Una forma per a la intel&middot;lig&egrave;nci

Fernando Ballesteros

Ballesteros, Fernando

Hemeroteca Cientifica Catalana

 124 Núm. 59 MÈTODE n a u  e s p a c i a l   « m è t o d e »UNA FORMA PER A LA INTEL·LIGÈNCIAHi ha altres intel·ligències en l’univers? Hi ha altres ci-vilitzacions entre estels? El programa SETI fa dècades que prova de respondre aquesta pregunta. De moment, però, aquesta pregunta continua sense resposta. No obs-tant això, la ciència-fi cció no ha tingut empatx a superar aquesta etapa d’incertesa i concloure que, efectivament, sí que tenim veïns galàctics. I fi ns i tot s’ha atrevit a aventurar quina forma poden tenir. Tant el cine com la literatura de cièn-cia-fi cció va ple d’humanoides bípedes, de formes més o menys variades, des dels clàssics mar-cians verds, baixets i cabuts, al molt variat repertori de la sèrie La Guerra de les Galàxies, pas-sant per l’ofi cial científi c de la nau Enterprise, el senyor Spok: unes simples orelles punxegudes i, voilà, ja ets alienígena. Excep-te en comptades excepcions, no trobem en aquestes obres res de realista, res que puga conciliar les necessitats reals d’una espècie intel·ligent tecnològica amb la varietat de formes i esquemes corporals que l’evolució pot proporcionar a éssers d’altres mons. Potser es tracta d’una simple falta d’imaginació. O potser és que els humans només podem creure que un ésser és vertaderament intel·ligent si se’ns assembla físicament d’alguna manera.Una curiosa excepció la constitueixen els marcians de La Guerra dels Mons d’Herbert G. Wells. Wells era un autor victorià del que avui diríem hard science fi cti-on: ciència-fi cció que tracta de ser estrictament rigorosa amb la ciència establerta en la seua època. Wells conei-xia bé la teoria d’evolució per selecció natural de Dar-win. Per això sabia que era del tot impossible que una intel·ligència extraterrestre, amb una història evolutiva completament diferent de la nostra desenvolupada en un planeta diferent, acabara amb una forma humanoide que se’ns assemblara ni que fóra remotament. Així, els marcians de Wells són una mena de gran massa central on hi ha el cervell, els òrgans dels sentits i la boca, des de la qual eixien uns tentacles que dotaven aquests és-sers de capacitat manipuladora, una capacitat que pareix absolutament necessària en qualsevol intel·ligència que desenvolupe una civilització tecnològica. Aquesta mena de cefalòpodes de malson, en el seu planeta d’origen podrien mantenir-se dreçats so-bre els tentacles, però a la Terra la gra-vetat més gran del nostre planeta els feia caminar esclafats contra el terra. Per descomptat, aquest encert de Wells va ser «corregit» en les dues versions cinematogràfi ques (la de 1953 de Byron Haskin i la de 2005 de Spielberg), on van convertir els marcians en humanoides baixets i cabuts (us sona?).A pesar de la bona voluntat de Wells per ser cientí-fi cament correcte, no va poder evitar dotar els seus marcians d’una característica que com-partim amb bona part dels animals terrestres: la simetria bilateral. Aquesta no és una ca-racterística imprescindible en els éssers vius, per la qual cosa hom podria pensar que els mar-cians de Wells no haurien de te-nir necessàriament simetria bi-lateral. O sí? Es tracta de debò de xovinisme terrícola o d’una intuïció ge nial de l’escriptor?Com Martin Gardner ex-plica en el seu llibre L’univers ambidextre, l’origen de les nostres simetries i asimetries ens ve imposat per l’exterior. En general, les tres dimen-sions espacials són equivalents i hi ha una simetria entre totes tres. Si suràrem en l’espai interestel·lar, no hi hau-ria manera de marcar una de les tres dimensions com privilegiada respecte a les altres. Però vivim en un món amb un camp gravitatori que sempre apunta cap al cen-tre de la Terra. Això defi neix per a cada ésser viu del planeta un a dalt i un a baix, i trenca la simetria entre les tres dimensions. La dimensió dalt-baix és especial. Els éssers vius han de viure lluitant contra aquest camp gra-vitatori, i això els dota d’una asimetria dalt-baix. «POTSER ELS HUMANS NOMÉS PODEM CREURE QUE UN ÉSSER ÉS VERTADERMANET INTEL·LIGENT SI SE’NS ASSEMBLA FÍSICAMENT D’ALGUNA MANERA»© MÈTODE Núm. 59 MÈTODE 125baix. Fins i tot als éssers aquàtics on tot sura o s’afona. L’excepció la trobarem en organismes unicel·lulars sen-zills. A la seua escala, la viscositat del líquid els impe-deix surar o enfonsar-se. A efectes pràctics, per a ells no hi ha un a dalt ni a baix, i no podem assenyalar quina és la seua part superior. Aquesta mena d’asimetria dalt-baix esperarem tro-bar-la també en les formes de vida d’altres mons. Què hi ha de la asimetria davant-darrere? Aquesta es produeix quan l’organisme té necessitat d’avançar a una certa velocitat. Els éssers que no es mouen, com les plantes i els corals, tenen si-metria axial, és a dir, no hi ha manera de determinar quina és la seua part davantera. Una cosa semblant ocorre amb els éssers el moviment dels quals és lent, com les estrelles de mar. Però si un té necessitat de moure’s de pressa, és imprescindible dotar l’organisme d’una part davan-tera i una posterior. D’aquesta manera es genera la asimetria davant-darrere, que juntament amb la asimetria dalt-baix, dota l’organisme de simetria bilateral. I per aquest motiu un avió serà sempre més efi caç que un plat volador per a solcar els cels. En conclusió, si els éssers extraterrestres es mouen d’una manera efi cient, esperarem que tinguen simetria bilateral. Una altra guia per a intentar imaginar la for-ma d’éssers extraterrestres serà la convergència evolu-tiva. És ben conegut que l’extint ictiosauri, el tauró i el dofí (rèptil, peix i mamífer respectivament) a causa de la seua necessitat de nadar de pressa en els oceans, van ar-ribar a una forma corporal quasi idèntica. Senzillament, aquesta forma és la solució correcta al problema. Per això esperarem una forma semblant hidrodinàmica en els éssers que naden ràpidament en els fl uids dels seus mons. Hi ha altres exemples de convergència evolutiva en el nostre món que donen un suport estadístic a que les mateixes solucions s’adopten en altres planetes. Per exemple, s’estima que l’ull s’ha desenvolupat en la Ter-ra de manera independent unes trenta vegades, un dels millors exemples de convergència evolutiva que tenim. Per això, si la llum és un mitjà efi caç de transmissió de la in-formació en el món dels nos-tres alienígenes, és d’esperar que tinguen ulls; possiblement en un nombre parell, a causa de la simetria bilateral. I per des-comptat, situats de tal manera que els permeta observar cap a on avancen. Hom pot espe rar també que desenvolupen altres sentits, que també han aparegut en el regne animal en nombro-ses ocasions per convergència evolutiva, com el tacte, l’olfacte i l’oïda (si les ones sonores es transmeten de manera efi caç en el món del nostre alienígena, és clar).Per a acabar, si els nostres extraterrestres desenvolu-pen una civilització tecnològica, han de tenir capacitat de manipulació, per a poder crear eines i usar-les. En la Terra s’han trobat diferents solucions al problema de la manipulació de l’entorn: la trompa dels elefants (un llavi modifi cat), la llengua de les girafes, les mans (no sols en els primats, també en els óssos rentadors), els tentacles (en cefalòpodes, corals i altres organismes), ossos que sobreïxen (com el polze del panda), les mandíbules de molts insectes… en fi , un ampli repertori de possibili-tats entre les quals triar.I en poca cosa més se’ns assemblaran els extrater-restres en realitat. A partir d’aquests condicionants mí-nims, la resta és ja treball de la imaginació. Qualsevol altra semblança amb nosaltres que incloguem en el dis-seny d’un alienígena serà gratuïta i estarà poc justifi -cada. A la vista de tot açò podem concloure que H. G. Wells va fer bé el seu treball, i els seus marcians són quasi un exemple de llibre de com hau-ria de ser en realitat l’ofi cial científi c de l’Enter prise. Per si tenen curiosi-tat, ací va el meu intent:FERNANDO BALLESTEROSObservatori Astronòmic de la Universitat de València«WELLS NO VA PODER EVITAR DOTAR ELS SEUS MARCIANS D’UNA CARACTERÍSTICA QUE COMPARTIM AMB BONA PART DELS ANIMALS TERRESTRES: LA SIMETRIA BILATERAL»

Una forma per a la intel·ligència

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/64774/64644

Una forma per a la intel·ligència

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana