Fernando González Candelas

González Candelas, Fernando

Hemeroteca Cientifica Catalana

Amb motiu de la II Setmana de la Ciència organitza-da per la Universitat de València, el professor John Aviseva pronunciar una conferència al saló d’actes de l’edificid’investigació del Jardí Botànic de València en què ex-posava la seua visió sobre la relació entre ciència i creen-ces a partir de les repercussions de diversa índole que esderiven, especialment, dels avenços recents en els seuscamps de treball, la genètica i l’evolució. Com a profes-sional de reconegut prestigi en totes dues àrees –ha estatpresident de la Societat per a l’Estudi de l’Evolució delsEUA i és en l’actualitat president de la Societat America-na de Genètica– la seua trajectòria recent el situa en l’a-nomenada “tercera via”, tant pel que fa a la integració decultura científica i cultura humanista (la tercera culturarevitalitzada en els darrers anys), com, dins de la biolo-gia, per la síntesi entre les aproximacions holista, pròpiadel naturalisme, i reduccionista, responsable en bona me-sura dels grans avenços de la biologia en la segona mei-tat del segle XX. Si bé és cert que aquesta actitud és cadavegada més freqüent entre professionals destacats de dis-tintes disciplines científiques, no és menys cert que l’es-pecialització i immediatesa en la perspectiva continuenessent predominants, amb la consegüent traslació als jo-ves en fase de formació, que com més va semblen mésallunyats d’assolir el nivell cultural, a més de la com-petència professional específica, que se’ls pot suposarper la seua estada o pas per la universitat. En aquest con-text, el professor Avise ens va permetre indagar amb ma-jor profunditat en les raons personals que el van impulsara intentar trencar el clixé de científic solament preocupatpels afers de la seua ciència i mostrar una via alternativad’enriquiment personal però també general.Com va arribar a interessar-se per l’evolució?Bé, des que era petit m’interessaven la biologia i lahistòria natural, de manera que quan vaig anar a la uni-versitat, vaig decidir que volia treballar en contacte ambla naturalesa, així que vaig pensar a llicenciar-me enaqüicultura, amb la idea de treballar com a biòleg per alServei de Parcs Naturals de l’estat de Michigan o per alServei de Conservació de la Naturalesa. Però llavors esva presentar la guerra del Vietnam i, encara que no haviafet mai plans per a obtenir un doctorat, apuntar-me aaquesta possibilitat em permetia eludir el reclutamentforçós. Durant el primer any vaig anar a la Universitatde Texas, on vaig conèixer Robert Selander, qui em vaintroduir per primera vegada en la biologia evolutiva itambé en la genètica. Això va ser quan l’“era alozímica”estava començant, i ell era un dels pioners a utilitzaraquesta tècnica per a estudiar poblacions naturals. Demanera que quan vaig arribar al seu laboratori vaig que-dar entusiasmat amb aquesta disciplina, i vaig començara pensar-hi com una oportunitat excel·lent per a combi-nar el meu interès per la genètica i per la biologia evolu-tiva amb la meua afecció per la història natural i la bio-logia de camp. Per a fer-ho, vaig pensar d’aplicar elsmarcadors moleculars a l’estudi de la naturalesa, perquèen aquells moments, quasi tots els qui aplicaven aquestametodologia estaven interessats en el debat seleccionis-me-neutralisme, i analitzaven poblacions de Drosophila,de manera que hi havia una àmplia veta sense explotarper a analitzar pràcticament qualsevol altra espècie mit-jançant electroforesi d’enzims, és a dir, estava a la meuadisposició la totalitat del món biològic per a sotmetre-laa un escrutini genètic. Després d’aconseguir el meumàster a Texas, em vaig declarar objector de conscièn-cia, per la qual cosa vaig haver de realitzar dos anys deprestació substitutòria, que vaig complir a Carolina delSud, al Savannah River Laboratory, amb Michael Smith.En acabat, vaig decidir tornar a la universitat per con-cloure el doctorat. Llavors me’n vaig anar a Califòrnia,on vaig conèixer Francisco Ayala, al laboratori del qualvaig començar a treballar. En aquell moment jo ja teniaclar el meu objectiu d’aplicar les noves eines molecularsen la naturalesa per estudiar la conducta, l’ecologia i l’e-volució de les poblacions animals. Finalment, vaig acon-seguir doctorar-me al laboratori d’Ayala en UC Davis.Avancem una mica en el temps. El seu interès per l’es-tudi de l’evolució queda ben establert, però el seu llibreThe Genetic Gods (ressenyat en MÈTODE 25:49) aquest in-terès per l’evolució s’estén molt més enllà de l’àmbitmerament acadèmic, fins i tot del naturalista, i arribafins l’àmbit social i cultural. Com es produeix aquestaexpansió de les seues motivacions intel·lectuals?De nou trobe que cal retrocedir a la meua infantesa.6 Núm. 29  MÈTODEJOHN AVISE, UN BIÒLEG EN LA TERCERA VIA“la ciència va molt per davant de la implantació social dels seus avenços”Fernando González Candelas*Fotos article:Juan Carlos TormoVaig ser educat en un context de ciència cristiana, perbé que no va arrelar amb fermesa en mi. Això no obs-tant, sí que em despertà un interès per les religions i, perdescomptat, un interès pel naturalisme, que ja he co-mentat, que posteriorment han arribat a estar molt units.Tanmateix, durant la meua adolescència vaig oblidar elprimer d’aquests temes, però m’hi vaig haver d’enfron-tar en el moment de fer l’objecció de consciència, quanvaig haver d’argumentar les meues raons filosòfiquesper –basant-me en el naturalisme– demostrar la meuaoposició religiosa a la guerra. Molts anys després, quanvaig decidir escriure The Genetic Gods, vaig experi-mentar la necessitat d’expandir els meus horitzons i aixívaig passar uns quants anys visitant amb més freqüènciala secció d’humanitats de la biblioteca de la meua uni-versitat que la secció de ciències, i així vaig arribar acombinar aquestes dues inquietuds. En realitat, aquestaha estat la meua primera incursió per escrit en les huma-nitats. Un altre component important en aquesta fusió ésla meua preocupació per les qüestions de conservaciódel medi ambient i de la biodiversitat en general. Aquestés un producte directe del naturalisme. Almenys alsEUA és possible observar un gran component sentimen-tal en les posicions dels fonamentalistes religiosos encontra de la biologia evolutiva, en realitat, contra totaforma de pensament racional. Així que, entre les meuesmotivacions, estava explorar, per a mi mateix i per a al-tres, la possibilitat d’una dialèctica més il·luminadoraentre els humanistes i les persones interessades en el na-turalisme, la història natural i la biologia evolutiva.Quina és l’actitud dels fonamentalistes religiosos en-front dels problemes mediambientals i de conservacióde la biodiversitat?Una cosa interessant que vaig aprendre durant la meuafase de formació és que les religions, fins i tot les reli-gions monoteistes, sovint han estat tolerants, fins i tot lihan prestat suport, amb l’avenç de la ciència, i que és re-alment aquest moviment postdarwinista entre els fona-mentalistes el que s’ha convertit en anticientífic i antiin-tel·lectual. Aquesta no ha estat, per tant, la situació alllarg de la història de les religions. Fins i tot en el si del’Església Catòlica hi ha hagut actituds canviants al llargdel temps, amb etapes de forta oposició als descobri-ments de la ciència i d’altres en què les mateixes perso-nes eren líders científics alhora que religiosos. De maneraque m’agradaria que al llarg del segle entrant assistírem aun refloriment de l’actitud religiosa cap a la naturalesa,en termes de preocupar-s’hi alhora que d’estimular-ne elconeixement intel·lectual. M’agradaria contribuir una mi-ca a aquest canvi d’actitud i realment em sentiria culpa-ble si almenys no ho intentara. Potser és tan sols un som-Núm. 29  MÈTODE    7“Vaig ser educat en un context de ciència cristiana, per bé que no vaarrelar amb fermesa en mi.Això no obstant, sí que em despertà un in-terès per les religions i, per descomptat, un interès pel naturalisme.”ni, però m’agradaria contribuir al matrimoni entre el cos-tat emocional d’amor i estima per la natura i el costat in-tel·lectual de recerca del coneixement. Aquesta mesclapotser no és tan estranya en aquestes latituds, però li as-segure que és bastant infreqüent al meu país.Passant a un tema més immediat, com pensa que afec-taran els canvis en el govern del seu país el desenvolu-pament de la biologia evolutiva i la biodiversitat?Estic molt preocupat, perquè la conservació del mediambient i el suport als moviments fonamentalistes sóndos dels punts en què hi ha una diferència clara entre elcandidat republicà i el demòcrata. Aquests temes sónimportants per a mi, com he exposat adés, però trobeque també són d’interès i motiu de preocupació per alscientífics en general, perquè el moviment fonamenta-lista, encara que es fa notar més en relació amb l’en-senyament de les teories evolucionistes, en realitat s’o-posa al racionalisme, i per això entranya un perill realper a tota activitat científica. En contraposició, AlbertGore ha escrit un llibre molt interessant i d’alta com-petència científica, semblant a la de molts ecòlegs pro-fessionals, sobre temes mediambientals i ecològics(Earth on de Balance, “La Terra en equilibri”).Una qüestió que va esmentar quan visità l’Institut Ca-vanilles de Biodiversitat i Biologia evolutiva és que, alseu país, a hores d’ara, seria gairebé impossible un ins-titut amb un objectiu declarat en el nom com el Cava-nilles. Fins a quin punt és així?En realitat no existeix cap tipus de prohibició formal olegal; ni parlar-ne. No obstant això, un institut dedicatno tant a la biodiversitat com a la biologia evolutiva,amb un nom que el reflectira així, seria contraproduenten termes de capacitat d’atracció de finançament pro-vinent de fundacions o ens privats i no seria intel·li-gent anomenar-lo així.De manera que, encara que el Tribunal Suprem ha esta-blert clarament la separació entre església i estat alsEUA, l’entorn social encara no accepta aquesta situació?Exacte, succeeix de manera contínua, amb els intents d’in-troduir lleis que restringesquen l’ensenyament de l’evo-lució o, en la seua nova versió, que per a explicar el crea-cionisme científic es dedique un temps equivalent a l’uti-litzat a la docència de les teories evolutives. Això s’intentaa nivell estatal, en els consells escolars i municipals, i, tot iles contínues derrotes quan les normes corresponents sónrecorregudes davant d’instàncies superiors, el procés éspràcticament continu. De fet, hi ha bastants estats en quèl’evolució no s’ensenya gens en absolut, de manera quequan els estudiants arriben a la universitat, molt sovint nohan rebut cap docència sobre aquesta matèria, i si n’hanrebuda, ha estat de manera negativa o, encara pitjor, dis-torsionada. A més a més, en certes àrees, especialment ru-rals, la societat en general té aquesta mateixa opinió i, perexemple, quan parle amb un veí o conegut no li dic quesóc un biòleg evolucionista, altrament provablement emtractaria amb certa aprensió quan no amb hostilitat. Encanvi, si dic que sóc un genetista, em tracten amb majorrespecte, perquè es pensen que segurament investigue so-bre la curació o prevenció d’alguna malaltia.Quin és l’impacte que tindrà, al seu parer, la genèticaen la societat al llarg d’aquest segle?La meua impressió és que el projecte de seqüenciaciódel genoma humà, que està acabant la primera fase,l’obtenció de la successió de nucleòtids que especifi-quen el missatge hereditari i de funcionament de lescèl·lules i els organismes, ens permetrà avançar extra-ordinàriament en medicina mitjançant l’elucidació delfuncionament dels gens. Així mateix, es produirangrans avenços en la capacitat del diagnòstic precoç demalalties. Juntament amb això, se susciten qüestionsinteressants per a l’ètica. En aquests moments la cièn-cia va molt per davant de la implantació social delsseus avenços. No trobe que la societat haja realitzat en-cara el debat oportú sobre les conseqüències i ramifica-cions dels progressos científics en genètica, que, d’altrabanda, demanda amb urgència. Probablement serà ne-cessària una gran quantitat d’educació pública.*Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva8 Núm. 29  MÈTODE«HI HA BASTANTS ESTATS EN QUÈ L’EVOLUCIÓ NO S’ENSENYA GENS EN ABSOLUT, DE MANERA QUE QUAN ELS ESTUDIANTS ARRIBEN A LA UNIVERSITAT, MOLT SOVINT NO HAN REBUT CAP DOCÈNCIA SOBRE AQUESTA MATÈRIA, I SI N’HAN REBUDA, HA ESTAT DEMANERA NEGATIVA O, ENCARA PITJOR, DISTORSIONADA»

John Avise, un biòleg en la tercera via

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/46384/46558

John Avise, un biòleg en la tercera via

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana