Aurelio Beltrán

Beltrán, Aurelio

Hemeroteca Cientifica Catalana

Quan per obligació, devoció o qualsevol altra benèvolaraó s’atén el que s’ha anat titulant política científica, re-sulta com més va més sorprenent trobar-se amb algunaprèdica –ja siga de científic, polític, empresari, gestor,comunicador o financer– que no incloga la proclamadel caràcter estratègic per a la nostra tecnoglobalitzadasocietat del coneixement/aprenentatge de l’abans bino-mi R+D –C i T ja sona arcaic– i avui, cada vegada més,presudotrinomi R+D+I. D’això, invariablement, se’ndesprèn que la ciència –llegiu-la ara com un tot– és –hade ser– Qüestió d’Estat. Monolitisme discursiu que estrenca amb promptesa quan el teòric interès general queha d’animar aquestes qüestions produeix pràctiquesquotidianes, tan vulnerables per les particulars concep-cions de l’interès.La nostra llei de la ciència,ara fa un any que va ser apro-vada per les Corts Valencianes,sembla paradigma de la difi-cultad de compaginar interèsgeneral i particularisme. No estracta de tornar sobre la seuavacuïtat o, de manera oportu-nista, d’esbossar potser pun-yents, més que odioses, com-paracions amb disposicions anàlogues, com ara l’apro-vada per l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Alcapdavall, a més de la lletra també diuen que hi ha l’es-perit de la llei. Però amb aquest esperit no hi ha conjurque valga. La necessitat de corregir els problemes tradi-cionals de la nostra investigació científica i tècnica,bàsicament centrats en la dotació insuficient de recur-sos i l’escassa coordinació i gestió dels programesinvestigadors (sic) era justificació primera per a la pro-mulgació d’una normativa amb rang de llei.Ha passat un any, es consumeix una legislatura, onés l’esperit? Perquè –coordinació– el Pla Valencià –pu-blicitat estaria si ja existira– continua apareixent (pro-jecte de pressupostos de 1999) en epígrafs dels pro-grames de la Conselleria d’Educació. Perquè –recur-sos– aquests programes creixen (una vegada més elcaire prosaic dels nombres) un 2,9% en relació amb1998. Quan les despeses totals de la Generalitat ho fanun 7,2%, no sembla que l’interès de l’executiu /legisla-dor, intèrpret suprem, per corregir aquest altre problematradicional haja tingut una conseqüència plausible. I side resursos humans es tracta, per quan l’aplicació de lesprevisions del Model de Finançament de les Universi-tats? Gestió, això sí, almenys així ho indica el fet queles despeses associades que s’hi consignen hagen cres-cut des de 1996 un 144%, encara que la partida reflecti-da com a “ajudes al foment i a la difusió de la investi-gació” (beques, projectes, etcètera) continua pressu-postàriament impertorbable (0% de creixement) durantaquest mateix període. Però tenim llei, que en aqueststemps sembla la qüestió més important. I ja se sap queels esperits/ànimes penen abans de la glòria i, de vega-des, resulten esquius.Encara que és possible que moren en viaranys sola-ment intricats per al desinformat i siga ja manifestacióvertadera aquesta febre deconsells assessors que s’ende-vina: el dictat en la llei dedesembre, el dels prestigiososPremis Jaume I, topat de nas anas al juliol, o, si encara n’e-ren pocs, el com nou autopro-clamat pel Consell Valencià deCultura. Quin assessorarà coma qui i sobre què? O potser,mentre atenem altres fondà-ries, la glòria habita ja aquest OPVI que, encara queintangible, hi és. Per què solament si hi és pot gaudir dela canongia que representen els discrecionals 574milions de pessetes ja concedits per als elegits. Talvolta la Qüestió d’Estat pot esdevenir una cosa tan sen-zilla com això, l’estat factòtum i silenciós. Però això nopot ser. Resulta impropi d’aquells a qui l’estat sempreels va semblar tan gros que solament enyoraven tenir-loa règim. De segur que tot són, senzillament, malentesosi que solament un obcecador pessimisme inveteratimpedeix ataüllar les oportunitats que ofereix aquestallei –això és la qüestió més important– que ara com-pleix un any.I si has tingut la paciència d’arribar fins ací, et pre-gue que perdones les llicències. Són les postremes i fatemps que em balla al cap el poema de Miguel Hernán-dez: “Nos lo dan hecho, Doctor. / Sonreír con la alegretristeza del olivo, / esperar, no cansarse de esperar laalegría. /Sonriamos, doremos la luz de cada día / enesta alegre y triste vanidad de ser vivo.” Sempre hepensat que Galileu estava millor excomunicat. L’ESPERIT DE LA LLEIAurelio BeltránNúm. 20  MÈTODE    5«LA NOSTRA LLEI DE LA CIÈNCIA SEMBLA PARADIGMA DE LA DIFICULTAD DECOMPAGINAR INTERÈS GENERAL IPARTICULARISME»

L'esperit de la llei

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/47547/47728

L'esperit de la llei

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana