Josep Roca i Pons

Roca i Pons, Josep

Hemeroteca Cientifica Catalana

SOBRE LA LINGÜÍSTICA MODERNA*JOSEP ROCA-PONS (†)Institut d’Estudis CatalansComençarem aquestes ratlles amb una afirmació que, d’antuvi, pot causar certa estranye-sa, però que obeeix a una posició objectiva. Creiem que després del treball ben valuós quehom ha realitzat fins ara en la lingüística catalana, hem d’esforçar-nos ara per posar-nos encontacte amb els problemes que preocupen a la lingüística europea després de Saussure i a lanord-americana després de Bloomfield. I ho hem de fer, és clar, tot pensant en la utilitat quepuguin tenir les direccions de la lingüística d’aquests darrers anys en relació amb l’estudi dela nostra llengua. Ultra això i àdhuc amb independència de l’interès que això pugui tenir per ala nostra llengua, ens sembla francament desitjable que la renovació que experimenta avui lalingüística en molts països arribi a casa nostra. Aquestes tendències renovadores tenen, és cert,aspectes positius i negatius, però el més trist és que segueixin gairebé desconegudes entre no-saltres. No es tracta doncs, de seguir íntegrament els postulats i mètodes de cap escola o lin-güista, però ens sembla que, si més no, hem de tenir en compte els següents fets.En primer lloc, la importància que hom dóna als estudis descriptius sobre bases estructu-rals. És ben sabut que el mot estructuralisme ha estat i continua sent un comú denominador pera moltes noves escoles i tendències en la lingüística. Tanmateix, cal reconèixer que la con-cepció de la llengua com a sistema en el qual els seus elements adquireixen llur valor degut allurs relacions dins el conjunt ha resultat extraordinàriament fecunda en la investigació cientí-fica d’aquests darrers anys, sobretot, certament, en allò que afecta la part més material delllenguatge, ço és, l’estudi dels sons. És veritat, per altra banda, que hom ha arribat a extremsque semblen ben poc acceptables. Per exemple, la manera sovint arbitrària com alguns lin-güistes o escoles pretenen interpretar o descriure una llengua, sometent-la, en certa manera, auna mena d’ortopèdia estructural sense tenir en compte la realitat complexa que constitueixqualsevol llengua. També ens semblen inadequats alguns mètodes propis de les ciències exac-tes que apliquen alguns lingüistes. Un altre tret que ens sembla censurable és el poc apreci queper a alguns lingüistes moderns mereixen els estudis històrics portats a cap d’acord amb la me-todologia positivista o amb la de les escoles que la seguiren abans de sorgir l’estructuralismemodern. Cal tenir en compte que hom pretén de realitzar estudis històrics de base estructural.En aquest sentit, hom parla de l’evolució experimentada pels sistemes lingüístics en una suc-* A la primavera de 2001 fou localitzat, al servei de documentació i Arxiu de l’IEC, el text “Sobre la lin-güística moderna” de Josep Roca-Pons que publiquem ací i que estava destinat al Butlletí de la Societat Catalanad’Estudis Històrics, la publicació del qual quedà interrompuda després de 1956. Calculem que el text devia ésserredactat entre 1958 i 1962, Havent romàs inèdit, l’incloem ací, on serà un nou testimoni de l’afecte que professà-vem a Roca-Pons, i un bell record de la seva assídua col.laboració als ER en la primera època. (N. del C. de R.)cessió de plans. Cal reconèixer que l’estructuralisme no ha estat fins ara, en aquest aspecte, tanafortunat en els resultats aconseguits, com en l’aspecte sincrònic. Comptem, però, amb algu-nes obres teòriques de gran valor, que recullen i tenen més o menys en compte les tendènciesal.ludides.1Una altra orientació fonamental de la lingüística moderna és, sens dubte, el seu formalis-me. Hom pretén, amb raó, d’estudiar i d’establir les categories que ens ofereixen les llengüessense partir de postulats semàntics de caràcter lògic o psicològic o dels models d’altres llen-gües. Ací ens referim al concepte de forma en un sentit molt ampli, en tant s’oposa, sobretot,a la significació. Un criteri oposat al formal —en qualsevol dels seus aspectes— seria, en l’as-pecte gramatical, un criteri semàntic, prenent també aquest mot en un sentit ampli, d’acordamb l’etimologia. Ací l’excés s’ha manifestat en algunes orientacions, sobretot a Nord-Amè-rica, que pretenen d’establir les categories al.ludides per mitjà d’un criteri que anomenem dis-tribucional, sense tenir en compte l’aspecte físic o fisiològic en els sons i la significació quanes tracta de formes gramaticals. Les unitats queden delimitades i establertes, doncs, únicamentper llur aparició o relacions en la llengua. En aquest sentit, per exemple, la significació dequalsevol unitat gramatical és igual a la suma de les seves ocurrències possibles en l’ús de lallengua. És ben cert, tal com diu Coseriu,2 que el punt més feble de la lingüística nord-ameri-cana és la manca d’una sòlida teoria de la significació.A desgrat de les observacions precedents, l’actual orientació formalista, en qualsevol deles seves manifestacions més importants i ponderades, ens sembla que ofereix a l’especialistacriteris i aportacions de gran interès i constitueixen, sens dubte, el nucli de la problemàtica dela lingüística actual.F. de Saussure, encara que pertany inicialment al positivisme, del qual, per altra banda, nos’aparta totalment, posà en relleu de manera magistral la importància de la llengua com a siste-ma funcional, en el qual els elements o unitats estan en una relació de solidaritat. Un dels pos-tulats fonamentals de la doctrina saussuriana és la separació del pla sincrònic o descriptiu deldiacrònic o històric. Aquesta, com les altres antinòmies del famós autor del Cours de linguisti-que générale, ha estat molt discutida. Hom ha assenyalat, especialment, el caràcter massa radi-cal d’aquestes oposicions, entre les quals figura també la que afecta la llengua com a sistema,per una banda, i la llengua com a realització concreta del sistema, per l’altra. Es tracta de la fa-mosa distinció entre “langue” i “parole”, que, potser, podríem traduir en català per llengua i par-la. Entre ambdós conceptes, com diu Coseriu, cal destacar el valor de la “norma”.3Hom pot parlar una llengua estrangera, per exemple, de tal manera que hom es fa enten-dre, però al mateix temps els natius tenen la impressió que hom no parla d’acord amb les “nor-mes” de la llengua. És, també, característic de la doctrina saussuriana, la seva teoria del signelingüístic, amb la famosa distinció entre el concepte —o significat— i la imatge acústica —osignificant. La unió d’ambdós constitueix el signe lingüístic. Finalment, Saussure ens parla delcaràcter essencialment arbitrari del signe lingüístic. La influència de Saussure s’ha deixat sen-tir de moltes maneres. Si bé l’anomenada escola de Ginebra, formada d’antuvi per alguns delsseus deixebles —entre els quals hi havia figures tan eminents com Ch. Bally, A. Sechehaye,H. Frei, etc.— és el grup que pretén seguir amb més fidelitat les orientacions del mestre deJOSEP ROCA-PONS1941. Per exemple, la de A. Martinet Économie des changement phonétiques. Traité de phonologie diachro-nique (Berna, 1955), i la de E. Coseriu Sincronía, Diacronía e Historia. El problema del cambio lingüístico(Montevideo, 1958).2. E. Coseriu, “Substancia y forma de los sonidos”, assaig contingut en el llibre Teoría del Lenguaje y Lin-güística General (Madrid, Gredos, 1955), p. 139.3. Vegi’s l’assaig de E. Cosseriu “Sistema, norma y Habla”, contingut en el llibre citat abans.Ginebra, l’empremta que aquest ha deixat en tota la lingüística europea ha estat considerable.Totes les posicions estructuralistes sorgides després són, en un grau més o menys elevat, undesenrotllament ulterior dels punts de vista bàsics establerts per Saussure.Tal com dèiem abans, solament l’escola de Praga, fundada pel príncep Trubetzkoy, haaconseguit una acceptació gairebé unànime entre els filòlegs més aviat formats en el positi-visme. El concepte de fonema, com a unitat fònica mínima que pot transcendir en la significa-ció, ha estat considerat com un dels passos més importants que ha donat la lingüística dels dar-rers anys. L’escola danesa de Hjelmslev no ha obtingut el mateix reconeixement. En realitat,en l’aspecte fònic, les idees de Trubetzkoy i les de Hjelmslev no són essencialment diferents.El darrer, però, ha aplicat un mètode semblant, fins a cert punt, a l’emprat en el terreny delssons, en les altres parts de la lingüística. Hjelmslev exposa les seves idees fonamentals en laseva obra Prolegomena to a Theory of Language, versió anglesa de l’original danès. Hjelms-lev parteix de la definició del signe lingüístic de Saussure i distingeix dos plans, el del contin-gut i el de l’expressió. Per a ell, el signe lingüístic és l’associació d’una forma d’expressió ambuna forma del contingut: la substància, tant la fònica com la conceptual, resten fora de la lin-güística. Dins de la doctrina hjelmsleviana, de caràcter extremadament formal, el concepte deforma es confon amb el de funció, puix que les unitats establertes, tant en el pla de l’expressióo fònic com en el del contingut, són determinades.Als Estats Units, la lingüística ha seguit, en molts aspectes, una direcció paral.lela a l’eu-ropea, a partir de la publicació de la gran obra de L. Bloomfield Language l’any 1933. Tan-mateix, hi ha més coincidència que influència entre ambdues direccions. Durant molt detemps, la lingüística americana s’ha desenvolupat d’una manera bastant independent de la eu-ropea. L’estructuralisme nord-americà no parteix, com l’europeu, d’un cos de doctrina ambi-ciós i general, sinó que, en realitat, es situa en un pla més modest. Allò que pretenen els seusconreadors és, sobretot, trobar la manera o sistema més convenient i senzill —que sovint, noobstant, resulta molt complicat— per analitzar, agrupar i descobrir les estructures d’un conjuntde “utterances” o expressions concretes. Malgrat, doncs, aquest punt de partida més modest,l’estructuralisme americà s’ha mostrat molt afí, en aspectes metodològics bàsics, a algunes es-coles europees, com la de Praga, per exemple. El concepte de forma s’entén entre els ameri-cans en un sentit material, o sigui, de caràcter fònic. En aquest aspecte s’oposa a l’orientaciómés aviat idealista de diferents escoles europees. L’estructuralisme americà s’ha mostrat rigo-rosament formalista i, tal com hem dit abans, ha pretès prescindir de la significació, concebu-da mentalment. És ben sabut que hom tracta d’evitar, entre els lingüistes americans, el perilldel “mentalisme”. Però darrerament hom pot observar alguns canvis importants en la lingüís-tica americana. Per una banda, el diàleg amb Europa és més freqüent i, per l’altra, s’insinuauna reacció contra algunes posicions radicals passades. Finalment, la nova orientació “trans-formacional”, iniciada per Chomsky, ha obert nous camins a la investigació.Acabo aquestes ratlles breus fent vots perquè sorgeixi entre nosaltres un interès cada ve-gada més accentuat pels grans problemes de la lingüística moderna i perquè deixem d’actuarcom si els principis que ha orientat la investigació entorn la llengua catalana fins ara, fossin elsúnics valuosos i dignes de tenir en compte.SOBRE LA LINGÜÍSTICA MODERNA 195

Sobre la lingüística moderna

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38389/49175

Sobre la lingüística moderna

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana