José Enrique Gargallo i Gil

Gargallo i Gil, José Enrique

Hemeroteca Cientifica Catalana

Si examinem atentament els textos triats en aquests quatre volums, especialment els corresponentsals segles xvii, xviii i xix, ens adonarem de seguida que Miralles hi ha mirat d’alternar qualitat literà-ria, interès etnogràfic i significació cultural. Aquest triple criteri ens permet constatar que hi apareguentextos tan diversos com un fragment de l’Exposició dels Càntics de l’Amic i de l’Amat de Ramon Llull,de sor Anna Maria del Santíssim Sagrament, de c. 1687, o una part de l’anònim Tractat del salnitre, de1640, o un tros de la Descripció de la temporada del añ 1744 y sigüents fins a 1750, de Sebastià Gela-bert de sa Real, o l’article sencer La llengua catalana. Controversies, de Josep Taronjí, de 1872, per ci-tar només uns exemples localitzats a l’atzar. Al costat d’aquests textos utilitaris i literaris, sovint inèditsabans del 1800, també podem constatar, en els dos volums corresponents al segle xix, la persistènciad’un bon català administratiu en testaments, inventaris, contractes d’arrendament i actes capitulars decongregacions religioses fins quasi a la darreria de la centúria, la qual cosa permet certificar no sols lavitalitat de la cultura catalana en un context històric i sociolingüístic poc favorable, sinó també la pre-servació del sentit unitari de la llengua. La qualitat lingüística dels textos homilètics i litúrgics dels se-gles xviii i xix confirma que l’Església fou la dipositària per excel.lència de la bona llengua en uns mo-ments de desorientació gràfica, ortoèpica i gramatical. En aquest conservadorisme lingüístic degué tenirun paper important una noblesa autòctona gelosa de la tradició i amb escassos contactes amb els seushomònins peninsulars. Crida poderosament l’atenció en aquesta època el fet que fins i tot en els textosde caire més popular, tret de ben poques excepcions, no apareguen els trets més dialectals del mallor-quí, com l’article salat, la caiguda de la –a àtona final dels mots acabats en –ia, etc. Per altra banda,l’Antologia confirma que la castellanització no tingué pràcticament cap impacte lingüístic fins a l’inicidel segle xix. Aquestes i moltes altres dades lingüístiques, sociolingüístiques, etnogràfiques i literàriesque se’n poden deduir prou que palesen la riquesa informativa, l’interès historicolingüístic i l’orienta-ció predominantment culturalista de l’obra de Miralles, que esdevé així una preciosa eina de consultamultidisciplinar. En aquest sentit, però, trobem a faltar uns índexs d’autors, de matèries i de noms pro-pis que poguessen facilitar la consulta d’una obra tan densa. Però, en contrapartida, el filòleg veurà re-compensades aquestes mancances amb un allau de materials de primera qualitat i ben presentats, que lipermetrà d’analitzar, contextualitzar i situar cronològicament tota mena de fenòmens lingüístics al llargde set segles.L’amplitud de perspectives i la voluntat de precisió que comporta delimitar 33 tipus de text hantingut un efecte altament positiu en els resultats de l’Antologia, ja que han forçat l’autor a trobar encada segle un nombre representatiu de cada tipus de text i a primfilar en la distribució cronològicadels textos fins a oferir-nos una imatge completíssima de les diverses manifestacions lingüístiques decada època com mai no s’havia fet en la història de la llengua catalana. Hem de felicitar Miralles per-què ha reeixit molt bé en el seus objectius. Ara només cal desitjar que apareguen prest els vuit vo-lums que falten.Antoni FerrandoUniversitat de ValènciaInstitut d’Estudis Catalans (2006): Homenatge de l’IEC a Joan Coromines, en el centenari dela seva naixença. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 175 p. (Biblioteca Filològica, LVII).Aquest número 57 de la Biblioteca Filològica se suma a una col.lecció gairebé centenària (1913–),que conté en la seva primera etapa clàssics de la història del català al segle xx com el Diccionari or-togràfic i la Gramàtica de Fabra, i s’ha vist revitalitzada sobretot a partir dels anys noranta (vegeu lallista de les p. 173-175). Excel.lent marc, doncs, per a l’homenatge que l’IEC va dedicar a la figura deJoan Coromines amb ocasió del centenari de la seva naixença. Tal com precisa Antoni M. Badia i Mar-garit en la Presentació del llibre (p. 9-10):JOSÉ ENRIQUE GARGALLO GIL444021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 444[...] l’homenatge consistí fonamentalment en un cicle de conferències i una taula rodona. Quant a latemàtica, els actes previstos quedaren repartits entre l’obra de Coromines (les cinc primeres conferències) ila seva vida (dues conferències i l’anomenada taula rodona). Aquestes activitats foren dutes a terme entre eldia 5 d’abril (conferència inaugural) i el dia 17 de maig (conferència de clausura) de 2005. (p. 9)En total, set dimarts consecutius en l’inici de l’Any Coromines (21 de març de 2005 al 31 de de-sembre de 2006, més aviat un bienni gairebé), que han donat lloc a una de les múltiples publicacions alvoltant de l’obra i la vida del filòleg barceloni.1Un primer bloc d’aquest llibre col.lectiu aplega sis conferències (amb la inaugural al cap), seguei-xen les intervencions a la taula rodona, i al capdavall, la conferència de clausura. Anirem per parts:El lèxic català en el diccionari (DECat) de Joan Coromines (Germà Colón Domènech; p. 11-22).El professor Colón no es mossega la llengua a l’hora de manifestar la seva relació amb l’homenatjat:«No és cap secret que, per motius que ell sabia i que jo sospito, el senyor Joan Coromines no era gensamic meu i no és cap secret que m’atacà sempre que va poder, amb raó o sense [...]» (escriu de bon co-mençament, a la p. 11). És ben respectable la seva fermesa en el judici de l’obra corominiana, l’actitudadmirativa (parla de la realització del DECat com d’una «gesta gegantina», p. 12), però alhora crítica:«No crec que hi hagi un sol article que no mostri una o altra mancança, però mai no deixa d’aportaralgun ensenyament útil» (p. 13). Amb fermesa i esperit crític, doncs, aborda aspectes concrets del dic-cionari, com ara l’estructura del articles, que contrasta amb la del FEW. Assenyala punts millorables,com el migrat tractament que reben els derivats i els compostos (en la seva opinió, que compartim, cons-titueixen generalment la part més fluixa del diccionari; p. 14). Es refereix també a les idees de l’autor (els«rampells de còlera» i els pretesos «sorotàptic» i «mossàrab»), i apunta «altres taques lleus» (p. 18-20).Però, tot i així, equipara la consideració del DCVB amb la que li mereix en conjunt el DECat: «[...] nosabria prescindir d’aquesta obra que m’ha ensenyat molt [...]» (p. 21). Obra instructiva que tant GermàColón com altres estudiosos del lèxic romànic consultem amb freqüència i de manera profitosa.La responsabilidad de un científico: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, deJoan Coromines (José Antonio Pascual; p. 23-41). Des del sentiment ponderat (que no sentimentalismevacu), des de la proximitat humana a Coromines, el seu col.laborador en el DCECH (1980-1991) s’a-costa a la figura de l’«inolvidable maestro» (p. 25), i més en concret tracta del precedent del diccionarietimològic castellà i hispànic, o sia, del DCELC (1954-1957); tot això, amb una redacció elaborada iseductora. Com en ocasions precedents, es recolza en el material epistolar creuat entre el savi catalài Menéndez Pidal, retrata la figura d’un Coromines exiliat (Cuyo, Xicago), nel mezzo del cammin de laseva vida, disposat a enfrontar-se a la resolució de tota mena de problemes etimològics particulars dellèxic hispànic, i en general a la ingent aventura de la preparació i redacció del voluminós diccionari eti-mològic del castellà, amb l’instrumental que li fornia l’estat de la lingüística històrica a mitjan segle xx,prou precari respecte del d’avui dia. Pascual posa de relleu tasques feixugues en aquella primera etapaamericana, com el buidatge sistemàtic de documentació antiga i dades dialectals, del material lèxic delDRAE (ed. de 1936). Pragmatismo y responsabilidad (p. 34-39) són trets caracteritzadors del modusoperandi corominià. La responsabilidad de un científico, com resa el títol. Com conclou José AntonioPascual: «[...] la responsabilidad que el investigador contrae sobre [la] realización [del trabajo científi-co]» (p. 39).Joan Coromines et l’étymologie lexicale romane : l’exemple roumain (Éva Buchi; p. 43-80). Eltext més llarg del llibre analitza la dimensió de l’etimòleg com a romanista que en l’exercici de l’eti-mologia castellana, hispànica i catalana (DCELC, DCECH, DECat), s’ocupa també de l’etimologiaalloromane. L’autora comptabilitza, a partir de dades dels índexs del DCELC (IV, p. 1093-1217), 883unitats lexicals de llengües com el portuguès i el gallec, l’occità i el gascó, el romanx, l’italià, el sard iel romanès. Justament sobre aquesta darrera llengua, Éva Buchi realitza un sondeig concret a partir deINSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: HOMENATGE DE L’IEC A JOAN COROMINES 4451. Vegeu en aquest mateix número dels Estudis Romànics la nota corresponent a la Presentació a l’IEC de lesobres publicades en commemoració del centenari de Joan Coromines (3 de juliol de 2008), p. 572.021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 445dotze etimologies romaneses originals de Coromines al DCELC, amb presentació molt metòdica decada proposta etimològica i la corresponent recepció per part de la comunitat romanística, sota els se-güents epígrafs: 2.1. Aroumain imnu, catalan anar, espagnol andar et congénères. 2.2. Roumain a înfu-leca (et catalan folgar, espagnol holgar?). 2.3. Roumain a învaˇüa, espagnol avezar et congénères. 2.4.Roumain manticaˇ, catalan mantega, espagnol manteca et congénères. 2.5. Roumain maˇcar, ancien es-pagnol maguer et congénères. 2.6. Roumain a piûca / a piüiga, catalan pessigar, espagnol pizcar et con-génères. 2.7. Roumain a pleca, catalan plegar, espagnol llegar et congénères. 2.8. Roumain a scuipa,catalan escopir, espagnol escupir et congénères. 2.9. Roumain smântânaˇ. 2.10. Roumain stâng et con-génères (et catalan et espagnol estancar?). 2.11. Roumain tont/tânt, catalan et espagnol tonto et con-génères. 2.12. Roumain zîngînar, espagnol zángano et congénères. Unes taules de recapitulació, moltclares (p. 72-73), precedeixen la conclusió de l’autora, que manifesta una avaluació globalment positi-va. I una darrera taula de síntesi computa:a) Set etimologies correctes: com la que lliga la solució aromanesa imnu, juntament amb la caste-llana andar i la catalana anar i altres congèneres romàniques, a un llatí vulgar tardà amna¯re < llat.vulg. *amla¯re < llat. cl. ambu˘la¯re (vegeu els dos gràfics corresponents elaborats per Buchi: p. 47-48).b) Dues de parcialment correctes: així, a înfuleca no seria una formació autòctona a partir de foa-le, ja que el sufix -icare no és productiu en romanès, sinó representant hereditari d’un lexema llatí, talcom folgar < folli˘ca¯re.c) Tres d’errònies: com ara a învaˇüa, que, com el castellà avezar i altres congèneres, Corominesconsidera formació romànica en lloc de continuació d’un tipus llatí reconstruible com *invi˘ti˘a¯re o pa-ral.lelament *advi˘ti˘a¯re (tal com argumentava Meyer-Lübke al REW; encertadament, segons Buchi).L’autora conclou també que els autors romanesos han negligit les aportacions de Coromines sobreel romanès. Així com se li ha criticat a l’etimòleg català no prendre en consideració les publicacionsmés recents de les darreres dècades del s. xx, igualment –entén Buchi– hi ha prou romanistes que hanfet poc cas de les hipòtesis corominianes. Aquesta manca d’enriquiment recíproc («un rendez-vousmanqué», p. 76) entre Coromines i l’etimologia alloromane hauria de deixar pas en aquest segle xxi aun esperit panromànic de col.laboració amb el repte d’un nou diccionari etimològic que actualitzi i mi-llori el vell REW del romanista suís. Sense dubte Éva Buchi pensava aleshores (2005) en el projecte deDictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) que des de 2007 dirigeixen ella mateixa i el prof. Wolf-gang Schweickard: http://www.atilf.fr/DERom.L’aportació de Joan Coromines a l’occità de la Vall d’Aran (Aitor Carrera; p. 81-105). La Valld’Aran i l’occità. Des de ben jove, Coromines té tirada a l’Aran (el seu primer article científic, «Eti-mologies araneses», de 1925; la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés, de 1928, publicada el 1931). Ien l’època crepuscular de la seva vida veurà la llum el voluminós llibre intitulat El parlar de la Valld’Aran (1990), amb materials procedents de l’època de jove investigador. Durant tota la vida l’occità(d’Aran i del conjunt d’Occitània) no li serà aliè, cosa lògica d’altra banda en un «romanista sense lí-mits».21 Aitor Carrera fa una semblança de l’home lligat a la Vall d’Aran i a la seva llengua autòctona:el parentiu occità per via materna, els estudis a Montpeller (amb Grammont i Millardet), la recerca lin-güística. Vivències, informants, com l’impagable vell Forquet de Sant Joan de Toran, fonts escrites(Mossén Condó, Bernard Sarrieu, l’ALVA de Mossén Griera, entre d’altres). L’aportació corominianaa l’estudi de l’aranès revela un coneixement pregon de la llengua i de la terra, de l’onomàstica (amb es-pecial atenció a la toponímia pregascona: així, en el nom del terçó de Castièro, corresponent al castèthdel lèxic viu), de la cultura popular i de la gent araneses. De totes aquestes facetes, se n’ocupa Aitor Ca-rrera amb estil planer i convincent, i no s’està de rebatre algunes interpretacions etimològiques de Co-romines, així com de retreure-li les seves tries gràfiques «excessivament fonetitzants [i] catalanitzants»(per exemple, ny en lloc de nh; p. 99); o també els seus paràmetres nacionals catalans, la seva visió ca-JOSÉ ENRIQUE GARGALLO GIL2. Per dir-ho amb en Joan Solà, que adapta al català l’autoconsideració de Coromines com a «romanista sinlimitaciones» (DCELC, I, p. xxiv). Vegeu Joan Coromines com a exemple. Lliçó inaugural del Dr. Joan Solà. Inau-guració del curs acadèmic 2005-2006. Universitat de Barcelona, p. 17-18.446021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 446talanocèntrica envers la Vall d’Aran (p. 99-100). En qualsevol cas, «avui no es pot parlar científicamentde l’aranès –o fins i tot, en segons quins casos, del gascó en general– sense citar [...] Joan Coromines»,conclou Carrera (p. 101-102). I lamenta el desconeixement de la seva obra entre alguns estudiosos del’àmbit gascó (esperit campanilista ben contrari al del romanista total representat per Coromines).L’Onomasticon que ara podem fer (Xavier Terrado; p. 107-119). L’autor és un altre dels col.labo-radors de Joan Coromines. El coneixement de l’Onomasticon Cataloniae des de dins li fa reflexionarsobre aspectes millorables d’una obra que es va redactar en el darrer tram de la vida del filòleg barce-loní (1989-1997), conscient com era que no seria possible coronar aquesta empresa en condicions si-milars a les del DCECH o del DECat. Terrado proposa continuar i completar el llegat del mestre enmatèria d’onomàstica catalana (hagiotoponímia, topònims d’origen antroponímic; àdhuc antroponímia,una altra «assignatura pendent»), i exposa alguns exemples d’interpretació fitotoponímica (Bilatruga <veratrosa, la Ciroga ‘la terra abundant en aurons’, en relació amb un tipus *acerone + -osa) que po-drien contribuir a millorar l’Onomasticon, el llegat onomàstic del mestre.Entorn de l’espistolari de Joan Coromines (Josep Ferrer i Costa, Joan Pujadas i Marquès; p. 121-142).Com és sabut, la col.lecció «Textos i Estudis» de la Fundació Pere Coromines ha editat des de 1998 mi-lers de pàgines sobre la seva relació epistolar amb diferents personalitats vinculades a la cultura i la llen-gua catalanes: Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Josep Pla, Joan Fuster, Carles Riba, HipòlitNadal i Mallol, Avel.lí Artís Balaguer, entre els volums de correspondència epistolar apareguts fins al’any 2004. Des d’aleshores, molts altres volums s’aniran afegint a l’epistolari: amb Pere Coromines, Jo-sep M. de Casacuberta, Manuel Sanchis Guarner, Lluís Nicolau d’Olwer, Joseph Gulsoy... Impressional’afirmació de Ferrer i Pujadas: «El projecte global d’edició de l’Epistolari de Joan Coromines és previstque tingui uns vint-i-cinc volums, i no tenim cap dubte que constituirà un dels corpus epistolars catalansmés importants del segle xx» (p. 126). A la llum d’alguns d’aquests volums cobren vida episodis diver-sos de la vida de Coromines, sota els epígrafs següents: Esmenes i addicions al diccionari Fabra. Coro-mines, membre de l’Institut. La reedició del diccionari Fabra. La conferència «Els dos diccionaris» (apropòsit de la que va pronunciar Moll a Barcelona el 1954 en defensa del DCVB; l’altre diccionari de re-ferència és el de Fabra). Les «maneres honestes del gust» (en relació amb la cura excessiva amb què Ribahauria revisat i corregit una traducció de l’Eunuc de Plaute feta per Coromines).La taula rodona, coordinada per Antoni M. Badia i Margarit, donà peu a les intervencions de MaxCahner (Joan Coromines, cent anys, p. 142-146), Carles Duarte i Montserrat (Els problemes tècnics ila metodologia historicolingüística dels diccionaris, p. 146-149), Joan Ferrer (En el despatx de Coro-mines, p. 149-152) i Aina Moll (La meva relació amb Joan Coromines, p. 152-160). En aquestes con-tribucions, hi trobem retalls de vida, alguns episodis, qualque anècdota. Em crida l’atenció en particu-lar la llarga referència (p. 158-159) d’Aina Moll, primera Directora General de Política Lingüística dela Generalitat de Catalunya a començament dels anys 80, a l’elaboració d’una ortografia aranesa (1982)oficialitzada el 1983. Coromines va declinar la invitació a formar part de la comissió elaboradora de lanormativa, i al cap d’uns anys es publicà El parlar de la Vall d’Aran (1990) amb grafia corominiana.Tal com assenyala Aina Moll, sense que «s’hi fes en cap moment al.lusió a les diferències d’ortografiarespecte de les normes oficials, però no em consta que ningú hi hagi fet cap al.lusió».3El compromís de Joan Coromines amb el país, conferència de clausura a càrrec de Max Cahner(p. 161-172), clou també aquest llibre col.lectiu. La proximitat de Cahner a l’homenatjat, des de la sevacondició d’editor (Curial Edicions Catalanes), queda testimoniada en comunicacions epistolars dels anyssetanta que permeten entendre com es va gestar la idea de la redacció i edició del DECat; «[...] l’obra detota una vida», segons que escriurà Joan Coromines en la primera frase del seu Prefaci (DECat, I, ix).José Enrique Gargallo GilUniversitat de BarcelonaINSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: HOMENATGE DE L’IEC A JOAN COROMINES 4473. S’en va fer ressó en Xavier Lamuela, «Joan Coromines, antinormista», El País (3 de març de 1991).021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 447

Institut d'Estudis Catalans (2006): Homenatges de l'IEC a Joan Coromines, en el centenari de la seva naixença. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 175 p. (Biblioteca Filològica, LVII)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39754/39657

Institut d'Estudis Catalans (2006): Homenatges de l'IEC a Joan Coromines, en el centenari de la seva naixença. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 175 p. (Biblioteca Filològica, LVII)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana