrupació familiar. Desprès d'una primera
onada s'ha anat consolidant lentament la vinguda dels
entorns familiars (dona, home, fills, etc.). Això planteja
altres problemàtiques més enllà de poder trobar un
treball, encara que aquest sigui el primer objectiu. S'han
d'escolaritzar els fills, el nucli familiar ha de conviure
amb veïnats d'escala i de barri, la dona i l'home han de
trobar amics i coneguts no necessàriament del seu país
d'origen... Des d'aquesta perspectiva pren força la figura
del mediador cultural. Com fer-ho? No es tracta de
practicar fàcils paternalismes pels quals només es volen
protegir els seus drets, sinó també de practicar una
certa exigència compartida d'acceptar i participar
activament amb els nostres valors culturals.
"...la urgent necessitat de cercar
fórmules de convivència activa
amb persones i col·lectius de
diverses cultures, sense devaluar
les nostres pròpies arrels."
Des d'aquesta perspectiva, l'escola es pot convertir
en un instrument bàsic d'interculturalitat, doncs dins
l'àmbit escolar conviuen alumnes de distints àmbits
culturals. Al mateix temps també conviuen o haurien de
conviure els pares i les mares d'aquests alumnes. Una
vegada més s'ha d'insistir que la pràctica és dificultosa,
entre d'altres motius per la falta de mitjans i, amb
excessiva freqüència, per l'escàs interès de les adminis-
tracions. El camí se sol fer caminant i seria de màxim
interès que les experiències que sens dubte es duen a
la pràctica a diferents escoles de la nostra comunitat es
compartissin i tinguessin voluntat i capacitat de fer feina
en xarxa, fins i tot amb altres realitats fora del nostre
entorn. Des d'aquesta perspectiva voldria aconsellar la
lectura del llibre "Educar en temps d'incertesa", de
Francesc Carbonell (col·lecció Andreu Ferret. Lleonard
Muntaner editor). 
Possiblement amb aquestes línies no he resolt
quasi res. No era aquesta la meva intenció. Però es
diu en medicina que fer un adequat diagnòstic és més
de la meitat de la curació de la malaltia. Els
símptomes són clars: la urgent necessitat de cercar
fórmules de convivència activa amb persones i
col·lectius de diverses cultures, sense devaluar les
nostres pròpies arrels. Si no som capaços d'enfrontar
aquesta situació amb tota la seva cruesa i dificultat, la
conflictivitat social, i no només a l'escola, està
garantida.
2005 maig / juny                  PISSARRA
7


Com podem conviure amb altres cultures

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/pissarra/index/assoc/Pissarra/_2005_n0/120_p006.dir/Pissarra_2005_n0120_p006.pdf

Com podem conviure amb altres cultures

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears