Jesús I. Català

Català, Jesús I.

Hemeroteca Cientifica Catalana

66 Núm. 29  MÈTODENATURALISTES AL CARRERh i s t ò r i e s  d e  c i e n t í f i c sE n la vida quotidiana de les ciutats, els nomsdels carrers i les places compleixen unesfuncions socials de primer ordre. Algunessón ben pràctiques, com ara situar les adreces de lespersones amb qui mantenim contacte o localitzar lesactivitats productives, sanitàries, culturals o de qual-sevol altre tipus que ens afecten. Més enllà, però, elsnoms de les vies públiques ens parlen de llocs, esde-veniments, circumstàncies i, naturalment, de perso-natges. Assaborir-los mentre passegem –res compassejar per arribar a conèixer una ciutat– ens per-met copsar noves perspectives de la vida urbana,sempre complexa i multifactorial.És clar, que fruir dels noms dels carrers obliga aconèixer alguna cosa sobre allò que estan evocant.Alguns ens resulten immediats, i potser susciten senti-ments suficientment primaris i vigorosos perquè notinguem necessitat d’aprofundir en el seu origen o laseua rellevància. Què ens aporta assabentar-nos que elcarrer de la Sang, al centre de la ciutat de València, repel seu nom d’un antic convent que s’hi localitzava?Per a gaudir de les ressonàncies gairebé místiquesd’aital nom, poca cosa. Ara bé, les circumstànies can-vien quan passem per carrers dedicats a persones. Quino ha passat pel carrer del Poeta Querol? No demanaréper qui ha llegit Querol. Només pregunte: qui sap, delsvianants, qui era Querol? En aquestes circumstàncies,que el nom del carrer suscite alguna evocació –ja nodic emoció– és impossible. Si almenys el nom té certaeufonia, o sona exòtic, com ara Poeta al-Russafi, pot-ser faça algú pensar en un paradís perdut. Si és unnom, per acabar amb els poetes, com Antonino Choco-meli, damunt patirà riota i rifada.Malgrat no haver estat popularment una de lesproduccions valencianes més preuades i significati-ves, la ciència, pel conducte dels noms dels seuspracticants, bàsicament els d’àmbit local, ocupa unespai gens menyspreable a la llista de carrers delCap i Casal. Els metges són els que guanyen enpresència a les vies públiques, com calia esperar.Malgrat açò, és prou ressenyable també, i més sicomparem amb uns altres camps de coneixement, lapresència de cultivadors de la història natural.Al barri de l’Exposició és on trobem la principalconcentració de noms de naturalistes de tota la ciutatde València. Al recer de l’edifici de la Tabacalera, enefecte, trobem dos carrers i una plaça amb dedicaciótan particular. La plaça, sacrificada en la seua irregula-ritat per a fer de l’encreuament al trànsit que evacuenles vies tributàries, està dedicada a Reyes Prósper.Aquest personatge, de nom Eduard, va nàixer a Valèn-cia el 1860. La seua vinculació directa amb la ciutatacabà amb els seus estudis de dibuix a Sant Carles i deciències a la Universitat. La resta de la seua carrera,consagrada fonamentalment a la botànica, va trans-córrer a Madrid, on va arribar a ocupar càtedra a laUniversitat Central i, fins i tot, per un breu períodetemps tallat pel seu traspàs el 1921, la direcció delJardí Botànic de la capital estatal. Enfront de la bullí-cia relativa d’aquesta plaça, els carrers veïns del Natu-ralista Rafael Cisternas i del Naturalista Arévalo Bacasón plenament tranquils. Són carrers paral·lels, ambfinques només a un costat; l’altre és ocupat pel mur dela Tabacalera, i per un seguit de venerables acàcies detres punxes, amb els troncs turmentats, plens de foratsi buits per dins. Esperem que la febre dendròfoba noels talle abans d’hora. Cisternas i José Arévalo foren,durant el darrer terç del segle XIX, catedràtics d’histò-ria natural a la nostra Universitat. De fet, el segon,notable ornitòleg nascut a Màlaga, va succeir el pri-mer, important ictiòleg d’origen barceloní i, segonssembla, evolucionista convençut de primera fornada.Arévalo, al seu torn, deixà amb la seua mort la càtedravacant, que va ser ocupada per l’herpetòleg i paleontò-leg valencià Eduard Boscà, deixeble de Cisternas, icom ell, fervent evolucionista. Per arribar al seu carrer,un dels més importants per amplària i intensitat deltrànsit dels dedicats a naturalistes, cal eixir a l’Albere-da en sentit cap al Palau de la Música. Ben a prop delsserveis centrals de la Universitat de València el troba-rem; de fet, és ben conegut pels qui han de fer ingres-sos bancaris a favor de la institució docent. Hem vist com de ben representats estan els evolu-cionistes als nostres carrers, tot i no comptar la ciutatamb un parc dedicat a Darwin com el que es troba aMadrid. Però els anti tampoc no poden dir que no hisón presents. Ben a prop de l’encreuament de l’avin-guda d’Aragó amb Blasco Ibáñez trobem el carrer dePolo y Peyrolón, un dels majors activistes contraDarwin, Haeckel i semblant xurma materialista. Elturolenc Polo exercí de catedràtic de lògica a l’Insti-tut de València, i realment no va estar mai un natura-lista. Diferència important amb el valencià Vilanova iPiera, primer catedràtic de geologia i paleontologia ala Universitat de Madrid i a tota Espanya. Vilanova, a més, era prou més elegant amb els seus adversarisevolucionistes que Polo. El seu carrer es troba lluny,molt lluny, de qualsevol lloc: al barri de Natzaret.Potser, si li fóra possible, Vilanova faria per bes-canviar via pública amb l’Explorador Andrés. Mar-Núm. 29  MÈTODE    67h i s t ò r i e s  d e  c i e n t í f i c scel·lí Andrés, l’intrèpid metge que viatjà pels anystrenta del segle XIX per les terres de Benín, Gabon ialtres contrades de l’Àfrica Occidental, i que va ferinteressants descripcions faunístiques i florístiques,acceptaria de bon grat ser a voreta de la mar, malgratles seues arrels a Vilafranca. L’ample i llarg carrerque duu el seu nom a la Ciutat Jardí s’ajusta millor altarannà de Vilanova, bon viatger també, però perterres més civilitzades, com ara França, Bèlgica, Ità-lia, Suïssa... El carrer amb més presència, però, és eldel més conegut i popular dels nostres naturalistes,Antoni Josep Cavanilles. Ple de palmeres, fent fron-tera amb els jardins de Vivers, amb edificis de luxe,l’il·lustrat botànic Cavanilles ha d’estar ben content.És clar, que tampoc no espot queixar un altre botà-nic, Simón de Rojas Cle-mente, amb la seua placetaal cor del barri del Botànic. La plaça de Rojas Cle-mente –tothom s’entesta a anomenar així el pobrehome, quan Rojas no és el seu primer cognom, sinóla segona part del seu primer nom–, amb el seu mer-cat de barri i les seues finquetes de la transició delXIX al XX, és molt més popular, cosa que sense dubteplauria al fill de l’auster poble de Titagües. I això detenir més a prop que ningú el Jardí Botànic…No massa lluny, però tampoc al costat, tenen elJardí els dos botànics amb carrer al barri del Carme.Un és Joan Plaza, el més veterà de la nòmina –nas-qué a València pels volts de 1525–, catedràtic d’her-bes a la Facultat de Medicina, actiu herboritzador icol·laborador del gran botànic flamenc Clusius. Elcarrer dedicat a Plaza és menut i emboca al carrer deDalt. Les obres per tornar-lo a fer habitable hi són adia d’avui. Esperem que siguen veritable rehabilita-ció i no simple maquillatge. Malgrat ser al mateixbarri, el carrer del Doctor Beltran Bigorra –no totsels doctors són metges– no participa d’aquestes cir-cumstàncies. Es tracta d’una via oberta als anys sei-xanta, en aquesta zona veïna a les torres de Quart i aGuillem de Castro, amb finques típiques de la fi delfranquisme. Francesc Beltran, nascut a Nules, va sercatedràtic de la Universitat de València des del 1914fins al 1956. La seua rellevància científica és moltescassa, contràriament a la seua presència pública,especialment durant el negre període dictatorial.Allò que més suggereix aquest carrer és com d’in-just és açò de dedicar vies públiques. On són elsnoms de Carles Pau, Celso Arévalo, Lluís Pardo,Modest Quilis i tants altres naturalistes valencianscontemporanis, prou més importants des del punt devista de la seua aportació? Per no acabar malament,ens acostarem al carrer de Landerer. Josep JoaquimLanderer i Climent era també fill de la ciutat, encaraque passà bona part de la seua vida a Tortosa. Auto-didacte, arribà a ser una autoritat de l’astronomia ide la paleontologia al darrer terç del segle XIX. Elseu carrer connecta Cavallers amb el Portal de Vall-digna. Resulta especialment entranyable per a moltsvalencians pel teatre que hi resideix, i especialmentnomenat entre els amants de les falles per la cremade la del Portal, la vista més espectacular de la qualés precisament la que es gaudeix des d’aquest carrer.Encara ens restarien alguns carrers més dedicatsa naturalistes, però deixe el seu descobriment al pas-sejador. Passegem, doncs. És un bon exercici físic iintel·lectual.JESÚS I. CATALÀEntre senyals de circulació,semàfors, mig amagats entreel “mobiliari urbà” apareixenaquests rètols dels nostresnaturalistes oblidats.Fotos: Miguel Lorenzo

Naturalistes al carrer

http://revistes.iec.cat/index.php/Metode/article/download/46393/46568

Naturalistes al carrer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana