Laia Climent

Vicent Salvador

Climent, Laia

Salvador, Vicent

Hemeroteca Cientifica Catalana

Fa uns mesos es va celebrar al col·legi major Rec-tor Peset de València la reunió plenària de la xarxatemàtica ministerial “Análisis del discurso y nuevoslenguajes”, l’investigador principal de la qual és elprofessor Vicent Salvador, de laUniversitat Jaume I. Desprésd’una reunió interna dels mem-bres, els professors invitats, Dr.Cristóbal Pera i Félix Díaz, vanreflexionar al voltant del llen-guatge del dolor i de la verbalit-zació del càncer. El Dr. Cristóbal Pera, cate-dràtic de la Facultat de Medicinade la Universitat de Barcelona,va analitzar l’estructura narrati-va que s’estableix entre el pacient i el doctor. Vasubratllar la transcendència que té no sols que elpacient descriga el dolor per part del pacient sinótambé que el metge interprete l’expressió de les sensa-cions corporals. La verbalització del dolor implica ladescripció d’una experiència emocional difícil dequantificar i de la màxima complexitat. El doctor Cris-tóbal Pera fins i tot va afirmar la impossibili-tat d’expressar el dolor, tot entenent queaquest condiciona el fracàs del llen-guatge, ja que es va fragmentantfins retornar al prellenguatge delscrits i murmuris. L’expressió deldolor difereix de la dels altresestats interns de la consciència–com ara els psíquics, somàticso perceptius– en la mesura queés l’únic estat que no té caprelació amb el món exterior. Ésper això que es resisteix a serobjectivat pel llenguatge. Lesdificultats d’expressió evi-dents s’intenten pal·liarmitjançant distints recur-sos lingüístics. L’any1971 Melzack i Torger-son van classificar lesparaules més utilitza-des per expressar la sensació de dolor. A més de pre-sentar detalladament aquesta classificació, el doctorPera va elaborar una reflexió sobre l’ús reiterat de lametàfora, que va classificar en dos grups. D’unabanda, la metàfora que expressala penetració d’un agent externen el propi espai corporal.Recordem, per exemple, l’ex-pressió plàstica del sofriment enels autoretrats de Frida Kahlo,que dibuixa la seua columnavertebral esquerdada amb unasèrie de claus incrustats. I del’altra banda, les metàfores queremeten a una lesió corporal totintroduint en el llenguatge asso-ciacions diverses, com ara la cremada d’una part delcos o l’efecte d’una llima al roig viu que forada els tei-xits. Per acabar, el doctor Pera va apuntar un fet curiós,i és que s’ha demostrat que el dolor causat per un pro-blema moral com és la marginació o l’exclusió socialactiva les mateixes àrees cerebrals que el dolor físic. En la segona conferència de la jornada, elprofessor Félix Díaz, de la Universidad deCastilla - la Mancha, va sintetitzar imostrar els resultats d’una enquestasobre la verbalització del càncer, itambé va descriure la seva expe-riència viscuda en el procés d’e-laboració de l’enquesta. Vaapuntar el tabú que els especia-listes han creat al voltant de laparaula “càncer”, que és sovintsubstituïda per l’expressió quali-tativa i ben poc tècnica d’“aixòno és bo”. El professor Díaz vatractar també altres metàforesrecurrents en les converses,com ara l’ús del termebultos per a descriureun tipus de manifes-tació incògnita, o elterme inflamació comEXPRESSIÓ DEL DOLOR,DE LA MEDICINA AL LLENGUATGELaia Climent6 Núm. 42 MÈTODE«LA VERBALITZACIÓ DELDOLOR IMPLICA LADESCRIPCIÓ D’UNAEXPERIÈNCIA EMOCIONALDIFÍCIL DE QUANTIFICAR»a element tranquil·litzador. També va parar atenció alstermes ganglis i tumors –amb aquesta darrera paraulava associada la idea que existeix un cos aliè dintre delpropi i com a conseqüència es percep la necessitatd’extraure’l–. Va apuntar també que el terme “metàs-tasi” expressa una nova fase dintre del procés evolutiude la malaltia: és el desenllaç d’una narració i per tantconfirma la gravetat de la situació.També el professor Díaz va apuntar la tendència aminimitzar l’expressió de la malaltia del càncer itambé la tècnica dels metges d’adaptar els discursossegons com siga la visió que tinga el pacient d’ellmateix i de la seua malaltia. La jornada va concloure en una taula rodonamoderada pel professor de la Universitat Jaume IVicent Montalt sobre els discursos d’especialitat. Esva comentar la necessitat que lingüistes i especialistesdel sector corresponent facen un esforç conjunt.Aquestes conclusions van derivar en una altra expe-riència, la de la traducció cientificotècnica que dema-na també amb urgència la participació de lingüistes iespecialistes en la matèria. Hi van col·laborar enaquesta taula rodona Gloria Corpas, de la Universidadde Málaga, i María Luisa Villanueva, de la Universi-tat Jaume I.Laia Climent. Universitat Jaume I de Castelló.Núm. 42 MÈTODE 7La curació per la paraula és una creença molt anti-ga, rastrejable en els mites òrfics o en l’Evangeli, i quepertany a l’imaginari col·lectiu d’una ampla tradiciócultural. Sense entrar ara en els aspectes màgicsd’aquestes funcions guaridores, cal reconèixer que lesdiverses pràctiques pròpies de les ciències de la salut,articulades al voltant de l’acte clínic, reserven un llocprincipalíssim a l’activitat verbal. Aquesta constataciója és una dada de pes per aallò que es pot anomenar“lingüística mèdica”, atenta al’anàlisi dels aspectes discur-sius implicats en la pràcticasocial de la medicina.Sens dubte, la divulgaciódels coneixements especia-litzats té un paper cabdal enel conjunt dels discursos,orals o escrits, com ara in-formacions epidemiològi-ques de tipus preventiu,consells de planificació fami-liar, prospectes dels produc-tes farmacèutics, informa-cions periodístiques sobreavenços de tecnologia mèdica...Avui sabem que aquestes pràctiques divulgativesno consisteixen en una mera difusió d’informacionsreformulades en llenguatge assequible, sinó en ope-racions de reelaboració i recontextualització queestableixen una autèntica negociació dels significatsde la terminologia i de la imatge social dels profes-sionals. Les paràfrasis metafòriques o les exemplifi-cacions entren en dialèctica amb la terminologiaespecialitzada, mentre que la imatge del professio-nal es dibuixa oscil·lant entre la figura de l’expertllunyà i la del conseller afable que persuadeix ieduca, amb una dimensió humana que a vegadesrecorda el valor demiúrgic de la paraula òrficaAquesta paraula mèdica, d’altra banda, està cadavegada més media(titza)da per tota la parafernàliasocial que construeix la tecnologia comunicativa,des del venerable periòdic ala neotelevisió o l’imparableInternet. Les pràctiquesdivulgatives de tota menasón així conformades peraquests fenòmens, per laseua dimensió comercial, pelseu simbolisme espectacula-ritzador i per la mateixa es-tructura de la comunicacióen xarxa.Però sobre tota aquestacomplexitat cal afegir encaraun altre factor: el dialogismeconsubstancial a l’acte clínic,que fa que la paraula delpacient puga esdevenir tancríptica per al metge com la d’aquest per a aquell.Així, per exemple, l’art de la diagnosi, malgrat totsels avanços de l’analítica i de la radiologia, encaradepèn en bona part de l’expressió verbal de lasimptomatologia, del diàleg consubstancial a un acteclínic que no pot renunciar a constituir una interac-ció personal on la paraula exigeix considerable pro-tagonisme.VICENT SALVADOR (UJI)medicina i llenguatge«L’ART DE LA DIAGNOSI DEPÈNEN BONA PART DE L’EXPRESSIÓ VERBAL DE LA SIMPTOMATOLOGIA, DEL DIÀLEG CONSUBSTANCIALA UN ACTE CLÍNIC QUE NO POTRENUNCIAR A CONSTITUIR UNAINTERACCIÓ PERSONAL ON LAPARAULA EXIGEIXCONSIDERABLE PROTAGONISME»

Expressió del dolor, de la medicina al llenguatge

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/44984/45147

Expressió del dolor, de la medicina al llenguatge

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana