Redacció Revista

Revista, Redacció

Hemeroteca Cientifica Catalana

__ .. editorial_-----_----------� La ciència i el "segon sexe" (I) U na de les qüestions més polèmiques, objecte quasi permanent d'apassionats debats, és sens dubte la problematica de la sexualitat humana i, molt en particu­lar, en l'aspecte que fa referència a la dona -el "segon sexe", tal com l'anomenava Simone de Beauvoir en el seu famós assaig, i no pas per referir-se, evidentment, a una hipotètica subsidiari tat jeràrquica "natural", sinó, precisament, per recordar la seva pròpia existència au­tònoma i la seva problemàtica específica. Pensant en termes de biologia teòrica i amb un xic d'ironia, cal recordar que el nostre destí sexual podia ben bé haver estat un altre. I això, per la senzilla raó que ni la dualitat sexual existent en la majoria d'éssers vius ni la mateixa sexualitat són condicions necessàries per a la vida. Les coses, tanmateix, han anat com han anat i el que ens interessa remarcar avui aquí és que davant aquesta dualitat sexual de l'espècie humana cada cultura ha elaborat les seves interpretacions, tant sobre la gènesi d'aquests dos sexes com sobre les seves diferències bio­lògiques i de personalitat. El balanç d'aquestes interpretacions no pot ser més ne­gatiu per a la dona. La idea matriu i permanent mantin­guda en el transcurs de la història és la de la suposada inferioritat biològica de la dona respecte a l'home. L'inte­rès a demostrar aquesta " . és evident: quedaria així justificada la situació de subsidiari tat de la dona dins la societat. "L'ordre social" es deduiria de "l'ordre natural". Aquest plantejament ha estat assumit dut'ant segles per religions que, com la judeo-cristiana, han presentat la dona com un ésser nascut de l'home i amb una clara inferioritat biològica respecte a aquest. Avui dia, sens dubte, molts teòlegs no subscriuen aquest plantejament, però l'efecte cultural d'aquestes idees i d'altres sem­blants no ha estat ni és gens menyspreable. No sorprèn, doncs, que ja en la segona meitat del segle XIX s'ob­servi un interès creixent per les recerques científiques relacionades amb aquesta qüestió. Sorprèn menys encara si tenim en compte que aquest interès coincideix amb un moment històric en el qual les dones comencen a qüestionar el seu paper tradicional dins la societat. En els darrers deu o quinze anys, coincidint amb una nova etapa de presa de consciència feminista, s'observa també un nou interès a demostrar que la situació de les dones dins la societat seria deguda, en gran part, a les diferències "naturals" entre homes i dones. La sociobiologia, per exemple, utilitza àmpliament els resultats de les seves recerques per insistir en la impor­tància de les diferències relacionades amb el sexe. E.G. Wilson, per exemple, ha opinat al respecte: "En la societat de caçadors-recol·lectors, els homes cacen i les dones resten a la llar. Aquest fort condicionament per­sisteix en la major part de societats agrícoles i indus­trials i aquest fet sembla tenir un origen genètic ( .. . ) La meva opinió és que el condicionament genètic és prou intens per determinar una substancial divisió del treball fins i tot en les societats futures més lliures i més iguali­tàries." (Human decency is animal, The New York Times Magazine, 12 d'octubre del 1975). Davant aquest reduccionisme practicat per certs socio­biòlegs que veuen l'esperit humà com una màquina pro­gramada fins als seus mínims detalls, la major part de científics ens recorden permanentment que l'ésser humà neix genèticament programat per aprendre i és en inte­racció amb el medi on "s'actualitza" l'ampli ventall de possibilitats que ens ofereix la natura en néixer. Ni la diversitat dels sexes (la dualitat sexual de la nostra espè­cie) ni la diversitat dels individus (els quatre mil cinc­cents milions de persones que viuen a la Terra i que són totes diferents excepte els autèntics bessons), la ciència no en dedueix cap classificació basada en els conceptes "d'inferioritat" ni de "superioritat", els quals són con­ceptes culturals i polítics que no gens casualment han donat origen en el transcurs de la història a diferents formes d'opressió, entre elles, la de la dona. __ li editorial)llll-----... ----------� La ciència i el "segon sexe" (II) ciènCIa 2 j . U n altre exemple -ben d'actualitat- d'instrumenta­lització de les ciències biològiques és el que es fa palès en les discussions a l'entorn de la qüestió de l'avortament. Pensem que, en aquest debat, únicament hi haurien d'entrar en joc les conviccions morals de cada individu i, evidentment, la valoració de la proble­màtica social i política que planteja el fet. Per aquesta raó, més que opinar nosaltres sobre la qües­tió de l'avortament, ens ha semblat oportú de reproduir en aquest espai editorial les opinions expressades fa pocs anys al nostre director pel biòleg francès i premi Nobel de medicina i fisiologia professor François Jacob. l ho fem, no per oferir arguments d'autoritat, sinó perquè les opinions de Jacob són, al nostre entendre, el millor aclariment metodològic que sabríem oferir als nostres lec­tors sobre una qüestió tan polèmica. "La qüestió de l'avortament planteja un problema moral i polític, no biològic. Quan es fa una crida a la biologia quasi sempre és per defendre un punt de vista metafísic i anar contra l'avortament. D'entrada, he de dir que l'avortament, en qualsevol cas, no em sembla la solució ideal. L'avortament no és altra cosa que l'últim recurs per a una dona, ja que mai en resulta res d'agradable. Quasi sempre porta conseqüèn­cies afectives i, de vegades, també físiques. Aquesta és, per mi, rúnica objecció contra l'avortament. L'impor­tant és que la parella, i sobretot la dona, pugui decidir per ella mateixa quants fills vol i quan els vol. Em sembla evident que s'han de limitar els naixements, que el creixement sense control constitueix una de les ame­naces més greus per a la humanitat. L'home és, sens dubte, el primer organisme que s'ha alliberat de certes contingències biològiques, de certes necessitats biològi­ques. Malgrat això, hom voldria negar-li, en nom d'un cert biologisme, el dret a decidir per si mateix respecte a la seva descendència. La majoria dels arguments biolò­gics adduïts només serveixen per encobrir arguments metafísics contra l'avortament. Es diu, per exemple, que un cop s'ha iniciat la vida humana no tenim el dret d'interrompre-la sense cometre un crim. Es dóna la circumstància que els que mantenen aquest punt de vista solen ser partidaris de la pena de mort i de les gestes militars. El que diu la biologia en realitat és que la vida no comença mai. La vida prossegueix. Pros­segueix des de fa dos o tres mil milions d'anyr Un òvul i un espermatozou són vius. Entre rou fecun­dat i el nen que neix no existeix un moment privilegiat. Només una sèrie de reaccions ininterrompudes que a poc a poc modelen el petit ésser humà ... Ea conclusió, com ja he dit, l'actitud davant l'avorta­ment planteja un problema moral: o bé hom s'interessa pel conjunt de cèl·lules que constitueixen el fetus, i això per raons metafísiques, o bé hom s'interessa per la mare que és un ésser humà i que és qui ha de dir l'última paraula sobre aquesta qüestió." 

La ciència i el segon sexe

http://revistes.iec.cat/index.php/ciencia2/article/download/123560/122309

La ciència i el segon sexe

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana