Joan Julià i Muné

Julià i Muné, Joan

Hemeroteca Cientifica Catalana

Font Rotchés, Dolors (2007): L’entonació del català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat, 255 p. (Biblioteca Milà i Fontanals, 53).Alguns antecedents. Justament un segle enrere, en l’àrea de la incipient fonètica experimental,l’Abbé Pierre-Jean Rousselot presentava un innovador i revolucionari instrument: el quimògraf (1897-1908), que permetia per primer cop estudiar els paràmetres de durada, intensitat i alçada tonal –els co-neguts correlats perceptius bàsics dels trets prosòdics o suprasegmentals– a partir d’un traç imprès enpaper. Posteriorment, les innovadores tècniques oscil.loscòpiques, sonogràfiques i molt especialmentles laringogràfiques permeteren precisar més acuradament les dades obtingudes amb metodologia ins-trumental, que la informàtica avui dia ens ha apropat i facilitat enormement. Com en el cas de la fono-logia segmental, la suprasegmental rebé, durant les primeres dècades del segle proppassat, un impulsdecisiu de l’emprenedora i pionera escola britànica, encapçalada per Henry Sweet i Daniel Jones, queen el camp de l’entonació es reflectí en l’obra dels deixebles del segon: O’Connor / Arnold (1961), queacompanyaria altres enfocaments no menys dignes de consideració. Amb tot, devem al castellanoman-xec Tomás Navarro Tomás (1918, 1944) la influència, directa o indirecta, més decisiva en relació ambels treballs pioners de l’entonació catalana, i a la nord-americana d’adopció, d’origen estonià, IlseLehiste, que ens descrivís amb més claredat i precisió les bases fonètiques dels suprasegments en fono-logia (1970), però que no és esmentada per Dolors Font en el seu treball. Unes dècades després, quasitancà el segle el detallat i ampli aplec d’estudis sobre els models entonatius d’una vintena de llengüesque promogué l’actiu grup d’Ais de Provença (Hirst / Di Cristo, ed., 1998). Entre els idiomes estudiatsencara no hi tenia cabuda el català. Tanmateix, aquest espai se l’hauria ben bé pogut guanyar una dè-cada després l’obra objecte de comentari. Vegem tot seguit, però, succintament, com s’ha fressat elcamí per arribar-hi.En el vessant suprasegmental dels estudis fonològics del català es poden distingir treballs d’origenmés aviat diletant, estudis aproximatius i tractats pròpiament científics. Entre els primers és pioner el li-mitat article de Pere Barnils (1916), on «anuncia» la necessitat d’estudiar l’entonació dels nostres dia-lectes. Malgrat tot, ja s’havia fet un primer pas. Des d’aleshores han estat munió els manuals i tractats delingüística i de gramàtica de la llengua catalana que han tocat d’esquitllentes la prosòdia –sovint confosaamb l’ortoèpia en la bibliografia lingüística del segle passat– o els trets suprasegmentals: accent, ritme ientonació, en especial aquesta darrera, com ara algunes publicacions de qui subscriu en ple segle xxi(2001, 2005). Els estudis aproximatius, a partir de comptats i discutibles informants i amb una metodo-logia força indefinida, que es va precisant i millorant progressivament, s’inicien en sentit ampli i tangen-cial a mitjan segle passat (Lacerda / Badia i Margarit, 1948), amb un parèntesi de quasi tres dècades, apartir del qual s’hi comencen a posar els autèntics fonaments. Destaquen, entre d’altres, els treballs deRecasens (1977), Bonet (1984), Mascaró (1986) i especialment els continguts en el monogràfic sobre fo-nologia i morfologia de la revista valenciana Caplletra: Lleó, Prieto i Serra (1995), que fan possible l’e-laboració d’un primer estudi sòlid de l’entonació del català (Prieto, 2002a), elaborat en el marc teòric au-tosegmental i que tanca la primera secció de la Gramàtica del català contemporani. La publicaciód’aquesta obra trivolumètrica, que culmina el primer segle de la lingüística catalana, coincideix amb lad’un treball introductori sobre entonació de la mateixa autora (Prieto, 2002b). Un quinquenni més tardDolors Font ha tret a la llum la gran esperada: una obra que satisfà tot un seguit de necessitats, sense es-gotar el tema, especialment pel potencial didàctic i aplicat que ofereix. És per això que donem la benvin-guda a aquest tractat, que s’afegeix a la ja cada cop més consolidada fonologia suprasegmental catalana.L’obra de Font: metodologia, estructura i contingut. Dolors Font ens havia ofert un primer tast dela seva tasca d’investigadora lingüística al Laboratori de Fonètica Aplicada de la Universitat de Barce-lona a «Prosòdia» (2004) i des de 2006 en publicacions electròniques (2006a,b). El llibre en qüestiós’ha gestat a partir de la tesi doctoral defensada a la Universitat de Barcelona el 2005: L’entonació delcatalà. Patrons melòdics, tonemes i marges de dispersió, seguint la metodologia de l’«anàlisi melòdi-ca de la parla», avançada per Cantero el 1995 i més elaborada posteriorment (Cantero, 2002), que, d’al-JOAN JULIÀ-MUNÉ448021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 448tra banda, exposarà més endavant de forma detallada la mateixa Font (2007). Com sol succeir amb lapublicació de tesis, l’obra recull la informació bibliogràfica anterior a l’any de la defensa de la recerca,en aquest cas el 2004. El mètode que s’hi segueix parteix de l’anàlisi acústica –amb la determinació delsvalors freqüencials rellevants i l’estandardització corresponent– i de l’anàlisi perceptiva –amb la vali-dació de l’anàlisi i la interpretació de les dades– de la parla espontània. Se serveix de mitjans instru-mentals i es basa en el concepte de jerarquia fònica, segons el qual la parla està formada per unitatsfòniques travades i ben jerarquitzades: la síl.laba < el grup rítmic o paraula fònica < el grup fònic.Aquestes fonamenten la melodia, que té com a unitat d’anàlisi el segment tonal: la vocal o nucli sil.là-bic. Cada vocal posseeix, doncs, un segment tonal, llevat de les tòniques, que poden presentar una in-flexió tonal –altrament dit, dos o més segments tonals– com succeeix amb l’accent sintagmàtic o nuclidel grup fònic i, consegüentment, de la melodia, anomenat inflexió final.Un cop delimitades les unitats melòdiques (grups fònics), s’han de tractar com a enunciats autò-noms, mantenint ben definit el context tonal en què s’han produït, de manera que cada unitat melòdica,anomenada contorn entonatiu, sigui independent de les altres. Com a resultat s’obtenen vuit patrons,enfront dels quatre que l’autora ens havia presentat tres anys abans (2004): descendent o neutre, ascen-dent o interrogatiu, ascendent o suspès, ascendent-descendent, descendent-ascendent o amb accent sin-tagmàtic elevat, emfàtic d’una direcció i emfàtic de dues direccions, que l’autora sintetitza al quadre 28(p. 220) i al 30 (p. 232-233) de l’apartat 6.4. D’aquesta manera no sols és possible definir els patronsmelòdics d’una llengua amb uns marges de dispersió precisos, sinó també determinar les variants quepot presentar cada patró.El primer capítol del llibre (p. 21-67), Els models teòrics precedents, conté una sèrie de qüestionsrelatives a delimitar i explicar el fenomen objecte d’estudi, la presentació dels diferents enfocaments teò-rics que s’han fet al llarg del segle passat, així com les recerques dutes a terme en català fins al present.El segon (p. 69-108), Teoria i anàlisi de l’entonació, exposa els conceptes bàsics del model teòric d’in-vestigació citat (Cantero, 2002) i la manera d’aplicar-lo, alhora que es descriu el corpus de parla es-pontània elaborat per a la recerca. Els capítols tercer, quart i cinquè (p. 109-210) presenten el patronsmelòdics amb els seus trets típics corresponents i la unitat fonològica o tonema al qual pertany cadascun.S’exemplifica cada patró segons les modalitats gramaticals que presenten i els consegüents usos pragmà-tics d’acord amb el context corresponent. Es qualifiquen les variants de realització de cada patró amb eltret «+emfàtic», «+interrogatiu» i «+suspès» i els trets melòdics que els caracteritzen. El capítol sisè i fi-nal (p. 211-236) recull les dades obtingudes tot descrivint els patrons melòdics i les seves variants, elstrets melòdics, els tonemes i els trets fonològics que en definitiva caracteritzen l’entonació del català.Tot i la bona exposició del contingut i les explicacions d’alguns termes que es van introduint alllarg del text, en una obra d’aquesta categoria s’hi troben a faltar índexs, si no un d’onomàstic almenysel terminològic, per ajudar a localitzar en el cos del volum els termes més usuals i rellevants del seu ex-tens i interessant contingut. D’altra banda, tenint en compte l’aplicació didàctica que se n’espera per altan necessitat vessant oral de la llengua, tampoc no hi hauria estat sobrer un CD o DVD adjunt amb unaselecció del material fònic enregistrat i emmagatzemat a Font (2006b). D’aquesta manera se n’agilitza-ria més la consulta per a la preparació de materials didàctics destinats a l’escola i als mèdia orals a fi decontribuir al redreç de les peculiars cantarelles idiolectals d’alguns alumnes i locutors, respectivament.La terminologia, la bibliografia i l’expressió hi han estat tractats de forma especialment curosa en ge-neral, amb alguna excepció puntual, com ara considerar la intensitat com a correlat acústic en comptesde l’amplitud (p. 22) o l’equiparació com a manuals de Recasens (1993) i Pradilla (1998), per lloablesque siguin l’article i el llibre editat per aquest darrer (p. 52).Colofó. El mètode d’anàlisi melòdica de la parla ens permet, des del punt de vista acústic, establircriteris per segmentar les unitats de la parla, fer l’anàlisi acústica i estandarditzar les dades per tal quesiguin comparables i arribar a generalitzacions; i des del punt de vista perceptiu, ofereix els mecanis-mes de comprovació de la validesa dels resultats obtinguts. Aquest mètode pot ser útil no solament pera l’estudi de l’entonació i del ritme sinó també per definir les unitats fonètiques (patrons i trets melò-FONT: L’ENTONACIÓ DEL CATALÀ 449021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 449dics) i fonològiques (tonemes i trets fonològics) a partir d’un nombre elevat d’informants que fan ús dela parla espontània, aspectes difícilment abastables fins una dècada enrere.Fet i debatut, no cal dir que aquesta obra de Dolors Font és extraordinàriament recomanable, per laclaredat de l’exposició, per la síntesi de la teoria i la metodologia a l’entorn de l’entonació en general,i per ser el primer treball sobre l’entonació catalana que quasi assoleix la compleció. Se’n pot benefi-ciar, d’una banda, l’estudiantat de lingüística catalana que vulgui iniciar-se o aprofundir en els conei-xements relatius a la naturalesa, l’estructura i la funció dels aspectes suprasegmentals de la fonologiadel català, especialment a l’entorn dels models melòdics de la veu i de la seva expressivitat, i, de l’al-tra, qui vulgui introduir-se en les aplicacions de la fonètica i la fonologia catalanes (professors de llen-gua com a L1, L2 o forana, assessors lingüístics, logopedes, psicolingüistes, tecnòlegs de la parla, etc.).Referències bibliogràfiquesBarnils, Pere (1916): «De l’entonació en els nostres dialectes». Butlletí de Dialectologia Catalana.Vol. 4. Barcelona: IEC, p. 11-14.Bonet, Eulàlia (1984): Aproximació a l’entonació del català. Bellaterra (Cerdanyola): UniversitatAutònoma de Barcelona. Tesi de llicenciatura.Cantero Serena, Francisco José (1997): Estructura de los modelos entonativos: interpretación fono-lógica del acento y la entonación en castellano. Universitat de Barcelona. Tesi doctoral, 1995, pu-blicada en microforma.Cantero Serena, Francisco José (2002): Teoría y análisis de la entonación. Barcelona: Edicions dela Universitat de Barcelona.Font Rotchés, Dolors (2004): «Prosòdia». Vilà, Montserrat / Font, Dolors (ed.): Veu i locució. Ar-ticles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura. Barcelona: Graó.Vol. 32, p. 25-38.Font Rotchés, Dolors (2006a): L’entonació del català. Patrons melòdics, tonemes i marges de dis-persió. Universitat de Barcelona (Laboratori de Fonètica Aplicada). Tesi doctoral, 2005, publicadaa http://www.tdx.cesca.es/TDX-0802106-114003/.Font Rotchés, Dolors (2006b): Corpus oral de parla espontània. Gràfics i arxius de veu. BibliotecaPhonica 4 (http://www.ub.edu/lfa).Font Rotchés, Dolors (2007): «El mètode Anàlisi melòdica de la parla aplicat al català». Carrera,Josefina / Pons, Clàudia (ed.): Aplicacions de la fonètica. Barcelona: Universitat de Barcelona,PPU, p. 199-211.Hirst, Daniel / Di Cristo, Albert (ed.) (1998): Intonation Systems. A Survey of Twenty Languages.Cambridge: Cambridge University Press.Julià i Muné, Joan (2001): «Els sons». Vallverdú, Francesc (ed.): Enciclopèdia de la llengua cata-lana. Barcelona: Edicions 62, p. 140-153.Julià-Muné, Joan (2005): Fonètica aplicada catalana. Dels fonaments a les aplicacions de les cièn-cies fonètiques. Barcelona: Ariel. (amb CD)Lacerda, Armando de / Badia i Margarit, Antoni M. (1948): Estudios de fonética y fonología cata-lanas. Madrid.Lehiste, Ilse (1970): Suprasegmentals. Cambridge, MA: The MIT Press.Lleó, Conxita (1995): «Processos reduplicatius en català i ritme prosòdic: de l’adquisició fonològica ala formació de mots». Caplletra. Vol. 19. València: Institut de Filologia Valenciana; Barcelona: Pu-blicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 195-214.Mascaró i Pons, Ignasi (1986): «Introducció a l’entonació dialectal catalana». Randa, 22, p. 5-38.Navarro Tomás, Tomás (1918): Manual de pronunciación española. Madrid: Centro de Estudios His-tóricos, Publicaciones de la Revista de Filología Española, III.Navarro Tomás, Tomás (1944): Manual de entonación española. New York: Hispanic Institut.O’Connor, J. D. / Arnold, G. F. (19732 [1961]): Intonation of Colloquial English. London: Longman.JOAN JULIÀ-MUNÉ450021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 450Pradilla, Miquel Àngel (1998): «Entonació». Pradilla, M. À. (ed.): El món dels sons. Benicarló:Alambor, p. 116-149.Prieto, Pilar (1995): «Aproximació als contorns tonals del català central». Caplletra. Vol. 19. València:Institut de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 161-186.Prieto, Pilar (2002a): «Entonació». Solà, Joan / Lloret, Maria-Rosa / Mascaró, Joan / PérezSaldanya, Manuel (ed.) (2002): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries. Vol. 1,p. 393-462.Prieto, Pilar (2002b): Entonació: models, teoria, mètodes. Barcelona: Ariel.Recasens, Daniel (1977): «Aproximació a les cadències tonals del català». Anuari de Filologia. Vol. 3.Barcelona, p. 509-516.Recasens, Daniel (1993): Fonètica i fonologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.Rousselot, Pierre-Jean (1897-1908): Principes de phonétique expérimentale I (1897-1901), II(1901-1908). Paris: Welter (2a ed. revisada. Paris: Didier, 1924).Serra, Pep (1995): «L’estructura prosòdica i l’accent». Caplletra. Vol. 19. València: Institut de Filo-logia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 113-145.Joan Julià-MunéUniversitat de LleidaDuran, Miquel (2007): Noms i descripcions dels peixos de la mar catalana. Tom I: Agnats, con-drictis, osteïctis (1a part). Palma: Moll, 464 p. (Monografies científiques, 8).Les persones interessades en els peixos i en la llengua estem d’enhorabona per l’aparició d’un lli-bre que posa ordre al desgavell de la ictionímia catalana, terreny certament difícil i no sempre ben con-reat, i que sovint ha estat poblat, transitat i fins i tot trepitjat per tota mena de visitants, des d’especia-listes de fina sensibilitat fins a persones suposadament benintencionades però de formació dubtosa.Això ha fet que avui comptem amb una bibliografia força extensa però de qualitat molt desigual. Caliauna revisió que posés criteri i ordre tant a les fonts publicades fins avui com a la pròpia ictionímia i quedestriés el gra de la palla. Això és el que, entre altres coses, aconsegueix Miquel Duran i Ordinyana ambel llibre objecte d’aquesta recensió.Ens trobem davant del primer dels dos volums d’una obra on Miquel Duran revisa els peixos marinsque es troben a la mar catalana, és a dir la que banya les costes del Principat, les Illes i el País Valencià.Aquest primer volum conté les descripcions de 211 espècies, pertanyents a 72 famílies. Considerant queel nombre d’espècies de peixos presents a la mar catalana es troba al voltant de 450 suposem que el segonvolum contindrà un nombre d’espècies similar al primer. Cal afegir que el llibre no inclou organismes ma-rins que no siguin peixos, ni invertebrats, ni mamífers, ni peixos d’aigua dolça ni peixos importats.El llibre és, de fet, dues obres en una. La taxonòmico-biològica i la ictionímica, les quals consti-tueixen realment dos enfocaments força independents.El títol «noms i descripcions» no fa justícia al contingut. Sota el substantiu «noms» hi trobem uncomplet estudi crític de la ictionímia, per «descripcions» el llibre inclou també informació ecològica iclaus dicotòmiques, profusament, il.lustrades que permeten la identificació primer de la família i dins jade la família, de l’espècie. La clau d’identificació dels osteïctis, o peixos ossis, inclou totes les famílies,tant les del present volum com les del segon volum per a aparèixer. El mot «guia», doncs, hauria estatescaient en el títol.L’obra està organitzada taxonòmicament, per classes i famílies, seguint l’ordre proposat pel FNAM.1Aquesta manera d’ordenar els organismes pot semblar arbitrària als lectors no avesats en aquesta disci-DURAN: NOMS I DESCRIPCIONS DELS PEIXOS DE LA MAR CATALANA 4511. Withehead, P. J. P., / Bauchot, M. L. / Huerau, J. C. / Nielsen, J. / Tortonese, E. (ed.) (1984-86):Fishes of North-eastern Atlantic and the Mediterranean (FNAM). Paris: UNESCO. 3 Vol., 1473 p.021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 451

Font Rotchés, Dolors (2007): L'entonació del català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 255 p. (Biblioteca Milà i Fontanals, 53)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39755/39658

Font Rotchés, Dolors (2007): L'entonació del català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 255 p. (Biblioteca Milà i Fontanals, 53)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana