Josep Serrano Daura

Serrano Daura, Josep

Hemeroteca Cientifica Catalana

LES INSTITUCIONS FISCALITZADORES DE LA GENERALITATDE CATALUNYA (DES DE LA REFORMA DE 1413 FINS AL FINAL DEL REGNAT DE L’EMPERADOR CARLES I, EL 1556),D’ISABEL SÁNCHEZ DE MOVELLÁN TORENT1Sánchez de Movellán ha publicat aquest treball dedicat a un període de lahistòria de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, una de les institucions queconfiguren l’Administració financera, concretament la fiscalitzadora, del Principat.Aquesta obra és continuació d’una altra anterior publicada pel doctor To-màs de Montagut l’any 1996 amb el mateix títol (Les institucions fiscalitzadoresde la Generalitat de Catalunya des dels seus orígens fins a la reforma de 1413) icomprensiva del període que abasta des dels orígens de la institució fins a lesCorts de Barcelona de 1413. En qualsevol cas, l’autora estudia, doncs, la fiscalitat de l’antiga Generali-tat de Catalunya i, específicament, com manifesta, «el seu oficial fiscal per ex-cel·lència en la figura de l’oïdor de comptes».La fixació del període temporal de què s’ocupa l’obra es deu al fet de con-siderar-lo (1413-1556) una segona etapa del procés adreçat a institucionalitzar l’or-ganisme fiscal consolidat dins la Generalitat de Catalunya, una institució amb unprofund caràcter fiscal, segons Sánchez de Movellán, que «s’articulà al voltant dela recaptació del donatiu reial promès en Corts», amb uns diputats que contro-laven els seus comptes. Quan s’institucionalitzà definitivament la Diputació delGeneral, a partir de l’any 1413, aquells oficials encarregats eren els oïdors de comp-tes, constituïts com els oficials fiscals preeminents de la Diputació.L’autora destaca també el fet que en aquest llarg període històric del quals’ocupa es van desenvolupar polítiques reials ben diferents. Fins i tot destacaque, en una primera etapa, entre 1413 i 1472 (final de la guerra civil catalana), laGeneralitat de Catalunya tingué un poder polític rellevant. La Diputació gaudiad’autonomia fiscal absoluta, fet que no es va produir a partir de 1472.També fou en aquesta primera etapa quan les Corts, precisament les de1413, dotaren la Diputació d’una normativa pròpia bàsica i prou completa, permitjà de la qual es fixaven la planta de tot l’organisme i les funcions dels seusoficials. En aquesta normativa, els oïdors de comptes es reafirmaven com a òr-gans fiscals i financers de la institució, que podien revisar i definir tots els seuscomptes.La segona etapa històrica que s’estudia comprèn des del 1472 (amb la victò-ria de Joan II) fins al regnat inclòs de l’emperador, el 1556. En aquest període, l’in-RECENSIONS2921. Barcelona, Sindicatura de Comptes, 2004, 195 p.12 RECENSIONS I CRONIQUES  28/12/07  12:28  Página 292tervencionisme reial es deixà sentir de manera efectiva, i amb això es posava de ma-nifest la pèrdua gradual de l’autonomia de què gaudia la Generalitat de Catalunya. Els oïdors de comptes, doncs, en termes generals controlaven el cobramentdel donatiu i també el de les generalitats i els nous impostos que s’aprovaven ales Corts, gestionaven els seus ingressos i supervisaven tots els comptes de laDiputació. Controlaven la hisenda de la Generalitat, que supervisaven finalmentels diputats del General.Els oïdors constituïen, doncs, un primer tribunal de comptes. I, així, lanostra autora estudia l’origen d’aquests oficials, per a la qual cosa es remunta al’aparició d’aquell oficial reial, el mestre racional (finals del segle XIII), cap del’Administració financera règia, encarregat de recaptar els tributs del rei, peròtambé de fiscalitzar l’activitat econòmica i financera de la Corona, i que, a més,posseïa jurisdicció pròpia d’un tribunal de comptes. La Diputació del General va néixer a mitjan segle XIV, aleshores amb unaestructura orgànica i funcional de caràcter fiscal inspirada en la de la hisenda reial.I, d’aquesta manera, l’oïdor de comptes del General era l’equivalent al mestreracional de l’Administració reial.Sánchez de Movellán refereix després la normativa jurídica que regula lesinstitucions polítiques catalanes i se centra en el Llibre dels quatre senyals, el seucodi compilador de 1413, una normativa renovada i actualitzada per les Cortsmitjançant els que, ja al segle XV, es denominen capítols del redreç del General. Pel que fa al sistema d’elecció dels oïdors de comptes, el 1413 es va passard’un sistema d’elecció directa per la Cort a un altre de cooptació pel qual efec-tuaven l’elecció els oficials cessants. Davant dels mals usos i els abusos que esderivaven d’aquest sistema, el 1455 es reformà el sistema electiu i s’introduí eld’insaculació.D’entre les diferents reformes d’aquesta normativa, té un interès especialla de 1452, centrada en la redefinició dels càrrecs i la seva delimitació temporal.D’un sistema de cooptació establert el 1413, es va passar a un sistema mixt decooptació i insaculació el 1455.L’autora també s’ocupa de la intervenció del rei Ferran el Catòlic en l’elec-ció dels oïdors i els diputats de la Generalitat de Catalunya del trienni 1488-1491. Sánchez de Movellán es remet a Vicens Vives, especialista en la vida i l’o-bra d’aquell monarca, que considera que el rei va actuar en bé i profit del país,una actuació règia contrària al dret, constitutiva de contrafacció del dret del Ge-neral; i, d’aquesta manera, Ferran I ordenà als oficials cessants no elegir els seussuccessors en els càrrecs i els presentà la llista dels insaculats que havien de serelegits per a aquell trienni.El 1493 el mateix monarca aprovà uns capítols referits al General en els qualsRECENSIONS29312 RECENSIONS I CRONIQUES  28/12/07  12:28  Página 293es disposava la nova i definitiva forma d’elecció de diputats i oïdors: la insacu-lació. Tot i això, els candidats eren elegits directament per la representació cu-rial: la Cort designava unes divuitenes representatives de cada braç i aquesteselegien els insaculats per a cada estament. Les llistes d’elegibles formaven la ma-trícula definitiva a partir de la qual s’anaven fent les eleccions a sort. Aquest sis-tema s’utilitzà fins al 1556.Sánchez de Movellán es refereix també a les reformes del sistema d’insacula-ció de 1503 i 1533. De la primera destaquem que es reduïa la comissió que desig-nava els candidats, que passava de divuit a nou membres (tres per braç), i de la se-gona remarquem que es volia evitar tot abús per a designar els candidats per talde no afavorir amics o altres persones especialment vinculades amb els electors.Una altra reforma del 1542 regulà l’elecció dels oïdors del braç reial subs-tituts morts en l’exercici del seu càrrec preservant la primacia dels elegits per laciutat de Barcelona, i una altra del 1545 introduí la necessària habilitació dels in-saculats per part dels diputats i oïdors cessants per tal d’acreditar que els elegi-bles eren persones vàlides per a ocupar els seus càrrecs. Tot seguit, l’autora s’ocupa dels requisits establerts per a accedir al càrrecd’oïdor (residir a Barcelona i ser català, no tenir deutes amb el General i jurar elcàrrec), de les prohibicions per a exercir-lo (d’ajornar pagaments, de prestar-nea ningú, de rebre obsequis ni regals, etc.), del seu salari, de l’horari que caliacomplir (matí i tarda), del temps d’exercici (triennal, des del 1413), dels seusdrets (nomenar ajudants, interpretar la normativa d’aplicació), de les seves prer-rogatives (portar armes) i d’altres privilegis (immunitat civil i criminal).Descriu després la funció fiscalitzadora dels oïdors de comptes de la Gene-ralitat de Catalunya: el cobrament del donatiu reial aprovat per la Cort i altres in-gressos i drets del General (les generalitats com ara el dret de la bolla de plom, elsegell de cera, el dret de les entrades i eixides), així com altres conceptes econo-micofinancers que s’acordessin (censals), el control dels oficials encarregats de lagestió recaptadora (collidors i sobrecollidors), la lluita contra el frau (sistema de vi-sites o cerques), el control de la comptabilitat de la Generalitat i la rendició decomptes, amb els seus llibres (blaus, de vàlues, de manifest, memorials de deutes). S’ha de destacar també la funció judicial inherent als oïdors de comptes ials diputats com a membres nats del consistori de la Generalitat (tribunal su-prem de la institució), segons un privilegi de Martí l’Humà de 1410. Així, se’lscedia i exercien la jurisdicció en matèria específica de les generalitats. Ells co-neixien totes les causes, els plets i els processos relatius a infraccions comeses entemes de generalitats i a actuacions dels oficials de la Generalitat. I cal destacarque el rei no podia immiscir-se en l’exercici d’aquesta jurisdicció, ni tan sols po-dia conèixer en apel·lació les sentències d’aquest consistori.RECENSIONS29412 RECENSIONS I CRONIQUES  28/12/07  12:28  Página 294Altres funcions dels oïdors de comptes eren compartides amb els diputatsdel General, com ara l’elecció de tots els oficials del General, dels arrendataris ocompradors i comandataris de les generalitats, o l’acció —almenys a partir delsegle XVI— d’ordenar el pagament dels salaris dels oficials de la Generalitat, itambé amb els diputats elegien i podien suspendre i remoure els oficials de laDiputació. Un altre capítol tracta de la responsabilitat dels oïdors de comptes i dels al-tres oficials del General en l’exercici de les seves funcions. Així, la nostra autoraposa en relleu que els estatuts fundacionals de la Generalitat mai no van preveu-re controls ni sistemes de fiscalització i exposa com els canvis polítics propicia-ren la introducció del sistema de visites. Fou al segle XVI quan s’instaurà l’ano-menada visita del General, un procediment amb diverses fases: els mateixos diputatsi els oïdors designaven un visitador amb un poder ampli per a investigar i inqui-rir, s’emetien crides perquè tothom presentés les seves queixes i denúncies, el vi-sitador inspeccionava els llibres i registres del General, interrogava els oficialsque creia convenient, dictava mesures, imposava sancions i informava els dipu-tats i oïdors de tot el que havia fet, i aquests examinaven i aprovaven el procés. Després de referir les fonts documentals utilitzades per a aquest treball, Sán-chez de Movellán fa una relació dels documents normatius de la Generalitat edi-tats i elabora una llista dels oïdors de comptes que hi va haver des del 1413 finsal 1557. Tot seguit, publica un breu apèndix documental. I, per acabar, l’autoraressenya la bibliografia emprada, amb uns índexs alfabètic i de dates.Finalment, cal felicitar la doctora Isabel Sánchez de Movellán per aquestaobra, que significa una aportació molt important al coneixement i l’estudi de lesinstitucions fiscalitzadores de la Generalitat històrica catalana.Josep Serrano DauraUniversitat Internacional de CatalunyaDRET URBANÍSTIC DE LA MEDITERRÀNIA, DE JAUME RIBALTAI HARO1El Seminari Permanent i Interuniversitari d’Història del Dret Català JosepMaria Font Rius ha promogut la publicació d’aquest treball de Jaume Ribalta,RECENSIONS2951. Barcelona, Universitat Pompeu Fabra i Institut d’Estudis Catalans, 2005, col·lecció «Es-tudis d’Història del Dret», núm. 1, 309 p.12 RECENSIONS I CRONIQUES  28/12/07  12:28  Página 295

Les Institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya (des de la reforma de 1413 fins al final del regnat de l'emperador Carles I, el 1556), d'Isabel Sánchez de Movellán Torent

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC/article/download/29478/59123

Les Institucions fiscalitzadores de la Generalitat de Catalunya (des de la reforma de 1413 fins al final del regnat de l'emperador Carles I, el 1556), d'Isabel Sánchez de Movellán Torent

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana