Joan Veny i Clar

Veny i Clar, Joan

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.200NOMS DE PLANTES, UNA FONT D’ESTUDIS LINGÜÍSTICSJoan VenyInstitut d’Estudis CatalansUniversitat de Barcelona1. INTRODUCCIÓL’objectiu d’aquest escrit miscel·lani és de mostrar la importància que el corpus de fi-tònimsNoms de plantes (=NP) té per als estudis lingüístics, siguin sincrònics, diacrònics onormatius. Es tracta d’un recull molt complet de noms de plantes autòctones, però tambéforanes, pertanyents a tot el territori de llengua catalana, extrets d’obres de botànica, publi-cades (excepte algunes de manuscrites) els darrers 150 anys. Comprèn uns 35.000 nomspopulars de plantes, que corresponen a uns 6.000 tàxons, que són recollits i classificats sà-viament. Com diu Isidor Marí al Pròleg, un «bosc espès» esdevé un «jardí ordenat i bell».Un esforç titànic d’arreplega de fitònims, associats a cada tàxon, amb la seva identi-ficació amb el nom científic (pensem en les dificultats que generen la polisèmia i l’homo-nímia); també es dóna compte de la variació dels noms científics. Davant la frondositatdels significants arreplegats, se n’ha establert una jerarquització de manera que quedenvisibles, amb cos de lletra diferent, les formes estàndard, els «altres sinònims» i les «va-riants lingüístiques», aquestes modificades fonèticament o deturpades gràficament, ambespecificació de les que són resultat d’una interferència.Els noms catalans són ordenats així: 1) el nom estàndard (DIEC) i, si n’hi ha mésd’un, per ordre alfabètic; si manca l’estàndard, el mot entrada escollit és el que témés referències de fonts (per ex. parraca); 2) el grup dels «altres sinònims» i el de les«variants lingüístiques» («variants gràfiques o fonètiques al límit o al marge de les nor-mes ortogràfiques i gramaticals», a més de manlleus), per ordre alfabètic. Cada variant vareferida a la publicació on aquella apareix citada i que s’explicita al final de l’obra. 124fotografies en color il·lustren una selecció d’espècies i són útils per tal de relacionar nomi referent (per ex., card clapat, esclops o sabatetes de la Mare de Déu, pop, bandera es-panyola, etc.).La part lingüística ha corregut a càrrec de Joan Carles Villalonga i de mi mateix. Noés casual que la iniciativa de l’obra hagi sorgit d’un director, Joan Vallès, que, a mésd’especialista en botànica, ha cursat filologia catalana, ço que indica la seva sensibilitatvers la «cosa» i la «paraula».021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 275 01/04/16 21:19276 JOAN VENYEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.2002. VARIANTS DIALECTALSEn un recull tan copiós com és el que ens ocupa no ens ha de sorprendre la profusióde variants lèxiques. Així, el boixac (Calendula officinalis L.) ofereix 55 variants, entreles quals n’hi ha de lèxiques (calèndula, clavellina de mort, galdiró, goig, etc.), morfolò-giques (goja) i fonètiques (bojac, gojat, gaujat, goixes, caldiró, etc.). No falten tampocles variants gràfiques, que solen reflectir la pronúncia col·loquial (gargolé ‘gargoler, grè-vol’ [Ilex aquifolium], lluré ‘llorer’ [Laurus nobilis], aspàrguls ‘espàrgols’ [Asparagusofficinalis L.], etc.).La farigola (Thymus vulgaris L.), a més de variants lèxiques (timó, tomello), presentales formes frigola, frígula, friula, frígul, i la gràfica ferigola. A més, pot referir-se a setespècies o subespècies sovint diferents, que es distingeixen lèxicament amb un determi-nant: farigola borda, d’Eivissa, de flor llarga, de fulla gran, etc.Aquest tipus de variants il·lustren de vegades fenòmens de fonètica irregular que con-tribueixen a enriquir el nombre d’exemples afectats pel canvi: així, l’equivalència acústicag = b o b = g, estudiada a Veny (1989), té, en els derivats del llatí cicuta, aquestsaltres exemples: ceguda ‘julivert bord’ (Torilis arvensis [Huds.] Link), ceguda (major),ciguda ‘cicuta’ (Conium maculatum L.), enfront de cebuda ‘angèlica borda’ (Angelicasylvestris L.), cebullada, cebollà, cebullà, alternant amb cegullada, segollada, segullada,sogullà ‘foixarda’ (Globularia alypum L.); gordollobo, gordolobo, evolució de *codalo-bo < cauda lupi, pròpiament ‘cua de llop’ (‘bacallans’ [Verbascum thapsus L.]), encontrast amb bordellobo;melgó ‘banya de cabra’ (Lotus corniculatus L.), derivat demel-ga (< melica), versus melbó ‘fenc bord’ (Medicago lupulina L.); marxívol (< marcibi-lis) ‘baladre’ (Helleborus viridis L. subsp. occidentalis), canviat en marxígol; rèvola‘rogeta’ (Rubia peregrina L.) (potser < rubeola, des del mossàrab i a través de l’àrab;DECat), modificat en règola.3. HOMONIMITZACIONS I POLISÈMIESL’homonimització és un fenomen semàntic pel qual s’acosten o es fan coincidir dossignificants afins fonèticament, però de significat i origen diferent.L’escaiola (Phalaris canariensis L., Ph. coerulescens Desf., Ph. minor Retz), motd’origen mossàrab (DECat), és designada a Menorca com a escarola, que és una altraplanta (Cichorium endivia var. crispum L.) i té una altra etimologia (< [lactuca] esca-riola).D’altra banda, l’absenta (Artemisia absinthium L.), absinthium en llatí, coneixiauna variant vulgar *aksintiu, origen del cast. ajenjo i del català del Pallars, aixenç, ai-xenços, que en aquest mateix dialecte ha passat, per homonimització, a encensos.Semblantment els créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum [L.]) poden esdevenirgreixos, gréixols (per l’alternança -o/-ol, com dròpol/dropo, ninxo/nínxol) o grénxols021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 276 01/04/16 21:19Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.200NOMS DE PLANTES, UNA FONT D’ESTUDIS LINGÜÍSTICS 277(per l’epèntesi de nasal, com dial. rellonge per rellotge). Una consideració simultàniadels geosinònims d’un tàxon aclareix interferències que, vistes isoladament, serien demotivació obscura: l’herba dels versos ‘donzell’ (Artemisia absinthium L.), a travésde *herba dels vers, ha de ser una homonimització d’herba dels verms ‘herba dels cucs’,dita així per la seva virtut vermífuga, amb reducció consonàntica verms (arcaisme) > vers,passat al plural versos.L’homonimització pot afectar també els noms científics: la rapa de Lluc és una adap-tació falsa d’Arum lucanum, amb un determinant relatiu pròpiament a ‘de Lucània’ (regiód’Itàlia) i no ‘de Lluc’ (Mallorca).L’anomenada etimologia popular és un aspecte de l’homonimització: això explicaque una euforbiàcia com la lleteresa vera (derivat de llet > lacte) esdevingui herba deSanta Teresa, llet de Santa Teresa, o la centaura, herba de Santa Aura, com fa el NP ennota, que, d’altra banda, ofereix un rosari de casos que enriqueix el recull que ens va do-nar Gili Gaya (1918).L’herba remuguera ‘rogeta’ (Rubia peregrina L.) sembla una modificació de rome-guera (< *rumicaria), nom que s’adiu amb la constitució rasposa de la planta (cf. altresnoms que expliquen aquesta motivació: apegalós, agafamans, rapallengua); el canvi veafavorit per la metàtesi (rumeguera > remuguera) i el nou mot podria haver tingut conse-qüències en la cultura popular (els pastors la utilitzen per a guarir les cabres desganades:“que han perdut el remuc”, Masclans, 1981, s.v. roja).La polisèmia, a diferència de l’homonimització, designa un mot que s’enriqueix dediferents significats: escanyavelles pot referir-se a plantes tan diferents com són ‘agulles’,‘cosconilla’, ‘passacamins’, ‘pesolera’, ‘roser caní’, ‘vinya’.4. VARIANTSMORFOLÒGIQUESEl sufix àton -era, que trobem sovint en balear (sól·lera, mèrlera, guàtlera, nomsd’ocells), s’acreix amb diversos noms botànics menorquins, com estèpera ‘diverses espè-cies d’estepa’, amb la variant sincopada i metatitzada estrepa, i jóncera (< jonça) ‘casta-nyola’ (Cyperus rotundus L.) i altres espècies; cf. canya fèl·lera, etc.El prefix des- presenta la variació es-, en- (> em): despullabelitres, espullabelitres,empullabelitres.El llatí putentem (de putens, putentis) era invariable i va donar en català pudenttant per al masculí com per al femení (herba pudent), però aviat va alternar amb una vari-ació al femení (herba pudenta) atret pel model content, contenta, com va passar amb elsadjectius dolent, valent, calent, que, inicialment invariables, van sofrir moció de gènere(dolenta, valenta, calenta, incorporats a la llengua normativa). Però no ha passat el ma-teix amb pudent, pudenta, variació que ja té arrels antigues i que coneix una documenta-ció riquíssima de femení, tant amb el nucli herba com amb altres nuclis (menta pudenta,ortiga pudenta, etc.). Masclans, pel fet que la normativa no admetia la forma de femení,corregia aquests casos cap al masculí; el NP respecta a voltes aquesta decisió, fent prece-021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 277 01/04/16 21:19278 JOAN VENYEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.200dir el mot de la marca REV, que vol dir ‘forma revisada’, és a dir, que es respecta la fontMasclans. A més, el CTILC testifica aquest femení en una cinquantena d’autors dels se-gles xix i xx, amb nuclis variats (aigua, font, atmosfera, etc.) i amb àrea geogràficadiversa (català septentrional, septentrional de transició, central, nord-occidental, valencià,balear). Davant aquesta evidència, caldrà admetre la forma femenina en el lèxic estàndard,com es va fer amb dolenta, valenta, calenta (cf. Veny, 2013).Un canvi de gènere es troba en àlber (< llatí tardà albarus) (Populus alba L.), que,pronunciat ['albe] o ['awbe], ha mantingut el masculí originari (àlbe[r] blanc) en catalàoccidental, mentre que, a partir de la pronúncia ['alb´] en català oriental (l’alba, una alba),s’ha convertit en femení (per ex., alba vera), comha passat en estable/establa, aladre/arada.5. MODELSMORFOLÈXICSEl tipus x i y, de vetesifils (< vetes-i-filsDG 1932, 1954), per ex., es veu acrescut ambuna pila de casos paral·lels del món botànic: pare i fill, sogra i nora, pa i vi, fel i vinagre,potes i manetes, fadrins i fadrines, etc.I un altre, reiteratiu, x + x, es troba en un alt nombre d’espècies en alguerès, heretadesdel sard: moc-moc ‘borratja’ (Borago officinalis L.); mussi-mussi ‘cua de llebre, cua deca’ (Lagurus ovatus L.); gard pixa-pixa ‘cardot gallofer’ (Carduus pycnocephalus L.),etc. (cf. Veny, en premsa).6. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICALa referència bibliogràfica indica sovint i d’una manera indirecta l’àrea geogràficadel mot o de la variant; així, estépera/estrepa són pròpies de Menorca, com cugoti; llipo-ter, del Rosselló; beç, del Pallars i el Pirineu oriental; quessa, de l’Alguer; etc.7. ETIMOLOGIALes notes de vegades donen compte de la procedència d’un fitònim; veg., per ex., boi-xac < bojac < gojat, i llevamans < llevamals (s. v. boixac); omonreal ‘gitam’ (DictamnushispanicusWebb ex Wilk.), interpretat com a procedent de (ti)mon real o de la forma an-tiga grecollatina (dipta)mon real. I, pel que fa a l’alguerès, es nota sovint el caràcter demanlleu al sard (cf. gamburujo ‘agrella’ [Rumex bucephalophorusL.], fenarja ‘avena bor-da’ [Avena fatua L.]) o, eventualment, de l’italià (biada borda ‘avena borda’); però no021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 278 01/04/16 21:19Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.200NOMS DE PLANTES, UNA FONT D’ESTUDIS LINGÜÍSTICS 279sempre figura aquella constància (cf. llàmpsana ‘ravenissa borda’ [Sinapis arvensis L.];gard ‘card’ [Carduus sp. pl.]), tot i que la font ja n’indica la procedència geogràfica.La comparació de variants ens posa en el bon camí d’una etimologia. És el casde jovenal (Verbascum thapsus L.), interpretat com a derivat de juvenale (DCVB) o dejove (DECat), però amb evident precipitació, car, tenint en compte les variants sinònimessantjoans, santjoanals, herba de sant Joan, vares de sant Joan, referents a aquesta festi-vitat com a l’època de la floració de la planta, és indubtable que es tracta d’un derivat de(sant)joan, amb una -v- antihiàtica, com en l’antropònim Juvany, la qual cosa implicaràun canvi ortogràfic, jovanal (veg. Veny, en premsa).Alguns noms, d’etimologia fosca, com mansega (Cladium mariscus [L.] Pohl), co-bren alguna versemblança davant variants com segamà, segamans, tallamans, en aquellcas amb una primitiva combinació «mà + sega», aspecte relacionat amb el caràcter tallantde la planta.I altres vegades la mateixa comparació restitueix formes correctes que una mala in-terpretació havia adulterat; així, poltrú d’oruga (Briza maxima L.), de Masclans, va serinterpretat com unamala accentuació de poltru ‘poltre’, que va ser corregit a tort en poltre(d’oruga) en elDIEC-2; en realitat el nucli de la denominació adduïda per Masclans, pol-trú, es basava en les bolletes en forma de budell gros (‘poltrú, paltruc’) que fa la planta;d’aquesta manera es va restituir el nom sota paltrú d’oruga (Villalonga, 2010).8. NOMS CIENTÍFICSTambé hi ha variació de noms, però es destaca el més acceptat com a prioritari en lesobres de referència; així, per a espunyidella berrugosa es prioritza Galium verrucosumHuds., enfront de Galium saccharatum All. i de Galium valantiaWeber.La revisió duta a terme d’aquests noms a partir de les bases de dades internacionalsha provocat alguns canvis en alguns noms científics del DIEC: Saxifraga cuneata ‘herbadel nord’à Saxifraga fragilis; sobretot ortogràfics: Pouteria zapota ‘sapote’à Pouteriasapota, Chrysantemumà Chrysanthemum ‘margarida’, etc.19. FORMES NORMATIVESHem dit que NP jerarquitzava les entrades, començant per les formes normatives,passant pels «altres sinònims» i acabant amb les «formes lingüístiques». Les normatives1. Veg. més casos a Joan Carles Villalonga (s. a.): «Contribució a la fitonímia normativa des del’assessorament terminològic»,Màster en correcció i assessorament lingüístic, Universitat Autònomade Barcelona, treball acadèmic inèdit.021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 279 01/04/16 21:19280 JOAN VENYEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.200formen el primer bloc, amb referència alDIEC. En aquest sentit,NP resulta especialmentútil car arrenglera els noms corresponents a una espècie que han estat introduïts en ladarrera edició delDIEC. Una llista sinonímica que no figura en aquesta obra sinó que s’hade cercar en cada entrada. El lector rep grans sorpreses per la notable quantitat de sinò-nims que s’hi registren. Així, conillets (Antirrhinum majus L. subsp. latifolium [Mill.]Rouy) presenta 15 variants estàndard en el DIEC-2: boca de conill, boca de drac, bocade dragó, boca de lleó, botons de gat, gatets, gatolins, gola, gossets, gossos, llops,morro devedell, sabatetes de la Mare de Déu, sabatetes del Nen Jesús, vedells. Comparat amb els3 casos del DG 1932 (boca de conill, gatolins i vedells), la diferència és notable. Sem-blantment trobem 14 variants per a herbacol (Cynara cardunculus L.) o 12 per a l’herbablenera (Verbascum L.).10. CONCLUSIONSAl llarg de la nostra contribució, hem subratllat amb exemples alguns dels possiblesenriquiments lingüístics que es desprenen de l’anàlisi de NP:A) Respecte als noms científics, a) correcció d’algunes denominacions; b) prioritza-ció quan històricament n’hi ha hagut diverses.B) Respecte als noms populars,1) frondositat de geosinònims, hereus de la tradició o deguts a la creativitat, propici-ada per la polisèmia, l’homonimització i altres fenòmens semàntics;2) localització geogràfica dels fitònims recorrent a les fonts bibliogràfiques;3) noves formulacions etimològiques a partir de les variants elencades;4) exemplificació de variants morfològiques així com de models morfolèxics;5) profusió de casos de sinònims admesos en la llengua estàndard (DIEC) i que araes veuen agrupats en cada entrada.REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESCTILC = Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana [en línia], dirigit per Joa-quim Rafel Fontanals. Barcelona: IEC. <ctilc.iec.cat> [Consulta: 28 febrer 2016].Gili Gaya, Samuel (1918): «Casos de etimología popular en nombres de plantas». Anu-ari de l’Oficina Romànica de Llengua i Literatura, 1, p. 241-246.Masclans, Francesc (1981): Els noms de les plantes als Països Catalans. Granollers;Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya; Editorial Montblanc-Martin.NP = Vallès, Joan (dir.), Veny, Joan / Vigo, Josep / Bonet, M. Àngels / Julià, M.Antònia / Villalonga, Joan Carles (2014): Noms de plantes. Corpus de fitonímiacatalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Termcat.021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 280 01/04/16 21:19Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 275-281DOI: 10.2436/20.2500.01.200NOMS DE PLANTES, UNA FONT D’ESTUDIS LINGÜÍSTICS 281Veny, Joan (1989): «L’equivalència acústica b = g en català: els casos de bolerany ‘re-molí’ i boixac ‘galdiró’». Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 18 [Miscel·làniaJoan Bastardas/1], p. 37-61 (i dins J. Veny, 2001: 94-131).Veny, Joan (2001): Llengua i entorn natural. Barcelona: Edicions 62.Veny, Joan (2013): «Pudent/*pudenta: entre normativa i ús». Randa, 70 [Homenatge aAnthony Bonner/4], p. 141-151.Veny, Joan (en premsa): «Botànica i llengua»,ManuScrits.Villalonga, Joan Carles (2010): «Unmot fantasma, poltre d’eruga». Estudis Romànics.Vol. XXXII, p. 363-367.Villalonga, Joan Carles (2014): «Contribució a la fitonímia normativa des de la termi-nologia». Terminàlia, 10, p. 7-16.Vigo, Josep /Vallès, Joan (2016): «La nomenclatura botànica i els noms catalans de lesplantes. Reflexions a propòsit d’un recull de fitònims».ER, Vol. XXXVIII, p. 281-292.021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-03.indd 281 01/04/16 21:19

Noms de plantes, una font d'estudis lingüístics

Revistes Catalanes amb Accés Obert

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/141085/140174

Noms de plantes, una font d'estudis lingüístics

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert