Vicenç M. Rosselló

Rosselló, Vicenç M.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Nacional de qui? No creieu que vull fer demagò-gia: si existeix la nació dels espanyols, els afecta/be-neficia/perjudica el Plan? És legítim preguntar-s’ho icomençar per ací a reflexionar sobre un tema que alsdel meu ram ens subjuga. La contraposició Ibèria hu-mida/Ibèria seca, presentada com un dogma, la intro-duí el geògraf Jean Brunhes (1902) entroncant ambels regeneracionistes, però la reforçaren els geògrafs ofisiògrafs com Hernández Pacheco o Dantín. El mapade la tesi sobre el regadiu, amb una orla que volta lapenínsula ibèrica per ponent i tramuntana, ha estat re-produït ad nauseam. Tanmateix, ningú no s’ha pre-guntat per què la isohieta de 600 mm i no la de 500 o450, o un altre índex més afinat. AIGUA SOBRA/AIGUA MANCA: ESMENAR LAPLANA A LA NATURAEl cas és que aquest mapa i sobretot aquesta dico-tomia introduïren una noció d’injustícia distributivaentre “espanyols humits” i “espanyols eixuts”, com sia la natura li calgués una mesura igualitària, una èticaanivelladora. Aplicar criteris morals a la natura és unaenganyifa, una trampa conceptual. Els polítics acaba-ren considerant els almeriencs perjudicats (agreujats itot) pels asturians, quan podria haver sorgit un “natu-rista” que reivindiqués la personalitat i la feréstegabellesa de les terres àrides i el “dret” dels paisatgeshumits de continuar essent igual de mullats.L’aigua que sobra i l’aigua que manca, tot i quesembla fàcil senyalar-ne els extrems, correspon a unacategoria ideològica o política relativa i no a unamecànica natural. La fretura es corregeix espontània-ment amb la xerofília (plantes que suporten/tolerenl’eixut relatiu, el “desert”); la superabundància, ambun excedent de biomassa. Correspondència que po-dem estendre al món animal que, de més a més, soltenir un més fàcil recurs a la migració. Exorreisme, ésa dir, flux cap a fora de la conca, es contraposa a en-dorreisme o arreisme, si no eixim de les coordenadeshídriques.Són els humans els que escapen al determinisme.Encara que han preferit les planes humides, s’han en-caparrat més d’una vegada a viure al desert, amb lalògica dels nòmades o amb la contradicció dels seden-taris. No és igual. Com no és igual una haima que unaciutat de mig milió d’habitants. Adesiara cal forçar lanatura i fins on podem forçar-la?Les illes, que tenen límits definits, ens poden servirper a concretar les preguntes. Cal igualar Lanzarote iTenerife? Tenen els mateixos “drets” les plantes i lesbestioles de Fuerteventura i La Palma? Hem d’unifor-mar el paisatge de Formentera i de Menorca? Cal in-troduir-hi el mateix nombre de turistes –o de lletu-gues– per quilòmetre quadrat?Una societat desenvolupada que ha depassat els es-tadis de la supervivència presumeix d’entendre i aten-dre la problemàtica mediambiental. Es tracta sovintd’un miratge, perquè mai no havíem asfaltat tanteshectàrees, ni destruït tants quilòmetres de litoral, nicontaminat tants metres cúbics d’aqüífers... La frasefeta impacte ambiental es troba a la legislació, seguitseguit. Fa elegant i tot, però els xocs es multipliquen.Ara, d’uns quants anys ençà, parlem de sostenibilitat igairebé sempre ho contraposem a creixement econò-mic. L’aigua –neta i bruta—hi té un paper ineludibleque cal aclarir, tant a escala local com a escala regio-nal, nacional o global. Té fronteres l’aire? Per quèn’ha de tenir l’aigua? LA PROPIETAT DE L’AIGUAEl dret romà dictaminava que les aigües superfi-cials, aquae profluentes, eren comunals, res commu-nis, principi que hauria d’haver pesat més a les nos-tres societats medievals o renaixentistes, quan el po-der sobre les aigües maldava per dirimir les rivalitats.No perdem de vista l’etimologia d’aquest mot: rivali-tat ve de riu; els sobirans contra els jussans que sem-pre solen perdre i viceversa. La legislació espanyoladels dos segles darrers va consagrar fàcticament elsprincipis de prescripció i concessió en el sentit que lesaigües –li pertangueren o no– podia fruir-les el pro-pietari de la terra on naixien o per on fluïen. La lleid’aigües de 1879, que assumia l’element consuetudi-nari de la de 1866, va aplicar un principi de la llei de‘PLAN HIDROLÓGICO NACIONAL’: INTERROGACIONSVicenç M. Rosselló*4 Núm. 30  MÈTODEmines: regalar l’aigua subterrània o freàtica a qui l’ai-xecava, la treia, com si fóra res nullius.Mentrestant la Carta Europea de l’Aigua(6.05.1968) havia proclamat que “l’aigua és un patri-moni comú”, sense distinció de superficial i profunda.En efecte, la llei de 1985 –la vigent—ho reconegué,com també la competència de l’estat sobre els recur-sos hídrics, “el capital”; “els interessos” o usos po-dien atribuir-se a escales diverses. El 1980 havia en-trar a la jurisprudència la paraula aqüífer i la seuaapropiació que contraposava, cada vegada més, lescobejances privades i els drets públics.En el canvi de mil·lenni ja resta poca gent que nosàpiga que l’aigua és un bé escàs (vol dir, que en con-sumim més de la que tenim) i que el seu domini hau-ria de ser públic, com n’és l’aire. Sé que algú gosacomerciar amb l’aire; diu que al Japó ja han començata vendre’l en ampolles... Quant a l’aigua, sovint sen-tim a dir o argumentar: l’aigua que ens pertoca –o queens prometen–/l’aigua que ens furten. El cicle de l’ai-gua, però, no és municipal, ni provincial, ni estatal...,és global; les molècules d’aquest miraculós polímerno duen marca.Fet i fet, la nostra manera de pensar (la mediterrà-nia, la valenciana) està viciada per la cultura del rega-diu. Els vells tractadistes es fixaren en una substancialdiferència jurídica: l’aigua separada de la terra o l’ai-gua lligada a la terra. En altres mots, hi havia rega-dors que podien vendre i comprar aigua; d’altres he-reus només empraven la que naixia o corria pels seuscamps o que s’hi dirigia “des d’antic”. Entre l’edatmitjana (i els usos siríacs i iemenites) i la postmoder-nitat, ha corregut molt de cabal i s’han promulgat di-verses lleis que més o menys han respectat els dretsadquirits, abstraient de llur racionalitat.I ara sobrevé la pregunta: el regadiu era/és racional?La meua generació, ens educaren en una admiració re-verencial vers l’agricultura intensiva –lògica fisiocràti-ca– i, encara més, vers els regadius mediterranis. Entrobareu elogis incondicionals en escrits meus i delsmeus mestres. El regadiu, però, malda per corregir (ocontradir) la natura: posar uns vegetals fora del seumarc, forçar-ne la creixença, extrapolar-ne els períodesvitals per a cobrir necessitats alimentàries o demandesd’un mercat llépol. Les hortes, tots hi estem d’acord,són una creació cultural, artificial, esplendorosa. No es-Núm. 30  MÈTODE    5Distribució i extensió de les porcions plujoses i seca de la Península. Font: J. Dantin (1916) inspirat en J. Brunhes (1904):“El mapa de la tesisobre el regadiu, amb una orla que volta la península ibèrica per ponent i tramuntana, ha estat reproduït ad nauseam”.Porció plujosa de la Península(precipitacions de 600 a 2.000mm anuals)Porció seca de la Península(Espanya àrida, de pluges inferiorsa 600, entorn dels 400 mm)pereu que en propose l’eliminació; ara, arribar a la “ca-nonització”, potser ha estat massa i mantenir-ne el mo-del i la imatge en el segle XXI, impossible.La lògica del regadiu, caldria cercar-la en la funcio-nalitat econòmica, almenys en la societat mercantilistaactual que formem, tot i que no ens agrade. Sense màd’obra “esclava” (familiar, immigrada o similar), ladedicació intensiva, fins i tot la “industrialitzada”,sembla poc rendible, menys encara si comptem terra iaigua cares, tractaments i adobs, llavors sofisticades,etc. En determinats casos la creació de regadius ha to-petat amb la manca de professionals ensinistrats:aquesta era l’explicació oficiosa de l’estrepitós fracàsdel Plan Badajoz franquista o d’altres operacions sem-blants dels anys 1950-60. Hi havia hagut, però prece-dents també dictatorials, com el del Campo de Carta-gena. El canal de la Mancomunidad del Taibilla, pre-vist per a abastir l’Arsenal de Cartagena, la ciutat i elreg del seu Campo assedegat, al cap i la fi va anar asubvenir el consum urbà i industrial, mentre que lesinfraestructures de regadiu mai no arribaren a mullar-se. Anem més enrere, si cal. La séquia de la Font de laVila de Ciutat de Mallorca tenia cabal urbà, energètic(molins fariners) i assortia en tandes setmanals unadiscreta Horta d’Amunt. Fa més de setanta anys queno rega ni un quartó i l’horta ja no és ni un record; els“drets tradicionals” són retòrica pura de notari.1 UN ORDRE DE PRIORITATSTot això que hem vist no fa més que plantejar unasèrie de contradiccions que els responsables de la co-sa pública han de resoldre, si més no, fàcticament ipuntual. Per tal d’eixir del laberint de l’aigua hauríemd’establir un ordre de prioritats vàlid a escala global.(Per cert, jo globalitzaria l’aigua, però gratuïta!) Del’aigua de beure, ara en diem urbana; no crec que nin-gú en discutesca la primacia. Potable és una manerade parlar, perquè hi entra el líquid de llavar i llavar-se,de sanitar-se, de regar carrers i jardins; consums quearriben a depassar els 200 l/hab/dia. És clar que aixòté poc a veure amb “donar beure a l’assedegat”, unaobra d’estricta justícia, que no “de misericòrdia” comens ensenyava el catecisme. Només als àrids païsosde la Bíblia i en règims despòtics de propietat podriahaver-se congriat aquest pensament. De tota manera,l’aigua potable/urbana –sobretot si es destria, com al’Israel modern– va al davant.El segon rengle ja no és tan obvi. Fàcticament hi vala indústria/energia. Fa mig segle i als nostres països,hi haguérem col·locat el regadiu, per convicció uns,per política d’altres. Ara per ara comanda la producciód’energia que mediatitza més el règim d’ús (hidroelèc-triques) que no el consum, notable només en la refri-geració. Les indústries consumeixen i pol·lueixenenormes cabals hídrics que dins els càlculs dels econo-mistes són prou més rendibles que els d’altres destina-cions. Justifica això que dicten llei? N’hauríem de par-lar: vaja per davant el meu no/dubte, a escala mundial.I a continuació posaríem encara l’agricultura. Talvolta és un anacronisme, un ròssec cultural, una tiradaromàntica. D’altres ho abonaran pel caire del conreuforçat, gairebé industrial: els hivernacles i els seusfruits estandarditzats i fadencs. Fet i fet l’alimentacióés una necessitat primordial i l’hortalissa i la fruita enformen part.La colla dels empresaris del lleure/turisme/residen-cialisme/construcció –n’estic segur– pensen que lesseues exigències d’aigua haurien d’ocupar el segon oel primer rengle. Per això són els més cridaners parti-daris dels transvasaments, tot i que sovint envien a fersoroll els pobres llauradors. A termini curt podria serque el desmesurat consum d’aigua d’un camp de golffóra més rendible que deu fanegades de lletugues ocarxofes, però... I les piscines privades i la gespa delsxalets i les atraccions dels portsaventures i les terres-mítiques i de tota la parafernàlia que volen atraurejustifiquen inversions bilionàries i destrosses me-diambientals irreversibles?Per a embolicar més la troca i defugir les simplifi-cacions introduiré un element més: la defensa del pai-satge. Dos exemples ben propers indiquen on vaig aparar, l’albufera de València i el delta de l’Ebre, amb-dós espais humits protegits. Al ministre del ram, el fe-ren caure en el parany de la confrontació: voler-nesalvar l’una a compte de l’altre. L’Albufera més omenys neta exigeix de l’ordre de 200 hm3 anuals;d’on han d’eixir? De l’Ebre, el delta del qual, per amantenir el seu paisatge en regressió ja, en necessitatres o quatre vegades més d’excedents? En termes denatura no són excedents sinó congruents.Quan tota l’aigua que arribava a la mar o passavaper un aforament era considerada excedent, que “esperdia”, gairebé no hi havia problemes de prioritat.Ara en som més, gastem més i filem –o hauríem de fi-lar– més prim. “L’aigua ha esdevingut la riquesaeconòmica per excel·lència, la sobirana riquesa. Ésaliment. És adob. És força. És camí.” Ho deia JeanBrunhes fa més de seixanta anys.I dels pobres del món, qui se’n recorda?*Catedràtic de Geografia. Universitat de València.1. Algunes de les idees ací exposades, les vaig anticipar l’any 1988 en un as-saig: ROSSELLÓ, V. M., “El control de l’aigua (poder i tradició)”. A. SANMARTÍN (ed.), Els espais del poder. V Universitat d’Estiu a Gandia. València:Universitat de València, 1989. Cf. pp. 67-89.6 Núm. 30  MÈTODE

"Plan hidrológico nacional": interrogacions

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/46367/46538

"Plan hidrológico nacional": interrogacions

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana