&laquo;La ci&egrave;ncia ens pot ajudar a gaudir m&eacute;s d'una obra art&iacute;stica&raquo

Francesc Viadel

Viadel, Francesc

Hemeroteca Cientifica Catalana

monogràficmatèria d’artNúm. 56 MÈTODE 121La trajectòria de Xavier Duran (Barcelona, 1959) com a pe-riodista especialitzat en la divulgació científica és de llarguna de les més reeixides en el nostre entorn cultural i lin-güístic més immediat. Llicenciat en ciències químiquesi doctor en ciències de la comunicació per la Universi-tat Autònoma de Barcelona la seua presència als mitjansde comunicació és des de ja fa molts anys constant, amés de molt brillant. Col·laborador d’una llarga llista demitjans de comunicació dirigeix des de 1999 un dels es-pais més consolidats de TV3, El medi ambient. El 1995 li fou atorgat el Premi Eurepeu de DivulgacióCientífica Estudi General amb El cervell polièdric. Tambéha estat reconegut amb els premis d’assaig Joan Fuster,Josep Vallverdú i Joaquim Xirau. Ha publicat, entre altresllibres, La química de cada dia (juntament amb MariaDolors Martínez Nó), Connexions ambientals, Del repteecològic al canvi social, Les històries que les paraulesamaguen i Passejades per la Barcelona científica (jun-tament amb Mercè Piqueras).  Ara, Duran acaba de publicar L’artista en el laboratori(Editorial Bromera - Universitat de València), finalistadel Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi Gene-ral. El llibre, d’un rigor documental extraordinari, posa al’abast de tothom l’existència d’una estreta relació icomplicitat entre la creació artística i el coneixementcientífic al llarg de la història. Un relat apassionant d’ar-tistes i investigadors captivats per l’emoció de saber i ex-pressar.La imatge d’un artista atrafegat en un laboratori con-forma un quadre gairebé poètic, potser surrealista fins itot, no troba?Sí. De fet l’estudi d’un artista pot ser també un labora-tori en la mesura en què també ell experimenta. La in-tenció ha estat traslladar-lo d’alguna manera al labora-tori a fi d’analitzar des del punt de vista de la ciència laseva feina però també la interacció existent entre l’art iciència. En efecte, llegint el seu llibre t’adones com és d’estretala relació entre tots dos camps, tant que la troballa quí-mica de nous colors o bé determinades formulacionsmatemàtiques o físiques han influït directament en laXAVIER DURAN«LA CIÈNCIA ENS POT AJUDAR A GAUDIR MÉS D’UNA OBRA ARTÍSTICA»Francesc Viadel..«NORMALMENT L’ARTISTA I EL CIENTÍFICESTAN AÏLLATS D’UNA SOCIETAT I D’UNENTORN CULTURAL I EL BO I DESITJABLEÉS QUE TRANSPIRIN I QUE S’HIESTABLEIXI UNA RELACIÓ»© Fotos entrevista: Jordi Play• Nº 56 ENTREVISTAS.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp  13/2/08  11:21  Página 121consecució final dels mateixos objectes de l’art, en el de-s envolupament d’estils. Per què creu que oblidem tansovint aquesta realitat? Tal volta no estem educats pera l’emoció del coneixement. Sovint es diu, o es pensa, que el coneixement treu unamica de poesia, de l’emoció a l’art, si vols, com si fos-sin incompatibles. Jo crec, però, que tot pot emocionar.Pot emocionar un quadre, una escultura, però també tro-bar l’explicació a determinades coses, a determinatsfenòmens. No hem de negar que aquest coneixement,que la ciència mateixa, pot produir emoció. Alguns,fins i tot, exagerant, poden arribar a excloure la ciènciadel món de la cultura, pensar queés una cosa mecànica, encotillada,molt especialitzada que tal vegadano té en compte la creativitat, l’-harmonia que hi pot haver en al-tres camps. Però, en canvi, tambéen la ciència la creativitat és es-sencial, com ho és buscar l’equi-libri, l’harmonia. Certament esdóna aquesta mena de dicotomia.Però, malgrat tot, el coneixementpot emocionar. És una evidènciaque hem de reconèixer. Altra-ment, i en qualsevol cas, conèixermillor l’obra d’un artista, lesseues tècniques, doncs, pot possi-bilitar que arribem a gaudir-nemés. Hi ha la presumpció generalitzadaque la ciència és quelcom moltcomplex, difícil de comprendre ique, per contra, l’art és molt mésaccessible.Quan aprofundeixes i llegeixesescrits de crítics o d’historiadorsde l’art t’adones que hi ha una profunditat i una comple-xitat evident darrere de la creació artística. Es pot pen-sar que mirar un quadre és una cosa simple, automàtica.Però entrar en l’obra, aprofundir-hi, això evidentment jaés tota una altra cosa. En aquest sentit de l’accessibili-tat, la ciència té mala fama. Hi ha aspectes, però, pot-ser no tots, que es poden explicar i arribar a ser molt bencompresos, fins i tot entusiasmar gent que d’entrada noés entesa.De fet, la immensa majoria de la gent desconeix que per-sonatges com Leonardo, Picasso o Dalí, només per citar-ne uns pocs, s’han emocionat amb els resultats del co-neixement científic. Engresca pensar que els artistesd’avui dia puguen trobar fonts d’inspiració i recursostècnics en la genètica o en l’última física... Leonardo és el primer que ens ve al cap... Ara, hi hamolts artistes, com ara Dalí que era un gran amic de laciència. Científics que havien parlat amb ell deien que lesseves preguntes no eren en absolut les d’un simple afec-cionat, que Dalí sabia al capdavall molt bé de què par-lava. O Picasso, que en moments en què la física estavaen plena ebullició també va quedar tocat, d’una manerao d’una altra, per la ciència. Això no vol dir, evidentment,que l’artista hagi de sotmetre’s al coneixement científica l’hora de crear les seves obres. Normalment, i això tretd’alguns casos, l’artista i el cientí-fic estan aïllats d’una societat id’un entorn cultural i el bo i desit-jable és que transpirin i que s’hi es-tableixi una relació. Ara hi ha artis-tes que utilitzen la genètica oaspectes més avançats de la físicai que els ajuden a concebre novesobres o noves tècniques...Fa poc temps que a les Drassanesde Barcelona s’ha pogut veure l’ex-posició «Bodies-The Exhibition».Més enllà d’una visió didàctica del’anatomia humana no troba quel’exposició té també un aspecteartístic?És un tema molt complex. La uti-lització de determinades tècniquesper mostrar el cos humà pot tenir,en efecte, un aspecte estètic. Nom’atreviria a assegurar, però, quetingui caràcter artístic. Quin artista l’ha sorprès més per laseva relació amb la ciència?N’hi ha tres que m’han cridat molt l’atenció. Un d’a-quests és Georges Seurat i la seva descoberta del pun-tillisme. Es tracta d’una tècnica realment molt complexai que guarda relació directíssima amb els estudis quefeia Michel-Eu gè ne Chevreul amb la fisiologia del co-lor i la química... em sembla admirable. Els altres sónDalí i Gaudí. El pintor no només era un apassionat dela ciència sinó que també la convertia en un motiutemàtic. Gaudí tenia una visió admirable, plantejava eltema de les formes com ningú no ho hauria fet, formesper a les quals es requereixen càlculs complexíssims queavui es poden obtenir gràcies a les noves tècniques in-formàtiques. Ell no només intuïa que allò que projectavafuncionaria sinó que, mitjançant les proves que realit-122 Núm. 56 MÈTODEmatèria d’artmonogràfic«ARA HI HA ARTISTES QUEUTILITZEN LA GENÈTICA O ASPECTES MÉS AVANÇATSDE LA FÍSICA QUE AJUDEN A CONCEBRE NOVES OBRESO NOVES TÈCNIQUES...»• Nº 56 ENTREVISTAS.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp  13/2/08  11:21  Página 122zava, aconseguia deduir que, en efecte, allò no li falla-ria. Eren models basats en la natura, però possiblesgràcies també a models matemàtics de molt difícil exe-cució.  Sobta pensar que hi ha forces creatives, com ara la delgeni de Gaudí, que s’han avançat al descobriment delsmitjans i les tècniques que permetrien convertir-les enrealitat. En la darrera, però, tot sembla estar molt inter -relacionat. Imaginem, intuïm i gairebé alhora inventemels mitjans per fer realitat els nostres somnis.  Jo crec que la ciència, al capdavall, per complexa queens sembli, ens descriu una realitat que de vegades per-cebem pels sentits, però que ben sovint també se’ns es-capa la seva existència o possibilitat que en algun llocpugui existir. Els grans artistes imaginen formes quemés tard resulta que encaixen amb formes geomètriquesque un dia un matemàtic estudia o descobreix. Vull dirque tot i que sembli que són imatges fruit només de laimaginació és possible que algun dia es puguin classi-ficar, que existeixen a la natura bé en el món microscò-pic, en un cristall o en un qualsevol fenomen complexdels molts que es donen a l’univers. Altrament el somni pot ser creatiu i alhora també apun-tar la realitat. Segons explicava Kekulé, va ser una vi-sió que va tenir mig endormiscat la que posteriormentli va permetre deduir l’estructura química del benzè. En algun moment recorda, per cert, una cita meravellosade Darío Maravall: «Allò que els sentits no perceben, hopercep la intel·ligència.» Això ho deia aquest gran matemàtic valencià referint-se a l’abstracció cada vegada més gran de les formes ge-omètriques que els matemàtics descobrien. És clar, sónformes que s’escapen molt de la nostra experiènciaquotidiana i, fins i tot, que ens costen d’imaginar. Allòque no percebem, doncs, ho hem d’interpretar a força dereflexionar. La intel·ligència ens permet anar més enllàdels sentits, per tant, ens possibilita comprendre, idearfins i tot formes més complexes.Repassant l’obra Autoretrat en mirall convex, del renai-xentista Francesco Mazzola Il Parmigianino aprofita pera assenyalar que les innovacions dels genis ofereixen vi-sions diferents de la realitat, respectant sempre, però, es-crupolosament certes lleis. No obstant això, resulta unamica sorprenent concebre el geni creatiu, desbocat, es-pontani, sotmès al raonament serè i reflexiu propi del co-neixement científic.   Al segle XVI i XVII intentaven trobar tècniques per tal derepresentar el cos humà en determinades perspectives de forma realista. Ara bé, un artista pot inventar formesNúm. 56 MÈTODE 123matèria d’artmonogràfic«GAUDÍ UTILITZAVA MODELS BASATS EN LA NATURA POSSIBLES GRÀCIESTAMBÉ A MODELS MATEMÀTICSD’EXECUCIÓ MOLT DIFÍCIL»• Nº 56 ENTREVISTAS.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp  13/2/08  11:21  Página 123i aventurar tota semblança, sugge-rir, saltar-se les normes. El quepassa és que també per saltar-seles normes cal conèixer-les moltbé. Dalí, per exemple, fa unes pro-jeccions i unes perspectives moltrigoroses, però, alhora és capaçde fer-ne d’altres de molt forçades,gairebé impossibles.  Des de sempre, els artistes s’han servit d’instruments tèc-nics innovadors com al XVI amb la cambra obscura pertreballar. Supose que el fet en el seu temps no provocavala més mínima controvèrsia, en canvi, avui dia l’aplicacióde noves tecnologies a la creació, al cinema si de cas elconsiderem un art, aixeca no poques censures, si més noentre els crítics. Crec que sempre hi ha hagut la controvèrsia. És clar, lestècniques avancen molt i si aquestes permeten fer massacoses de manera relativament fà-cil, imitar en excés la realitat, lla-vors molta gent pot pensar que lacreativitat acaba sent bandejadapels procediments tècnics. Segu-rament caldrà ser més selectiu al’hora de determinar o considerarqui és un gran artista. D’algunamanera, la utilització de més i millors mitjans tècnicshauria d’anar emparellada amb una major exigència entots els sentits.  Vostè mateix recorda que molts han culpat el coneixe-ment científic de la pèrdua de bellesa de l’art. D’onpensa que naix aquesta percepció, no sé si dir-ne preju-dici?Crec que sí que és un prejudici. Saber com es produeixun fenomen no impedeix a l’artista representar-lo. Laciència també té la seva bellesa. 124 Núm. 56 MÈTODEmatèria d’artmonogràfic«NO HEM DE NEGAR QUE EL CONEIXEMENT, QUE LA CIÈNCIA MATEIXAPOT PRODUIR EMOCIÓ»• Nº 56 ENTREVISTAS.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp  13/2/08  11:21  Página 124Què passa, quins mecanismes pensa que s’engeguen i fanpossible la conversió de la representació simbòlica delDNA, posem per cas, en una icona artística a basta-ment divulgada i representada? Té una explicació difícil. No saps ben bé per què passaaixò. En qualsevol cas al darrere de l’exemple que plan-teges hi ha una història molt bonica. L’estructura delDNA la va dibuixar l’Odile Crick. L’encàrrec li’l va ferel seu marit, un dels descobridors, juntament amb JamesWatson, del DNA. Cap dels dos científics es veia capaçde representar-la, si més no, amb una certa fidelitat. Noés l’únic cas. Pensa en la difusió de la representació icò-nica de l’àtom a partir dels anys setanta amb la polèmicapel mig a l’entorn de l’energia nuclear, però també ambl’aparició de les noves aplicacions d’aquesta.Wolfang Paalen, oportunament citat al seu llibre, afirmaque és igualment fals poetitzar la ciència, error surrealistaal seu parer, com intentar fer un art científic, error abs-tracte. Llegint això es podria pensar que els límits entreart i ciència són desconcertantment poc clars i definits...Paalen és un bon exemple d’artista relacionat amb laciència. Inicialment vinculat al surrealisme, va estarsempre molt interessat en la nova física. La seva refle-xió fa veure que certes posicions dutes a un extrem sónun error. Hem de preveure que les noves recerces científiques,tecnològiques, representen alhora l’aparició de nousllenguatges artístics?Sí. En el videoart o en l’àmbit de la manipulació digi-tal, només per citar algun exemple, ja passa això. Val adir també que el fet que el científic s’obri a l’artista potser una font d’inspiració per a un nou camí o per a unnou concepte. Cal que hi hagi una interrelació, que elcientífic o el creador no es tanquen.  Francesc Viadel. Periodista. Barcelona. Núm. 56 MÈTODE 125matèria d’artmonogràficJa han passat uns cinquanta anysdes que Charles P. Snow va de-nunciar que les ciències i les artshavien trencat relacions a travésdel llibre The Two Cultures. Desd’aleshores existeix la conviccióque són una parella que no sapconviure. Com acostuma a passaren conflictes amorosos, la comu-nicació és complicada. A més,l’entorn tampoc no hi ajuda. Desde l’escola estem obligats a esco-llir: som de ciències i són de lle-tres. Un cop feta la tria, les matè-ries de cadascun dels bàndolsamb prou feines es toquen, niuna miserable carícia. Tanmateix, durant els darrersanys, s’han detectat símptomesde millora en nom de la multidisciplinarietat o la transdisciplina-rietat. Han sorgit interessos (o mancances) comuns dels raconsmés impensats. En molts casos, malauradament, no s’ha anat mésenllà de la mera reivindicació tal i com ja havia fet Snow. Un me-diador de crisis matrimonials diria que, més que convèncer-nosque hem de viure plegats, cal buscar punts de trobada on el flir-teig ha resultat productiu.I dit i fet. A l’estranger hi ha des de fa pocs anys iniciatives detot tipus que es dediquen a crear les condicions necessàries percatalitzar la connexió ciència i art de bell nou i reprendre-la allàon Leo nar do da Vinci la va deixar. Ja hi ha elogioses historiadoresi crítiques de l’art com Lynn Gamwell, Linda Henderson o Siân Edeque han reconstruït i publicitat unes relacions que ara resulta quemai havien desaparegut. Simplement havien quedat fora de l’es-fera pública a causa d’una formació científica insuficient dels crí-tics d’art i a un desinterès dels mateixos científics en temes aliensa la seva especialitat. A casa nostra acumulem també un modestbagatge amb esdeveniments que donen visibilitat a aquesta re-lació o revistes de l’àmbit de les humanitats (i de la  ciència comara MÈTODE) que incideixen en el binomi. No obstant això, trobà-vem molt a faltar una monografia com la que tenim  entre mans. L’autor pren el títol (Artists in labs) del nom de l’exemplar pro-grama d’artistes en residència en centres de recerca científica delgovern suís. Aquest detall esdevé tota una declaració d’inten -cions i demostra el bon coneixement que l’autor té sobre lamatèria. Encara trobo més destacable el fet que l’autor sigui uncientífic, o comunicador científic si es prefereix. Fins i tot a unaescala mundial, resulta francament difícil trobar persones delmón de la ciència que s’atreveixin a caminar sobre aquests terri-toris. El llibre engega amb l’art de les cavernes fins tocar en certsmoments les fronteres de l’art contemporani amb el denominatbioart. La llàstima és que aquest lapse tan llarg impedeix apro-fundir en cadascuna de les relacions ressenyades i en algunspassatges es crea la sensació d’estar llegint una llista telefònicade connexions entre artistes i coneixement científic. Sigui comsigui, el recor regut proposat està encertadament partit en duesparts. La primera aborda el paper dels materials en la creativitatartística de tots els temps. La química a través dels pigmentsadopta un rol rellevant. En canvi, la segona part tracta sobre lapermeabilitat de la ciència i la tecnologia amb les visions o inter-pretacions artístiques de la revolució industrial, la medicina mo-derna o la relativitat.En resum, el llibre és una excel·lent porta d’entrada cap a lareconciliació i el diàleg entre les dues cultures. No s’hi val a dirque som massa diferents, cosa per cert indiscutible. Malgratoblidar-ho sovint, com les bones parelles, estem fets l’un per l’al-tre i ens complementem.JOSEP PERELLÓProfessor lector a la Facultat de Física de la Universitat de BarcelonaDE LES ARTS I LES CIÈNCIES: UNA PARELLARETROBADAL’artista en el laboratori:pinzellades sobre art i ciènciaXavier Duran Bromera, Alzira, 2007. 272 pàgines.• Nº 56 ENTREVISTAS.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp  13/2/08  11:21  Página 125

Xavier Duran

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/64587/64455

Xavier Duran

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana