Maria Toldrà i Sabaté

Toldrà i Sabaté, Maria

Hemeroteca Cientifica Catalana

648 MARIA TOLDRÀEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665nal de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 1991), I, Barcelona-Alacant-València-Castelló,Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Universitats d’Alacant, de València i Jaume I, p. 85-137.Desclot, Bernat (1949-1951): Crònica, edició de Miquel Coll i Alentorn, Barcelona, Barcino, 5 vols.(«Els Nostres Clàssics», col·lecció A, 62, 63, 64, 66, 69-70).Hauf, Albert (2009): Ressenya de Soldevila, Ferran (ed.) (2007): Les Quatre Grans Cròniques, I:Llibre dels feits del rei En Jaume, revisió filològica de Jordi Bruguera i revisió històrica de MariaTeresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXXIII), dins Estudis Romànics, XXXI, p. 493-498).Martorano, Francesca (2002): Santo Niceto nella Calabria medievale. Storia, architettura, tecnicheedilizie. Storia dell atecnica edilizia e restauro dei monumenti, Roma, «L’Erma» di Bretschneider.Moisè, Filippo (ed.) (1844): Cronache catalane del secolo xiii e xiv. Una di Raimondo Muntaner,l’altra di Bernardo Desclot, prima traduzione italiana di Filippo Moisè, con note, studi e documen-ti, Firenze, con tipi della Galileiana, 2 vols.Muntaner, Ramon (1927-1952): Crònica, a cura de Josep Maria de Casacuberta, Barcelona, Col-lecció Popular Barcino, 9 vols.Muntaner, Ramon (1936): Pàgines escollides de Ramon Muntaner, selecció i anotació de Ramond’Alòs-Moner, Barcelona, Col·lecció Popular Barcino.Muntaner, Ramon (1966): La croada de França contra els catalans, a cura de Ramon Sumoy, Bar-celona, Edicions 62 (Antologia catalana, 17).Muntaner, Ramon (1979): Crònica, a cura de Marina Gustà, Barcelona, Edicions 62, 2 vols. (LesMillors Obres de la Literatura Catalana, 19-20).Muntaner, Ramon (1999): Crònica, a cura de Vicent Josep Escartí, València, Edicions Alfons elMagnànim, 2 vols.Nicolau d’Olwer, Lluís (1936): «La crònica de Ramon Muntaner: filiació dels seus textos», dinsHomenatge a Antoni Rubió i Lluch, I. Miscel·lània d’estudis històrics, literaris i lingüístics, Barce-lona, Impremta de la Casa de la Caritat, p. 69-76.Pujol, Enric (2000): Ferran Soldevila i la historiografia catalana del seu temps (1874-1971), tesidoctoral llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Història Moderna i Con-temporània.Soldevila, Ferran (ed.) (2007): Les Quatre Grans Cròniques, I: Llibre dels feits del rei En Jaume,revisió filològica de Jordi Bruguera i revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona,Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXXIII).Tomic, Pere (2009): Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya. Intro-ducció, transcripció, notes i índex a cura de Joan Iborra. Catarroja; Barcelona: Afers, 354 p.(Textos Clàssics, 2).Gairebé és obligat obrir aquesta ressenya manllevant el títol de la nota amb què Albert Hauf pre-senta el llibre al lector: estem davant d’«una edició molt esperada» per tots els qui en un moment o altreens hem dedicat a la historiografia catalana medieval i moderna. Simplement perquè, tot i que les His-tòries e conquestes de Tomic (1438) no tenen ni la fama ni el prestigi d’altres mostres del gènere —lamoderna recuperació d’aquests títols sota el prisma literari tampoc no ho feia fàcil—, el seu pes enla tradició historiogràfica des de la segona meitat del segle xv és enorme: han estat impreses tres vega-des entre 1495 i 1534, recuperades per la impremta al final del segle xix i en diverses ocasions al llargdel xx, copiades en manuscrits fins al Set-cents, refoses en compilacions historiogràfiques, objecte depolèmica i citació obligada de la bibliografia.El treball del filòleg i historiador valencià Joan Iborra constitueix la primera edició crítica de l’obrade Tomic. El seu origen remunta a la tesi presentada per l’autor a la Universitat de València, que li vamerèixer el títol de doctor en Filologia Catalana el 1998. El llibre s’insereix en una de les línies de021-Romanics XXXIV 04.indd 648 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665TOMIC: HISTÒRIES E CONQUESTES DEL REALME D’ARAGÓ 649treball d’Iborra: la publicació de textos historiogràfics de l’antiga Corona d’Aragó, que fins ara ha do-nat com a fruit l’edició de les dues versions del Sumari d’Espanya del fals Berenguer de Puigpardines(València, 2000; vegeu ER, XXIV [2002], p. 352-355) i, en curs, de la Crónica de la ínclita y coronadaciudad de Valencia de Martí de Viciana (ibídem, 2002-2005).El volum s’obre amb una llarga «Introducció» sobre els aspectes bàsics que qualsevol aproximacióa un text i a un autor poc estudiats hauria de contemplar, per aquest ordre: la finalitat i la funció del’obra; l’autor; la influència en la tradició historiogràfica; la transmissió textual; les fonts i l’estudilingüístic del text editat. El primer aspecte s’engloba en el concepte de la «intencionalitat» de la cròni-ca, que aquí resideix en el paper protagonista que Tomic reserva a l’estament nobiliari, especialment elcatalà, que «exerceix una posició gairebé hegemònica en la presa de decisions per part de la corona» (p.23); els seus privilegis socioeconòmics es justifiquen amb llegendes fundacionals, com ara la dels pa-gesos de remença castigats per la seva traïció. Iborra situa aquest entramat ideològic en un rerefonshistòric marcat per l’absència del Magnànim, ja embrancat en l’aventura italiana, dels seus estats patri-monials i per la crisi de les rendes senyorials procedents del camp, és a dir, en un ambient preparatoride la guerra civil. Hi ha una família que surt especialment beneficiada d’aquesta operació d’enaltimentnobiliari, els Pinós, que permeten a Iborra enllaçar amb el segon apartat del seu estudi, dedicat a la bio-grafia de l’autor —de fet, és una recopilació de dades en gran part ja conegudes des de Serra i Vilaró(Baronies de Pinós i Mataplana, Barcelona, 1930). Pere Tomic procedia d’una família de la petita no-blesa establerta a Bagà al segle xiv, que progressa al servei dels barons de Pinós. L’historiador, de quitenim molt poques notícies, és documentat entre 1428 i 1449, com a mínim; en tot cas ja era mort el1481, quan la seva néta Joana de Cardona consta com a hereva. El 1438 adreçava les Històries e con-questes a l’arquebisbe Dalmau de Mur, el mateix canceller que un any abans l’havia convocat, com amembre del braç militar, a les corts de Barcelona.El bloc següent de la «Introducció» recupera el discurs sobre les Històries e conquestes amb laqüestió de la seva influència en la historiografia del segle xv, tant a Itàlia —la Summa dei re di Napolide l’oriolà instal·lat a Nàpols Lupo de Spechio (Espejo), dedicada a Alfons d’Aragó, duc de Calàbria(1468)— com a Catalunya —el Recort del barceloní Gabriel Turell (1476) i les dues versions coetàniesdel Sumari d’Espanya atribuït a Berenguer de Puigpardines. La presència de Tomic al tombant de seglees tanca amb l’atac de les Cròniques d’Espanya de l’arxiver reial i historiador Pere Miquel Carbonell aalgunes llegendes reportades pel de Bagà, que, tot i això, és àmpliament aprofitat en altres parts de l’obra.Segueix una ressenya de la tradició bibliogràfica de les Històries e conquestes, amb una breu notasobre cadascun dels disset manuscrits localitzats, a més de dos perduts, les tres edicions catalanes de1495, 1519 i 1534, i les traduccions castellana de Juan Pedro Pellicer de Ossau (c. 1530) i italiana, co-neguda per una còpia del començament del segle xviii. La llista dels testimonis no inclou el ms. 1637de la BC ni el ms. CVI de la Biblioteca Lambert Mata, de Ripoll, còpies dels segles xvii-xviii de l’edi-ció de 1534 i que, per tant, no afecten l’stemma codicum, elaborat a partir dels sis manuscrits completsmés antics i de l’edició incunable de 1495.A continuació, Iborra dedica un apartat a les fonts de Tomic. S’hi destaca el coneixement de com-pendis d’història bíblica per al relat dels orígens i el deute amb les cròniques generals de l’arquebisbeXiménez de Rada i del Cerimoniós; la relació, per a les èpoques gòtica i carolíngia, amb alguna compi-lació perduda de la tradició del Llibre dels reis restituït per Coll i Alentorn i Cingolani, amb el pseudo-Turpí i el pseudo-Filomena; per al període comtal i els comtes-reis, es recorre novament a la crònicageneral del Cerimoniós o de Sant Joan de la Penya, completada amb els Gesta comitum i les cròniquesde Bernat Desclot, Ramon Muntaner i la particular de Pere III, si bé a partir del regnat d’Alfons el Be-nigne en general «es perd el rastre de les diferents fonts d’informació de què se serveix Tomic», amb elconsegüent «canvi en la procedència de la informació» (p. 93), que potser li arribava de relats orals oescrits de familiars adscrits al servei dels Pinós o dels monarques catalans a Itàlia.L’última part de l’estudi introductori conté una detallada descripció lingüística del text editat. Elmanuscrit base de l’edició és el 2617 de la Biblioteca Universitària de Salamanca, que Menéndez Pidali Massó i Torrents havien vist a la Biblioteca Reial de Madrid. L’aparat crític a peu de pàgina recull les021-Romanics XXXIV 04.indd 649 01/03/12 13:10650 MARIA TOLDRÀEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665variants dels manuscrits i l’incunable col·lacionats per a l’stemma codicum, i notes escadusseres sobrealgunes variants i correccions de l’editor. El volum es tanca amb apèndixs que contenen els textos sobre elMagnànim i Joan II afegits en les edicions, la dedicatòria de Martí d’Ivarra a Galceran de Cardona(1534), una taula comparativa de les rúbriques dels manuscrits antics, la bibliografia i l’índex de nomsde persona i llocs citats a la crònica.Joan Iborra ha preparat, doncs, la primera edició moderna de Tomic basada en la tradició textualantiga; les anteriors, des de Bulbena (1886), seguien l’estela de la de 1534. Proporciona les eines essen-cials perquè el lector navegui amb facilitat pel text, dóna les claus per a la seva contextualització literà-ria i històrica i en proposa una interpretació coherent. La lectura del seu treball, encara, suggereixpossibles temes d’investigació; tot seguit en dono alguns exemples relacionats amb la difusió de Tomic.La consideració de les Històries e conquestes com a història general s’hauria d’analitzar en relacióamb l’altra gran proposta produïda durant l’edat mitjana que hi competia en difusió: la crònica generaldel Cerimoniós. Són dues obres de plantejament similar, que deriven en última instància de la tradicióde les cròniques universals i del model del De rebus Hispanie del Toledà: proporcionen un instrument,d’extensió mitjana i amb materials erudits vulgaritzats, que situa la pròpia història —centralitzada enun cas en la dinastia regnant i en la noblesa que li dóna suport en l’altre— en el rerefons providencia-lista de la història universal. Fóra interessant resseguir com els autors alternen, sincronitzen o oposendues obres elaborades des d’interessos no sempre convergents, abans que les Cròniques de Carbonellno substitueixin la reial en les polèmiques erudites posteriors. És simptomàtic un cas que Iborra no esmen-ta: el dominic català Esteve Rotllà, documentat entre 1475 i 1530. La seva Chronica regum Aragonumet comitum Barchinone et populationis Hispanie, part d’una compilació d’història universal, consisteixen un resum llatí de l’incunable de Tomic, però sol prescindir, com Turell, de les llargues llistes denobles d’aquest i es completa amb l’altra gran crònica general citada per ampliar informació sobre elsreis. Un altre exemple, aquest sí citat per Iborra, encara que reduït a simple testimoni de la transmissiómanuscrita de Tomic, és el ms. 67 de la BUB, del darrer terç del segle xv, amb addicions i notes poste-riors. No insistiré en la importància d’estudiar aquest tipus de compilacions, sovint de manuscrit únic,com a obres autònomes i amb una «intencionalitat» pròpia, independentment de l’interès a desglossar-ne les parts procedents d’autors i obres coneguts; només recordaré que el ms. 67 és una història delcasal catalanoaragonès en què Tomic proporciona el marc general del relat fins als primers comtes deBarcelona, però a partir d’aquí l’anònim recorre a la crònica general del Cerimoniós, a Desclot, a Mun-taner i a la tradició de Ximénez de Rada en català.Tot amb tot, les lectures de Tomic al llarg de l’edat moderna no es poden reduir al debat ideològical voltant del paper atorgat a la noblesa en relació amb la corona. És veritat que el recurs a les llistes denobles que acompanyen les empreses dels comtes-reis, fàcils de modificar a gust de l’autor o del comi-tent, es retroba en els escriptors que pretenen donar prestigi o justificar els drets d’algunes famílies, comara els Jardí i les seves propietats sardes en una versió del Puigpardines o els Blanc instal·lats a Nàpols enun volum que conté, entre d’altres, les versions catalana, castellana i italiana del Recort de Turell (BC,ms. 302). Però el caràcter utilitari de les Històries e conquestes, la seva condició d’història general o re-lat-marc, expliquen que entre els autors que en depenen hi trobem, amb pocs anys de diferència i amb laguerra civil catalana com a referent, personatges que mantenen posicions tan allunyades com Turell, perqui els ciutadans de Barcelona són «la conservació dels privilegis de Cathalunya», i Spechio, molt críticamb l’actitud anti-Trastàmara dels mateixos barcelonins, «che vorriano mutari omgnne anno uno re».La desaparició de Tomic del catàleg d’obres impreses després de 1534 es compensa amb les còpi-es manuscrites, les al·lusions i els extractes en històries i miscel·lànies erudites. La batalla al seu voltantiniciada per «son gran contrari» Carbonell i represa per protagonistes nous després de la publicació deles Cròniques d’Espanya el 1547 esdevé un tòpic, si bé un dels possessors del ms. 67 de la BUB, pro-bablement Josep Jeroni Besora (m. 1665), en referir-se als dos autors es mostrava conciliador: «Los dossón bons catalans: molts imitadors d’ells trobàssem». Més enllà de les motivacions polítiques, aquestsepisodis polèmics reflecteixen concepcions diverses de la història i un debat sobre la font de l’autenti-citat o la credibilitat dels materials històrics, inclosos els documents d’arxiu i les llegendes fundacio-021-Romanics XXXIV 04.indd 650 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665TRIADÚ: MEMÒRIES D’UN SEGLE D’OR 651nals, en relació amb l’autoritat de la qual emanen i la base erudita que els dóna suport. Hi sovintegenles al·lusions a la «imperitia» i les «fábulas y sueños» del discurs tomicà, però alhora les Històries econquestes són presents en cercles actius en la recuperació de la literatura historiogràfica medieval irenaixentista en els dos canvis de segle del xvi-xvii i el xvii-xviii. Pel que fa al primer, sabem que elciutadà honrat de Barcelona Rafael Cervera (c. 1563/1564-1633/1638), autor de miscel·lànies històri-ques i d’uns Discursos históricos inèdits sobre la seva ciutat, a banda d’una Historia de Cataluña oadaptació castellana de Desclot publicada el 1616, treballava en unes notes en aquesta llengua sobre lesHistòries e conquestes; se’n conserven algunes en obres de Roig i Jalpí i els bibliògrafs antics en citenexemplars. Cent anys després, en una Nota de los libros o obras que tengo trabajadas concernientes ala historia de Cathaluña (AHCB, ms. B-99), el diplomàtic, erudit i cronista Pau Ignasi de Dalmases(1670-1718) esmenta entre les seves obres «el cavallero Pedro Tomich traducido». L’historiador deBagà es converteix fins i tot en model literari de la mà del mínim Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691),ja citat. La seva Crónica general del principado de Cataluña (AHCB, ms. B-101) conté una traduccióal castellà de passatges de Tomic i Carbonell referents a la història antiga de Catalunya, amb comenta-ris de Roig, que es decanta a favor del primer i en justifica els errors històrics per la desídia dels tipò-grafs; encara més, el frare, bregat en les discussions sobre falsificacions històriques, fa un pas endavanti forja una crònica general intitulada Libre de feyts d’armes de Catalunya, suposadament acabada el1420 per un personatge històric, el prevere Bernat Boades, i construïda sobre el «patró» de Tomic, comva demostrar Coll i Alentorn, amb un estil i una llengua que volen passar per medievals. Uns anysdesprés, l’«especulador» de l’Arxiu reial de Barcelona i historiador Manuel Marià Ribera (1652-1736)farà unes observacions molt interessants, a partir d’un exemple de Tomic, sobre els problemes de com-prensió que el lèxic català medieval creava entre els seus coetanis (BC, ms. 431).Al capdavall, la inexistència d’un referent canònic d’història general de Catalunya a l’edat moder-na, si més no fins als inicis del xviii, pot haver influït en la llarga pervivència de l’historiador de Bagà;l’estat inacabat de les Cròniques de Carbonell, els intents no reeixits, per motius diversos, de les cròni-ques catalanes de Francesc Tarafa, Antoni Viladamor o Pere Gil ho propiciaren, i el buit només fouomplert parcialment per Jeroni Pujades, amb un únic volum imprès el 1609, però amb una extensacontinuació en castellà transmesa sobretot a través de manuscrits setcentistes.Maria ToldràTriadú, Joan (2008): Memòries d’un Segle d’Or. Barcelona: Proa, 496 p.El corpus memorialístic de Joan Triadú1 abraça tres publicacions: l’oportuna i documentada bio-grafia Joan Triadú. L’impuls obstinat (1993) que li dedicà Agustí Pons i Dies de memòria 1938-1940.Diari d’un mestre adolescent (2001), guanyador del V Premi Ramon Trias Fargas i editat, com les me-mòries que comentarem específicament, sota la iniciativa de l’enyorat Isidor Cònsul. Memòries d’unsegle d’or (2008), redactades amb la col·laboració de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí, rebla elclau d’aquest corpus memorialístic centrant-se sobretot en l’etapa de plenitud del Triadú activista ihome de fe. Una fe polisèmica, sòlida, incombustible que abraça des de la creença religiosa al sentimentde pàtria, a la llengua, a la seva vocació de pedra picada de mestre, passant per la família i, especial-ment, referida a la seva muller, Pilar Vila-Abadal i Vilaplana a qui dedica el llibre. El lema que l’obre:«Davant l’or secular d’una estirp d’homes lliures», de J. V. Foix no podia ser més exacte, lligant elsimbolisme excels de l’or amb el sentiment de lluita de l’estirp d’homes lliures.Només començar fa una declaració de principis: «Escriure unes memòries és deixar-se anar alculte de la distància. En el meu cas, la distància és tot el contrari d’un distanciament, cosa que s’esdevé,1. Grup de recerca 2009SGR736.021-Romanics XXXIV 04.indd 651 01/03/12 13:10

Tomic, Pere (2009): Històries e conquestes del realme d'Aragó e principat de Catalunya. Introducció, transcripció, notes i índex a cura de Joan Iborra. Catarroja; Barcelona: Afers, 354 p. (Textos Clàssics, 2).

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/60930/61142

Tomic, Pere (2009): Històries e conquestes del realme d'Aragó e principat de Catalunya. Introducció, transcripció, notes i índex a cura de Joan Iborra. Catarroja; Barcelona: Afers, 354 p. (Textos Clàssics, 2).

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana