Josep Ribera Florit

Ribera Florit, Josep

Hemeroteca Cientifica Catalana

ción del autor en cuanto a esta época es interpretar la expresión realismo mágico, que se convirtióen lugar común de la crítica literaria y con la cual se designan casi todas las obras nacidas en His-panoamérica (práctica que la mayoría de los críticos actuales —entre ellos el mismo L. Scholz— re-chazan). Como pasa frecuentemente con este tipo de casillas artificiales en las que ponemos todo loque nos es ajeno y relacionamos según un criterio extraliterario, para la mayoría de los lectores hún-garos la literatura hispanoamericana es «realismo mágico», prueba de que la expresión se ha con-vertido en un término superficial y malentendido. L. Scholz considera pues como su cometido fun-damental en este capítulo aclarar lo que es la literatura de la segunda mitad del siglo XX, el llamadoboom en los años 60, y el realismo mágico. Nos esboza la trayectoria literaria de autores tan desta-cados, pero en Hungría relativamente poco conocidos, como Juan Rulfo, Augusto Roa Bastos, JuanCarlos Onetti, etc., y nos presenta con más detalles la obra literaria de los cuatro escritores de ma-yor fama internacional: Alejo Carpentier, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa y Gabriel García Már-quez. La mayoría de las obras de estos cuatro autores están traducidas al húngaro, y por lo tanto sonconocidas por los lectores del manual que estamos reseñando, hecho que requiere de nuevo un mé-todo diferente. L. Scholz nos ofrece un retrato de cada uno de estos escritores, y coloca sus obras ensu trayectoria artística, demostrando que muy a menudo no tienen nada que ver ni con el realismo nicon ninguna magia, y que el término en la forma en la que se utiliza actualmente resulta ser una es-trategia comercial. En las últimas páginas de su manual, L. Scholz resume las tendencias más re-cientes de la literatura hispanoamericana, enumerando los nombres más conocidos con las obrasmás valoradas por la crítica. Probablemente, el material arrojado por las últimas décadas podría lle-nar otro libro de trescientas páginas, por lo tanto el propósito del autor no puede ser otro que dar unpunto de partida para el lector interesado, indicándole cuáles son los nombres y los títulos que me-rece la pena estudiar si se quiere conocer más la actualidad literaria hispanoamericana.La historia literaria de L. Scholz se complementa con una bibliografía temática muy completa yextraordinariamente útil para los que necesiten más información sobre alguna época, género, autor uobra. Entre las listas bibliográficas hallamos una de bibliografías, manuales y diccionarios, una de his-torias literarias, una de estudios, una de antologías, una de fuentes accesibles por Internet, y una de tra-ducciones de literatura hispanoamericana al húngaro. El tomo ofrece también un índice de autores.Según hemos visto, estamos ante una empresa que a primera vista parece apenas realizable: repa-sar, en trescientas páginas, toda la historia de la literatura hispanoamericana, desde los orígenes hastanuestros días, en un manual destinado a un público amplio y muy heterogéneo en sus conocimientos.Estamos ante el complejo trabajo de un especialista consciente de las condiciones de sus lectores, buenconocedor de la cultura, historia y literatura hispanoamericana, y dotado además de una capacidad di-dáctica nada común. La Breve historia de la literatura hispanoamericana de L. Scholz es un libro quesirve perfectamente de punto de partida para cualquier investigación y que es fuente utilísima de datose informaciones tanto para estudiantes y lectores aficionados como para hispanistas profesionales.Dóra BAKUCZUniversidad Eötvös Loránd de BudapestCorpus Biblicum Catalanicum (CBCat). 3 Bíblia del segle XIV. Èxode, Levític. Transcripció acura de Jaume Riera i Sans. Aparats crítics, notes i glossari a cura de Pere Casanellas iBassols. Estudi Introductori d’Armand Puig i Tàrrech. Associació Bíblica de Catalunya,Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2004. clx, 248 + 248* pp.Era l’any 1906 quan Raymond Foulché-Delbosc (1864-1929) presentava el projecte de la pu-blicació de les antigues versions bíbliques catalanes. L’Institut d’Estudis Catalans volgué fer-se cà-rrec d’aquest projecte, però malauradament no es va poder dur a terme. Després d’alguns intents, fi-JOSEP RIBERA-FLORIT488nalment un nombrós equip de l’Associació Bíblica de Catalunya, dirigit per Armand Puig i Pere Ca-sanellas, ha iniciat aquesta col.lecció sota el nom de Corpus Biblicum Catalanicum. Entre altres ob-jectius del projecte, el primer pas, i segurament el més comprometedor, ha estat iniciar la publica-ció dels textos catalans de la Bíblia del segle XIV. Aquesta agosarada tasca s’ha encetat amb elsllibres de l’Èxode i del Levític, deixant per més tard la publicació del Gènesi per tal de poder ofe-rir una panoràmica general de l’obra.En l’estudi introductori (p. XVII-LV), obra d’Armand Puig, es tracten detalladament els tresmanuscrits, portadors de la traducció catalana de la Bíblia del s. XIV, i el tipus de traducció que re-velen respecte al text llatí de la Vulgata.Dos dels mss. estudiats i editats pertanyen a la Bibliothèque Nationale de la France: del fonsPeiresc (P), que conté tota la Bíblia, i del fons Colbert (C), que conté des del llibre del Gènesi finsals Salms —un tercer ms., anomenat Egerton (E) i que es troba a la British Library, conserva el ma-teix contingut que el ms. C—. Tots tres mss. serien de la segona meitat del s. XV.Els experts descobreixen en aquests mss. dos tipus de versions: una primera traducció comple-ta del s. XIV i una altra incompleta posterior. Els mss. P i C, als quals cal afegir E entre Levític 2,2-18,2, reflecteixen l’arquetipus de la Bíblia completa del segle XIV.Quant al text llatí de la Vulgata que empren els traductors de la Bíblia completa, sembla que te-nen al seu abast, entre altres mss., sobretot el ms. de Montpeller (M) i un altre de Girona (G), alsquals A. Puig anomena «recensió catalanollenguadociana», i principalment la recensió de París(VT), que s’imposà d’una manera predominant.La versió catalana d’aquesta Bíblia sol ser literal, tot i que de vegades no hi manquen versionsmés dúctils i adaptades a la llengua catalana, traduccions interpretades amb tendència a binomis si-nonímics i, en no poques ocasions, la traducció segueix un text hebreu semblant al que coneixem.Ocasionalment dóna la sensació que el traductor no ha entès bé el text llatí.El fet que trobem en aquesta versió una clara influència hebrea tant en la traducció com en de-terminades interpretacions textuals, suggereix a A. Puig que la traducció molt bé podria ser feta perun jueu convers laic sota el patrocini d’alguna autoritat civil o eclesiàstica. Pensem que en els ss. XIIIi XIV la presència intel.lectual jueva a Catalunya i a Provença és molt remarcable. Es tractaria, doncs,d’una Bíblia cristiana, traduïda de la Vulgata, amb elements hebreus que podien fer-la sospitosa,com altres Bíblies que foren cremades en ser considerades corruptes per certs estaments eclesiàsticsaferrissats al text de la Vulgata com l’únic text canònic i quasi inspirat.La segona versió incompleta és testimoniada pel ms. E des de l’Èxode 1,1 al Levític 2,2 i desdel Levític 18,2 al 27,34. Aquesta nova traducció és posterior a l’anterior, amb intenció de corregir-la, tot cercant una major fidelitat i literalitat al text de la Vulgata. Malgrat tot, no hi manquen algu-nes interpretacions i coincidències amb la Bíblia completa. Com a text llatí de base predominarial’ús més aviat dels mss. autòctons catalanollenguadocians.La segona traducció incompleta, molt més literal i eliminant tot hebraisme, fa pensar que es trac-ta d’una reacció contra la versió del s. XIV. El traductor, que fa la impressió que es cansà de fer la tas-ca completa, podria ser identificat amb un clergue i suggeriria l’època en què el judaisme és clara-ment perseguit, és a dir, el període que va des dels avalots antijueus de 1391 a l’expulsió de 1492.A. Puig dedica la darrera part de la Introducció a la transmissió manuscrita de l’Èxode i del Le-vític. El ms. P apareix molt fragmentari, descuidat i amb força arcaismes. Al contrari dels altres dosmss., aquest no està datat, però pel tipus de lletra i de llengua és clarament contemporani als altresdos. Ha sofert algunes revisions per part de copistes que a voltes han empitjorat el text. El ms. E(1465) conté, com s’ha indicat, dos tipus de traducció: la del s. XIV i una altra posterior incompleta.Sobretot els passatges de la Bíblia incompleta contenen força deficiències textuals: omissions, ho-meotelèutons, etc. Aquest ms. segueix l’antiga divisió de l’Èxode en 46 capítols, abans que s’im-plantés la divisió estàndard de 40 caps. El ms. C, de 1461, en l’Èxode i el Levític és considerat elmillor dels tres i coincideix en moltes lectures amb el ms. P. No hi manquen correccions posteriorsamb l’afany d’ajustar més el text català al de la Vulgata. Basant-se en la lectura singular del nom deCORPUS BIBLICUM CATALANICUM (CBCAT). 3 BÍBLIA DEL SEGLE XIV 489Mossé a Ex 4,10 («e dix Mossé a Déu»), A. Puig suggereix que aquesta traducció possiblementhauria estat encarregada a un convers anomenat Mossé.Després de la Introducció i la Bibliografia d’autors citats, hi ha el valuós capítol del Glossari(pp. LXXV-CXXXVI), obra de Pere Casanellas, on l’autor ha mirat d’anotar alfabèticament la ma-joria de les paraules catalanes que apareixen en aquests dos llibres i que no es troben en els diccio-naris catalans, especialment en el DIEC, o que tenen un sentit distint del conegut actualment.El cos del llibre, que inclou els textos de l’Èxode i del Levític, està arranjat en quatre colum-nes paral.leles: el text llatí de la Vulgata, segons l’edició crítica dels Benedictins de l’Abadia de SantJeroni de Roma (1994), i les traduccions catalanes dels mss. Peiresc, Egerton i Colbert.L’edició consta endemés de quatre aparats crítics. El primer aparat correspon al de l’edició crí-tica llatina de la Vulgata. El segon indica les variants llatines dels mss. de l’àrea catalanollengua-dociana: ms. de Montpeller (M), de Girona (G), de Tarragona (T) i de Vic (V). El tercer aparat as-senyala les probables equivocacions, tal com es troben en el text i com s’haurien de corregir. Elquart aparat conté observacions de tipus textual i lingüístic.El text en el seu aspecte formal és realment exemplar. La distribució sinòptica del text llatí i deles versions catalanes donen una visió clara i ràpida per valorar les variants en les traduccions.Igualment la destresa en la distribució dels aparats evidencia l’esperit crític i el domini informàticdel seu autor, Pere Casanellas.Quant al contingut, aquesta obra ens posa a l’abast un ventall molt ampli de variants del text dela Vulgata llatina, sobretot dels mss. catalanolleguadocians de l’època medieval, que possibilitenaprofundir en la crítica textual de la versió llatina de la Vulgata.Ara bé, la part central d’aquesta gran obra és l’edició crítica de les versions catalanes dels tresmss. P, E, i C. El treball de transcripció, dut a terme per J. Riera, és un prova de la competència d’a-quest autor en el coneixement de la llengua catalana i de la paleografia medieval. Hi trobo a faltaralguns facsímils dels mss. a fi de poder fer-nos càrrec del valor d’aquesta transcripció.L’extraordinari valor i utilitat d’aquesta obra, que potser per raó de claredat es podria haver ti-tulat «La Bíblia catalana del s. XIV», afecta sobretot el camp històric de la llengua catalana. Un ric, isovint desconegut lèxic del català medieval, és certament la inestimable aportació als lingüistes ca-talans per tal de conèixer millor l’evolució lèxica de la nostra llengua a partir del s. XIV. La part méssignificativa és el Glossari que precedeix al text. L’autor ha desglossat en un altre indret (vegeu P.Casanellas: «El Corpus Biblicum Catalanicum i la lexicografia catalana» a Actes del XIII Col.loquiInternacional de la Llengua i Literatura Catalanes, Girona 2003. Barcelona, Publicacions de l’Aba-dia de Montserrat, 2005) les aportacions lèxiques que inclou aquest Glossari. De manera lògica enu-mera les confirmacions o desmentiments d’etimologies i formes acceptades, els mots no documen-tats fins ara i els mots no documentats en català medieval, però sí posteriorment, així com les novesaccepcions descobertes en mots documentats. Potser encara hom podria ampliar-lo amb algunes al-tres paraules o referències com selar/celar, stotjar, vegeu estotjar, etc.Un estudi comparatiu i exhaustiu de les versions catalanes ens ajudarà a descobrir no solamentel rerefons hebreu que s’hi troba sinó també aquella tendència de traduir que cerca no tant la litera-litat sinó el sentit, sovint aclaridor del text, i que evoca el mètode interpretatiu deràixic, caracterís-tic de les traduccions aramees antigues anomenades targums. Uns exemples, entre altres, els podrí-em trobar a Lv 4,4, on el text llatí diu: «immolabit eum Domino» i el ms. E tradueix: «degollar-l’hadevant Déu», i a Ex 1,17, on el mateix ms. interpreta el terme llatí: «conservabant mares» en: «se-laven los mascles», és a dir, els conservaven amagant-los. Aquesta seria la tasca de l’exegeta. Peròcal reconèixer que, pel fet que el text llatí de la Vulgata té poca incidència en l’estudi de l’exegesibíblica, l’aportació d’aquesta obra en aquest camp és més aviat reduïda.Arran de les variants que trobem en la versió catalana respecte als mss. confrontats de la Vul-gata i que es consideren com interpretacions o hebraismes, sorgeix tal volta el dubte de si els tra-ductors tenien al seu abast mss. que nosaltres desconeixem i que podrien ser portadors d’algunesd’aquestes variants.JOSEP RIBERA-FLORIT490En tot cas, cal reconèixer que els biblistes catalans, i sobretot els estudiosos de la llengua cata-lana, han d’estar d’hora bona amb aquest agosarat projecte del Corpus Biblicum Catalanicum (CB-Cat), del que és una mostra modèlica i extraordinàriament valuosa aquest volum que avui presen-tem, tan curosament imprès per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Josep RIBERA-FLORITUniversitat de Barcelona1) Joanot Martorell (Martí Joan de Galba): Tirant lo Blanch. Edició coordinada per AlbertHauf. Text original, València, 1490. Edició i notes a cura d’Albert Hauf.2) Tirante el Blanco. Traducció castellana, Valladolid, 1511. Edició i notes a cura de VicentJosep Escartí.3) Concordances lematitzades a cura d’Anna Isabel Peirats, València, Tirant lo Blanch, 2005.Per iniziare, la «colpa» è, – mi si passi la boutade –, della «Hispanic Society of America» (HS).Anche se il caso in questione porta a dire ben vengano le «colpe», quando esse a posteriori risulta-no adduttrici di vantaggi e dunque fruttuose.Esattamente di tale natura è la «colpa» cui si collegano le tre edizioni critiche del Tirant loBlanch (= TB) prodotte nell’ultimo quindicennio. La prima, curata da Albert G. Hauf con la colla-borazione di Vicent Josep Escartí nel 1990 in occasione del cinquecentesimo anniversario della edi-tio princeps del 1490 (revisionata e ristampata nel 1992); la seconda, quella curata dallo stesso Haufe uscita or ora (presso l’editrice valenziana «Tirant lo Blanch», congiuntamente all’edizione del Ti-rante castigliano curata da V. J. Escartí), e la terza, quella curata da Joan Perera Parramon (in cor-so di stampa). S’inscrive nella colpa anche, naturalmente, il dibattito che, iniziato a ridosso dellapubblicazione della prima, è proseguito a vario titolo nel corso del tempo: fino appunto al 2005,anno in cui finalmente è apparsa la nuova edizione di Hauf, cui va il merito di offrirci un testo si-curamente affidabile e dotato di un apparato di note eccellente e per la dottrina e per la ricchezzad’informazione profusavi.La «colpa» cui alludo sta nel fatto che, come è noto, all’altezza degli anni 1990/92, l’unicoesemplare completo dell’edizione stampata a Barcelona nel 1497 non era fruibile, perché dato inconsultazione esclusiva al succitato Perera Parramon dalla stessa Hispanic Society, presso cui taleesemplare è custodito. E ciò accadeva regolarmente, come da statuto. Talché sarebbe mancata,all’epoca, qualora la si fosse ritenuta essenziale, la possibilità di realizzare uno spoglio esaustivo esistematico dei materiali: compito al quale attende il repertorio, giustappunto «exhaustiu de totes lesvariants existents» (ib., p. 51), di Perera Parramon (il neretto è dell’autore).Nel frattempo, le cose sono andate avanti, e, grazie anche a questa impasse, con una forzosa,ma alla fine felice, per così dire, divisione dei compiti.Infatti Hauf, tra la sua prima fatica (1990) e la seconda (2005), ha potuto consultare il testo tras-messo dall’ edizione del 1497 («sortosament i gràcies a la tasca perseverant de la biblioteca digitaleLluís Vives», p. 51), nonché il testo e gli elenchi di varianti approntati dal Perera Parramon.Quest’ultimo, da parte sua, offriva già a partire dal 1995, anno in cui discuteva la propria tesi di dot-torato, un testo la cui restituzione si compie «...a partir de la col.lació de tots els exemplars conser-vats de les dues edicions incunables del Tirant i aprofitant les aportacions de les traduccions caste-llana i italiana del segle XVI i de totes les edicions modernes de l’obra...» (ib., p. 51, n. 40).Sicché è dunque chiaro che le due edizioni, quella di Hauf e quella di Perera Parramon, sebbe-ne obbediscano a istanze diverse e procedano su una differente impostazione metodologica, risul-tano alla fine complementari proprio perché rispondono a differenti obiettivi e necessità. La diver-sificazione tra le due fatiche, e poi il loro parallelo integrarsi, non potevano essere esplicitati conJOANOT MARTORELL (MARTÍ JOAN DE GALBA): TIRANT LO BLANCH 491

Corpus Biblicum Catalanicum (CBCat). 3 Bíblia del segle XIV. Èxode, Levític. Transcripció a cura de Jaum Riera i Sans. Apartats crítics, notes i glossari a cura de Pere Casanellas i Bassols. Estudi Introductori d'Armand Puig i Tàrrech. Associació Bíblica de Catalunya, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona 2004. clx, 248 + 248* pp.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/141579/140550

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert