La ciutat, el cos i la ci&egrave;ncia ficci&oacute

Jesús Martínez Oliva

Martínez Oliva, Jesús

Hemeroteca Cientifica Catalana

monogràfi cles pors a la ciènciaE ls artistes Miquel Navarro i Marina Nuñez ens han oferit en aquest número les seues reﬂ exi-ons a través de les seues obres d’art sobre les pors a la ciència i sobre allò que signiﬁ ca l’avanç cientíﬁ c per a la societat. Dos artistes amb diferents perspectives que tenen al darrere una intensa trajectòria artística.■ MIQUEL NAVARROLa ciutat i el cos són els dos ei-xos fonamentals que han verte-brat l’obra de l’escultor valencià Miquel Navarro  (Mislata, 1945) durant més de trenta anys. Des de la contundent instal·lació que va fer al Col·legi d’Arquitec-tes de València, titulada La ciu-tat (1974), ha reflexionat sobre la distribució i articulació de l’espai a partir de l’estructura de les ciutats com un tot orgànic i metafòric. Les seues ciutats-escultura són formades per una sèrie de volums bàsics repetits modularment i distribuïts en l’espai simulant l’entramat urbà. L’escultura expandida en l’espai o instal·lació, les relacions en-tre escultura, urbanisme i ar-quitectura, la maqueta com a escultura o els jocs d’escala són algunes de les aportacions més rellevants de Navarro, Premi Nacional de Belles Arts el 1986, a la important renovació de la pràctica escultòrica dels vuitan-ta al nostre país.Aquella ciutat primera era formada per incomptables pe-ces de terracota, el que la feia semblar arqueològica, quasi mítica, com un primer fruit de la trobada de la terra amb els primers homes sedentaris. Moltes ciutats més van seguir aquesta i Navarro hi va anar experimen-tant amb altres materials com la fusta, el zinc o el ferro colat. En totes se solapen i mesclen referències a diver-sos escenaris urbans, entorns industrials, paisatges lle-vantins o ecos de les grans urbs d’antigues civilitzacions mediterrànies com ara Mesopotàmia, Egipte o la Grècia clàssica. Les seues ciutats no són mimètiques, són sem-pre imaginàries i metafòriques.Aquests volums geomètrics que formen petits pai-satges urbans a manera de maquetes –en què es tras-llueix la influència de l’escultura de Julio González, del constructivisme rus o de l’art africà– s’expandeixen pel terra fent-nos experimentar mentalment des de la pe-tita escala les experiències espacials de la gran escala, de la monumentalitat de les ciutats. Quant a les composi-cions, n’hi ha de molt diverses, però se sol repetir una mateixa estructura centrífuga entorn d’una sèrie d’elements verticals i monumentals –pel canvi d’es-cala– que semblen torres, guer-rers, tòtems o elements fàl·lics que organitzen jeràrquicament els conjunts. Amb el temps aquests elements s’han inde-penditzat adquirint protagonis-me propi i fins i tot en moltes ocasions, passats a gran escala, han estat instal·lats en l’entorn urbà convertits en fonts o es-cultures, com les seues conegu-des Pantera Rosa i Parotet a la ciutat de València. Navarro no està interessat en la labor del l’urbanista fred i racional que traça les seues ciu-tats amb escaire i cartabó. Sent fascinació per la màquina de la ciutat: la relació orgànica entre les parts per formar el tot, les relacions quasi eròtiques en-tre l’horitzontalitat de la seua extensió en contrast amb la verticalitat fàl·lica d’alguns ele-ments o el mer fluir de la ciutat com un organisme viu. Les ciu-tats, com les arquitectures, tenen similituds amb el cos humà; com declara el mateix artista, les ciutats tenen cervell, fluids i artèries com qualsevol cos humà. Aques-tes relacions entre la carn i la pedra es fan encara més evidents en una sèrie d’escultures en què el cos humà es transforma en arquitectura: figures de terracota que representen guerrers, fal·lus i sintètics tòtems que es converteixen en edificis, fonts i torres, o potser al revés. Aquestes hibridacions dels seus treballs més recents són metàfores ben potents que aporten una nova clau per a lectura del conjunt de la seua obra en què la ciutat LA CIUTAT, EL COS I LA CIÈNCIA-FICCIÓ«MIQUEL NAVARRO HA REFLEXIONAT SOBRE LA DISTRIBUCIÓ I ARTICULACIÓ DE L’ESPAI A PARTIR DE L’ESTRUCTURA DE LES CIUTATS COM UN TOT ORGÀNIC I METAFÒRIC» 92 Núm. 63 MÈTODEMiquel Navarro. Cactus amb escarabat, 1998. Serigraﬁ a sobre llenç, 240 x 140  cm.monogràfi cles pors a la cièncias’humanitza i esdevé un transsumpte de les seues obses-sions i vivències personals.■ MARINA NÚÑEZ L’obra de Marina Núñez (Palència, 1966) arranca a co-mençament de la dècada dels noranta amb un clar posi-cionament entorn dels discursos de gènere i de la repre-sentació del cos femení, aspectes que començaven a tenir una presència important, i sobretot innovadora, en el panorama de l’art contemporani espanyol. Des dels primers treballs, en què pintava surrealistes natures mortes sobre tovallons, tovalles i draps brodats que mostren allò femení, mitjançant diverses metàfores, com un fet inquietant, sinistre, atraient i repulsiu alhora, ﬁ ns al desenvolupament posterior de tota una galeria de dones histè-riques, boges, mortes, mons-tresses de tota casta i ciborgs, Núñez ha anat posant de relleu tot de qualitats que l’imaginari simbòlic de la nostra cultura oc-cidental ha anat associant insis-tentment amb la dona. A través de la pintura com a tècnica i de la pintura com a cànon (amb al-lusions constants a les repre-sentacions de la dona en la his-tòria de la pintura), s’embarca en un procés de deconstrucció del gran discurs de la ideologia patriarcal que ha estat durant segles la representació pictòri-ca. L’artista rescata de l’oblit i reinterpreta en diverses sèries tot un mostrari de monstresses mitològiques, harpies, meduses, malaltes, perverses, boges i his-tèriques de cossos convulsos i monstruosos, de ments irracionals i malèvoles. Tota una visió de la feminitat que evidentment la mirada masculina ha construït. Amb la sèrie Ciència-ﬁ cció de ﬁ nals dels noranta, el seu treball comença a evolucionar cap a una preocupa-ció per allò humà, en un context en què la biogenètica, la robòtica i la cibernètica fan cada vegada més evident la diﬁ cultat de deﬁ nir aquest concepte, la transforma-ció, la superació d’algunes característiques d’allò pròpi-ament humà i ﬁ ns i tot la possibilitat que acabe desapa-reixent. El cyborg, com a epítom de la hibridació entre la màquina i allò humà, podria ser la imatge d’aquesta reconﬁ guració que diversos ﬁ lòsofs i pensadors han anomenat posthumana. Encara que l’obsolescència de l’ésser humà i la neces-sitat que experimenta de disposar de pròtesis tecnolò-giques per observar, comprendre i controlar el món fa temps que es va formular, avui tota una sèrie d’avenços cientíﬁ cs i tecnològics han permès reconﬁ gurar el ma-teix cos humà. Allò corporal és ja avui un híbrid, una mescla de diversos elements protètics, mecànics, quí-mics, una entitat inestable i permeable, on les distinci-ons entre interior i exterior es difuminen. Marina Núñez és de les escasses artistes que s’ha aventurat en aquesta mena de problemàtiques amb tan durs competidors en la creació de tot un imaginari sobre aquestes qüestions com ara el cine i la literatura de cièn-cia-ﬁ cció. Aquests àmbits han estat els millors creadors d’una iconograﬁ a d’un futur posthumà, seguits de lluny per les arts visuals. Núñez, a dife-rència del caràcter espectacular del cine i els videojocs –dels quals també pren elements, com ara tècniques infogràﬁ ques i programes de dibuix– creua les seues visions amb una altra sèrie de referents portats de la tradició humanista en què l’és-ser humà era una veritat sòlida i estable, l’eix vertebrador del món, per tal de llançar-nos a un pou de reﬂ exió ﬁ losòﬁ ca. Així, un emblema d’aquest cànon humanista com l’home de Vi-truvi de Leonardo es transmuta en una de les seues videoinstal-lacions en un monstre de foc, simbolitzant la ﬁ  d’aquest mo-del ideal. En altres treballs, tota una sèrie de microorganismes, de formes antropomòrﬁ ques estranyes i deformes, de paisat-ges desolats, de misteriosos cementeris marins que ens recorden algunes escenes infernals del Bosch, ens situ-en enmig d’un món singular, a vegades apocalíptic, en què allò humà ha estat arrasat o s’està metamorfosant convulsament. Aquesta última etapa del seu treball es mou entre una certa tecnofília i la tecnofòbia, les se-ues instal·lacions i muntatges plantegen dubtes entre els avantatges i desavantatges de la unió entre allò humà, la màquina i la ciència, però, com la mateixa artista comen-ta, sobretot pretenen invitar a reﬂ exionar sobre el que tots aquests canvis poden signiﬁ car o ja signiﬁ quen per a la nostra subjectivitat.JESÚS MARTÍNEZ OLIVADepartament de Belles Arts, Àrea escultura, Universidad de Murcia«LES INSTAL·LACIONS I MUNTATGES DE MARINA NÚÑEZ PLANTEGEN DUBTES ENTRE ELS AVANTATGES I DESAVANTATGES DE LA UNIÓ ENTRE ALLÒ HUMÀ, LA MÀQUINA I LA CIÈNCIA»Marina Núñez. Sense títol, 2001. Sèrie Ciència-ﬁ cció. Pintura ﬂ uorescent sobre metacrilat. Núm. 63 MÈTODE 93

La ciutat, el cos i la ciència ficció

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/64875/64747

La ciutat, el cos i la ciència ficció

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana