Jesús Alturo i Perucho

Alturo i Perucho, Jesús

Hemeroteca Cientifica Catalana

702 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 673-723PoetaEl gruix de l’obra poètica d’Àngel Mifsud roman inèdita. Quan se’l demanava per la seva poe-sia, responia:La poesia vol densitat. La meva poètica vol moure’s en dues coordenades: la primera, parlar sobrel’ample oceà que és l’experiència humana; i la segona —que té dos vessants—, expressar aquesta ex-periència amb la forma més ajustada i bella possible, i d’una manera que sigui accessible a un lectormitjà. Accessible amb un cert esforç —és clar—, perquè sense artifici no hi ha poesia.La seva és, doncs, una poesia d’una temàtica diversa que s’expressa per mitjà de les experiènci-es humanes més íntimes, però que no defuig les problemàtiques del col·lectiu humà (consciènciasocial i nacional, unitat del català, els prejudicis lingüístics...). Al costat de la influència del noucen-tisme i de la poesia catalana de tots els temps, en la poesia de n’Àngel hi ha també una forta petja delsclàssics grecollatins, sense defugir, de vegades, l’ humor i la ironia, marques de la seva intel·ligència.Ultra l’escriptura poètica delsDietaris (el primer és de 1973-76, altres arriben fins a 2012) i lestraduccions de poetes gallecs i portuguesos moderns i contemporanis —Una porta oberta a l’altramar, 1992— (trenta-vuit poemes), compta amb dos reculls primerencs: Benicarló 27 —pta. 22 iDietari poètic, 1987. Ambdós mostren la influència de poetes com Espriu, Rosselló-Pòrcel, PereQuart, V. Andrés Estellés..., i esdevenen el testimoniatge d’un jo i d’una època cercant també defixar en la memòria personal la seva aventura vital.L’obra poètica publicada es troba recollida en toms col·lectius: Menorca tot just ahir (1999),Roques deMenorca (2005) i Vestits de ceba (2012), d’Antoni Vidal Miquel, acompanyant fotogra-fies de l’autor; Quatre postals sense destinatari (2004) i Tots els éssers. Poetes de Menorca pelsdrets humans (2007), editats per Amnistia Internacional. Participà en dues ocasions al recital Illan-vers (2006 i 2012).Amable, de tracte exquisit, discret, civilitzadíssim, just semblava que en la seva persona es fespresent l’ideal renaixentista exposat per Baldassare Castiglione a Il Cortegiano: es valia de la sevaformació en els clàssics, no alçava la veu, sincer i exigent; cavaller fonamentat en valors humansautèntics; maldava sempre per respectar els altres; planer i natural sense caure mai en la vulgaritat.Un home generós i savi.Joan F. López CasasnovasInstitut d’Estudis CatalansAnscari Manuel Mundó i Marcet. Breu semblança.1(1923-2012)El Dr. Anscari Manuel Mundó i Marcet va ser catedràtic de Paleografia i Diplomàtica de laUniversitat Autònoma de Barcelona, però també ho hauria pogut ser d’una bona colla d’altres dis-ciplines que configuren les distintes branques de l’arbre de la ciència, tant més inabastable commés ramificat. I és que la seva curiositat intel·lectual, malgrat l’especialització en la història de lacultura de l’Edat mitjana, no s’aturava davant altres inquietuds. La patrística, la litúrgia, la històriadel monaquisme, la història de l’Església i de Catalunya també foren temes que gaudiren de la seva1. Aquest text fou llegit a l’Acte en memòria del Dr. A. M. Mundó i Marcet, organitzat per la Societat Catalanade Musicologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el 21 de febrer de 2013.Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 702 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 673-723NECROLOGIES 703atenció. Però, si s’esqueia, també podia fer un pròleg aciençat al catàleg d’una exposició sobre laguitarra als Països Catalans o una docta dissertació sobre música. Estudiós d’alta volada i de granintuïció m’havia parlat feia força anys de la seva creença que el santcrist d’ivori de Montserratera obra de Miquel Àngel. I arribà també el moment d’exposar per escrit aquesta teoria. Fins tenianotes començades sobre una pedra de sacrifici de la Cerdanya d’època prehistòrica i sobre un molídels temps gòtics. Ell mateix declarava que li resultava difícil de classificar-se dins una especialitatcientífica, per bé que resumia la seva activitat investigadora com una recerca historicoliterària so-bre l’antiguitat i, més especialment, sobre l’Edat mitjana, basada en la revisió i el comentari delstextos i de les seves fonts, sobretot manuscrites, pluralitat interdisciplinària a què havia arribat peruna inquietud constant per trobar explicació a problemes no resolts.No pot sorprendre, doncs, que el Prof. Mundó tingui una abundant producció erudita, escam-pada en una munió de notes, articles, conferències i cursos, donats a la impremta o encara inèdits,fruit de la gran activitat intel·lectual prodigada. Però el seu mèrit principal és d’haver estat autord’una obra musculosa, fibrada, sense afegits adiposos ni inútils. Ell sempre fou partidari de resumiren un article el que no calia explicar en un llibre, i de dir en una frase el que no era necessari d’allar-gar en una nota. Tothora es mostrà favorable a les exposicions precises i concises, a l’estil planer iclar, païble, conscient que «el resultat nou d’una recerca científica és en general molt limitat». Sa-bia, a més, com el savi Baltasar Gracián, que els llibres no s’han de valorar pel seu pes ni per la sevagrandària, sinó pel contingut. Aquesta deferència amb el lector també li és d’agrair, particularmentavui que s’omplen tantes pàgines d’escrits sobrers i estèrils.Les seves obres completes, iniciades ja fa uns anys i aturades per motius diversos, donaran, siDéu vol, per a un segon volum sobre història de Catalunya; el primer, dedicat a temes d’una crono-logia que abasta des de l’època romana fins a la sobirania reial, tindrà continuïtat per als temps dela formació i de la plenitud nacional. En seguiran dos més, pel cap baix, d’estudis de paleografia,codicologia i diplomàtica; un altre de qüestions sobre monaquisme i un últim de temàtica patrísticai litúrgica, el qual caldrà tancar segurament amb un apèndix de “vària”, en què haurà de tenir unapart no menor el recull d’articles, sovint apareguts en diaris, on manifestava el seu pensament sobreafers socials, religiosos i polítics.I és que Anscari M.Mundó va ser un erudit fora del comú, que coneixia obres i personatges delpassat des d’una proximitat i immediatesa tals que, quan en parlava o n’escrivia, ens els feia sentirtangibles i presents. Però també fou un home compromès amb el seu temps i preocupat pel futur.Sempre amatent a l’actualitat, el destí del país i la funció de l’Església, el punyien i el preocupavenvivament. Catalunya i Jesús de Natzaret el tenien ben captivat, i palesava un interès vivíssim per totel que s’hi referia.En les moltes hores de treball compartides al despatx comú a la Universitat Autònoma deBarcelona—només interrompudes al punt del migdia quan trucava a la seva esposa, la Sra. CarmeAramon i Stein— i en els viatges que vam emprendre junts per estudiar algun manuscrit custodiatfora del nostre país o en els desplaçaments per participar en algun col·loqui, li plaïa de parlar-me delsdies de la seva formació i del pas pel seu estimat monestir de Montserrat; dels seus anys a Roma;dels personatges que havia tractat; de les seves inquietuds pel rumb de l’Església i de la seva preo-cupació per l’esdevenidor del país. Prou es veia que de tots i de tot havia après. Encara recordo comun dia em va cantar l’avemaria en xinès segons la hi havia ensenyada un benedictí vingut de laXina, company d’estudis al Vaticà.Entre els seusmestres reconeixia el P. Estanislau Llopart, que, aMontserrat, l’havia introduït enl’estudi de la literatura cristiana patrística i medieval, i en el rigor d’una metodologia històrica benfonamentada. Un record sempre especial el tenia per al P. Anselm Albareda, que li donà el consellprimerenc de llegir molts impresos abans d’estudiar manuscrits, i que, a Roma, li obrí les portes de laBiblioteca Vaticana i fins la dels seus dipòsits per consultar a cor què vols, cor què desitges els seusLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 703 07/04/14 13:06704 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 673-723riquíssims fons. Manta vegada, d’altra banda, m’havia explicat com havia estat per a ell un privilegide comptar amb la biblioteca de Montserrat a tocar de la seva cel·la monàstica, uns 300.000 volumsd’obres, totes elles sobre les temàtiques especialitzades per ell tractades, a l’abast de mà! Bé és ve-ritat, però, que ell personalment també sabé aprofitar, amb dedicació constant i estudi afanyós,aquesta antesala de paradís bibliogràfic somiat per sant Isidor de Sevilla i anhelat per José LuisBorges. També veia un mestre en el seu eruditíssim company d’estudis el P. Alexandre Olivar, ambqui, ja en els anys de noviciat i d’aprenentatge, s’intercanviaven mensualment un treball de recerca.Entre els mestres catalans, encara que no el tingués de professor a les aules, també reconeixia el granRamon d’Abadal i de Vinyals, del qual continuaria més endavant la direcció, juntament amb el Prof.J. M. Font i Rius, de l’edició dels diplomes de la Catalunya carolíngia.A Roma també va poder gaudir del mestratge del P. Pedro de Leturia, del P. Josef Grisar idel P. Robert Leiber. L’arqueologia cristiana, una de les seves llicenciatures, l’aprengué de lamà del Prof. Enrico Josi.A París, seguí així mateix els cursos del romanista Clovis Brunel i els del gran paleògraf Ro-bert Marichal, aquests tenint al costat del pupitre Charles Perrat i Jean Mallon. Va ser justamentaleshores, en l’any acadèmic 1950-1951, que va tenir ocasió d’estudiar, a la Biblioteca Nacional deParís, avui de França, el manuscrit llatí 2269, palimpsest en els folis 17 a 48, transmissor en aques-ta part d’un liber commicus, això és, d’un lliçoner de la missa de la vella litúrgia hispànica i en es-criptura visigòtica. L’escriptura superior era del seglexii, executada a Carcassona i transmetia unsDiàlegs de sant Gregori el Gran. Aquest estudi, fonamental en litúrgia, també és imprescindible enla història de la paleografia, perquè aquí portà a millor camí la redistribució general, per orígens, detots els manuscrits visigòtics. Era un primer pas per posar ordre en el caos de la classificació de lesprincipals variants geogràfiques de la més important escriptura emprada en la Península ibèricadurant l’alta Edat mitjana. Aquest estudi és, encara avui, possiblement una de les culminacions mésalbiradores de la paleografia catalana, que ha esdevingut, per dret propi, llibre de capçalera per atots els paleògrafs interessats per l’escriptura visigòtica.Rigorós i meticulós, prenia nota de tot. Qui vulgui conèixer l’evolució dels preus de la benzinafarà pla bé de recórrer a les seves llibretes de comptabilitat que sempre duia al cotxe. Qui vulguisaber detalls mínims de la vida quotidiana d’aquests darrers anys, com la temperatura que feia aSan Lorenzo de El Escorial un 10 de maig de 1994 a les vuit del vespre, que no deixi de consultarla “croniqueta” diària que sempre anotava al final del dia. La “croqueta”, que deia la seva esposa.És segurament aquest esperit, observador i detallista, que aplicava a tots els camps de la vida,el que li feia ser tan agut i precís en l’examen dels manuscrits. És admirable de veure amb quinasagacitat descobrí que un foli de còdex, actualment a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, incorporatal manuscrit miscel·lani Vat. lat. 14175, que transmet un passatge d’Isaïes segons una versió Vetuslatina en escriptura uncial del seglev, procedia de Barcelona per la coincidència de les galeriesfetes pels corcs en aquest full i en altres d’un manuscrit actualment a l’Arxiu de la Catedral barce-lonina. Una descoberta fruit d’una activitat veritablement detectivesca!Va ser ell el descobridor d’un text en català més antic que el de les Homilies d’Organyà, unatraducció a la nostra llengua del Liber iudicum, del qual el P. Cebrià Baraut, de Montserrat, va des-cobrir, a l’Arxiu de la Catedral de la Seu d’Urgell, fa pocs anys una nova versió encara més antiga.Exemplars són els seus estudis sobre les bíblies de Ripoll del temps de l’abat Oliba, personatgeper ell tan apreciat, al qual també va dedicar llargues hores d’investigació i acuradíssimes aporta-cions, i per al qual, cummica salis, demanava el Premi Nobel de la Pau, com no s’estava de demanartambé la beatificació de J. S. Bach, que tants oients ha fet resar escoltant la seva música, veramentcelestial.Els diplomes més antics d’Hispània, cinc documents d’època visigoda, foren objecte de laseva segona tesi doctoral (la primera tractà sobre la preparació de l’edició crítica de l’obra de Ba-Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 704 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 673-723NECROLOGIES 705quiari). I en ella féu novament gala de penetrar en els misteris no sols de les escriptures més anti-gues i inusuals, sinó fins i tot en el de les esborrades. Perquè també dels palimpsestos sabé treureprofit, en una època sense els mitjans tècnics actuals.Revolucionari en el camp de la paleografia llatina fou el seu estudi sobre la datació dels còdexslitúrgics de Toledo, que va obligar a un replantejament total de la cronologia de l’escriptura visigò-tica, en el qual les discrepàncies només poden ser accidentals. Aquesta modalitat d’escriptura deumolt al Dr. Mundó, els estudis del qual s’afegeixen així als de Manuel C. Díaz y Díaz i, sobretot,als del gran mestre de la paleografia espanyola, D. Agustín Millares Carlo, el cèlebre corpus demanuscrits visigòtics del qual també va contribuir el Prof. Mundó a publicar.També fou molt innovadora la seva aportació a l’aclariment de l’inici del còmput del regnatdels reis francs en la documentació catalana altmedieval, particularment en temps de Robert, qües-tió aquesta de les més envitricollades de la historiografia altmedieval catalana.No és possible de repassar aquí tota la seva vasta obra. Aquesta, d’altra banda, és ben conegu-da i reconeguda per la comunitat científica nacional i internacional, que es va honorar de tenir-loentre els membres més il·lustres de les més prestigioses corporacions: l’Institut d’Estudis Catalans,la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el Comité International de Paléographie Latine,l’Instituttet for Sammenlingnende Kulturforskning d’Oslo, la Société des Antiquaires de França, laMedieval Academy of America, la Real Academia de la Historia de Madrid, foren alguns dels or-ganismes que comptaren amb la seva presència i participació, sempre activa i eficaç. També obtin-gué la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, i la Creu de Sant Jordi.Anscari Manuel Mundó i Marcet ha estat un gran erudit, un gran mestre, un dels grans homesdel país. Al Prof. Mundó, li desplaïa que el qualifiquessin de català universal; tanmateix la seva obraté una projecció internacional i ha estat concebuda i duta a terme des d’un arrelament ben fidel alnostre terrer. Només cal dir que, bon coneixedor com era de diverses llengües antigues i modernes,mai no es va estar de fer ús del català per a publicar fins i tot a l’estranger. Alguns dels seus estudismés remarcables han estat llegits per la comunitat científica internacional en la nostra llengua.Home de clara intel·ligència, d’amplis coneixements i de pregones conviccions, el Dr. Mundóha estat autor d’una obra erudita que està destinada a perdurar llarg temps. Cap tema tractat per ellno deixa de constituir un punt de referència obligat. La seva mirada damunt textos escrits en lletrapretèrita i enrevessada tenia el do d’anar al punt essencial i de descobrir sempre algun aspecte noupassat per alt a altres ulls experts.El monjo Garsias de Cuixà digué d’Oliba que «secundum amplitudinem uestri cordis, inexpli-cabilem atque insaciabilem tribuit [Omnipotens Deus] intellectum». Aquesta set insadollable desaber que abrusava Oliba, també estimulava Mundó, com aquell, «totius scientiae uir grauisqueauctoritatis». Però no és el cas de posar un escambell sota els seus peus, que no ho necessita de capmanera.El Prof. Mundó, traspassat la matinada del Nadal de 2012, ens ha deixat un buit molt gran.Serà difícil de substituir la seva enorme erudició. Però també ens ha deixat un magnífic exemple,sobretot aquests darrers anys, en què, després de perdre la seva estimada esposa i molt disminuït devisió i de forces físiques, trobava consol en la música i força en les paraules del petit llibre delsevangelis, que sempre l’acompanyà en el seu trajecte vital i del qual, uerbo et exemplo, en féu nor-ma de vida. I també nosaltres volem, com ell, tenir esperança en un retrobament definitiu i creureque potser encara ens rebrà, una vegada més, escoltant l’Ave Maria del seu admirat Schubert igaudint de la visió plena.Jesús Alturo i PeruchoUniversitat Autònoma de BarcelonaLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 705 07/04/14 13:06

Anscari Manuel Mundó i Marcet. Breu semblança (1923-2012)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/138317/136986

Anscari Manuel Mundó i Marcet. Breu semblança (1923-2012)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana