Jose Manuel Almerich Iborra

Almerich Iborra, Jose Manuel

Hemeroteca Cientifica Catalana

52 Núm. 52 MÈTODEEls marges de pedra seca delimitaven els camins que unien els masos, pobles i llogarets de les comarques d’interior, com aquest camí de ferra-dura al Tossal d’en Canadé, al Mas Blanc (Els Ports).D • O • C • U • M • E • N • TE L S  A N T I C S  C A M I N S  D E  M U N T A N Y A• 003-063 Nº52_ACTUALITAT52  6/2/07  11:30  Página 52Traçats amb intel·ligència, els camins, senders i anticscamins de ferradura, molt sovint empedrats, buscavenels passos naturals, escalaven els vessants més abrup-tes i traçaven belles i serpentejants vies de muntanya.Vertaderes obres d’enginyeria són els camins que esconserven encara a la serra de Corbera (Safor), Aita-na, Espadà, la Tinença o la Vall de Gallinera. Preciósel camí de l’Escaleta, que unia les poblacions d’On-tinyent i Bocairent, a través del barranc dels Taron-gers. Digne de recórrer a peu és també el camí delPortell de l’Infern que uneix Fredes amb l’embassa-ment d’Ulldecona. Entre Fleix iles cases de les Jovades, a la valld’Ebo, el camí de les Jovades ésel camí empedrat i escalonatmés bell de tota la ComunitatValenciana, igual com el camíque unia Alcoi amb Agres pelbarranc del Cint. També es con-serva en bon estat el camí de laCortada, el mateix pel qual vapujar Cavanilles des de Cortesde Pallars fins a la Muela, i unasorprenent xarxa d’estretscamins de ferradura que recor-ren el riu Montlleó i els llogaretsmés aïllats del nord i l’interiorde la província de Castelló. A leszones de muntanya, els caminssalven bruscos desnivells ambsorprenent traçat, a vegadesexcavats en la roca, a vegades penjant damunt delbuit, reforçats amb murs de pedra. Per ells les cavalle-ries passaven en els seus llargs, penosos i arriscatsviatges.Tradicionalment, els camins i grans vies de comu-nicació s’han format al llarg de les valls, plans ocorredors entre alineacions muntanyoses. Sempre ales zones de plana, els camins han estat més abun-dants i els assentaments humans han pogut créixer entotes direccions. Els camins seguien el traçat mésrecte i ràpid. A les zones de muntanya, on precisa-ment es localitza la major part dels pobles abando-nats, el traçat dels camins és més difícil, hi fa falta unmajor grau de coneixement tècnic i difícilment podendesenvolupar-se grans assentaments. Les muntanyes,per un altre costat, impedeixen també que es pugaseguir la línia recta en els camins i, per tant, augmentala distància. En aquest esforç històric de l’home per buscar lacomunicació, per al traçat dels camins es buscarensempre els passos naturals entre tossals, per estretscanons, vies fluvials o rambles i barrancs d’amplàriavariable. A les comarques septentrionals, els caminsvan ser de ferradura, i noméss’eixamplaren quan la ramaderiava assolir un paper econòmicimportant. Poblacions com Mo-rella, Vallibona, Vilafranca, For-call o els pobles del Maestrat ara-gonès (Anglesola, Mosquerola,Cantavella o Mirambell) assoli-ren un paper urbà important. Acítambé els assagadors (carrera-des) i camins de bestiar vanmillorar les comunicacions desde les elevades zones de pasturat-ges fins a les valls més pròximesal litoral.Prop de la costa, la disposicióparal·lela de les serres amborientació nord a sud va perme-tre el pas entre corredors des dela més remota antiguitat. Elcorredor la Jana-les Coves-Borriol va ser el camíprincipal de València a Barcelona fins al segle XVIII,moment a partir del qual adquireix importància elcorredor d’Orpesa-Alcalà-Vinaròs.Un altre pas important va ser, més al sud, la valldel Palància, camí natural de la plana valenciana a ladepressió de l’Ebre. Les tribus iberes i els romanscomerciaven a través d’aquesta via entre les serresd’Espadà i Calderona. No va ser tan fàcil el pas a lavall del Túria. A la part de Terol, i encara al Racód’Ademús, la vall presenta unes formes suaus quepermeten un enfilall d’hortes unides per camins, peròLA XARXA DE CAMINS sendes, viaranys i camins de ferraduraJosé Manuel Almerich IborraNúm. 52 MÈTODE 53«TRAÇATS AMBINTEL·LIGÈNCIA,ELS CAMINS, SENDERSI ANTICS CAMINS DEFERRADURA, MOLT SOVINTEMPEDRATS, BUSCAVENELS PASSOS NATURALS,ESCALAVEN ELS VESSANTSMÉS ABRUPTES I TRAÇAVENBELLES I SERPENTEJANTSVIES DE MUNTANYA»© J. M. AlmerichD • O • C • U • M • E • N • TE L S  A N T I C S  C A M I N S  D E  M U N T A N Y A• 003-063 Nº52_ACTUALITAT52  6/2/07  11:30  Página 53més avall es transforma en un estret i escarpat canóinaccessible en molts dels seus trams. D’ací la impos-sibilitat que s’establira com a ruta de pas. Per això no es parla mai de vall, sinó de Serrania.Els pobles que ací es van establir (Xelva, Toixa, Tita-gües, Alpont, Ares, Calles, Domenyo, La Losilla, ElCollado, La Torre, la Iesa, Cuevarruz) i tots els lloga-rets que s’assenten a l’ombra del Cerro de la Ceja,poques vegades van superar els mil habitants i lescomunicacions van ser molt complicades, no sola-ment ja pel relleu, sinó pel material geològic que aflo-ra (algeps i margues), substrat sobre el qual era difícilmantenir vies de comunicació o camins estables. A partir del Camp de Túria, on s’estén una plana queva ser ocupada pels edetans, el paisatge canvia radi-calment i la profusió de camins va ser major entre elsassentaments ibers i les poblacions de Casinos, Llíria,Pedralba i Vilamarxant.El Xúquer tampoc no va ser un eix important decomunicació excepte per a la comarca de la Ribera iles poblacions castellanes de la Manchuela. Algunstrams dels rius Magre i Bunyol sí que ho van ser. Dela costa a l’altiplà, el pas natural va ser la vall deMontesa, marcada pel riu Cànyoles, cap a Almansa i la Font de la Figuera (i el pas per Bunyol, el Rebo-llar, Setaigües i Requena), el qual, encara que com-plex i insegur en els seus primers moments, va perme-tre la comunicació entre Madrid i València. COMUNICACIONS TRANSVERSALSLes estretes valls d’Alcoi, Ebo, Gallinera, Laguar,valleta d’Agres, i el pas format pel riu Gorgos cap a lavall de Pop, vall de Seta, Parcent i Alcalalí, també vanser llocs de pas que unien petites unitats morfològi-ques o microcomarques amb una ocupació agràriarelativa i un poblament humà intens, sobretot a partirde l’ocupació morisca. Les comunicacions transver-sals del migdia valencià són més àrdues i fins benentrat el segle XX no es van realitzar les carreteres quetravessen les serres perpendiculars a la costa. Açò enspot donar idea del retard i la incomunicació, la millo-ra de la qual en les vies de transport accelerarà el pro-cés de despoblació i abandonament de poblacionssenceres, encara que ací no es va arribar al nivell deles comarques del nord i el centre valencians.54 Núm. 52 MÈTODEVereda o camí de transhumància a la vora del riu Montlleó. A la part inferior esquerra de la imatge es pot observar un abeurador que feienservir els animals per beure en els seus recorreguts pel camí.© J. M. AlmerichD • O • C • U • M • E • N • TE L S  A N T I C S  C A M I N S  D E  M U N T A N Y A• 003-063 Nº52_ACTUALITAT52  6/2/07  11:30  Página 54La zona litoral tampoc no va estar exempta de pro-blemes. La línia de costa i l’interior més immediattampoc no van estar ben comunicats fins que van serdescoberts pel turisme. L’escassesa de ports naturals,a excepció de Peníscola, Dénia, Alacant i Santa Pola,va impedir la creació de gransciutats portuàries, i l’espai conti-nu al mateix cordó dunar erenzones pantanoses, llacunes imarjals que impedien tambéassentaments amb normalitatfins a mitjan segle XIX, quan vacomençar a estendre’s el cultiude l’arròs.Vista aquesta situació de com-plexitat estructural del territori,no resulta difícil entendre que laxarxa de camins va ser traçadaamb molt d’esforç humà i que esnecessitava la col·laboració de lacol·lectivitat per a mantenir-la. Condicionades lesgrans vies per la geografia, els camins secundarisunien pobles i llogarets, i molts d’ells no permetien elpas d’un carro, tan sols de cavalleries amb les seuesrespectives alforges. Les masies més aïllades tenienuna xarxa de camins empedrats que encara avui éspossible recórrer en els paratges més amagats del riuMontlleó o del Cérvol, a la comarca dels Ports. S’hanconservat allí on les màquines no han arribat per a laconstrucció de pistes forestals.Els ibers, com a primers ocu-padors del territori ja amb unacerta organització social, econò-mica i política –que no va tenirla gent del paleolític ni la de l’e-dat del bronze–, van traçar elsprimers camins aprofitant elspassos naturals que hem vistanteriorment; els corredors lito-rals de nord a sud i les valls decerts rius (Palància, Millars,Vinalopó) des de les terres altesfins al mar. La via Heraclea vaser l’antecedent de la via Augus-ta. Molts assagadors actuals van ser també vellscamins ibers de transhumància. Els romans van cons-truir la via Augusta que unia Roma amb Cadis traves-sant de nord a sud el territori valencià. La via romanaNúm. 52 MÈTODE 55«ELS IBERS VAN TRAÇARELS PRIMERS CAMINSAPROFITANT ELS PASSOSNATURALS, ELS CORREDORSLITORALS DE NORD A SUDI LES VALLS DE CERTS RIUSDES DE LES TERRES ALTESFINS A LA MAR»Detall constructiu de la vora d’un assagador.© J. M. AlmerichD • O • C • U • M • E • N • TE L S  A N T I C S  C A M I N S  D E  M U N T A N Y A• 003-063 Nº52_ACTUALITAT52  6/2/07  11:30  Página 55va aprofitar també els corredors i passos naturals, ipassava per Sant Mateu procedent de la Jana i Ullde-cona, les Coves de Vinromà, Cabanes, Pobla Tornesai Borriol per a travessar la Plana de Castelló.  Els musulmans van ser, possiblement, els primersque establiren certs camins de muntanya, encara quea priori utilitzaven les vies romanes. Amb la creaciódels regnes de taifes, hem de suposar que a la zonad’Alpont devia millorar la xarxa de camins i, fins itot, segons afirma el geògraf musulmà Idrisi, el camícap a Saragossa passava per allí fins a Cutanda, laqual cosa suposa una ruta molt estreta, igual que elcamí de València a Múrcia passant per Alzira, Xàtiva,Bocairent, Elx i Oriola, coincidint en alguns tramsamb la via Augusta. Amb la reconquista cristiana, i eldesplaçament gradual dels moriscos a l’interior, esvan construir nous camins de ferradura i se’n vaneixamplar d’altres.  CAMÍ DE LES JOVADESÉs molt probable que la joia per excel·lència, el camíde les Jovades, tinguera origen morisc, igual com elcamí de la Cortada i la infinitat de camins de bestiar icaminets de la serra d’Espadà, Aitana, les valls del’interior alacantí i la Mola de Cortes. Les muntanyesformiguer, tal com les defineixen els historiadors,abans de l’expulsió estaven superpoblades i els masoshabitats per moriscos s’unien per estrets camins.Aquesta situació no va millorar amb l’arribada derepobladors després de l’expulsió, ja que els nouscristians no van tornar a ocupar el territori de lamateixa manera. Aquesta manca de nous camins vafer més difícil, amb el temps, la vida a l’interiorvalencià.Fins al segle XVIII les grans rutes van seguir eltraçat establert per Roma. I els camins secundaris,segons Juan de Villuga el 1546 en el seu llibre Reper-torio de todos los caminos de España, només erenaptes per al transport a lloms d’un animal. A partir delsegle XVIII la situació comença a canviar, encara que laxarxa secundària continua sent difícil i perillosa. Elministre Campomanes va construir algunes novesramificacions i va completar la xarxa de camins prin-cipals o xarxa de postes. El més significatiu de la seuaèpoca va ser la construcció de la carretera directa entreMadrid i Alacant per mitjà d’un ramal que derivava del’itinerari Madrid-Múrcia a l’altura d’Albacete. Segons l’estudi realitzat per Juan Piqueras i Car-men Sanchis, la xarxa valenciana de camins a finaldel segle XVIII presentava una forma d’espina de peixa la meitat septentrional, i de teranyina a la meitat56 Núm. 52 MÈTODE«LA XARXA VALENCIANA DE CAMINS A FINAL DEL SEGLE XVIII PRESENTAVAUNA FORMA D’ESPINA DE PEIX A LA MEITAT SEPTENTRIONAL, I DETERANYINA A LA MEITAT MERIDIONAL»Camí de l’Ortisella amb l’ermita al fons. Els camins també eren utilit-zats en les romeries i pelegrinatges a les ermites i santuaris dispersosper les comarques dels Ports i l’Alt Maestrat.D • O • C • U • M • E • N • TE L S  A N T I C S  C A M I N S  D E  M U N T A N Y A• 003-063 Nº52_ACTUALITAT52  6/2/07  11:30  Página 56meridional. La xarxa de camins en forma d’espina depeix, sense connexions per les terres d’interior, impe-dia la formació de circuits i, per consegüent, provoca-va l’estancament econòmic i social de tots els lloga-rets i pobles de muntanya.  CANVIS A PARTIR DE 1860A partir de 1860, i amb la lleide juliol de 1857, la situaciócomençarà a canviar, especial-ment amb l’ampliació de lescompetències de l’Estat, quanpassa a gestionar les carreteresprovincials i veïnals. Prèvia-ment a aquesta llei s’havien duta terme dos grans projectes impulsats per Carles III.El nou camí reial de Madrid a València per Almansa,que havia de tenir 14 vares d’ample (uns dotzemetres), i la carretera de Las Cabrillas, avui la Nacio-nal III, projecte elaborat pels liberals i firmat perFerran VII. Aquesta carretera va ser considerada perPascual Madoz com la millor d’Espanya.La xarxa de camins va estar sempre condicionadaper l’orografia, i la població rural va patir les conse-qüències quan va tractar de comunicar-se dins de lescomarques per camins de ferradura construïts a forçade treball i sacrifici. Els caminsunien pobles, llogarets, camps,masies, fonts i molins. Van serl’esperança dels seus habitants ivan permetre l’escolarització, eltreball i les relacions socials enun món difícil. A les seuesvores es trobaven els bancals iels abeuradors, les ventes i elshostals, els santuaris i els pei-rons. Llargues parets de pedraseca delimitaven el seu traçat idilatades poblacions es desenvolupaven al llarg de lavia. També van ser, amb la fi del món rural, elscamins que van conduir els seus habitants cap a l’e-migració.José Manuel Almerich. Geògraf i escriptor. Autor de diversos llibres sobrepatrimoni cultural i natural valencià, i guia de muntanya del Centre Excursio-nista de València.Núm. 52 MÈTODE 57Els camins de muntanya són molt sovint utilitzats per a la pràctica del senderisme, una activitat respectuosa amb l’entorn natural. A la fotogra-fia, el camí del Benicadell (Vall d’Albaida).«ELS CAMINS VAN SERL’ESPERANÇA DELS SEUSHABITANTS I VAN PERMETREL’ESCOLARITZACIÓ, EL TREBALL I LES RELACIONSSOCIALS EN UN MÓN DIFÍCIL»© J. M. Almerich© J. M. AlmerichD • O • C • U • M • E • N • TE L S  A N T I C S  C A M I N S  D E  M U N T A N Y A• 003-063 Nº52_ACTUALITAT52  6/2/07  11:30  Página 57

La xarxa de camins

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/58483/64427

La xarxa de camins

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana