La Universitat ha de conscienciar la societat del valor cultural del paisatg

Anna Mateu

Mateu, Anna

Hemeroteca Cientifica Catalana

© Fotos article: Miguel Lorenzo«El procés de degradació i des-trucció de paisatges, un patrimo-ni fràgil i viu, concita una crei-xent atenció i preocupació entrenosaltres i arreu d’Europa; nopodem continuar ignorant lespolítiques territorials». Ambaquesta reflexió, el catedràtic deGeografia de la Universitat deValència Joan F. Mateu defensa-va la necessitat d’una docènciacompromesa amb els valors naturals i culturals delpaisatge. Mateu va ser el representant de la Facultatde Geografia i Història encarregat de llegir la tradi-cional lliçó magistral de l’acte d’obertura del cursacadèmic 2006 - 2007. Sota eltítol «Paisatge i docència. L’obrad’Eduard Soler i Pérez», Mateuva convidar la comunitat univer-sitària a reflexionar al voltant dedues crisis a les quals assistimactualment: la del paisatge i lade la docència. L’obertura del curs acadèmicés un dels actes més importantsque realitza la Universitat deValència, i com a tal, la solemnitat i el protocol sóndos dels seus elements més destacats. Com és costum,la cita va tindre lloc al Paranimf de l’edifici històricde la Nau, i amb ella es donava per inaugurat el pre-JOAN F. MATEU«LA UNIVERSITAT HA DE CONSCIENCIAR LA SOCIETAT DEL VALORCULTURAL DEL PAISATGE»Anna Mateu4 Núm. 51 MÈTODE«EL RECTOR TAMBÉ VA TENIR PARAULES PER A LA LLIÇÓ MAGISTRAL DE JOAN F. MATEU. TOMÀSVA AFIRMAR QUE ‘PAISATGE,PAÍS I GENT DEL PAÍS SÓNUNA UNITAT INDESTRIABLE’»sent curs el passat 21 de setembre.Presidit pel rector FranciscoTomás, amb la vestimenta acadè-mica pertinent –toga negra encontrast amb el ventall de colorsdesplegat als primers bancs de lasala, com pertoca a cada titula-ció–, i pel conseller de Territori iHabitatge, Esteban GonzálezPons, i el director general d’Uni-versitats, José Capilla, l’acte vaser, a més d’un balanç del cursanterior i una presentació d’objec-tius per al present, tota una refle-xió sobre el paper de la universitata la nostra societat i una dura críti-ca envers algunes actituds políti-ques que, en paraules del rector,«trivialitzen» el propi nom i con-cepte de la universitat. «Ensenyar, aprendre, investi-gar, transferir el coneixement a lasocietat, formar els ciutadans defutur» són les funcions que el rec-tor Tomás va atribuir a la universi-tat. Per exercir-les, Tomàs va dei-xar clara la necessitat d’una majorautonomia per a la Universitat, elque es va traduir en una crítica ales últimes lleis aprovades pelsgoverns autonòmic i central, i a lamancança d’inversions en perso-nal i en infraestructures que pateixla Universitat de València. «Difí-cilment podrà exercir-se una ver-tadera autonomia si no es disposadels mitjans», va sentenciarTomàs.Però el rector també va tenirparaules per a la lliçó magistral deJoan F. Mateu. Tomàs va afirmar que «Paisatge, país igent del país són una unitat indestriable. Cada vegadaés més obvi que no hi ha qualitat de vida per a les per-sones, per a les gents del país, si no s’incorpora la sos-tenibilitat del paisatge a les polítiques públiques i a lavida quotidiana; que no hi ha futur per a les gents delpaís, si no hi ha protecció del seu paisatge.» Una tascamés que assumeix la Universitat de València per «evi-tar la destrucció, promoure la conservació i transmetreaquests valors a les noves generacions». Mentrestant, ala seua esquerra, el conseller de Territori i Habitatge,González Pons, restava en silenci. ■ EL PAISATGE EDUCADOR DE SOLER I PÉREZJoan F. Mateu comenta abans del’entrevista que va conèixerEduard Soler i Pérez (1845 –1907) per casualitat quan estudia-va les inundacions del Xúquer i,encara que en un principi no li vasuggerir res, a poc a poc va anantdescobrint aquesta figura que aradefineix com a «brillant». Mésenllà de la seua tasca com a degàde la Facultat de Dret i de ser undels fundadors de la InstituciónLibre de Enseñanza, Eduard Soleri Pérez destaca per la seua granfunció com a docent i educadorque va deixar una forta empremtaentre aquella generació d’estu-diants de la nostra universitat. JoanF. Mateu ens descobreix aquestafigura en el curs en què es com-pleixen cent anys de la seua mort.«Paisatge i docència. L’obra d’E-duard Soler i Pérez». Per què vaelegir aquest tema per a la seualliçó magistral?En aquests moments estem en unaèpoca de crisi tant del paisatgecom de la docència, en aquest casuniversitària. Davant d’aquestesdues crisis, la lliçó pretén reflexio-nar-hi buscant una al·legoria, quevaig voler personificar en la figurad’Eduard Soler i Pérez. No es trac-ta, doncs, d’un discurs commemo-ratiu, sinó d’un discurs que naix deles urgències del present.Potser les urgències respecte al paisatge estan més cla-res a causa de la degradació progressiva que pateix elterritori, però a què es refereix amb la crisi de la do-cència?Ens trobem en un procés en què la convergència euro-pea està introduint uns canvis que demanen una inte-racció més complexa entre professor i estudiant. Ladocència no s’ha de reduir a la relació tradicional del’aula, sinó que ha de caminar cap a una educació acti-va. Això vol dir que aquesta relació no s’ha de cir-cumscriure només a l’horari de docència en l’aula, sinóNúm. 51 MÈTODE 5«UNA DE LES RIQUESES DE LA UNIVERSITAT ÉS LAINTERDISCIPLINARIETAT I LACONFLUÈNCIA DE SABERS»també a altres activitats, com les tutories i les pràcti-ques.En aquest sentit, es podria entendre que Soler i Péreztenia un concepte de docència bastant modern?Completament. Quan estudies la seua figura, no sapsben bé si estàs parlant de fa cent anys o d’una propos-ta innovadora totalment actual. Eduard Soler i Pérezés un professor que no solament dedica l’horari declasse en l’aula. Ell els mana treballs, els porta d’ex-cursió... La Institución Libre de Enseñanza, de la qualSoler i Pérez va ser un dels fundadors, posava la rela-ció entre professor i estudiant en un primer terme, iuna relació que no s’acotava a l’horari de classe, sinóque s’integrava en moltes altres activitats de caràctercomplementari sense perdre de vista el caràcter inte-grador, formador i educador que pretenia la institució.Totes elles, propostes que continuen tenint una granvalidesa en un moment de renovació de la docènciauniversitària com el que vivim en l’actualitat.No podem oblidar, però, que Eduard Soler i Pérez erael degà de la Facultat de Dret. Avui dia no ens resulta-ria un poc curiós que un professor de dret organitzaraexcursions a espais naturals com feia Soler i Pérez?Per a la nostra mentalitat és possible que ens sorpren-ga. Però ell s’emportava els seus alumnes d’excursió ial mateix temps introduïa conceptes jurídics arrand’aquelles visites.Com ho feia això?Posem per cas l’excursió querealitza al riu Xúquer amb elsseus alumnes. El Xúquer haestat, i és, un riu molt canviantde marges en la part baixa de laRibera, de manera que hi ha unconflicte permanent entre elsllauradors d’una banda i els del’altra per una qüestió de propie-tat. Soler i Pérez pretén explicarquines són les previsions jurídi-ques respecte de la propietat quan es tracta de riusinestables com en aquest cas. Molts dels conflictesque avui ha de dirimir el món jurídic fan referència al’entorn, i cal conèixer-lo en tota la seua dimensió perpoder treballar. Això ja ho tenia clar Soler i Pérez facent anys.En el seu discurs, el rector Francisco Tomás va parlardel concepte d’universitat entesa com una institucióla missió de la qual va més enllà d’ensenyar i aprendre.És un concepte que lliga amb allò que entenia Soler iPérez de la docència?Eduard Soler i Pérez va ser l’únic catedràtic expe-dientat de la Universitat de València en la crisi de1875. Va ser expulsat sis anys, temps que passa aMadrid i significa per a ell una reorganització decaràcter mental. Allí va poder viure, juntament ambels altres expedientats, en un ambient puridisciplinari,perquè hi havia qui venia del camp de les ciènciesnaturals, del dret, de la història... I precisament una deles riqueses, i dels avantatges, de la universitat ésaquesta interdisciplinarietat, aquesta confluència desabers. Davant del nostre món complex, integrat, ontot està interrelacionat, la universitat aporta un plussocial com fa Soler en aquell moment, complemen-tant la formació dels seus estudiants.Traslladant això a la universitat actual. Hi ha una seg-mentació o fragmentació de sabers?Malgrat la segmentació de campus que ve donada perla seua naturalesa física, a la Universitat de Valènciasí que trobem experiències de caràcter transversal: hiha propostes, títols, activitats intercampus… Al meuparer hi ha una mobilitat interna amb bons resultats iben valorats pels estudiants i els professors. I això ensmostra una universitat que treballa de cara a la socie-tat. Perquè normalment els problemes de la societatsón de dos tipus: uns que demanen la solució d’unaqüestió molt específica i uns altres per als quals caltindre una bona perspectiva deconjunt. La universitat és unentorn on es retroalimenten elsuns i els altres. És açò el que lidóna força, disposar d’aquestsdos contrapesos. Tornant a la lliçó, vostè defineixpaisatge com un mot ambigu ipolisèmic, quins diferents signifi-cats hi trobem?Paisatge és una expressió ambi-gua i polisèmica primer que resper la gran confluència de sabers –parlem de paisat-ges naturals, urbans, agraris…–, però també per lesdues concepcions que trobem. Hi ha qui entén que elpaisatge és la fesomia del territori, les formes, i pertant objectives i cartografiables. Es pot fer un mapa oun atles de paisatges, per exemple. Però a banda d’a-quest plantejament objectiu també tenim una visiósubjectiva. Tenim tota l’escola dels pintors que posal’èmfasi, precisament, no en allò observat, sinó enl’observador. Per tant, el paisatge és una percepció.6 Núm. 51 MÈTODE«HI HA UNA PART DEL PAISATGE QUE ÉSTOTALMENT CULTURAL I QUE TROBEM A LESIMATGES PICTÒRIQUES O LITERÀRIES»Per això, d’entrada és unaexpressió àmplia, ambigua,polisèmica… La definició que joaporte en la lliçó és un conceptehíbrid en què participen els dosplantejaments. Per exemple,l’horta de València només és allòque puguem cartografiar o tétambé uns valors atorgats? Hi ha una part del paisatgeque és totalment cultural i que trobem a les imatgespictòriques o literàries, per exemple a les novel·les deBlasco Ibáñez. No seria igual l’horta sense les imat-ges que al llarg dels segles ens ha anat deixant la prò-pia cultura. Es pot dir que nosaltres mateixos construïm la imatgedels paisatges?Exactament. Per això dic que el concepte de paisatgeés un concepte híbrid. Hi ha unes imatges amb unpunt fort d’identificació urbana o ciutadana, unesaltres de caràcter educatiu, unes altres amb valorpatriòtic. Per exemple el Penyagolosa, que immedia-tament li associem uns valors que no té el canyó delMontlleó, que és al costat.El rector, al final del seu discurs, va fer referència a laseua lliçó. Ell va relacionar directament els conceptesde paisatge i de país, què n’opina? La identificació amb el paisatge i país és un altre valorcultural del paisatge. Hi ha una frase del metge caste-llonenc Àngel Sánchez Gozalbo que diu «l’exponentmajor de la pàtria és el paisatge». Aquesta és precisa-ment la idea del rector i cal dir que la seua reflexiófinal la subscric al complet. És una reflexió magistralla que fa al respecte que resumeix perfectament el sen-tit del discurs en allò que feia referència al paisatge.El rector també va fer referència a la destrucció actualque pateix el territori i al paper de la Universitat deValència al respecte, quina és al vostre parer la respon-sabilitat que ha de tenir-hi la Universitat?La Universitat, davant de la crisi del paisatge, ha detreballar principalment amb els seus instruments clàs-sics. En primer lloc, la universitat aporta investigacióde qualitat, en aquest cas sobre paisatges valencians.Segon, la universitat pot aportar docència del paisat-ge. En aquests moments, grups de professors de lanostra universitat ixen de camp els caps de setmanaamb els seus estudiants i hi ha titulacions de novaimplantació que inclouen en les pràctiques usualsaquestes eixides de camp amb molt bons resultats. Perúltim, i no menys important, launiversitat ha d’aportar tambéuna consciència cívica del valorcultural del paisatge, totalmentnecessària per a preservar-lo. Què ha quedat a la Universitatde València d’Eduard Soler?Soler i Pérez va tenir continua-dors, especialment entre els estu-diants de dret que van estar en contacte amb ell i a quiva mostrar els valors del paisatge. És el cas de CarlosSarthou Carreres, Azorín, Altamira o Gabriel Miró.Alguns participants en la posterior creació de la Geo-grafía General del Reino de Valencia tenen també aveure amb els seus ensenyaments. Les formes de con-cebre i percebre el paisatge que va transmetre als seusestudiants ens donarien una pista de caràcter culturalrespecte del que va ser el paisatgisme valencià entre1900-1920.Va ser Eduard Soler i Pérez un educador abans que unprofessor?Sens dubte. Soler i Pérez no transmet només un codijurídic o un tractat, ell transmet valors cívics. I el pai-satge és un excel·lent recurs educador per transmetrevalors com l’esforç i l’harmonia del sistema natural iles societats humanes. En última instància, les perso-nes, a més de coneixements han de tenir valors decaràcter col·lectiu i ètic, cívic. Anna Mateu. Llicenciada en Periodisme per la Universitat de València.Núm. 51 MÈTODE 7«EDUARD SOLER I PÉREZ VA SER SOBRETOT UN EDUCADOR»

JOAN F. MATEU

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/54438/54636

JOAN F. MATEU

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana