Carme Pastor

Pastor, Carme

Hemeroteca Cientifica Catalana

106 Núm. 46 MÈTODEmonogràfic                       estimar la marNúm. 46 MÈTODE 107estimar la marmonogràficPAUL K. DAYTONper Carme Pastor GradolíPaul K. Dayton és professor en un dels centres oceanogràfics demillor reputació del món, la Scripps Institution of Oceano-graphy de Califòrnia. Avui dia li interessen especialment lescomunitats bèntiques i els ambients costaners i d’estuari, però durant laseua llarga i fructífera carrera ha participat en nombrosos projectesrelacionats amb els boscos de kelp, la pesca i els ecosistemes de l’Antàr-tida. Més de 500 immersions en l’oceà d’aquest continent el van fer merei-xedor, l’any 2002, del premi que atorga l’Acadèmia Americana de les Cièn-cies Submarines a una vida dedicada al busseig en les condicions més hos-tils. A més a més, la Comissió Americana de Mamífers Marins i la Fundacióper a la Investigació de La Gran Barrera Coral·lina s’enorgulleixen detenir-lo entre els seus directius més destacats.  EL CRIT DEL CIENTÍFIC COMPROMÈS© Fotos entrevista: Rainer Wolkamermonogràfic                       estimar la marEl professor Dayton em dóna la benvinguda amb un som-riure mentre ordena uns papers de damunt la taula delseu despatx, una habitació amb mobles senzills, de colorclar, saturada de llibres i papers exceptuant-hi una estretasenda que connecta l’ordinador i l’entrada. El seu gos, unabarreja de llaurador i pastor alemany de pèl llarg i daurat,jau al corredor i guarda la porta oberta de bat a bat. Som al tercer pis d’un dels edificis que formen el com-plex de Scripps, a tan sols uns metres del pendent quevoreja la reserva marina de La Jolla-San Diego. Avui, elPacífic ha despertat emboirat i grisenc. Cap novetat res-pecte als darrers dies. Maig marca l’inici de la tempora-da de les boirines matinals a les costes del sud deCalifòrnia. La samarreta de colors, la pell bronzejada i els ulls blaus,vius i menuts, vesteixen Dayton d’un aire informal i ale-gre que contrasta amb el missat-ge que insisteix a transmetre alslectors abans de donar-me peu afer-li cap pregunta…...Abans el poble americà soliatenir un sentit inherent de justícia,de decència, d’equitat envers tottipus de gent i religions, i això hohem perdut. Un corrent políticmolt fort i de dreta està en procésde destruir el meu país. Avui diasom una nació d’homòfobs. Somuna nació on la gent no creu enl’evolució, no creu que jo compte amb la primera esme-na per poder parlar de les coses de les quals vull parlar. A la gent li dóna igual l’extinció de les espècies, li dónaigual la destrucció dels hàbitats… I a mi tot açò em preo-cupa molt, molt més que les qüestions relacionades ambla pesca. L’escepticisme científic i l’interès i la credibilitat cientí-fiques han sofert un col·lapse perquè hi ha uns interes-sos creats que persegueixen el progrés d’aquest progra-ma polític. I la gent ja no està educada. No tenen sentitde l’escepticisme, ni llegeixen, ni escolten les notícies.Els eduquen els talk shows. Escriuràs tu el reportatge?Sí, jo escriuré l’entrevista. Perquè jo no tindria cap inconvenient de dir als editorsque escriguen una història sobre la pèrdua de la credibi-litat científica, la desaparició de la compassió i de l’in-terès en el medi ambient. Crec que aquest seria un mis-satge just i apropiat sobre el meu país. I com és que el seu país ha perdut el sistema de valorstradicional del qual sempre s’ha enorgullit?Una de les raons és que les universitats d’ara nomésofereixen cursos d’especialització. La gent acaba la car-rera sent terriblement ignorant en la seua pròpia cultura,i en el cas de la gent que estudia biologia, terriblementignorant en biologia. Molt pocs biòlegs poden identifi-car un fílum quan acaben la carrera, encara menys unaespècie. Així, com hem de ser capaços de comunicar ala gent del carrer per què volem protegir les salaman-dres? Perquè és un judici de valor! Molts ecòlegs addui-ran que de tal espècie es pot obtenir una substància far-macèutica determinada, o que si una espècie concretadesapareix, aleshores tot l’ecosistema se n’anirà a terra.Però això no és cert. L’ecosistema s’empobrirà, però elmés probable és que sobrevisca. Volem les salamandres perquèformen part del sistema natural.Però, avui dia, els estudiants noconeixen el sistema natural. Noes fan sortides al camp. I això nopassa solament en aquesta uni-versitat. A la resta d’universitatspassa el mateix. Estem formantespecialistes, idiots savants, encomptes de ciutadans escèptics.Estem davant del col·lapse terri-ble de la ciutadania i el sistemaeducatiu.I  creu que això té alguna cosa a veure amb ladependència dels científics i les universitats dels fonspúblics? Sí! Perquè si un professor d’aquest país volguera fer unasèrie de classes sobre, per exemple, l’islam, que durantmolt de temps va ser una cultura i una religió de caràc-ter obert, que durant centenars d’anys va constituir unade les cultures més riques d’Europa, que va protagonit-zar els més importants avanços científics del moment…no aconseguiria finançament per engegar el curs, fins itot es trobaria amb problemes si finalment el posara enmarxa. I vostè pensa que els científics haurien de ser mésactius en la tasca de sensibilització de la poblacióenvers els problemes ambientals?En el cap de la gent, si ets ecologista, ets esquerrà, etsun d’aquests tios que perjudiquen l’economia del país,ets un bioterrorista. Això és el que són els ecologistesper a la gent d’aquest país. Si ets ecòleg, llavors exis-108 Núm. 46 MÈTODE«EN EL CAP DE LA GENT, SI ETS ECOLOGISTA, ETS ESQUERRÀ, ETS UN D’AQUESTS TIOS QUE PERJUDIQUENL’ECONOMIA DEL PAÍS, ETS UN BIOTERRORISTA»Paul K. Dayton EntrevistaNúm. 46 MÈTODE 109estimar la marmonogràficteix la possibilitat que sigues uncientífic.Com pot, aleshores, un científicmantenir la seua credibilitat ialhora defensar la causa ambien-tal?Molts ecòlegs s’han emprenyatamb mi perquè sóc ecologista.Diuen que a més de la meuacredibilitat estic destruint laseua. I jo lluite contra aquestpensament, perquè el meu argument és que un ha deguanyar-se la credibilitat i la integritat a la manera an-tiga, és a dir, un ha d’eixir al camp, investigar, publicari guanyar-se una reputació. I no deixaré que aquestagent m’ature. Quan vaig començar amb la ciència, jo ja formava partd’un grup ecologista, tenia tretze anys. M’he passat lamajor part de la meua vida defensant la primera esme-na de la Constitució i mai no vaig signar, en cap paper,que el dia que em convertira en científic deixaria detenir una constitució. Mai no he renunciat voluntària-ment a la primera esmena. I se sent sol dintre de la comunitat científica?És interessant… En el meu cas, vaig començar a enut-jar-me per qüestions relacionades amb la pesca el1999, i vaig començar a escriure al respecte, i a preo-cupar-me. En aquella etapa em vaig trobar molt sol. LaNSF (National Science Foundation) ja no va tornar aconcedir-me finançament mai més. I em costava hor-rors que els meus articles es publicaren. Però açò hacanviat, i ara la majoria dels meus col·legues són mésagressius i més ecologistes que jo. No crec que jom’haja mogut cap a la dreta. Jo crec que estic més omenys on sempre he estat. O siga, que percep un girdels ecòlegs envers la defensa ecologista, a causa de lanostra desesperació; a penes tenim natura per protegir.Què més podem perdre? Quin és el seu diagnòstic sobre l’estat dels ecosiste-mes marins?Crec que és extraordinàriament negatiu. La vida alsmars té problemes molt greus. I què hi ha de l’establiment de reserves marines com aestratègia en favor de la conservació? És tan complicatcom s’argumenta escollir adequadament la localitzaciói l’extensió?És complicat, i alhora molt senzill. A l’oceà tenim mol-tes àrees protegides, hi ha al vol-tant de 1.500 parcs a tot el món,però en la majoria la pesca hi éspermesa, i és la pesca la que elsestà destruint, no la contamina-ció, ni cap altra causa. Ara bé, sivull que el meu nét arribe aveure una mica de natura, neces-site apartar una fracció de mar iprotegir-la. I aquesta fracció hade ser suficientment gran persostenir la majoria de les pobla-cions d’interès. Açò seria una re-serva on no es pot pescar (no-take reserve), una reservaque, d’altra banda, no fa cap promesa als pescadors. Lacontrovèrsia sorgeix quan molts dels meus col·leguesprometen que els seus parcs naturals milloren les captu-res dels pescadors. Llavors, estàs utilitzant les reservescom una eina de gestió pesquera, la qual cosa és fona-mental en algunes situacions, però no en la majoria delscasos. És fonamental, per exemple, quan es tracta d’es-pais on els animals es reuneixen per a reproduir-se icriar, perquè llavors són extremadament vulnerables sialgú apareix amb una xarxa enorme i captura la pobla-ció sencera. O quan es tracta de animals marins que esreuneixen per reproduir-se, però que en general no esmouen massa, com les orelles de mar. Però alguns ecologistes declaren que la gestió tradicio-nal ha fracassat, i que aleshores hem de desmantellar-la. I jo pense que estan equivocats. Perquè hi ha moltspeixos que fan distàncies importants, com la tonyina,per exemple. Si tinguérem un govern que estigueradisposat a aplicar correctament la gestió tradicional,«LA CONTROVÈRSIA SORGEIXQUAN MOLTS DELS MEUSCOL·LEGUES PROMETEN QUEELS SEUS PARCS NATURALSMILLOREN LES CAPTURESDELS PESCADORS»110 Núm. 46 MÈTODEmonogràfic                       estimar la maraquesta funcionaria en molts casos. Perquè, quan s’a-plica correctament, inclou un enfocament precautori, iprotegeix tant els peixos menuts com les grans mares,i llavors és poderosa. Però el problema és que la gestió tradicional està poli-titzada, i necessitaríem un govern més robust que eldels EUA per a executar-la. És que el govern no sap (o no pot) negociar amb elspescadors? Bé, el problema és que els pescadors encara tenen moltde poder. I la ironia és que en els darrers anys han anatperdent-lo, perquè la pesca comercial és conscient dela destrucció dels recursos. Però ara són els pescadorsd’oci els que són políticament més destructius.Aquests són els que haurien de fer-me costat, però elfet és que no s’hi pot dialogar.La majoria dels pescadors pensen que els mamífersmarins són els seus principals competidors. És possibleuna relació harmoniosa entre aquestes dues parts?Jo no crec que la majoria dels pescadors pense això. Elque és cert és que els japonesos han muntat una cam-panya internacional de desinformació molt agressiva imolt cara que argüeix que ells han protegit les balenes,i com a conseqüència d’això les balenes s’han menjattot el peix, i que si comencen de nou a matar balenes,llavors recuperaran el seu peix. És una declaració tandeshonesta que no puc pensar que la compartesquen lamajoria dels pescadors. Amb açò no estic dient que no hi haja conflictes. Nos-altres en tenim un amb els lleons marins de Califòrnia.Hi ha molts rius que estan perdent els salmònids, elsalmó i la truita arc iris, a causa de la sobrepesca i ladestrucció dels hàbitats. I les poblacions de salmònidssón tan escasses que els lleons marins, n’hi ha cente-nars, els esperen a les desembocadures dels rius i se’lsmengen tots. Abans, quan els salmònids no eren tanescassos, eren molts els que aconseguien traspassar eltamís dels lleons marins, però ara els lleons marinss’encarreguen de donar el colp de gràcia. Això és unconflicte real. Són casos concrets, però que no esdonen a escala mundial.Els ecosistemes marins costaners s’han caracteritzatsempre per la fragilitat. Per què són tan importantsdes del punt de vista humà?Perquè són molt productius. Són a prop, i es poden ex-plotar de manera molt eficient. Però no diria que sónmés importants que els de mar endins. La tonyinapelàgica constitueix també un ecosistema molt produc-tiu, i explotat també de manera molt eficaç, tot i que ami, per la meua trajectòria professional, m’interessenmés els ecosistems costaners.En un món tan globalitzat com el nostre sembla quecap govern està disposat a reduir les seues captures siel veí no ho fa abans. Pensa que un tractat semblant alde Kyoto, però aplicat a la pesca, seria una iniciativafructífera?Sí! Un protocol de Kyoto dels mars, dissenyat per aprotegir espècies com ara les balenes franques, les tor-tugues llaüt, i totes les tortugues marines. Si poguéremaconseguir despertar un interès global, semblant al quehi ha respecte al problema de l’escalfament global,sobre les tortugues marines, les balenes franques i elsdofins de riu, seria fantàstic. Si poguérem aconseguirque tota la gent acordara que els seus fills necessitenconèixer les tortugues llaüt, i veure els meravellososcorals d’aigües profundes, seria un gran avanç. Avui dia no podem tenir reserves pelàgiques enmig del’oceà. Però si hi haguera voluntat política de crear-ne,és possible tenir-ne. Hi ha punts calents a l’oceà que,igual com a terra, cal protegir. Tot el que necessitem ésvoluntat política. I parlant de Kyoto, és vostè un escèptic o un creienten el canvi climàtic? Núm. 46 MÈTODE 111estimar la marmonogràficLa manera com funciona aquesta polèmica és la se-güent. Poses en el cap de la gent la idea que hi ha unveritable conflicte científic, i tan aviat com hi ha unconflicte científic, llavors deixa d’existir una realitat.En el cas de l’escalfament global –que el CO2 aug-menta, que la causa és humana i que darrere es troba elconsum de combustibles fòssils–, milers de publica-cions i tots els científics hi estan d’acord. És un delspocs consensos que trobaràs dins del món actual de laciència. I tanmateix, el que tota la dreta d’aquest país–en concret la indústria petroliera– necessita fer per adesbaratar la realitat és fer creure, a la gent responsa-ble de dissenyar polítiques, als presentadors dels talkshows i al públic en general, que hi ha una controvèr-sia científica. Aquesta gent que promou la indústria delpetroli publica els seus articles, que mai no són objectede cap revisió científica, al contrari del que ocorre enles revistes serioses, amb finançament de les seuesfundacions, i llavors apareix gent com Bjørn Lomberg,que escriu un llibre citant aquests informes, i de sobteja tens dos grups de científics, un de minoritari i unaltre de majoritari, col·locats al mateix nivell. Canviant de tema, vostè va ser un dels pioners en lainvestigació científica feta a l’Antàrtida. Què recordad’aquella època i d’aquells moments tan emocionantsper a la ciència?  Vaig començar l’any 1959 a fer investigació en l’àmbitpolar. Volia estudiar arqueologia i vaig decidir anar aAlaska. Allí és on vaig enamorar-me dels hàbitats po-lars. Més tard, però, els meus interessos van decantar-se cap a l’ecologia, però probablement per la meua ex-periència a Alaska em van convidar, quan ja em dedi-cava a l’ecologia, a passar any i mig a l’Antàrtida.Crec que vaig formar part del tercer grup de científicsque passava allí l’hivern. Era l’any 1962. I poc desprésés quan em vaig adonar que podia bussejar. L’equipque utilitzavem era bast, molt rudimentari, però fun-cionava, eh? L’experiència em va encisar. Però ens sentíem importants, no per les condicions enquè treballàvem, que ara han millorat molt, la comuni-cació amb la resta del món ja no és tan difícil, sinóperquè ningú abans que nosaltres no havia vist lescoses que nosaltres estàvem veient. Els exploradorsbritànics havien col·leccionat molts espècimens sotacondicions increïblement difícils. Havien posat nom ala majoria dels animals grossos, però nosaltres està-vem fent ecologia, establint relacions entre poblacions,i tot era nou. Allò va ser tota una experiència. Després, la NSF em va expulsar de l’Antàrtida perraons polítiques, per compartir informació amb cientí-fics britànics. Però, bé, d’això ja fa molt de temps i arala situació i el programa són uns altres.Vostè té molt bona reputació com a comunicador.Creu que seria bona idea si dins de la formació delscientífics es considerara la possibilitat d’aprendre acomunicar-se millor amb la premsa?Sí, seria molt bona idea tenir una classe on poguéremaprendre com parlar amb els mitjans de comunicació.Perquè jo faig molts errors. M’emocione i faig exage-racions. Dic que tots els peixos han desaparegut, quanhauria de dir que la majoria sí, però no tots. Quanm’entrevisten a la televisió o a la premsa i em fan unapregunta estranya, intente contestar, o explique les li-mitacions científiques que tinc i per les quals no elspuc contestar, i llavors perjudique la meua credibilitat.Ja m’han advertit unes quantes vegades que si no vullparlar d’alguna cosa, que no ho faça. Que si no dic res,mai no em podran malinterpretar. Hi ha moltes cosesque els nostres estudiants i jo mateix hauríem d’apren-dre sobre com interactuar amb els mitjans de comuni-cació de manera constructiva. T’encarregaràs que ningú no em porte a juí per cap cosade les que he dit en aquesta entrevista, veritat?Carme Pastor Gradolí. Departament de les Ciències de la Terra, Atmosfèri-ques i Planetàries, Institut Tecnològic de Massachusetts, MIT (Boston).

Paul K. Dayton

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/44810/44971

Paul K. Dayton

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana