Jorge Wagensberg

Wagensberg, Jorge

Hemeroteca Cientifica Catalana

la rebotiga Tradició i SíncopeLa reiteració és el fonament d’allòque anomenem tradició. Respecte al’origen (la primera iteració), millorno preguntar gaire. (Els pantalonstradicionals dels gautxos argentins,còmodes i folgats, provenen d’unapartida d’uniformes militars d’estilturc que va quedar com a excedentquan la guerra de Crimea va acabarabans del que s’havia previst.) Aprincipi del segle XIX, els rituals dela monarquia britànica ja inquietavenalguns dels seus súbdits. El 1820 espodia llegir en una crítica contra elpoder de l’establishment anglès1:« El fast i l’espectacle, la desfilada decorones de reis i de nobles, de clausd’or, de ceptres, de bastons blancs inegres, d’erminis i de cambrais, debrodats i de perruques, es veuenridículs quan la gent es cultiva is’adona que el veritable objectiu delgovern és concedir al poble el màximde felicitat al mínim cost.»Fa dos segles, el comentaristaconfiava que aquelles cerimòniesestaven a punt d’extingir-se. Noméscalia esperar que augmentés una micael nivell cultural mitjà de la població.Llavors la gent veuria aquells rituscom una mena de màgia primitiva ode farsa intolerable. Avui sabem queha ocorregut tot el contrari: nomésels papes de Roma superen la reinad’Anglaterra. La tradició s’engreixaalimentant-se de si mateixa. Eltemps juga a favor de la tradicióperquè a poc a poc s’arriba aconfondre «comprendre» amb «estaracostumat a». La diferència entreambdós conceptes és notable perquèla comprensió consisteix a contemplarquè és el que es repeteix entre cosesdiferents, mentre que la tradicióconsisteix a contemplar com una cosaes repeteix en si mateixa. La tradicióés una comprensió trivial. Unatradició és un costós ultracongelat de1Eric HOBSBAWN i TerenceRANGER (ed.), The invention oftradition, Cambridge University Press(Cambridge, 1983).costum. Una tradició és un costumblindat contra la incertesa. Però latradició és també un instrument molteficaç: és el recurs preferit del vellper protegir-se del jove; un delsarguments recurrents de l’homecontra la dona; l’arma amb la qualciutadà i immigrant es tustenmútuament; el lligam més fiable perunir un individu a una identitatcol·lectiva; la millor, potser l’única,manera de perpetuar un odicol·lectiu... Un costum no esperpetua per costum. Una tradició esperpetua per tradició. Elsmonuments, les efemèrides, elshimnes, les banderes, els ritus, lescerimònies, etc., són invents moltútils perquè les tradicions arrelin. Totconsisteix a repetir i repetir fins queconèixer es confon amb reconèixer.Però potser tanta força no és noméscultural, sinó que potser cal buscar lafascinació magnètica per tot allò quees repeteix en quelcom més profunddins de la matèria viva. Aquestahistòria real il.lustra aquesta sospita.En una masia molt propera de laciutat de Cervera, hi viu un pagèsvidu. Un amic meu, l’artista ÀngelJové, hi va passar un estiu sencer.Convivien vivint: cadascú feia la sevavida. Però aviat agafaren gust aconversar. Un dels vells costums delpagès era matar els pollastres i elsconills sobre un tronc col·locat alcostat de l’era, davant de la porta dedarrere de la casa que dóna a ponent.La cerimònia tenia un oficiant i dosespectadors habituals. L’oficiant eral’amo de la casa, un dels habitualsera l’Àngel i l’altre era la Negreta,una gateta menuda i negra com elcarbó. L’Àngel fallava alguna tarda.La Negreta no havia fallat ni una solavegada des que tenia ús de raó degat, és a dir des de feia més de vuitanys. Quan s’apropava el moment, laNegreta prenia posicions, sempre enel mateix lloc, a primera fila sotal’ombra d’una figuera. I des d’allí,agotzonada amb l’estil felí mésdepurat, clavava la mirada en elsacrifici d’aquells pobres desgraciats.Mentre l’escorxador degollava i eslamentava de la seva mala sort entrecop i cop, i el meu amic murmuravasomiejos al sol amb un got de vinegre a la mà, la Negreta dilatava lespupil·les sense perdre el menor detallde la carnisseria. La cerimònia maino durava més de deu minuts iconcloïa sempre de la mateixamanera. El fornit oficiant llançava lespeces de carn fresca a un recipient deplàstic blanc, es netejava les mans enel davantal de matar i exclamavaamb bon ànim «Bé, apa, i ara apreparar el sopar!». Era el senyal quela cerimònia havia acabat. Llavors laNegreta ho comprenia i se n’anavatranquil·lament a altres quefers degat de masia. Això succeïa cada dosdies. Els ritus són ritus, entre altrescoses, perquè canvien molt poc: «Bé,apa, i ara a preparar el sopar!», «Bé,apa, i ara a preparar el sopar!»,...Però un dia la cerimònia es va tòrcerjust al final. Era la primera vegadaen més de vuit anys. L’escorxadorllança els dos pollastres al calaix i fa,de sobte, quelcom insòlit en ell: unabroma. Gira el cap molt a poc a poc,de manera exagerada, i es quedamirant la Negreta, fixament, amb unquart de somriure. La gatetas’inquieta per la novetat en el guió.Però no mou ni un pèl del bigoti.Llavors l’home es neteja les mans,empunya el ganivet de degollar iexclama amb veu alegre «Bé, apa, iara la Negreta!»I la Negreta es va desmaiar. Els doshomes van tardar alguns minuts areanimar l’animal. L’Àngel s’enfadacada vegada que dubto de laveracitat d’aquesta història, però elque ell no sap és que ja fa temps quehe decidit creure’l.Jorge Wagensberg(traducció al català: Revista de Física)52 Revista de Física / Vol. 4(1) (2006)

La Rebotiga: Tradició i síncope

http://revistes.iec.cat/index.php/RdF/article/download/4405/4404

La Rebotiga: Tradició i síncope

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana