Clara García Ripollés

Pascual López López

García Ripollés, Clara

López López, Pascual

Hemeroteca Cientifica Catalana

Tan sols els habitants més ancians de les comarquesde l’interior de la nostra comunitat recorden els gransocells que sobrevolaven el cel dels seus camps de cul-tiu. Fins a mitjan segle passat, els voltors campejavenper gran part de les zones ruralson els usos ramaders constituïenla principal font de subsistència.L’home ha conegut des de sem-pre el paper dels voltors com acarronyaires i fruit d’això s’haestablert una relació que ha per-durat fins als nostres dies.Pastors i ramaders aprofitavenel servei gratuït que prestaven elsvoltors com a «netejadors».Quan algun dels seus animals moria,només havien de portar les despulles azones concretes –tradicionalment cone-gudes com a canyets– i esperar finsque els grans carronyers alats feren acte de presència.Davant els ulls esbalaïts de moltes d’aquestes perso-nes, un dels esdeveniments més espectaculars de lanaturalesa estava a punt de tenir lloc. En poques hores,a vegades fins i tot minuts, isense saber ben bé d’on proce-dien, podien arribar a aplegar-sedesenes de voltors al voltant dela carronya. A continuació, unadansa ancestral es desenvolupavaal voltant del nou cadàver. Gransexemplars corrent d’un lloc al’altre, fent voltes en cercles ambles ales obertes, esperant fins quealgun intrèpid congènere fera elpas i iniciara el festí. En el precís momenten què un d’ells firma l’acta de defunció delcarnús, tots junts sense pudor ni cap ordreaparent s’abalancen sobre les despulles a la recercad’un bocí que emportar-se al pap. Així, el cicle de lamatèria i de la vida es perpetuava de bell nou.L’HOME I ELS VOLTORS MENJADORS PER A VOLTORS: TRADICIÓ AL SERVEI DE LA CONSERVACIÓClara García Ripollés i Pascual López López«PASTORS I RAMADERSAPROFITAVEN EL SERVEIGRATUÏT QUE PRESTAVENELS VOLTORS COM A“NETEJADORS”»© Fotos article: Valentín Rodríguez ESPÈCIES SOTA UN MATEIX NOM COMÚAmb el nom tradicional de voltors, els biòlegs handescrit quatre espècies diferents: voltor comú (Gypsfulvus), aufrany (Neophron percnopterus), voltornegre (Aegypius monachus) i trencalòs (Gypaetusbarbatus). El primer, el voltor comú, és, amb diferència, elmés abundant de tots. Fins a mitjan segle XX era unaespècie freqüent a les comarques de l’interior de laComunitat Valenciana on criava i s’alimentava. A mesura que el despoblamentde les zones rurals va anar enaugment la seua presència es vafer cada vegada més esporàdica,i fins i tot va arribar a desaparèi-xer com a reproductor a les pro-víncies d’Alacant i València. A final dels anys setanta la seuapoblació quedava reduïda a unespoques parelles nidificants a leszones més abruptes del nord dela Comunitat. Anàlogament, a la península Ibèrica,després d’una etapa de persecució directa i successiusfenòmens d’enverinaments, la població també es vaveure reduïda fins a les 2.283 parelles del 1979. Desde llavors, afavorida per la mà de l’home, una recupe-ració progressiva de l’espècie ha tingut lloc fins aarribar avui dia a més de 22.000 parelles reproducto-res a nivell peninsular i al voltant de 250 parelles a laComunitat Valenciana.El voltor s’alimenta de carronyes d’animals mit-jans, com ara ovelles o porcs, i també de grossos, comara vaques i mules. N’aprofita principalment els tei-xits musculars i els tous.De les altres tres espècies de congèneres, nomésl’aufrany cria en l’actualitat al nostre territori. Sensearribar a ser mai una espècie abundant, compta a horesd’ara una desena escassa de parelles reproductores a laprovíncia de Castelló i una única parella a la de Valèn-cia. En l’àmbit espanyol la població ha patit un des-cens pronunciat –en algunes zones es calcula en mésdel 70%– i s’estima que actualment hi ha entre 1.300 i1.500 parelles reproductores. Per consegüent, l’espècieestà considerada en perill d’ex-tinció en l’últim Llibre Roig delsOcells d’Espanya. L’aufrany és el més petit delsquatre, el color, cridaneramentblanc en els adults, l’ha portatmoltes vegades a ser confós ambaltres espècies de rapinyaires.S’alimenta principalment de pre-ses petites, de les quals aprofitasobretot les vísceres i els teixitsmés tous. És curiosa la segregació que hi ha entre lesdiferents espècies de carronyers a l’hora de triar laseua part del festí.Finalment, la presència del voltor negre i del tren-calòs és en l’actualitat molt esporàdica a la ComunitatValenciana. Les poques cites d’albiraments aïllatsregistrades corresponen generalment a individus jovesen fase de dispersió i, fins avui, no s’ha constatat lacria de cap de les dues espècies. En l’àmbit peninsularsón també les espècies més escasses del grup delsvoltors. Tot just 1.300 parelles en el cas del primer, i24 Núm. 49 MÈTODE«EN L’ACTUALITAT, LA POBLACIÓ DECARRONYAIRES EN AQUESTACOMUNITAT HA AUGMENTATDE MANERA EXPONENCIAL»Després de la construcció del menjador de Villahermosa, es van començar a observar grups cada vegada més nombrosos de voltors, que arri-ben fàcilment al centenar d’individus.89 parelles en el segon, són considerades emblemesde conservació i motiu a hores d’ara de programes derecuperació i reintroducció en aquells llocs on antanyvan estar presents. NOMS I MÉS NOMSEl terme canyet fa referència a aquells llocs on anti-gament ramaders i pastors dipositaven les restes delsanimals morts, sobretot bestiar de tir i càrrega.Hi ha nombrosa terminologia popular referent aaquests llocs, que varia geogràficament el nom ambquè de manera popular són coneguts: carner, femer,vall, fossar, toll, abocador, podrimener… A la comar-ca de l’Alcoià són ben vives la paraula canyet i l’ex-pressió anar al canyet, sinònima de “morir-se” o, ensentit metafòric, “estar arruïnat”. És curiós el nom que reben les menjadores o abo-cadors en altres llengües com l’anglès, en què, a faltad’un terme específic, són graciosament traduïts com“restaurants per a voltors”, vulture restaurants. ELS ABOCADORS I EL SEU PAPER EN LA CONSERVACIÓ DELS VOLTORSA més de les restes d’animals salvatges morts que elsvoltors pogueren trobar pel camp, els canyets hanestat utilitzats com a punts d’alimentació predicibleper als carronyaires. Els voltors hi poden trobar ali-ment segur en els seus períodes de planeig diaris.Aquesta recerca erràtica pels nostres camps i munta-nyes els pot allunyar unes quantes desenes de quilò-metres de distància del seu lloc d’origen. Els voltors,amb una envergadura alar que supera els dos metres,estan increïblement capacitats per al vol en suspensió,poden planar a favor dels corrents tèrmics duranthores i hores sense a penes despesa energètica. Lapresència d’aquests llocs on l’aliment està asseguratconstitueix, per a aquestes carronyeres, un alleuja-ment en la seua erràtica lluita per la supervivència.Diferents factors, com el despoblament ruraldurant el segle XX, la modernització de l’agricultura,amb la introducció de maquinària que va substituir elbestiar de força i treball, i l’estabulació del ramat enmodernes explotacions intensives va fer disminuirnotablement la disponibilitat i accessibilitat a una deles principals fonts d’alimentació dels voltors.Paral·lelament a l’abandó dels usos tradicionals, lapersecució directa de les considerades «feristeles»mitjançant l’ús indiscriminat d’esquers enverinats vaabocar indirectament els voltors a un declivi pobla-cional acusat en tota la península Ibèrica.Arran d’aquest declivi, nombrosos abocadors hanestat creats al llarg de la geografia ibèrica a fi d’afa-vorir les poblacions de les diferents espècies carro-nyeres. Els primers programes de conservació d’a-questes espècies es van implantar en la ComunitatForal de Navarra, i portaven associats com a mesuresnecessàries la creació de punts d’alimentació suple-mentària. Fruit d’aquesta iniciativa, en l’actualitat, lapoblació de les carronyeres en aquesta comunitat haaugmentat de manera exponencial; algunes espècies,com el voltor comú, han arribat a ser localment moltabundants. CANYETS A LA COMUNITAT VALENCIANAEn el nostre territori la presència de voltors va serbastant esporàdica fins a finals del segle passat. A lescomarques de l’interior nord de la Comunitat Valen-ciana, no es van arribar a perdre mai tots els aboca-dors que feien servir els ramaders locals per desfer-sedels cadàvers del seu bestiar. Sense ser conscients dela labor conservacionista que practicaven, van facili-tar el manteniment de l’única població de carronyai-res que va sobreviure en la nostra comunitat. L’any 2000, a la localitat de Villahermosa (AltMillars) es va posar en marxa un projecte pioner en elnostre territori destinat a la creació d’un canyet.Aquest poble se situa al sud del massís del Pe-nyagolosa i els seus habitants encara subsisteixenavui dia dels usos tradicionals ramaders. En aquestatranquil·la localitat són nombroses les explotacions deporcí que originen una de les principals fonts d’in-gressos per a l’economia local. Núm. 49 MÈTODE 25Com a conseqüència de nom-brosos fenòmens epizoòtics–popularment coneguts com a«pestes» i altres malalties decaràcter epidèmic–, la legislacióva prohibir l’abandó de restes d’a-nimals morts al camp. A fi dedonar solució a aquest problema,les autoritats locals van proposarla creació d’un abocador contro-lat, la gestió de la qual estigueraencaminada, per un costat, a solu-cionar aquest problema als rama-ders i, per un altre, a afavorir lespoblacions de carronyaires quefins llavors es mantenien localit-zades al nord de la província. Aquest menjador per a voltorses manté únicament de les restesd’animals morts provinents de lesgranges del municipi. Per al seufuncionament diari, una personas’encarrega de transportar els cadàvers des de lesexplotacions a l’abocador. Aquest se situa en el margedret del riu Villahermosa a 1.300 m d’altitud, sobre unespadat rocós que facilita l’aterratge i l’envolada delsvoltors. Des que es va posar en marxa s’han aportatmés de 25.000 kg de carronya a les instal·lacions, inin-terrompudament al llarg de cinc anys, i durant totes lesestacions de l’any. Anteriorment a la creació de l’abocador, l’observa-ció de voltors sobrevolant els cels del Penyagolosa espodia considerar bastant esporàdica; els grups mésnombrosos eren de menys d’una desena d’exemplars.Després de la construcció del menjador de Villahermo-sa, es van començar a observar grups cada vegada mésnombrosos, que arriben fàcilment al centenar d’indi-vidus. Com a dada anecdòtica, el màxim nombre d’exemplars observats alimentant-se a l’interior de lesinstal·lacions va ser de 256 individus l’any 2002.En línies generals, el projecte, que va partir d’unainiciativa local, ha estat molt ben acceptat pels habitantsde la zona, i és curiós comprovar que al llarg del tempss’ha convertit en un reclam turístic més que se suma alsnombrosos valors naturals que alberga la comarca. A partir de l’any 2003, les instal·lacions del menjadorcompten amb un sistema automatitzat de càmeres webcontrolades remotament que faciliten l’observació del’activitat a l’abocador durant les 24 hores del dia. Lesimatges obtingudes estan disponibles en el web a travésde la pàgina de turisme de la Comunitat Valenciana, enla direcció <www.comunitat-valenciana.com>. Una altra iniciativa singular,també pionera en el nostre territo-ri va ser la creació de l’abocadorconegut com el Canyet d’Alcoi.Aquest abocador forma part d’unprograma de reintroducció delvoltor comú a les comarques del’interior d’Alacant, on l’espèciehavia desaparegut a final del segleXIX. A més de proporcionar ali-ment, les instal·lacions alberguengabials on es mantenen unesquantes desenes d’exemplars devoltor preparats per a ser allibe-rats després d’un període d’estat-ge i aclimatació. Com a conse-qüència d’aquest gran projecte dereintroducció, aquest mateix anys’ha aconseguit que nasquen elsdos primers pollets en llibertat a laserra de Mariola fills d’individusalliberats en el projecte. Aquestes dues iniciatives locals, nascudes de l’es-forç de moltes persones que altruistament hi han dedi-cat el seu temps i el seu esforç, són un exemple de comels usos tradicionals poden servir per a dur a termeprojectes de conservació de la nostra fauna autòctona.A vegades no són necessaris grans esforços tecnològicsni econòmics per conservar i gestionar els recursosnaturals. Simplement n’hi ha prou d’adreçar la miradaal passat, i aprofitar els coneixements adquirits durantsegles per poder aplicar-los a la conservació de la bio-diversitat.BIBLIOGRAFIADONÁZAR, J. A., 1993, Los buitres ibéricos. Biología y conservación, Madrid,Reyero J. M. (ed.). GARCÍA-RIPOLLÉS, C.; LÓPEZ-LÓPEZ, P.; GARCÍA-LÓPEZ, F., 2004, «Managementand monitoring of a vulture restaurant in Castellón Province, Spain», Vul-ture News, núm. 50, pp. 5-14.GARCÍA-RIPOLLÉS, C.; LÓPEZ-LÓPEZ, P.; GARCÍA-LÓPEZ, F.; AGUILAR, J. M.;VERDEJO, J., 2005, «Modelling nesting habitat preferences of EurasianGriffon Vulture (Gyps fulvus) in eastern Iberian Peninsula», Ardeola, núm.52 (2), pp. 287-304.LÓPEZ-LÓPEZ, P.; GARCÍA-RIPOLLÉS, C; VERDEJO, J., 2004, «Population statusand reproductive performance of Eurasian Griffons (Gyps fulvus) in easternSpain», Journal of Raptor Research, núm. 38(4), pp. 350-356.MORAL, J. C. del; MARTÍ, R. (eds.), 2001, El Buitre Leonado en la PenínsulaIbérica (III Censo Nacional y I Censo Ibérico coordinado, 1999),SEO/Birdlife, «Monografia núm. 8». PARRA, J.; TELLERÍA, J. L., 2004, «The increase in the Spanish population ofGriffon Vulture Gyps fulvus during 1989-1999: effects of food and nest siteavailability», Bird Conservation International, núm. 14, pp. 33-41.Clara García Ripollés i Pascual López López. Doctorands de l’Institut Cava-nilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València.26 Núm. 49 MÈTODE«VILLAHERMOSA I ALCOI SÓN UN EXEMPLE DE COMELS USOS TRADICIONALSPODEN SERVIR PER ADESENVOLUPAR PROJECTESDE CONSERVACIÓ DE LA NOSTRA FAUNAAUTÒCTONA»

L'home i els voltors

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/44281/44451

L'home i els voltors

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana