Francesc Mezquina

Mezquina, Francesc

Hemeroteca Cientifica Catalana

 ELS INICIS: DRACS I DINOSAURES CAVERNÍCOLESL’afany de conèixer els processos naturals haempès els investigadors a explorar indrets gairebéinaccessibles, com ara el fons de l’oceà, els pols ge-lats o els densos boscos tropicals. I, és clar, no po-drien faltar els agosarats que s’introduïren per qualse-vol forat o escletxa de les muntanyes a la recerca demons fascinants. L’any 1768 es va publicar la primeradescripció científica d’un animal cavernícola, Proteusanguinus, que no resultà ser un drac habitant delsllacs subterranis d’Eslovènia, com contaven les ron-dalles populars, sinó un petit amfibi, blanquinós i cec.Al segle XIX, i especialment a la segona meitat, les ex-pedicions bioespeleològiques foren més nombroses,tot i centrar-se en unes poques àrees d’estudi: els Bal-cans, els Pirineus i el sud dels Estats Units. En aquellaèpoca aparegué també la novel·la de ciència ficcióViatge al centre de la Terra (1864) del francès JulesVerne, segurament estimulada en part per les desco-bertes espeleològiques i, potser, estimuladora tambéde nous reptes d’estudi del món subterrani. Però lasuggeridora i espectacular visió de l’autor francès,amb oceans farcits de dinosaures gegants, no seria deltot corresposta pels resultats de les investigacions.Tret de l’esmentat amfibi i uns pocs peixos estricta-ment cavernícoles, les estrelles d’aquest món serienels invertebrats. Això sí, alguns d’ells amb un origenpossiblement més antic que els mateixos dinosaures. RACOVITZA I L’ESTABLIMENT DE LA RECERCABIOESPELEOLÒGICALa bioespeleologia moderna pot dir-se que es vainiciar al començament del segle XX amb els treballsdel romanès Emil-Georges Racovitza, qui va con-tribuir notablement a organitzar els investigadors,amb la creació d’instituts de recerca i la publicació demonografies sobre la fauna subterrània. Resulta simés no afalagador, saber que aquest eminent zoòlegVIURE A LES FOSQUESF. Mezquita*12 Núm. 26  MÈTODENúm. 26  MÈTODE    13El coleòpter Anillochlamys bueni és unaespècie troglòbia endèmica de les cavitatsde les serralades bètiques valencianes. Adiferència d’altres espècies cavernícoles,no ha perdut la pigmentació del seu exo-esquelet. Foto: J. Baixeras.Typhlatya miravetensis, l’única espècie dedecàpode cavernícola coneguda a la Pe-nínsula Ibèrica (foto pàgina anterior i di-buix), pertany a la mateixa família que lagambeta endèmica valenciana Dugastellavalentina, els Atyidae. Observeu la mancad’ulls, tot i que encara s’hi presenten elspeduncles oculars en forma de monyó.Foto: F. Mezquita / Dibuix: D. Platvoet.El pseudoscorpí Troglobisium racovitzaisembla haver-se adaptat a caminar a lespalpentes des d’èpoques remotes, comsuggereix l’extremat grau d’allargamentdels seus apèndixs. Foto: X. Bellés Els batinel·lacis són un grup relicte decrustacis, bàsicament intersticials, delsquals encara coneixem molt poques da-des biològiques. A la fotografia es mostrauna espècie estigòbia indeterminada d’a-quest grup, trobada en una font de la Ri-bera Alta. Foto: F. Mezquita.es va dedicar a l’estudi de la fauna cavernícola a par-tir d’una interessant troballa a les coves del Drac deMallorca l’any 1905: l’isòpode Typhlocirolana mora-guesi. Racovitza va proposar una divisió dels animalscavernícoles en tres cate-gories segons la seua adap-tació i dependència del me-di subterrani: troglobis,troglòfils i trogloxens. Pos-teriorment s’hi afegiria lacategoria dels subtroglò-fils. Les espècies troglò-bies són aquelles que elseu cicle de vida transcorrecompletament en l’ambientsubterrani, sense sortir maia fora; els troglòfils viuen i es reprodueixen a dintrede les cavitats, però també poden sortir; els subtroglò-fils són aquells animals que passen alguna part delseu cicle de vida al medi subterrani; i els trogloxensserien els que només penetren al medi subterrani demanera ocasional o accidental. Però no hem de pensarque les coves i escletxes de les roques són els únicsambients que allotgen fauna subterrània; també n’hitrobem a les aigües intersticials dels aqüífers i dels se-diments de rius i llacs. És per això que alguns investi-gadors no els semblava correcta la classificació deRacovitza, referida només a les cavitats, i en proposa-ren una d’equivalent per a la fauna intersticial: estigo-bis, estigòfils i estigoxens. UN HÀBITAT MOLT PARTICULAR I UNSORGANISMES QUE S’HI ACOMODENLa característica més constant al medi subterrani(tant cavernícola com intersticial) és la manca dellum. Aquest fet comporta no només l’absència de fo-toperíode –sovint molt important en la regulació delcicle de vida i del comportament dels animals queviuen a l’exterior– sinó també la manca d’activitat fo-tosintètica. Per això, tret d’alguns casos aïllats, en quèla producció dels bacteris que utilitzen energia quími-ca per produir matèria orgànica és considerable, laxarxa alimentària dels ecosistemes subterranis estàbasada en components d’origen extern (principalmentmatèria orgànica transportada per l’aigua i guanos derates penades). Viure a les fosques també es relaciona amb una sè-rie d’intrigants adaptacions que presenten moltesespècies de la fauna subterrània, com ara l’absència oreducció de l’aparell visual i la despigmentació. Això,a simple vista, pot semblar bastant obvi: per a quèvols veure i mostrar els teus colors si vius completa-ment a les palpentes? S’ha suggerit que aquests dostrets, també anomenats caràcters regressius o conver-gents, han estat seleccionats al llarg de l’evolució, ique la causa de la seuaaparició rau en una milloreficiència metabòlica, jaque així s’estalviarien elsrecursos energètics que ca-len per sintetitzar pigmentsi estructures òptiques inú-tils. Però aquesta con-vergència de caràcters, endistintes línies evolutives,implica l’actuació de me-canismes ontogenètics i fi-logenètics complexos. Altres investigacions expliquenaquests caràcters basant-se en la manca de lessubstàncies o l’energia necessària, en els efectes múl-tiples de determinats gens (pleiotropia) o en l’acumu-14 Núm. 26  MÈTODELa captura d’animals cavernícoles és sovint una experiència fasci-nant però, a la vegada, una tasca feixuga.Ací veiem el biòleg vinaro-senc Sebastià Sanz (en primer pla), al costat de l’espeleòleg JulioPerpiñà, recollint exemplars de Typhlatya miravetensis a l’estretor hu-mida de la cova de l’ullal de la Rambla de Miravet. Foto: F. Mezquita.«LES ESTRELLES D’AQUEST MÓN SERIEN ELSINVERTEBRATS. AIXÒ SÍ, ALGUNS D’ELLS AMB UN ORIGENPOSSIBLEMENT MÉS ANTIC QUE ELS MATEIXOS DINOSAURES.»lació de mutacions a l’atzar, sense significat adaptatiu(teoria de la mutació neutra). La cosa encara es com-plica més si tenim en compte altres trets que tambésolen ser comuns a molts troglobis i estigobis: allar-gament d’apèndixs, increment de la capacitat senso-rial química i tàctil, allargament del cicle de vida, re-ducció de la fecunditat… Malgrat tanta convergènciai unió, també hi trobem diferències clares en les adap-tacions als diferents am-bients subterranis, com sónl’aquàtic enfront del terres-tre, o el cavernícola enfrontde l’intersticial. Per exem-ple, els animals que viuenal medi intersticial tenenuna mesura més petita queels que viuen a les coves, jaque l’espai de què disposenper moure’s és més reduït.L’origen de la fauna sub-terrània és molt divers, tantpel que fa als mecanismes iraons de la colonitzaciód’aquest medi (refugi en períodes adversos, aprofita-ment d’espais deshabitats i pressió competitiva, etc.),com pel que fa a l’època en què cada espècie el vaocupar. La major constància i estabilitat del medi sub-terrani, així com el seu notable aïllament respecte al’exterior sembla afavorir l’aparició i el mantenimentd’espècies endèmiques (que només viuen en una zonarestringida) i fins i tot relictes, és a dir, que han sobre-viscut durant molt temps mentre que d’altres espèciessemblants s’han extingit. Un cas paradigmàtic elconstitueixen els batinel·lacis, un grup de crustacissincàrides que fa uns 300 milions d’anys estaven àm-pliament distribuïts per ambients marins i litorals del’hemisferi nord, i que actualment es restringeixenmajoritàriament a ambients intersticials d’aigua dolça.Resulten també un exemple simptomàtic de la mancade tradició en l’estudi de la fauna intersticial, ja queels primers sincàrides vius van ser descrits cinquantaanys després que foren trobats com a fòssils. LA BIOESPELEOLOGIAAL PAÍS VALENCIÀTret del destacat treballdel francès René Jeannel encoleòpters, les descripcionsi citacions de fauna sub-terrània al País Valencià sónesparses des de la fi del se-gle XIX fins a la meitat delsegle XX. És aleshores quanl’entomòleg català FrancescEspañol i Coll (1907-1999)dóna una forta empenta alconeixement dels coleòpters cavernícoles de les co-marques castellonenques. Ja al darrer quart de segle,cal remarcar les aportacions al coneixement de la nos-tra fauna cavernícola fetes des de València pels inves-tigadors A. Sendra i S. Sanz, en diplurs i decàpodesrespectivament, des d’Alacant per J. A. Zaragoza enpseudoescorpins, i des de Barcelona per part de diver-sos grups de recerca (M. Bech, X. Bellés, J. Comas,A. Cruz, J. L. Pretus). Tots ells han rebut sovint unsuport important en la recol·lecció de mostres per partd’espeleòlegs de la Federació Valenciana d’Espeleo-Núm. 26  MÈTODE    15L’aspecte blanquinós i la manca d’aparell visual d’aquest isòpode ci-rolànid ens suggereix que porta una vida de caire subterrani. Efecti-vament, comparteix hàbitat amb el decàpode cavernícola Typhlatyamiravetensis, i encara està pendent de rebre un nom específic. Foto:J. L. Pretus.Aquest diplur (Paratachycampa hispanica), trobat a la Cova de lesMeravelles (Castelló), mostra clarament alguns aspectes típics delsorganismes troglobis, com són la manca de coloració i ulls i l’allar-gament dels apèndixs. Foto: J. Baixeras.«CAL DESTACAR LA PRESÈNCIA DE VERITABLES RELÍQUIES O “FÒSSILS VIVENTS”, ESPÈCIES D’ORIGEN REMOT QUE TENEN ELS PARENTS MÉS PRÒXIMS A L’ALTRA BANDA DE L’ATLÀNTIC, A L’ÀFRICA O A INDONÈSIA.»5 mmlogia, com ara J. V. González, J. J. Herrero-Borgoñóno J. Perpiñá. Actualment, coneixem la distribució depoc més de 90 espècies d’invertebrats troglobis otroglòfils, recol·lectades en prop de 150 cavitats dife-rents de les terres valencianes. Els grups més nombro-sos, respecte al nombre d’espècies, són els coleòpters,seguits pels aranèids, els pseudoescorpins, els diplurs,els miriàpodes i els col·lèmbols. Pel que fa a la nostra fauna intersticial, la principalaportació al seu estudi la va realitzar l’holandès JosNotemboom amb les seues campanyes de mostratgeals anys vuitanta, en lesquals va comptar amb laparticipació de diversosespecialistes holandesos(J. H. Stock, D. Platvoet)i francesos (J. P. Henry,G. Magniez) en la deter-minació de les espèciestrobades. Tenim constàn-cia de la presència dedotze espècies d’amfípo-des i isòpodes (estigòfils o estigobis), recollides enpoc més de 30 localitats (fonts, rius i pous, principal-ment). És evident, doncs, que l’ambient intersticialestà pràcticament inexplorat en gran part de la geo-grafia valenciana. A més, el nostre coneixement de lafauna intersticial valenciana es limita pràcticament alsesmentats amfípodes i isòpodes, havent-hi grups sen-cers (per exemple oligoquets, àcars, ostràcodes ocopèpodes) que, tot i tenir representants estigobis enaltres indrets, no han estat mai citats al País Valencià. TRESORS SOTERRATS A CASA NOSTRA…QUE PODEM DESTRUIR “PER IMPRUDÈNCIA,PER INCONSCIÈNCIA O PER MALA LLET”El grau d’aïllament i estabilitat del medi subterranifa que, en molts casos, la seua fauna presente una dis-tribució molt particular, que fa l’ullet als investiga-dors de la biogeografia històrica. D’aquesta manera,trobem que certes espècies es reparteixen seguint lesdues grans unitats geoestructurals valencianes: laserralada Bètica, al sud, i la serralada Ibèrica, al cen-tre i nord del país. Així, a la part bètica trobem inte-ressants espècies troglòbies endèmiques de pseudoes-corpins (Acanthocreagris multispinosa) o coleòpters(Anillochlamys bueni, A. avariae). També hi trobemamfípodes estigobis del gènere Pseudoniphargus (P.branchiatus, P. margalefi), que s’estenen fins les es-tructures bètiques d’Andalusia, i el diplur Campodeamajorica, que habita tant a la part peninsular (massísdel Mondúver), com a la part insular (Mallorca) d’a-questa serralada.Pel que fa al Sistema Ibèric, des del Racó d’Ade-mús fins a la Vall de Cofrents la informació sobre fau-na troglòbia és pràcticament inexistent. Però, des deles serres de Calderona i d’Espadà fins al Maestratapareixen una sèrie d’espècies cavernícoles diferen-ciades de les de la serralada Bètica. Hi trobem, perexemple, espècies remarcables de pseudoescorpins(Acanthocreagris relicta) i coleòpters del gènere Ani-llochlamys (A. moroderi, A. auroxi…). A més, caldestacar la presència deveritables relíquies o“fòssils vivents”, espè-cies d’origen remot quetenen els parents méspròxims a l’altra bandade l’Atlàntic, a l’Àfrica oa Indonèsia. Entre aques-tes espècies destaquen elpseudoescorpí Troglobi-sium racovitzai, el decà-pode Typhlatya miravetensis, els diplurs Paratachy-campa peynoensis i P. hispanica i el coleòpter Ildoba-tes neboti, descrit per Francesc Español l’any 1966.La majoria d’aquests estranys animals es concentrenen unes poques cavitats de la Plana Alta i el Maestrat.Actualment, continua la recerca a la zona, i s’està enprocés de descripció de noves i rares espècies, entreles quals destaquen un isòpode cirolànid i un dermàp-ter de la família Labiduridae, de la qual només es co-neix una espècie cavernícola de l’illa de Borneo.Algunes de les espècies de la fauna intersticialtambé tenen un origen desconegut o remot, i entreelles destaca l’amfípode Sensonator valentiensis. Elgènere Sensonator és monoespecífic, sense una claraafiliació a cap de les famílies actuals dels Gammaroi-dea, amb caràcter relicte i endèmic de les comarquescentrals valencianes.A més de les fantàstiques adaptacions que presen-ten totes aquestes rareses faunístiques, resulta fasci-nant veure com ens recorden la història geològica delplaneta i el moviment de les plaques tectòniques. Elsavantpassats d’algunes de les espècies esmentadesaparegueren abans que començara a obrir-se l’Atlàn-tic Nord al mesozoic, ara fa uns 150 milions d’anys,quan Amèrica del Nord i Euràsia estaven unides i for-maven el supercontinent de Lauràsia. Però l’antiguitati excepcionalitat de la nostra fauna subterrània nosembla cap garantia, en els temps que corren, de laseua supervivència més enllà del que ja han viscut.Potser la construcció de la nova carretera de Cabanes16 Núm. 26  MÈTODE«PODEM FER DESAPARÈIXER, EN UN NO RES, ESPÈCIES QUE HAN HABITAT AQUESTES TERRES DURANT DESENES DE MILIONS D’ANYS.»a Orpesa, aprovada i iniciada reiteradament malgratl’oposició popular, i ja amb dos consellers esquitxatsper les denúncies, no provocarà l’extinció de les espè-cies relictes que viuen gairebé a sota del traçat (o pot-ser sí…). Però donat l’enorme interès científic de lafauna subterrània i la seua fragilitat, caldria extremarles precaucions per tal de no malmetre el seu hàbitat,incloent-hi estudis d’impacte acurats, control estrictede la contaminació i sobreexplotació d’aqüífers, res-tricció del nombre de visitants a les cavitats, etc. Si noho fem així, podem fer desaparèixer, en un no res,espècies que han habitat aquestes terres durant dese-nes de milions d’anys.Dep. de Microbiologia i Ecologia. Universitat de València.Núm. 26  MÈTODE    17Distribució comarcal d’algunes de les espècies troglòbies i estigòbies més destacades del País Valencià, així com de les espècies més afins.Noteu la distribució amfiatlàntica (a les dues bandes de l’oceà Atlàntic) d’alguns grups, la qual cosa indica un origen probablement anterior al’obertura d’aquest oceà fa uns 150 milions d’anys.Grup taxonòmic i espècies més destacades Distribució de l’espècie Distribució de les espècies més afinsPSEUDOESCORPINSTroglobisium racovitzai Plana Alta,Tarragonès, Amèrica del NordBaix Penedès, GarrafAMFÍPODESSensonator valentiensis Ribera Baixa, Camp de Túria —DECÀPODESTyphlatya miravetensis Plana Alta Hercegovina,Amèrica Central i illesproperes de l’Atlàntic i el PacíficDIPLURSParatachycampa peynoensis Camp de Túria MèxicParatachycampa hispanica Plana Alta MèxicCOLEÒPTERSIldobates neboti Plana Alta, Baix Maestrat Àfrica tropicalFins al moment no s’ha pogut assignar l’espècie d’hàbits subterranis Sensonator valen-tiensis (dalt) a cap de les famílies conegudes d’amfípodes. El fet que presente calcèols(unes estructures que semblen funcionar com a detectors de moviment a l’aigua) ales antenes es considera com a signe inequívoc de l’origen remot d’aquesta espècie.Dibuix: J. H. Stock.Ildobates neboti ( a la dreta) és considerat una de les joies més preuades de la faunad’escarabats actuals d’Europa, ja que sembla haver sobreviscut miraculosament alscanvis ambientals que van provocar l’extinció dels seus parents fa desenes de milionsd’anys. Dibuix: F. Español.

Viure a les fosques

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/46416/46592

Viure a les fosques

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana