Agustí Alcoberro i Pericay

Alcoberro i Pericay, Agustí

Hemeroteca Cientifica Catalana

e quant’altro. Un materiale, tutto questo, che fa pendant al corrispettivo corredo illustrativo del vo-lume curato da Hauf (miniature, incisioni, xilografie, ceramiche, tappeti; armi e armature, ricostru-zioni di Viollet-le-Duc, ecc.) e che funge da suggestiva testimonianza, anche visiva, delle varie for-me del sopravvivere del romanzo proprio in quanto «classico». In questo senso ricordandoci, ancorauna volta con Calvino, che il principio d’individuazione del classico sta nel fatto che esso porta consé i segni delle letture precedenti la nostra e dietro di sé quelli dell’eredità lasciata nelle varie cul-ture via via incrociate.Un’ultima considerazione. Piace prendere atto che l’autorevole iniziativa di Albert Hauf abbiavisto la luce proprio nel 2005, anno del Quijote. Un momento ad hoc per l’uscita di un «libro-mon-do», in cui un eroe, frustrato nel suo bisogno di palingenesi e smentito nella sue utopie dalle cruderagioni della realtà, è il focus di una importante lettura parodico-prospettivistica della «categoria»cavalleresca. D’altronde, è sempre giusto e attuale chiedersi: cosa meglio dell’invenzione cervanti-na avrebbe inaugurato il futuro destino di «classico» del Tirant lo Blanch?Annamaria ANNICCHIARICOUniversità di Roma TreAHUMADA BATLLE, Eulàlia de (2003): Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Re-quesens (segle XVI). Edició a cura de ... València: Universitat de València (Fonts Històri-ques Valencianes, 13). 453 p.Els epistolaris editats per Eulàlia de Ahumada Batlle constitueixen una font excepcional. L’e-ditora ha aplegat, en un mateix volum, les 226 cartes que es conserven d’Hipòlita Roís de Liori (v.1479-1546) i de la seva filla Estefania de Requesens (v. 1504-1549), dues figures de la noblesa va-lenciana i catalana que, des del segon pla que els corrrespongué, com a filles, esposes, mares i ví-dues, van viure de molt a prop els principals esdeveniments de l’època, i ho van fer des d’una tripleperspectiva geogràfica: Barcelona, residència familiar; València, on tenien arrels i importants inte-ressos; i la cort, especialment a Madrid o a Valladolid, on promocionaren Juan de Zúñiga i Lluís deRequesens —espòs i fill primogènit d’Estefania, respectivament—. L’aplec es completa amb l’edi-ció, en forma d’apèndix, de vuit cartes relacionades amb dos personatges clau en la vida cultural ipolítica valenciana d’aleshores: l’historiador i teòleg Pere Antoni Beuter i el jurat en cap de la ciu-tat de València Benet Honorat Joan.Coneixíem ja la riquesa documental dels epistolaris de la família Requesens i Zúñiga, conser-vats a Barcelona per decisió personal de Lluís i avui custodiats al centre Borja de Sant Cugat delVallès, per les generoses edicions que en feren Josep M. March,1 Maite Guisado2 i Max Cahner.3Ara, Eulàlia Ahumada presenta en un mateix volum les cartes d’Hipòlita i d’Estefania, mare i filla.I ho fa en una edició crítica, acompanyada de notes de context i d’un estudi introductori de gran in-terès, que complementa amb diversos quadres genealògics. L’epistolari, editat en la col.lecció de re-ferència Fonts Històriques Valencianes, s’inicia el 1522 i es clou el 1545, i es caracteritza per unanotable continuïtat, fet que permet resseguir, gairebé dia a dia, els fets, els entorns i els pensamentsde les dues dames. L’editora ha optat per presentar de manera separada les cartes familiars i les car-tes de negocis, la qual cosa permet una lectura independent d’un i altre àmbit segons els interessosi les curiositats del lector.AGUSTÍ ALCOBERRO4961. Josep M. MARCH: Niñez y juventud de Felipe II. Documentos inéditos sobre su educación civil, lite-raria y religiosa y su iniciación al gobierno (1527-1547). Madrid, 1941, 2 vols.2. Maite GUISADO: Cartes íntimes d’una dama catalana del s. XVI. Epistolari a la seva mare la comtes-sa de Palamós. Barcelona, 1988.3. Max CAHNER: Epistolari del Renaixement. València, 1977, II, p. 7-68.Si disposar d’una correspondència continuada tan prolongada en el temps consitueix ja unautèntica excepció, per al segle XVI, encara ho són més altres trets que caracteritzen aquest recull.D’una banda, es tracta d’epistolaris escrits per dones, un fet realment infreqüent en l’Europa de l’è-poca; els episodis grans i petits que relaten són vistos, doncs, des d’una òptica femenina, com ja vadestacar Maite Guisado per a les cartes d’Estefania. D’altra banda, mitjançant aquest filtre femení,la correspondència permet observar des d’una perpectiva nova el procés d’ascens d’una famíliaaristocràtica catalana durant el regnat de l’emperador Carles V —i intuir alguns dels elements cen-trals de la relació, no sempre idíl.lica, entre Catalunya i la monarquia composta del primer Àustria—.Finalment, les mateixes característiques del gènere epistolar privat permeten aprofundir en les for-mes i usos lingüístics de l’època —en destaquen les formes col.loquials i l’ús de frases fetes—, quemereixerien un estudi filològic acurat.Fins al 1534, la vida quotidiana d’Hipòlita —«la trista comtessa de Palamós», com signa lesseves cartes, per la seva condició de vídua— i d’Estefania es mou a cavall dels seus dominis feu-dals, al Principat i al Regne de València, i de les cases senyorials, a Barcelona i la capital del reg-ne. A partir d’aquella data, el trasllat de la família Zúñiga i Requesens a la cort obre una nova pers-pectiva. Les cartes són farcides de detalls sobre la salut familiar, l’educació dels fills, els nombrososembarassos d’Estefania —que va tenir onze infants, quatre dels quals la sobrevisqueren— i altresnoves de caràcter familiar; però també sobre la tria i les tribulacions que causa el servei domèstic i,molt especialment, sobre el control i l’engrandiment del patrimoni.Mitjançant Hipòlita i Estefania resseguim la infantesa i la preadolescència de Lluís de Reque-sens i de Zúñiga, el futur heroi de Lepant i governador de Flandes —però també del mateix Felip II,condeixeble i company de jocs de Lluís, com ja va remarcar Josep M. March—. Heus aquí algunsepisodis de la seva progressió —i un de ben notable pel que fa a l’etern conflicte entre Catalunya iCastella, vist en clau infantil—: «Lloÿset és así, é·l trobat molt bonico, llaós a Déu, y molt ben criat.Aprèn que és maravella»; «no à menester asots ni mala cara»; «ja llig los sants per maravella»; «volser català, que ja defensa la terra ab los altres pages del príncep que li diuen mal de Catalunya»; «en-cara lo prínsep no comensa a decorar y ell ja sap tots los nominatius de cor»; «des que som así, liparlen muller a gran presa, y no seria mal casament»; després d’una trapelleria protagonitzada pelpríncep i alguns dels seus patges: «alcansaren perdó al prínsep y feren assotar a tots los altres».El pas del temps ressegeix el cicle agrícola, amb notícies entrecreuades sobre temps atmosfè-ric i collites. Estefania, des de Barcelona, demana a Hipòlita, que és a València, arbres i aus ales-hores encara exòtics o inusuals al Principat. Es descriuen les festes a què assistexen les dames, enespecial els carnestoltes, però també els saraus de la cort («fou una jentil justa y al vespre un sarau,lo millor que jo é vist, de moltes dames y molt ben adresades y de molts grandes y cavallés. Dan-saren lo prínsep y la infanta per maravella. La emperatriz no dansà per amor del seu prenyat. Demàtenim altra festa de una romeria que fan les dames»).D’ençà que Juan de Zúñiga ha esdevingut preceptor del príncep i conseller, Hipòlita no para depressionar filla i gendre perquè aquest intervingui davant l’emperador en defensa dels seus interes-sos i dels seus protegits. La seva constància assoleix, força vegades, l’èxit.Però la política no s’entreveu en les cartes només a través del joc d’influències. Com un deco-rat pròxim però deslligat de la seva acció personal, com una mena de paisatge difús, apareixen no-tícies constants sobre els grans esdeveniments del període: les Germanies de València, les reunionsde la Cort general de Catalunya —amb els seus consensos i dissentiments—, el perill corsari, la Re-forma protestant, els viatges de l’emperador —i, amb ell, de Juan de Zúñiga— pels territoris impe-rials, les arribades del tresor americà, els preparatius de l’expedició contra Tunis de 1535, ...Tots aquests esdeveniments no són vistos de la mateixa manera pels homes i les dones. Així,quan Estefania s’assabenta del nomenament del seu marit com a preceptor del petit Felip, confessaa la seva mare «sentir alegria y tristor»: alegria per raons òbvies, però també tristesa «pel dan queseria per nostra casa l’apsència» freqüent de Juan. Una absència que es materialitza no només du-rant les llargues estades en els altres territoris de Carles V, sinó també en el dia a dia de la cort. I ésAHUMADA BATLLE: EPISTOLARIS D’H. ROÍS DE LIORI I D’E. DE REQUESENS 497que la vida de conseller àulic devia ser força dura, com confessa Estefania a la seva mare, en unacarta datada a Valladolid el març de 1537: don Juan, explica, «està en Consell de l’Estat, y algunsdies yxen-ne molt tart. Y, en veritat, ell està tan ocupat, entre lo tems que à de servir al prínsep y loque posa en los Consells, que per a ninguna cosa que ell vulla li’n resta, y, com Sa Majestat està de-socupat, folga tant de charar amb ell que no se’n pot descabullir». Aquesta és probablement l’úni-ca crítica, per bé que innocent, a l’emperador que apareix en tota la correspondència.La tristesa femenina es fa, però, més punyent quan els homes marxen a la guerra. Això és elque s’esdevé en la conquesta de Tunis de 1535 —una empresa de la qual Juan de Zúñiga restàexclòs, amb gran enuig seu, a causa d’un atac de gota—. Escriu Estefania: «La emperatriz està queés la major piatat del món, és-se tant aflaquida que no par persona. Tot lo restant de palàsio està comés raó y tota la cort, axí los que van com los que resten, que par que som al juy´ final».D’altra banda, la correspondència se situa en una etapa d’expansió econòmica i de canvis tec-nològics, que també afecten la família. Juan de Zúñiga obté el monopoli reial per introduir els mo-lins de cardar draps a Catalunya. Tot seguit la seva sogra, Hipòlita, s’encarrega de construir-ne elsprimers, a Barcelona i Martorell, amb el suport tècnic d’un mestre de Segòvia; ben aviat rep peti-cions d’altres municipis i negocia preus amb els paraires que els volen utilitzar. Decididament, grà-cies al suport reial, els Zúñiga Requesens consolidaven la seva posició en un context en què les ren-des senyorials de la terra tendiren a estancar-se.És evident que en una ressenya resulta impossible glossar totes les temàtiques tractades en unafont d’interès excepcional com la que ens ocupa. Tanmateix, voldríem remarcar que els epistolarisd’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens posen de manifest un dels buits més clamorososde la nostra historiografia moderna: el de l’estudi de la vinculació de les gran famílies de la noblesacatalana amb el projecte imperial de Carles V —i, en definitiva, el de l’articulació del país en la mo-narquia composta dels primers Àustries—. Figures com Lluís de Requesens, l’almirall de Nàpols iduc de Somma Ferran de Cardona, el duc de Cardona Francesc d’Aragó Folc de Cardona o l’alt fun-cionari imperial Miquel Mai resten pendents de biografies que aprofundeixin el seu paper àulic i, en-sems, la seva relació Catalunya endins. La vinculació d’aquella generació d’aristòcrates catalans ambl’imperi assenyala probablement el punt més dolç de la relació entre el Principat i la nova dinastia.Però la fusió de l’alta noblesa catalana amb els grandes castellanoandalusos —que l’enllaç Zúñiga-Requesens ja prefigura— suposà també el seu allunyament físic del país i l’emergència d’unes novesclasses dirigents, de tall més pròpiament urbà i mercantil —les mateixes que lideraran les torbacionsde la fi del segle XVI i les revolucions de 1640 i de 1705-13—. En el camp de la historiografia moder-na catalana, aquests grans esdeveniments han tendit a eclipsar aquells no menys interessants inicis.Agustí ALCOBERROUniversitat de BarcelonaFEBRER i CARDONA, Antoni (2004): Versions teatrals. Edició de Joan Mas i Vives/Maria IsabelRipoll Perelló i introducció de Joan Mas i Vives. Barcelona/Palma: Publicacions de l’A-badia de Montserrat; Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana iLingüística General; Institut Menorquí d’Estudis, 299 p. (Biblioteca Marian Aguiló, 36)I. Versions teatrals dins l’Obra Completa d’Antoni Febrer i CardonaEl volum Versions teatrals d’Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841), que recull les tra-duccions d’una Passió culta francesa (1817) i de cinc obres llatines del jesuïta Gabriel François LeJay (1833 i 1836), presenta, d’entrada, l’atractiu de situar una valuosa aportació literària en el marcmés ampli de la recuperació d’una de les figures més destacades de la història de la cultura catala-JOSEFINA SALORD RIPOLL498

Ahumada Batlle, Eulàlia de (2003): Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens (segle XVI). Edició a cura de ... València: Universitat de València (Fonts Històriques Valencianes, 13). 453 p.

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/141581/140552

Ahumada Batlle, Eulàlia de (2003): Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens (segle XVI). Edició a cura de ... València: Universitat de València (Fonts Històriques Valencianes, 13). 453 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana