Jordi Carbonell i de Ballester

Carbonell i de Ballester, Jordi

Hemeroteca Cientifica Catalana

NECROLOGIESMARIA MONTSERRAT MARTÍ I BAS(1916-2005)Maria Montserrat Martí i Bas nasqué a Barcelona el 1916 en una família molt catòlica imolt catalanista de classe mitjana. L’any 1932 s’afilià al Bloc Escolar d’Unió Democràtica deCatalunya, el partit democristià i nacionalista fundat per Manuel Carrasco i Formiguera el1931, partit en el qual milità durant més de trenta anys. El 1935 començà estudis a l’Escola deBibliotecàries, on tingué de professors Jordi Rubió, Carles Riba, Ferran Soldevila, Pere Bohi-gas, Ramon d’Alòs-Moner, Joan Petit i Marçal Olivar. Sempre els tingué una gran admiració,especialment a Jordi Rubió, director de l’Escola, del qual se sentia deixebla. Obtingué el títolde bibliotecària el 1938, sota les bombes.Durant la guerra de 1936-1939, com el seu partit, va ser fidel a la Generalitat republicanai treballà amb Jordi Rubió al Servei de Biblioteques del Front i amb Josep Maria Capdevila ala Institució de les Lletres Catalanes. Al mateix temps, davant la persecució religiosa per partd’element anarquistes, a casa seva se celebrava cada dia culte catòlic d’amagat i formà part delComitè Catòlic d’Ajut a la Població Civil, una organització que, per alguns malentesos, haviamotivat que entressin a la presó alguns dels seus membres com Maurici Serrahima, RamonSunyer i el mateix pare, que sortí per gestions del president Companys. Data d’aleshores laseva relació amb l’organització femenina del Partit Nacionalista Basc, que s’ocupava de la ca-pella basca del carrer del Pi. Aquesta connexió amb els nacionalistes bascos es mantingué des-prés de la guerra en la clandestinitat.A l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, molts dirigents d’Unió Democràticas’exiliaren, com Josep M. Trias i Peitx o Maurici Serrahima, i Maria Montserrat, amb la sevagermana Roser, tancaren el local d’Unió Democràtica al carrer de Rivadeneyra, i veieren ambenorme disgust les tropes que entraven i sentiren angoixades les proclames feixistes per RàdioAssociació.L’Escola de Bibliotecàries i les biblioteques foren tancades duran vuit mesos i els professorsde l’Escola s’exiliaren o foren expulsats, com el director Jordi Rubió. Ella treballà en un hospi-tal de presoners i a la Biblioteca d’Ulldecona. Quan pogué, tornà a Barcelona, on Rafael Patxot,que romania a l’exili a Suïssa, li encarregà la catalogació del seu ric fons d’incunables i llibresde bibliòfil: simultàniament treballava a les biblioteques del Col.legi d’Arquitectes i de l’OrfeóCatalà. S’incorporà al grup clandestí anomenat «Estudi», amb els germans Gassó, Joan Barat,Joan (Jordi) Pinell i d’altres, un de tants nuclis que es formaren des del 1939: s’hi organitzavenlectures o conferències a fi de mantenir la cultura catalana. També assistí a lectures dels Amicsde la Poesia, organitzades amb el mateix fi per R. Aramon i Serra i Maurici Serrahima, tornat del’exili. El contacte amb Aramon havia de canviar el rumb de la vida de Maria Montserrat.En efecte, el 19 d’abril de 1942, després de tres anys d’inactivitat, l’Institut d’Estudis Ca-talans, malgrat que un informe de la Diputació l’havia declarat inexistent el 1940, reprenguéla seva activitat «amb el mateix esperit amb què havia vingut actuant des del 1907». Josep021-ROMANICS XXX-4  21/4/08  12:08  Página 609Puig i Cadafalch, Eduard Fontserè i Josep M. López-Picó, els tres supervivents del desastre,amb la incorporació d’un jove i dinàmic Aramon transformaren aquella extingida institució enun cos vivent. Aramon, el nou Secretari General, n’era l’home fort. El 1943 nomenà MariaMontserrat Martí la seva secretària, que a partir d’aleshores hi col.laborà amb una fidelitat iuna abnegació totals. D’antuvi, treballaren d’amagat a l’Ateneu Barcelonès. A partir del 1945s’instal.laren al tercer pis, segona porta, de la Gran Via, 600, en una petita habitació. Aquellacambra, situada davant la Universitat, es convertí en la nova seu clandestina de l’Institut i, desd’allí, Aramon i Serra desplegà una activitat frenètica que aconseguí que aquella institució de-clarada inexistent es convertís en l’eix de la Resistència Cultural del país contra la repressiómés dura de la història. Maria Montserrat Martí fou, amb la seva abnegada fidelitat a Aramoni a l’Institut, amb el seu esforç que no tenia límit d’hores ni de dies, una peça fonamental en elfuncionament, tan difícil com arriscat, de la institució. No hi havia convocatòria, ni reunió, niactivitat –epistolar o no–, que no passés per ella: era al corrent de tot i donava l’abast a tot. Iper una retribució ben minsa, donades les dificultats econòmiques de l’Institut. Una anècdotail.lustra la seva aferrissada devoció a l’Institut. Un dia ella i jo érem al pis de la Gran Via quanes va calar foc al primer pis de la casa: les flames arribaven pel celobert al nostre pis. Crits igent que baixava per l’escala fugint del foc, cap al carrer. Vaig suggerir a la Maria Montserratque baixéssim a ajudar en les tasques elementals d’extinció. El foc era sota nostre mateix. Ellaem respongué que es quedava a guardar les coses de l’Institut. Jo vaig ajudar a tirar galledesd’aigua sobre les flames, una tasca frustrant. Per sort, van arribar els bombers al cap de poc i,amb una gran exhibició de mitjans i una potent mànega d’aigua, apagaren el foc ràpidament.Aleshores vaig pujar a les oficines de l’Institut al tercer pis i hi vaig trobar la Maria Montse-rrat a la porta fent guàrdia, impertèrrita. Amb la mateixa abnegació, aquella noia petita i es-cardalenca complia una alta missió.La seva participació en les tasques de l’IEC incloïa: l’organització de les festes anuals deSant Jordi, en què la corporació s’obria a la societat cultural del país; la cooperació en les tas-ques de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, l’atenció a les classes dels Estudis Universi-taris Catalans des del 1942; o la participació en els cursos per a estudiants estrangers delsEUC, no sols en l’administració, sinó acompanyant els estudiants en les activitats comple-mentàries. I encara li quedava temps per a accions clandestines amb el Front Universitari deCatalunya o per a organitzar concerts o rifes per als presos polítics.Altrament, no abandonà mai la seva activitat cultural de bibliotecària: la publicació de bi-bliografies. Entre elles destaca la que, amb el títol inicial de «Darreres publicacions» i el pos-terior de «Bibliografia catalana recent», publicà a la revista Serra d’Or, mensualment i anyrere any des del gener de 1960, que comprèn les publicacions aparegudes en català. És unaobra de gran utilitat perquè és única en el seu gènere, que li prengué moltes hores, sovint finsa la matinada, durant anys, mentre la seva salut li ho permeté. La seva tasca científica enaquest terreny comprèn així mateix bibliografies monogràfiques exhaustives d’investigadorscatalans: Ramon Aramon i Serra (amb la col.laboració de Maria Riera i Llorca), Miquel Coll iAlentorn, Josep Carner, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer i Carles Riba. La seva perfec-ció tècnica i la seva meticulositat en fan exemples de gran qualitat en el seu camp.Maria Montserrat Martí i Bas morí, després d’una llarga malaltia, a la darreria del 2005.Havia consagrat la seva vida plenament a la llengua, la cultura i la nació dels Països Catalans.És just que deixem constància del nostre reconeixement.Jordi CARBONELLInstitut d’Estudis CatalansUniversitat de CàllerNECROLOGIES610021-ROMANICS XXX-4  21/4/08  12:08  Página 610

Maria Montserrat Martí i Bas (1916-2005)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39116/59261

Maria Montserrat Martí i Bas (1916-2005)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana