Relitat i ficci&oacute; dels cultius modificats gen&egrave;ticamen

Manel Porcar

Porcar, Manel

Hemeroteca Cientifica Catalana

© Miguel LorenzoEspanya és el quart país d’Europa en cultius pilot de transgènics, tot i que els europeus són encara molt reticents al consum d’aliments genèticament modiﬁ cats. En la image, camps d’arròs a la zona de València. 8 Núm. 59 MÈTODE Núm. 59 MÈTODE 9OPINIONS TRANSGÈNIQUESREALITAT I FICCIÓ DELS CULTIUS MODIFICATS GENÈTICAMENTManel PorcarEl 1985, l’empresa belga Plant Genetic System –també coneguda pel seu acrònim, PGS– va sorprendre la co-munitat científi ca internacional amb la publicació en la prestigiosa revista científi ca Nature d’un article amb títol ben explícit: «Transgenic plants protected against insect attack». La primera planta transgènica de la his-tòria, descrita en aquest article, fou el tabac, al qual li va ser incorporat un gen del bacteri Bacillus thurin-giensis, de manera que quedava protegit (és a dir, era insecticida) enfront de les erugues de lepidòpters que normalment es mengen les fulles de la planta i són, per tant, una important plaga d’aquest conreu.El 1996 es comercialitzaven les primeres varietats transgèniques a tot el món. Dotze anys després, els cul-tius genèticament modifi cats ocu-pen cent milions d’hectàrees en vint-i-tres països. Quasi la quarta part del blat de moro que es pro-dueix en tot el món és transgènica. Més encara, la majoria de la colza, el 64%, ja és transgènica.L’augment vertiginós de la su-perfície de cultiu dedicada als transgènics en tot el planeta s’ha de considerar com un índex clar del seu èxit rotund. Cap tecnolo-gia agroalimentària s’ha implan-tat amb una rapidesa semblant. Ni de lluny, mai. És cert que la glo-balització explica, en part, la rapidesa de l’expansió de la tecnologia, però l’èxit incontestable dels transgènics s’ha basat sobretot en la bona acceptació per part de llauradors d’arreu del món, que els veuen com una in-versió per a assegurar una collita sense problemes de-guts a les plagues i per a augmentar-ne el rendiment.■  LA POLÈMICAL’èxit dels cultius transgènics contrasta, però, amb la mala imatge que tenen. Els transgènics, està ben clar, no agraden. Els grups ecologistes ens alerten dels greus riscos que correm amb la biotecnologia, uns riscos que semblen inacceptables. Però la qüestió no és com de dramàtiques ens imaginem les conseqüències dels con-reus transgènics sinó quant de real tenen aquestes pos-sibilitats esgarrifoses. Per tant, val la pena centrar-nos, punt per punt, en els riscos per veure, amb els coneixements que tenim, si la probabilitat que es materialitzen és signifi cativa, si passa la ratlla que activa l’alarma. En altres paraules, són els transgènics realment perillosos? Què en diu la ciència? Vegem-ho.S’ha parlat molt sobre els efectes dels transgènics so-bre la salut humana. Cap estudi científi c rigorós, però, ha trobat cap efecte negatiu associat a la ingestió d’un producte transgènic autoritzat. Malgrat la producció (i la ingestió) de milions de tones de cereals transgènics a tot el món, el nombre de perso-nes intoxicades per consumir-ne és igual a zero. És infi nitament més perillós menjar-se una truita de patates en una terrassa d’estiu que menjar cereals transgènics per desdejunar-se.També s’ha debatut molt l’im-pacte de les plantes transgèniques amb capacitat insecticida sobre les espècies no diana, com ara les abelles o alguns tipus de pa-pallones. Un estudi que mostrava la toxicitat del blat de moro modi-fi cat genèticament sobre la papa-llona monarca està unànimement considerat avui dia com a parcial i inconclusiu a causa de greus errades de disseny experimental i d’interpretació dels resultats. Hi ha pocs casos descrits d’insectes benèfi cs afectats pels transgènics i molts són dubtosos. Els insecticides convencionals, cal recordar-ho, sí que afecten molts in-sectes no diana. Un punt ben diferent però particularment esgarrifós és la possibilitat que els gens de resistència a antibiòtics presents en les plantes modifi cades genèticament pu-guen passar (transferir-se) a bacteris patògens humans, amb la qual cosa aquests patògens es tornarien insen-sibles als antibiòtics que habitualment s’utilitzen per mantenir-los a ratlla. Se sap que aquesta transferència «ELS CULTIUS GENÈTICAMENT MODIFICATS OCUPEN CENT MILIONS D’HECTÀREES EN VINT-I-TRES PAÏSOS. QUASI LA QUARTA PART DEL BLAT DE MORO QUE ES PRODUEIX EN TOT EL MÓN ÉS TRANSGÈNICA»no és impossible, però si improbable. A més, per des-gràcia i com saben molt bé els metges, molts gens de resistència als antibiòtics ja estan presents en bacteris patògens. Aquest és un problema molt greu, però no és culpa de la biotecnologia sinó de la mala –exces-siva– utilització que dels antibiòtics s’ha fet i es con-tinua fent. En qualsevol cas, les plantes transgèniques d’última generació ja es fan sense gens de resistència a antibiòtics.Quant s’utilitzen conreus mo-difi cats genèticament per expres-sar toxines bacterianes de B. thu-ringiensis, les plantes tenen, com hem vist, la capacitat d’intoxicar els insectes que normalment se les mengen. Les poblacions d’aquests insectes diana, però, no es tornen resistents a la toxina a força d’es-tar en contacte amb ella? Aquest fenomen de selecció, ben conegut pels biòlegs, és un risc real i s’ha proposat una estratègia complexa per mirar de minimitzar-lo: com-binar una forta dosi de toxina amb la presència de zones dins del cultiu que actuen com un refugi. Els refugis no són més que zones sembrades de plantes convencionals, no transgèniques. Si a les plan-tes que envolten els refugis, les que sí que són transgè-niques i per tant tòxiques contra els insectes, hi ha cap supervivent, els seus al·lels de resistència es dissoldran en creuar-se amb els insectes que es troben sobre les plantes dels refugis. Aquesta estratègia és discutida i la selecció de plagues resistents és un dels riscos més realistes dels cultius transgènics. Però seria erroni pensar que n’és exclusiu. De fet, hi ha poblacions d’insectes resistents a la pràctica totalitat d’insecticides de sínte-si química. En aquest sentit, els transgènics encara no han donat aquest problema, de manera que fi ns i tot es podria dir que partei-xen amb un cert avantatge.Un risc molt semblant s’as-socia amb els cultius modifi cats genèticament que són resistents a herbicides. Si els gens de resistèn-cia passessin a males herbes es-«LA SELECCIÓ DE PLAGUES RESISTENTS ÉS UN DELS RISCOS MÉS REALISTES DELS CULTIUS TRANSGÈNICS. PERÒ NO N’ÉS EXCLUSIU. EXISTEIXEN POBLACIONS D’INSECTES RESISTENTS A LA PRÀCTICA TOTALITAT D’INSECTICIDES DE SÍNTESI QUÍMICA»Molts laboratoris investiguen l’efecte dels transgènics sobre els insectes benèﬁ cs. En la foto, larva de la marieta Adalia bipunctata sobre un bloc de dieta artiﬁ cial que conté proteïnes del bacteri Bacillus thuringiensis, les mateixes que es troben a les plantes transgèniques protegides contra plagues.© Manel Porcar 10 Núm. 59 MÈTODEtretament emparentades amb el cultiu (per exemple per pol·linització creuada), el resultat podria ser la creació d’unes «supermales herbes» que no hi hauria manera de controlar perquè serien, elles també, resistents als her-bicides. Com hem comentat abans per a les plantes amb propietats insecticides, el risc de la selecció de resistèn-cies és real, però no és nou ni exclusiu dels transgènics. Com sap tot camperol, ja hi ha males herbes resistents a herbicides i això no és culpa dels transgènics, sinó de la utilització excessiva d’herbicides químics en l’agricultu-ra convencional.Una altra possible conseqüència que s’atribueix a l’expansió dels conreus modifi cats genèticament és la reducció de la biodiversitat. Un cop més, el risc és real, però no va lligat a la utilització de les plantes transgèniques. Els cam-perols han plantat des de sempre les varietats que consideren més interessants, transgèniques o no, i l’abandó de varietats poc producti-ves és tan antic com la història de l’agricultura. Per últim, s’ha dit que les plan-tes fruit de la biotecnologia estan en mans de les poques compa-nyies multinacionals que tenen els mitjans per fer-les, i que això re-presenta un perillós monopoli de productes tan bàsics com són els aliments. Aquest risc tampoc no és exclusiu dels trans gènics (la infor-màtica ens dóna exemples sagnants de monopoli) i, sobretot, no és un risc inherent a la tecnologia, sinó a la utilització que se’n fa. La lluita contra el monopoli és un problema legal, no científi c.La conclusió d’aquesta anàlisi és que els suposats riscos atribuïts als transgènics o són molt baixos o són comuns amb els de tecnologies agrícoles convencionals. Per tant, amb les dades que tenim, el rebuig que provo-quen no es justifi ca. Però el rebuig hi és, i ben palès. Per què? Ho veurem tot seguit amb un exemple que pot ser molt aclaridor.■  QUAN LA BIOTECNOLOGIA GUAREIXL’any 2000, dos grups de recerca europeus (un d’alemany i l’altre suís, dirigit per Ingo Potrykus) van  crear una varietat transgènica d’arròs que van anomenar Golden Rice i que es caracteritza per presentar un alt contingut en beta-carotè. A banda de la proesa tècnica de cons-truir-lo (els científi cs van muntar una ruta metabòlica sencera perquè el beta-carotè s’acumulés a l’endosper-ma, que és la part mengívola del gra) el Golden Rice va suposar una fi ta històrica: per primera vegada es crea-va un organisme transgènic amb una fi nalitat purament humanitària: lluitar contra la defi ciència en vitamina A (DVA). Aquesta és una malaltia dels pobres, causada per una alimentació poc variada, molt centrada en l’arròs com a font d’hidrats de carboni. La manca crònica de la vitamina A que haurien d’aportar els llegums i verdures fa que 124 milions de persones arreu del món patesquen gravíssims problemes de salut. Es calcula que 500.000 persones amb DVA acabaran presentant ceguesa irrever-sible, i entre un i dos milions més, morirà. Quan els grups antitransgè-nics van conèixer l’existència del Golden Rice, no s’hi van posicionar en contra d’entrada. Un transgènic que salva vides, en particular nens de països pobres, era un desafi a-ment nou per a qualsevol ecologis-ta. Benedikt Haerlin, coordinador de la campanya de Greenpeace a Europa en aquell moment, va con-sultar diversos experts de l’OMS i fi ns i tot es va desplaçar a Zuric per parlar en persona amb el pare del Golden Rice, Potrykus, que va in-tentar desesperadament de convèn-cer-lo de les virtuts del seu arròs com a arma contra la DVA. No ho va aconseguir.Després de la seua presentació estel·lar com a panacea enfront de la DVA, el Golden Rice va ser durament criticat pels ecologistes perquè el nivell de beta-carotè que contenia era insufi cient per pal·liar la malaltia. Amb una foto d’un nen asiàtic amb cara de sorpresa davant una muntanya d’arròs bullit, la campanya de Greenpeace remarcava que calien més de tres kilos de Golden Rice per a obtenir la dosi diària recomanada de vitamina A. Era cert. Però uns anys després, els cien-tífi cs crearen el Golden Rice 2. Aquesta segona varietat transgènica, feta introduint un gen de blat de moro en lloc del gen de narcís que havien emprat al Golden Rice 1, va fer que es disparés el contingut en carotè, tant que, per fi , amb la ingestió d’una quantitat moderada d’arròs, poc més de 70 g, un infant podria obtenir la totalitat de la dosi diària recomanada de vitamina A. Greenpeace, «ELS EFECTES QUE TÉ SOBRE LA SALUT HUMANA LA INGESTIÓ D’UNA PLANTA TRANSGÈNICA HAN ESTAT UN DELS CAVALLS DE BATALLA MÉS IMPORTANTS, PERÒ CAP ESTUDI CIENTÍFIC RIGORÓS HA TROBAT CAP EFECTE NEGATIU ASSOCIAT A LA INGESTIÓ D’UN PRODUCTE TRANSGÈNIC AUTORITZAT» Núm. 59 MÈTODE 11però, no va canviar de parer i la pressió sobre el Golden Rice va fer que es multiplicaren els requisits legals per a autoritzar-ne la comercialització, i que s’eternitzaren els tràmits per a l’aprovació de les proves en camp. Avui, gairebé deu anys després de la seua aparició, l’ar-ròs daurat encara no ha sortit del laboratori.■  ENTRE EL CONEIXEMENT I LA PORUn dels arguments més repetits és que les plantes trans-gèniques són experiments de laboratori creats per grans multinacionals per guanyar diners a costa dels campe-rols tant del Primer com del Tercer Món. Bàsicament, això és cert, però la reacció ferotge contra el Golden Rice, que no té cap d’aquestes característiques i sí uns potencials efectes benefi ciosos indiscutibles, posà de manifest que la base del rebuig als transgènics és, pro-bablement, la por que ens fan. Aquesta por té tres cares: por a allò desconegut, por a allò que és artifi cial i por a allò que és nou o diferent. De les tres pors, el caràcter netament artifi cial dels transgènics n’és una de les claus del rebuig que provoquen. Analitzem-ho una mica.Pensem en l’adjectiu «artifi cial». Si diem que un menjar fa un gust artifi cial estem dient que és immen-jable, que se situa a les antípodes d’una bona olla bar-rejada com la que cuinava la iaia. I si diem que una per-sona és artifi cial, encara pitjor, volem dir que és falsa, que fa comèdia en lloc de ser ella mateixa. Que no és natural. I potser justament aquí, en aquesta equivalèn-cia artifi cial = dolent, rau la clau de tot. Perquè aquesta assimilació és falsa. Artifi cial vol dir, senzillament, fet per l’home. I artifi cials són un cotxe i un microscopi, però també ho són l’olla que cuinava l’àvia o un poema d’amor. Tot allò que ha fet l’home des que colpejàvem maldestrament pedres de sílex per fer-ne eines prehis-tòriques és, per defi nició, artifi cial. I això inclou, no ens n’oblidem, les plantes cultivades. El blat de moro, per exemple, amb les seues espectaculars panolles ata-peïdes de grans, és potser el cas més paradigmàtic de «EL GOLDEN RICE VA SUPOSAR UNA FITA HISTÒRICA: PER PRIMERA VEGADA ES CREAVA UN ORGANISME TRANSGÈNIC AMB UNA FINALITAT PURAMENT HUMANITÀRIA, LLUITAR CONTRA LA DEFICIÈNCIA EN VITAMINA A»Ingo Potrykus, un dels creadors de l’arròs Golden Rice, a la portada de la revista Time del juliol de 2000. Aquest arròs transgènic conté beta-carotè, molècula precursora de la vitamina A que podria ajudar a evitar la DVA (deﬁ ciència en vitamina A), una malaltia molt greu que afecta milions de persones de països en desenvolupament.Fotos d’aquesta pàgina: Golden Rice Humanitarian Board, ©2007 12 Núm. 59 MÈTODEplanta artifi cial. Aquest cereal va ser introduït a Europa pels con-queridors espanyols des d’Amèri-ca, on feia mil·lennis que es culti-vava. Però el que cultivaven  maies i asteques no era, en absolut, una planta silvestre (natural), sinó el fruit de la selecció sistemàtica i premeditada per triar les plantes amb panolles més grosses perquè donaven més grans, més menjar. I els llauradors precolombins van fer tan bé aquesta tria mil·lenària que la planta que va sorprendre els europeus del segle XVI ja no s’assemblava en res a la seua hu-mil cosina silvestre que encara avui es pot trobar a les vores dels camins a Mèxic. El blat de moro de tota la vida és en realitat una planta totalment artifi cial, de la mateixa manera que és artifi cial una vaca lletera. I encara més, les diferèn cies genètiques entre el blat de moro cultivat i el silvestre o en-tre una vaca lletera i el seu parent ferotge més pròxim són molt més grans que entre un blat de moro transgènic i un blat de moro no transgènic. Es pot dir, per tant, que una planta transgènica és, estrictament, molt poc més artifi cial del que ja ho és una de cultivada no transgènica. Ambdues són el resultat de l’actuació intencionada de l’home.Un darrer exemple: les pastanagues. Aquesta arrel comestible que estem tan habituats a menjar ratllada en amanides o com a guarnició de plats diversos ha estat cultivada des d’antic. Fa segles que es mengen pastana-gues, però les pastanagues que es menjaven fa segles no són com les que ens mengem ara. Les carlotes eren blanques o morades, però mai ataronjades. No van ser de color taronja fi ns al segle XVII, quan un horticultor holandès va seleccionar els curiosos mutants d’aquest color simplement perquè el taronja era un dels símbols de la casa reial d’Orange-Nassau! Cada vegada que mengem safa-nòries, estem menjant ni més ni menys que un organisme mutant seleccionat en funció d’un criteri surrealista que es troba a mitjan camí entre l’estètica i la política. Difícilment un aliment pot ser més artifi cial. I, tot i així, com sap tothom, més inofensiu.■  I ARA, QUÈ?La polèmica sobre els transgènics és necessària: impulsa la recerca i per tant ajuda a augmentar el coneixement sobre els avantatges i desavantatges d’aquesta tecno-logia tan potent. S’hauria, però, de consensuar l’eradicació dels elements del debat que busquen la reacció visceral i difi culten enor-mement una aproximació racional al desafi ament de la biotecnolo-gia. Aquests missatges sublimi-nals, dirigits més al fetge que al cervell, són habituals en algunes campanyes antitransgènics. Com ara al cartell dels Verds francesos que il·lustra aquest reportatge i que llença dues frases colpidores. La primera, és una pregunta: «qui coneix realment les conseqüènci-es dels OGM (organismes genèti-cament modifi cats)?» La resposta, pensem-ho, és evident: ningú, de la mateixa manera que ningú no coneix realment totes les conse-qüències de la implantació progressiva de l’energia so-lar fotovoltaica i això no vol dir que aquesta tecnologia siga dolenta (cal no confondre la ciència amb la futu-rologia). El segon missatge, la frase de la campanya, demana «una informació clara per poder dir que no». Si de qualsevol manera direm que no, per a què volem una informació clara? És trist que aquestes pseudoinforma-cions, que tenen més a veure amb els prejudicis que amb les proves científi ques, siguen les que majoritàri-ament arriben a l’opinió pública. L’efecte que tenen és, a més, colpidor. Les últimes enquestes revelen que al voltant del 75% dels europeus veuen amb desconfi ança o rebutgen totalment els productes transgènics. Tres de cada quatre, una majoria aclaparadora. Però aquestes enquestes s’haurien de comparar amb una altra, sor-prenent, que diu que el 60% dels europeus entrevistats pensen que els tomàquets, i per extensió totes les plantes, no tenen DNA. El de-bat sobre els transgènics hauria de ser tan racional com intens.Manel Porcar. Grup de Sostenibilitat de trans-gènics. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Bio-lo gia Evolutiva. Universitat de València.«UNA PLANTA TRANSGÈNICA ÉS, ESTRICTAMENT, MOLT POC MÉS ARTIFICIAL DEL QUE JA HO ÉS UNA CULTIVADA NO TRANSGÈNICA. AMBDUES SÓN EL RESULTAT DE L’ACTUACIÓ INTENCIONADA DE L’HOME»«EL BLAT DE MORO, AMB LES SEUES ESPECTACULARS PANOLLES ATAPEÏDES DE GRANS, ÉS POTSER EL CAS MÉS PARADIGMÀTIC DE PLANTA ARTIFICIAL»Cartell ecologista amb la pregunta «Qui co-neix realment les conseqüències dels OGM?» i la frase de la campanya «Amb els verds, una informació clara per poder dir que no». Núm. 59 MÈTODE 13

Opinions transgèniques

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/64751/64620

Opinions transgèniques

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana