Llorenç Gomis

Gomis, Llorenç

Hemeroteca Cientifica Catalana

LLORENÇ GOMISLES CARTES DELS LECTORS COM A BAREMDE LA RECEPTIVITAT PERIODÍSTICACap al final del gruixut volum de diaris del novel.lista anglès EvelynWaugh hi ha una anotació que diu: "Una memòria que declina, i unasenil tirada a escriure a "The Times" sobre qualsevol tema, handeterminat que prengui notes d'una manera irregular del que em passa pelcap". Les anotacions es fan més esclarissades. En lloc d'escriure el seu diarii guardar-lo per publicar potser un dia, el novel.lista s'estima més escriurecartes al "Times".Escriure cartes al director pot ser una dèria, fins i tot per a un escriptorconegut i atrafegat.I per un escriptor desconegut por ser-ho, és clar, encara més.César Mora, secretari de redacció de "La Vanguardia" durant molts anysi que s'ha ocupat molt de la secció de cartes dels lectors, em va ensenyar undia una col.lecció de cartes que del mes de febrer fins al maig un lector vaescriure dia a dia, incansablement, al director, sobre els més diversos temesimaginables, tant públics com íntims, sense que la falta de publicaciód'aquelles cartes arribés a desanimar-lo. Cada matí, l'home escrivia la sevacarta i l'enviava. Era alhora un diari personal i un diàleg amb un serdesconegut, que a més no l'hi contestava mai: el director.Les cartes al director o cartes dels lectors tenen doncs alguna cosa de diari,bé de diari que els lectors fan públic, bé de diari més o menys íntim que enviena un periòdic per veure si el fa públic. Són sovint una rèplica o un contrapuntdels lectors a aquell diari que llegeixen cada dia i que es fa sense ells. O, mésben dit, es faria sense ells si no mantingués aquest espai on publica les cartesdels lectors.Hi ha, en principi, quatre tipus de cartes.90El més important i profitós és el de les cartes dels lectors que demostrenque han llegit el diari i que en saben més d'alguna qüestió que el redactor,col.laborador i fins i tot els caps o directors. Els diaris es fan en molt pocaestona per gent molt atabalada i, tot i l'existència de revisions i correccions,ésa dir, de que un text el llegeixen vàries persones, surten plens d'equivocacionsi d'errors. Dels més senzills, les errades, ningú no en fa cas, però hi ha tambéels errors de la ignorància o la distracció, que són puntualment corregits enpúblic per un o altre lector, que explica que una data está equivocada, que lapersona que es diu que va fer una cosa no la va fer realment, sinó una altra,o aprofita l'avinentesa d'una correcció de fet, més aviat erudita, per donar unabreu lliçó d'histäria antiga o recent, de ciencia, art, etc. El diari publica lacarta i així no cal que faci la correcció; alhora, lluex amb íntima satisfaccióla qualitat i el bon nivell cultural dels seus lectors.La segona mena de cartes és la noticia del lector, que sol anar seguida d'uncomentari. El lector explica alguna cosa que ha vist, ha sentit, ha viscut, I iha passat. Dóna doncs alguna noticia. I acostuma a donar-la com a punt departida d'un comentari. En aquestes cartes el lector fa de repòrter espontanii de comentarista voluntari. S'ha escrit que en posar aquestes noticies a lesplanes d'opinió, on solen anar les cartes, els diaris relativitzen aquestesinformacions i fan veure que les publiquen perquè el lector hi digui la seva,com una opinió il.lustrada i basada en un fet que el propi lector aporta.La tercera funció de les cartes és la d'un fòrum o plaça pública on unslectors parlen i discuteixen amb altres. De vegades els lectors interpel.lentambé a algun redactor o col.laborador que ha dit alguna cosa al diari. Mésfreqüent però és que els que escriuen cartes discuteixin amb altres lectors.Aquest fòrum on uns diuen blanc i altres diuen negre, permet al diaridemostrar que té molts lectors i molt diversos i que el diari pot ser llegit ambprofit semblant pels que pensen blanc i els que pensen negre. La pluralitat,amplitud, tolerancia i liberalitat del diari queden així acreditades pels seuspropis lectors.La quarta mena de cartes és aquella on el lector escriu una opinió ocomentari sobre fets més o menys actuals i l'ofereix al diari perquè el publiquii alhora als lectors perquè ho Ilegeixin: un lector diu el que pensa de cosesque passen i ho fa avinent al diari i els seus lectors, que acullen aquesta opinióa la seva tribuna. És la menys necessària de les aportacions i no sol publicar-se si no és per l'enginy o la gràcia d'alguna observació personal.Hi ha lectors que envien la mateixa carta, de vegadas fotocopiada, adiferents diaris, be sigui per arribar a més lectors, bé per provar sort iassegurar que un o altre diari publiqui la carta. Hi ha també diaris que filenprim i miren de no publicar una carta que versemblantment s'ha enviat tambéa altres diaris. Més sovint, però, és que entre un diari i els seus lectorss'estableixi una mena de costum que fa que les seccions de cartes siguindiferents als diferents diaris. No és fácil saber si els lectors són tant diferentsd'un diari a l'altre o bé si els que són diferents són els diaris i si el que passaés que poc a poc s'estableix un costum i fins i tot un estilo temática dominants."Les "cartes al director" -ha escrit Julián Marías a "ABC" (25 de març de1988)- són reveladores del carácter i la funció de cada periòdic o revista;91solen mostrar inquietant homogeneïtat de to i estil; gairebé sempre extremeni exageren el carácter de la publicació i sovint s'hi veu una curiosa virulencia.És clar que la immensa majoria dels lectors no escriuen cartes; és una minoriala que es decideix a fer-ho; ve després la selecció que en fa el diari, i amb aixòs'accentua el caire minoritari; i també la tendenciositat. Hi ha un fet que potser interessant, el de les persones que escriuen sovint als diaris, de vegadesla mateixa carta a diversos diaris, per aconseguir una curiosa 'col.laboració'.Valdria la pena d'estudiar aquest aspecte de la premsa ...".El procés està ben observat. Cada diari té els seus lectors, que acostumena correspondre mes o menys al to, temàtica, actituds, estil, etc. del diari.D'aquests lectors només una minoria escriu cartes, probablement els quedeuen sentir-se amb més dret a dir-hi la seva. Peró a la vegada només unaminoria de cartes són publicades i és probable que la selecció tendeixi aaccentuar i gairebé caricaturitzar les característiques del diari. Potser lamillor manera de conèixer la línia d'un diari, més que les declaracionsoficials, sigui l'anàlisi de les cartes dels lectors, que val com a psicoanàlisi deldiari. El que no diuen els editorials, ho diuen les cartes, i a través dels lectors.La coartada del diari és perfecta. Els lectors diuen el que el diari mateix nogosa dir, i en tot cas ho diuen més clar. Als diaris en que aquesta regla no escompleix es que són nous o tenen poc públic, o totes dues coses plegades.Aquests diaris són terreny adobat pels escriptors de cartes que noaconsegueixen publicar-ne prou com voldrien als seus diaris habituals.És veritat que hi ha persones que tenen una gran tirada a escriure cartesals diaris, i es compren molt be que n'estiguin joiosos si les seves cartes espubliquen. No fa gaire, a "Diario 16", un lector que escriu també a altresdiaris, reclamava per a ell el dret de sortir al "Guinness", que un altre lectorhavia reclamat per a ell. Havia aconsegit veure publicades més de cent cartesen un any. I és també cert que cada secció de cartes sol tenir un caire propidel diari i que els escriptors habituals de cartes coneixen molt be els diaris.En èpoques i llocs de restricció política, el poder tendeix a no permetreque es publiquin cartes dels lectors o vigilar-les de prop, perquè la participaciódels lectors no és lògicament benvinguda. Néstor Luján i "Destino" vansofrir fortes sancions administratives per no poder provar l'autenticitat d'unacarta sobre el català, i l'autor d'aquest article va també seure al "banquillo" perno donar el nom i l'adreça d'un lector que havia escrit a una revista una cartade caràcter delicat sobre les seves inclinacions sexuals. Afortunadament, eldirector de "El Ciervo" fou absolt.Curiosament, en èpoques de llibertat política els lectors no fan gaire lacompetencia als polítics professionals, i les cartes sobre política són mésaviat erudites, sarcàstiques o bé parlen d'impostos. És una sort perquè lasecció de cartes és sovint ja prou conflictiva. El director es troba enmig deles trifulques entre lectors i redactors. De vegades envia una fotocòpia de lacarta d'un lector en que s'al.ludeix a algun redactor. S'entén que és un avisde que aquella carta pot ser publicada sense més explicacions, però també ésuna possibilitat de que l'al.ludit tracti d'evitar-ho o d'aconseguir que la cartasigui publicada amb alguna nota de la redacció. D'altra banda, la publicacióde cartes crítiques per al diari o els seus redactors és un signe de l'alçada de92mires del mateix diari i de la seva categoria.Ismael López Muñoz, llavors Ombudsman del diari "El País", va publicaral seu requadre dominical, el 25 d'octubre de 1987, el parägraf següent: "Eisproblemes que es creen de fa d'anys al voltant d'aquesta important secció delperiòdic, les Canes al Director, han estat un tema important tractat eldivendres 23 d'octubre passat a la reunió entre el comité de redacció i ladirecció del periòdic. Al comunicat posterior s'informa: 'El comité vadenunciar que se segueixen publicant cartes sense consultar al redactorimplicat, cartes amb errors i canes amb firmes falses. El director va anunciarque la secció de cartes s'ampliarà amb més periodistes per evitar aquestsproblemes' ".Les seccions de cartes al director són molt llegides. A un estudi publicatper Ernest C. Hynds al "Journalism Quarterly" (tardor de 1976) es deia quegairebé la meitat dels directors de diaris americans consultats (46 per cent)posaven les cartes al director com la secció més llegida de les seves pàgines.La major part dels diaris deien que en rebien 100 o més diàriament. Laproporció de cartes publicades anava entre el 70 per cent als diaris petits finsal 10 per cent als més grans. Tots els diaris exigien el nom complert dels queescriuen cartes i la majoria en limitava l'extensió (unes 250 o 300 paraules).Tretze anys després, al mateix "Journalism Quarterly" (estiu de 1989), elmateix Ernest C. Hynds publicaba un altre estudi sobre el futur de les pàgineseditorials i deia que la secció de cartes al director era la que, a parer delsmateixos directors de les pàgines editorials, més espai aniria guanyant en laperspectiva de l'any 2000: un 74 per cent dels directors de pàgines editorialspensava que s'hi haurà de destinar més espai.Les cartes no serveixen només perquè els lectors es facin una idea del quèpensen altres lectors del mateix diari, sinó que són també un instrumentd'orientació per als mateixos directors del diari. És cert que de vegades hi hacampanyes organitzades per fer arribar una opinió, i els directors procurendetectar-ho, i també que si tota la informació procedeix principalment defonts interessades és natural que també a les cartes al director aquestaprocedència es pugui donar sovint. Però tot i així, el nombre, el to, elsarguments i la procedència de les cartes que es reben donen una indicació útilals directors sobre la sensibilitat dels seus lectors sobre alguns temes, el sentitde les reaccions, la temperatura de la polèmica, el to, etc. I també que sovinthi ha temes de preocupació ciutadana que surten a les pàgines de canes abansque a les d'informació.Les secciones de cartes donen una indicació utilíssima sobre com elslectors veuen el propi diari, quins temes agrairà i quins no, o no tant, comparlar al fòrum deis lectors, i en conjunt sobre com el lector rep el diari. Peròs'han de tenir en compte també unes regles del gènere, que més o menyspodríem enunciar així:1-Les cartes no parlen de la primera plana, no comenten gaire les gransnotícies. Les gran notícies, les que fan la portada, es llegeixen, es comentena casa, a l'oficina o al carrer, però no se'n escriuen cartes. El lector comprénque aquest no és el seu camp al diari.2- En canvi, els lectors donen el senyal dels errors que han trobat en el93missatge. Saben que assenyalar-los, retreure'ls, corregir-los és la sevaprincipal i més agraïda manera de col.laborar al missatge global. El lectors'associa al diari corregint-ne els errors.3- La secció de cartes és també el receptacle de les informacionspersonals, viscudes, o d'experiències d'interès general que el lector d'un diaricreu útil de donar. I aquestes informacions venen quasi sempre comentadesi aclarides pel mateix lector. Així el lector denla testimoni respecte dels temesque creu ell que rebrà millor el diari.4- A la secció de cartes al director el diari funciona com una tertúlia. Unatertúlia oberta als altres lectors. A les polèmiques que s'estableixen veiem elventall d'opinions que el diari és capaç d'acollir, la confiança dels lectors enque les seves opinions seran publicades, el to de la conversa, la proporció decanes virulentes o civilitzades, l'ús de la ironia. La secció de cartes és unmirall dels lectors que té un diari i que ens ajuda a conèixer i interpretar elmateix diari en les seves preferències profundes.En conclusió, la secció de cartes al director ens permet d'apreciar en quinamesura un diari i els seus lectors formen una comunitat dialogant, com elsmissatges del diari són rebuts pels lectors i com els missatges del lector sónrebuts pel diari. Si les teories de la recepció, la resposta del lector i lapragmàtica literària tenen el paper que tenen avui a la teoria literària, moltmés encara han de poder ser útils quan es tracta d'estudiar no l'obra d'un autor,sinó d'una comunitat d'interpretació, el diari, comercialment atenta a lainterpretació que una altra comunitat d'interpretació, els lectors, farà delsseus missatges.

Les Cartes dels lectors com a barem de la receptivitat periodística

http://hispana.mcu.es/es/registros/registro.do?tipoRegistro=MTD&idBib=1429051

Les Cartes dels lectors com a barem de la receptivitat periodística

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana