Coloma Lleal Galceran

Lleal Galceran, Coloma

Hemeroteca Cientifica Catalana

per il fatto che in francese di solito non si può avere una descrizione definita in posizione postco-pulare (il est venu le pompier è agrammaticale) ma la descrizione definita in posizione postcopula-re è ammessa se essa è modificata da una frase relativa (il est venu la femme que j’attandais è gram-maticale).Due lavori sono esplicitamente di sociolinguistica. Robert Vann mostra come i parlanti bilin-gui di catalano e castigliano a Barcellona usino i pronomi deittici castigliani in modo non standardperché trasferiscono al castigliano le assunzioni pragmatiche del catalano. Il contributo di CarmenSilva-Corvalán è più generale e ha come obiettivo quello di sostenere la tesi che ciò che può essereoggetto di prestito linguistico non è la sintassi bensì il lessico e la pragmatica.L’ultimo gruppo comprende gli articoli di fonologia. Eric Bakovic applica la teoria dell’otti-malità al sistema consonantico dello spagnolo, Michele Loporcaro, basandosi sullo studio dei dia-letti emiliani, sostiene che la condizione nota come Sonority Sequencing Generalization non è daintendersi come una restrizione assoluta e Jean-Pierre Montreuil studia il confine destro delle paro-le nelle varietà settentrionali francesi.In sede conclusiva vorrei avanzare un’osservazione critica, che però non si applica soltanto aquesto volume ma anche a simili libri di Benjamins e di altri editori che raccolgono relazioni pre-sentate in altri convegni. Il titolo del volume parla di comunicazioni selezionate fra quelle presen-tate al convegno, ma non è chiaro da chi queste comunicazioni siano state selezionate e in base aquali criteri. Mi sembra che sarebbe importante sapere (ma purtroppo non è dato saperlo) se c’è sta-to un processo di selezione su base anonima (come avviene per gli abstract selezionati per esserepresentati a LSRL) oppure se i curatori si sono affidati a altri criteri (una qualche unità tematica,cosa che sembra poco probabile, o un criterio di rappresentatività delle diverse aree disciplinari,cosa che sembra più probabile, come si diceva anche all’inizio). Ognuno di questi modi di selezio-nare i contributi è legittimo ma mi sembra importante mantenere una distinzione chiara fra libri eriviste che sono refereed (in cui cioè c’è una selezione anonima) e quelle in cui gli articoli sono se-lezionati in altro modo, tanto più che il numero di pubblicazioni refereed è un requisito importanteper valutare il curriculum di un ricercatore.CARLO CECCHETTOUniversità di SienaCAMPRUBI, Michel (1999): Questions de linguistique romane contrastive.Toulouse: PressesUniversitaires du Mirail. 290 p.Aquest volum de la col.lecció Interlangues, revisió i actualització d’articles precedents del pro-fessor Michel Camprubi, presenta dues parts clarament diferenciades. A la primera, que és la mésextensa, l’autor emprèn l’estudi contrastiu dels sistemes preposicionals de l’espanyol i del català,comparant-los amb els del francès. Aquesta comparació resulta particularment il.lustrativa com aconseqüència de la base metodològica de què parteix. Perquè, efectivament, no es tracta de compa-rar els elements superficials de les llengües, sinó d’intentar escatir allò que constitueix el tret fona-mental del seu funcionament, i, per tant, el punt de partida no és el de la descripció sinó el de l’ex-plicació. Per a l’autor, que s’adscriu a l’escola lingüística iniciada per Gustave Guillaume i BernardPottier a la dècada dels seixanta, les preposicions, ni tan sols les més “incolores” o abstractes d’en-tre elles, no són paraules “buides”, sinó que sempre hi podem trobar el tret fonamental o invariantque constitueix el seu significat en la llengua, expressat bàsicament en termes de “potencialitat” oeix entorn del qual poden realitzar-se (o no) els trets virtuals, aquests darrers sempre dependentsdel discurs. A partir d’aquests postulats inicials, de base componencial però també, directament oindirecta, relacionats amb la teoria del casos, Camprubi conflueix amb les aportacions de la lin-güística cognitiva, sobretot pel recurs a la noció de metaforització de l’espai que permet el pas delCAMPRUBI: «QUESTIONS DE LINGUISTIQUE ROMANE CONTRASTIVE» 223domini espacial al temporal, i d’aquest al nocional, en una gradació de nivells que comporta unaprogressiva abstracció.Això vol dir que les preposicions es diferencien entre elles pel seu contingut sèmic, amb tretsdel tipus /interioritat/, /arribada/, /partida/, etc.; a partir del qual adquireixen la capacitat d’ocuparuna determinada posició en l’eix de l’actància i, per tant, de representar un cas conceptual determi-nat: causa, agent, finalitat, beneficiari, etc. A més, les preposicions presenten diferents graus d’es-pecialització pel que fa als dominis d’ús a què s’associen: mentre algunes poden actualitzar-se enels tres dominis, espacial, temporal i nocional, d’altres, en canvi, es presenten altament especialit-zades en un domini determinat.Cada una de les tres llengües que s’analitzen realitza una tria determinada que comporta unacerta arbitrarietat, ja que a partir d’un mateix origen s’interpreta diversament un significat originali se l’enriqueix o no amb nous trets derivats. L’anàlisi que emprèn l’autor consisteix, fonamental-ment, en posar de manifest les regularitats intralingüístiques —que permeten caracteritzar la mane-ra de funcionar de cada llengua— contrastant-les amb les variacions interlingüístiques, tant pel quefa a l’ús d’una determinada preposició, com als fenòmens de confluència, combinatòria o selecció,o bé als casos d’el.lipsi preposicional —aquests últims, analitzables en termes d’inferència.A la segona part Camprubi reprèn alguns temes que ja havia tractat a Études fonctionnelles degrammaire espagnole i que se centren en l’ús dels determinants del nom i fonamentalment de l’ar-ticle “singularitzador” un i la presència o l’absència d’article; en la diàtesi atributiva, que compor-ta una clara diferenciació entre les nocions d’existencial, situacional, resultatiu i passiu, de límitssovint imbricats; i, finalment, en l’ús de les formes de passat que manifesten l’oposició aspectual.El darrer d’aquests estudis és, possiblement, el que presenta elements més discutibles, sobretot per-què té només en compte la realització normativa de l’espanyol peninsular.En qualsevol cas, és innegable el valor didàctic d’un plantejament contrastiu com el que ensproposa el professor Camprubi. Només a partir de les anàlisis sistemàtiques que ens proporciona éspossible realitzar la reflexió lingüística necessària per a la interiorització d’una llengua. Com as-senyala l’autor, l’ensenyament gramatical que parteix de les assemblances tant com de les diferèn-cies entre les dues llengües pot facilitar l’assimilació de les estructures, que “seran d’aquesta ma-nera compreses abans de ser apreses”.L’obra presenta en apèndix una llista de verbs i adjectius amb el corresponent règim preposi-cional, tant per a l’espanyol com per al català, que pot ser de gran utilitat.COLOMA LLEALUniversitat de BarcelonaKRAMER, Johannes (1998): Die Sprachbezeichnungen Latinus und Romanus im Lateinischenund Romanischen. Berlin: Erich Schmidt Verlag, 173 p. (STUDIENREIHE ROMANIA, 12).Consagrar tot un llibre a dues famílies lèxiques («zwei Wortfamilien») podria semblar despro-porcionat. Això és el que assenyala l’autor a l’inici del seu text. I potser sí que seria aquesta lareacció de qui, sense estar familiaritzat amb el món de la filologia i en particular amb les sevesvessants llatina i romànica, intentés imaginar el contingut global de l’obra només per l’indici deltítol. Ara bé, ja l’índex general de les primeres pàgines (Inhalt, p. 5-6), que anuncia una administracióde continguts particulars ben metòdica i minuciosa, hauria de fer-lo adonar d’aquesta falsa impressió.A la llarga, una lectura atenta de l’obra segur que l’acabava de convèncer de la immensa aportaciólingüística, cultural i humana d’aquests dos senzills mots del món llatí/romà (LATINUS/ROMANUS) illur progènie llatinoromànica.És ben apreciable l’esforç de l’autor per condensar en un espai relativament limitat de pàginesde text (poc més de centenar i mig, si restem del total la bibliografia de referència, p. 167-173) unJOSÉ ENRIQUE GARGALLO I GIL224

CAMPRUBI, MICHEL (1999): Questions de linguistique romane contrastive. Toulouse: Presses Universitaires du Mirail. 290 p.

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38405/49191

CAMPRUBI, MICHEL (1999): Questions de linguistique romane contrastive. Toulouse: Presses Universitaires du Mirail. 290 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana