Mariàngela Vilallonga i Vives

Vilallonga i Vives, Mariàngela

Hemeroteca Cientifica Catalana

486 MARIÀNGELA VILALLONGAEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 401-525limita ad accogliere solo le voci principali o comunque quelle di cui la letteratura in materia presenti giàuna definizione. Si premette dunque che verranno incorporati e presi in considerazione solo terminitecnici, anche se forse, in qualche caso, sono stati accolti lemmi piuttosto generici, quali ad esempio iverbi cubrir, embargar, ligar, quedarse, saber, soer, etc., che possono pertenere anche alla sfera veteri-naria, ma che non sono del tutto annoverabili come vocaboli specialistici.A ben considerare, tuttavia, è pur vero che i termini relativi alle principali patologie del cavallo e ivocaboli più strettamente tecnici vengono ampiamente esplicati, analizzati e comparati con altri testimo-ni della tradizione superstite all’interno delle note all’edizione del testo, dunque non si tratta di unamancanza del curatore ma di una pura scelta editoriale; ma forse un breve riepilogo all’interno del glos-sario avrebbe facilitato la consultazione al lettore.Anche in questo caso viene comunque compiuto un passo avanti rispetto all’edizione PensadoTomé (che si limitava a registrare le occorrenze dei vari lemmi), indicando tra parentesi tonde il corri-spettivo termine della versione originale latina di Giordano Ruffo.Completa e chiude infine il volume l’edizione latina del De medicina equorum curata da GirolamoMolin nel 1818, che funge da textus receptus in mancanza di un altro modello di riferimento.La volontà di corredare l’edizione gallega del corrispondente testo latino e la diretta correlazioneall’interno del glossario del termine romanzo con il termine originale risultano degli ottimi strumenti, siaper quanto riguarda l’intelligibilità del trattato gallego, che per porre le basi per un più approfonditocontributo sul processo di traduzione di testi tecnici nel passaggio dal latino alle lingue romanze.Nel complesso dunque un volume chiaro, completo e denso di contenuti inerenti, oltre al testo inquestione, anche, più in generale, al vasto e affascinante campo della mascalcia medievale.Il merito indiscusso di questo volume, oltre al rigore filologico sul quale è basato, risulta quello dinon essere limitato alla semplice edizione interpretativa del testimone (intento che, già di per sé, deveaver presentato numerose asperità), ma di essere riuscito ad aprirsi al confronto con altre versioni, latinee romanze, del testo di Giordano Ruffo per aspirare ad una panoramica più ampia sul genere, facendo ilpunto sulla situazione, formulando ipotesi e ponendo interessanti interrogativi.Ilaria RizzoPolanco Roig, Lluís B. (ed.) (2012): The Liber elegantiarium by Joan Esteve. A Catalan-LatinDictionary at the crossroads of fifteenth-century European culture. Turnhout: Brepols Publis-hers, CCXII + 439 p. [Corpus Christianorum Continuatio mediaevalis Series in 4.ºV].Hi ha llibres ben fets i hi ha llibres ben editats. A vegades, no tantes, hi ha llibres que tenen ambescreix totes dues qualitats, aquest que ara ressenyo n’és un: és un llibre molt ben fet i molt ben editat. ElLiber Elegantiarum de Joan Esteve és una d’aquelles obres que mereixia un bon estudiós i una bonaeditorial. L’edició que ha preparat Lluís B. Polanco per a Brepols és la millor que podíem tenir. El treballde Polanco per arribar fins aquí ha estat llarg. El resultat és com un d’aquells vins que Horaci hauriaconservat en el fons del fons del celler, i hauria qualificat de «més bo que el dels sopars dels pontífexs».Coneixíem l’existència del Liber Elegantiarum de Joan Esteve, n’intuíem la importància, el menci-onàvem sovint, i fins podíem consultar des de 1988 una edició facsímil de l’incunable venecià de 1489,però el que no sabíem prou bé era la difusió que va tenir al seu temps i només ens havíem adonat d’unaínfima part de la importància que calia donar-li com a puntal per a la història de la cultura catalana. Noen teníem cap edició crítica que situés en el lloc que li correspon aquest vocabulari català-llatí del darrerquart del segle xv compost a València per un gran coneixedor, recreador i difusor de l’humanisme italià.No comptàvem amb cap monografia sobre Joan Esteve i la seva obra. Des de fa molts anys, filòlegs iestudiosos reclamàvem una edició com la que avui tenim a les mans, fruit i part d’una tesi doctoral queLluís B. Polanco ha anat madurant i que va veure materialitzada en tres considerables volums el mes desetembre de 1995, com a tesi doctoral, i l’any 2012 com a publicació.021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-04.indd 486 01/04/16 21:54Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 401-525POLANCO ROIG: THE LIBER ELEGANTIARIUM BY JOAN ESTEVE 487Vaig tenir la sort de formar part del tribunal que va concedir a Polanco el títol de doctor, a la Uni-versitat de València. De manera que he seguit des dels seus inicis, gosaria dir, la gènesi d’aquest llibre.No puc fer més que elogiar el treball de Polanco, com ja vaig fer en aquella ocasió, entre d’altres motiusque aniré desgranant a continuació, perquè és la primera edició crítica del Liber, una enorme tasca, queningú abans no havia gosat escometre. I Polanco ha dut a terme aquesta empresa hercúlia amb el majorrigor filològic, amb una minuciositat lloable i amb una sistematització bàsica per a una obra de les carac-terístiques de la que tenim a les mans. Però encara n’hi ha més.La gran novetat que aporta, en l’estudi preliminar, l’edició de Polanco és la tesi que defensa que elLiber té com a finalitat exclusiva l’ensenyament del llatí. Aquest enunciat ens fa canviar la perspectivaamb la qual fins fa ben poc contemplàvem aquesta obra, massa centrada en l’estudi lexicogràfic delcatalà. És a partir de l’estudi de Polanco que podem llegir el Liber amb uns ulls nous i que en podemcomprendre tota la seva complexitat. Així, hem d’atorgar al Liber un valor afegit, perquè al costat de lariquesa lèxica que ofereix, fonamental per als estudis d’història de la llengua catalana del darrer quart delsegle xv, podem adonar-nos que la seva configuració última és la d’una gramàtica o una retòrica llatina,amb ordenació alfabètica, per a ús de catalanoparlants.El llibre que avui ressenyem està dividit en dues parts: un estudi introductori (pàgines xi-clxxv) il’edició crítica del Liber elegantiarum. Entre l’una i l’altra, trobem una completa bibliografia (pàginesclxxvii-ccxiii) que es presenta en tres apartats: abreviatures, autors i bibliografia general. El llistat d’au-tors mostra una triple divisió en auctores antiquiores, auctores recentiores i editiones alterae usquead 1800.L’edició crítica del Liber va precedida, com deia, d’un estudi que avança en el coneixement del’humanisme a València, i que es fonamenta bàsicament en l’estudi de l’obra i l’estudi de l’autor, segonsels següents punts: el recorregut del Liber des de la seva publicació fins als nostres dies, la descripciódels exemplars supervivents de l’incunable venecià (xi-xxxix), repàs a la biografia de l’autor i recorregutpel context cultural en què es mou el notari valencià (xl-liv), el treball de cerca de les fonts de l’obra ambespecial atenció a la història de la gramàtica i la lexicografia des de l’antiguitat al Renaixement (lv-cxl),l’explanació de la composició i de la tècnica de l’obra d’Esteve (cxli-clxi) i finalment els criteris d’edició(pàgines clxxvii-ccxiii). Anem per parts.La descripció catalogràfica dels vuit exemplars coneguts de l’incunable és exhaustiva, detallada iprecisa i ofereix aspectes nous respecte del que coneixíem. El recorregut de Polanco vers les autèntiquescauses de l’edició del Liber a Venècia i les encertades conclusions a les quals arriba expliquen molta partde la fortuna posterior del Liber.El Liber elegantiarum consta de tres parts: el prooemium (p. 3), el vocabularius (p. 5-139) i elspraecepta (p. 321-322). Les entrades del Liber, que es presenten ordenades alfabèticament i numerades,són 12.158. Hi trobem entrades per paraules i també per frases, en català, amb les seves corresponentstraduccions al llatí. L’edició crítica presenta dos aparats a peu de pàgina, d’una banda l’aparat de fontsi de l’altra l’aparat crític amb les variants i les correccions de l’editor, que detecta errors d’impressió ilectures alternatives que apareixen després de l’estudi acurat de les fonts de l’obra. I finalment hi ha unextens i amplíssim apparatus adnotationum que es presenta al final del text (p. 323-406). L’edició dePolanco es completa amb un utilíssim index fontium (p.407-437) que recull, per ordre alfabètic d’autor,totes les obres d’autors antics, medievals i del Renaixement que Esteve ha emprat per a l’elaboració deles traduccions de mots i frases catalanes del Liber. El Liber facetiorum de Poggio Bracciolini és el méscitat, amb 1.504 referències. A tall de curiositat Horaci és mencionat una sola vegada, com Lucà, Boc-caccio ho és dues vegades, com Lucreci, Virgili és citat en 78 ocasions i Terenci té 266 referències.Les aportacions de Polanco per al coneixement de la figura de Joan Esteve sónmoltes, il·luminen unautor i il·lustren un ambient literari brillant en el darrer quart de segle de la València quatrecentista. Es-teve hauria format part de l’escrivania reial a la Nàpols del Magnànim, on hauria estat en contacte ambles idees renovadores de l’humanisme italià representades pels humanistes que freqüentaven la cort delMagnànim, com és ara Fazio, Beccadelli o Pontano. El retorn a València com a notari de la ciutat porta-ria implícit el paper d’innovador que li correspondria a Esteve. Finalment el seu pas al capdavant de021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-04.indd 487 01/04/16 21:54488 MARIÀNGELA VILALLONGAEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 401-525l’escrivania capitular de la Catedral de València li permeté accedir a una de les majors biblioteques de laciutat, la qual cosa li facilitaria la tasca de redacció del Liber. Així, hem pogut conèixer noves dades queens acosten a la figura de Joan Esteve i que el fan destacar com un dels autors del regne de València mésdirectament influenciat per l’humanisme italià. Tot plegat ens portaria a refermar-nos en la idea que a laValència del segle xv no solament la medicina representa un paper importantíssim, sinó també la gramà-tica i la retòrica. El diccionari d’Esteve n’és un dels grans exemples, però l’obra de Joan Serra no ésmenys destacable, i encara és per estudiar.Cal veure la figura i l’obra de Joan Esteve integrada dins del context de l’humanisme català, en elmarc de la Corona d’Aragó. Esteve va tenir la sort de veure la seva obra publicada ben aviat i a Itàlia, laqual cosa suposava d’una banda que el Liber havia despertat interès, intel·lectual o comercial tant se val,entre els seus contemporanis a Catalunya o a València, però també, i més important, a Itàlia; suposava amés la intuïció dels editors en el sentit que aquesta obra havia de ser d’ús fonamental en les escoles i pertant de venda assegurada; suposava finalment un reconeixement a la tasca de sistematitzar un vocabula-ri d’aquestes característiques i d’altra banda oferia una major difusió de l’obra entre els humanistesd’arreu d’Europa i projectava el Liber a uns potencials nivells de lectura o de consulta ben poc freqüentsen l’Europa del segle xv, i quasi impensables per a l’autor d’un vocabulari català-llatí. Esteve, doncs, vatenir sort, per dir-ho d’alguna manera, perquè d’altres autors tan vàlids com ell no van gaudir de la ma-teixa fortuna. Alguns no van veure les seves obres editades en vida, sinó pòstumament entrat ja el seglexvi. Penso ara en JoanMargarit i el seu Paralipomenon, de tanta influència en la historiografia posterior,però que fins a la iniciativa de Sancho de Nebrija que en va promoure l’edició l’any 1545, seixanta-unanys després de la mort del seu autor, havia romàs manuscrit i inèdit. D’altres autors encara a hores d’araes mantenen inèdits tot i la magnitud dels seus treballs, o potser precisament a causa de la magnitud de-sorbitada dels seus estudis, i ara penso inevitablement en l’obra gramatical de Joan Ramon Ferrer, elbarceloní autor d’un amplíssim tractat sobre els pronoms, inspirat també en l’obra de Valla, que tantspunts de contacte biogràfics i professionals manté amb Esteve, ara conegut gràcies a la tesi doctorald’Antoni Cobos, consultable a la Biblioteca digital Studia Humanitatis, portal web de l’Institut de Llen-gua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona.La composició del Liber respon per a Joan Esteve a una necessitat pedagògica i educativa. Aquestaés precisament una de les motivacions centrals de l’humanisme: reformar a partir de l’ensenyament, in-fondre la renovació de les idees als joves a partir de l’escola per tal de modernitzar la societat. Si la fina-litat última del Liber respon a aquesta necessitat, si efectivament és una paideia, qui podrà negar queaixò és humanisme? El professor Polanco mostra amb exemples precisos i preciosos la no tan gran dife-rència entre els continguts de l’obra de Nebrija i la de Joan Esteve, i també la major petjada humanísticaque s’observa en l’obra d’Esteve, enfront de la d’Alonso de Palencia. S’han identificat encara mésexemples que ens ajuden a escurçar les distàncies, tan bàrbares, que s’havien establert entre l’humanistacastellà que passa per ser «el introductor del Renacimiento en España» i els humanistes com Esteve i elmateix Joan Ramon Ferrer, primerencs i de vora mar, per bé i per mal.Pas a pas Polanco va desfent el cabdell nuat durant cinc segles que envoltava el Liber. Polanco moubé els fils per treure l’entrellat de qüestions transcendents per al coneixement de l’obra d’Esteve. Eltracte directe amb el text del Liber i l’estudi rigorós de les fonts que Esteve utilitzà per a la seva compo-sició ens refermen en una tesi que fa temps plana com una ombra benefactora sobre l’humanisme catalài que s’acabarà imposant a partir de l’acumulació de proves fefaents com la que Polanco aporta ara.L’humanisme de l’àrea lingüística catalana de la península Ibèrica no té res a envejar, especialment enaquest darrer quart del segle xv, al que es duu a terme al regne de Castella. La manipulació de les fontsclàssiques i de les obres dels humanistes italians és exemplar en autors com Esteve i d’altres que ja hemencionat. La selecció de les fonts i l’habilitat en utilitzar-les és equiparable a les d’un Valla, per posarun exemple gens sospitós de medievalisme, acusació que s’imputava a l’humanisme català i al mateixautor del Liber. Esteve ajuda a confirmar aquesta tesi i és amb monografíes com aquesta que podem ar-ribar a convèncer els descreguts. Com mostra Polanco, els Rudimenta grammatices de Niccolò Perotti,impresos el 1473, són, a més de les Elegantiae del Valla, la font més important del Liber, tot un tractat021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-04.indd 488 01/04/16 21:54Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 38 (2016), p. 401-525PUJOL: AIXÒ ERA I NO ERA 489humanístic de retòrica amb moltes similituds amb elDe compositione de Gasparino Barzizza, o els Ret-horicae praecepta d’Enea Silvio Piccolomini, ben presents al Liber. Són especialment il·lustratiusd’aquesta qüestió els resultats de les comparacions que presenta Polanco en el seu treball.Sense filòlegs tan rigorosos com Lluís B. Polanco persistiríem en l’error antic i en el desconeixe-ment de la vertadera dimensió de Joan Esteve i de l’humanisme a la València quatrecentista. Sense ho-mes com Joan Esteve, innovador on n’hi hagi, mai no hauria pogut aparèixer un humanista com LluísVives.Mariàngela VilallongaUniversitat de GironaInstitut d’Estudis CatalansPujol, JosepM. (2013): Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol. Ed. a cura de CarmeOriol i Emili Samper. Tarragona: Publicacions de la URV, 414 p.Pujol, Josep M. (2013): Three Selected Papers on Catalan Folklore. Edited by Carme Oriol &Emili Samper. Tarragona: Publicacions de la URV, 69 p.L’aparició del llibre Això era i no era. Obra folklòrica de JosepM. Pujol i del seu germà petit ThreeSelected Papers on Catalan Folklore és un esdeveniment, més que bo, magnífic. La compilació integraldels treballs folklòrics i etnopoètics de Josep M. Pujol (1947-2012) és una obra maior, rotunda, unaaportació a la ciència de primeríssim nivell. Ho és perquè tots els escrits que la confegeixen —algunsamb l’aparença d’humils articles— sónmajors, substanciosos i referents dins del seu àmbit; i perquè totssón el resultat de procediments científics rigorosos i minuciosos, aplicats sense cap concessió. Josep M.Pujol feia, per damunt de tot, ciència amb autoexigència i amb aquella característica notable i ennobli-dora que els pascalians anomenen esprit de finesse. Aquest tarannà li reclamà temps i moltes hores derecerca i maduració de registres folklòrics i de bibliografies. El seu resultat fou la destil·lació de moltsconeixements acumulats i de saviesa interpretativa manifestada amb perícia i originalitat. Això és el queels lectors trobaran en aquesta obra de referència per a l’etnopoètica i els estudis de folklore: coneixe-ments ferms, segurs, en molts casos decisius, però sobretot, encara que no s’expliciti, l’obertura a novesperspectives, a maneres renovades i a una original sensibilitat per als estudis de folklore i etnopoètica.Afirma Carme Oriol a la «Introducció», amb tota la raó, que «llegir els seus treballs suposa realitzar unexercici intel·lectual de primera magnitud i, per tant, cal fer-ho de manera atenta, sense precipitació»(p. 19). Farà bé el lector de seguir aquesta recomanació: hi aprendrà molt. M’atreveixo a afegir-hi que elresultat d’aquest enorme exercici intel·lectual ha estat, al marge la seva vàlua intrínseca, situar en la pri-mera línia de la recerca internacional la que es fa als Països Catalans sobre el folklore i el domini etno-poètic catalans. Els etnopoetes del domini treballen en xarxa i amb forts lligams d’amistat, molts d’ells,si no la majoria, teixits precisament al voltant de la figura de Josep M. Pujol.Val a dir que, en l’àmbit de la catalogació rondallística, decisiu per a la visibilitat internacional, Jo-sepM. Pujol compartí el mèrit amb Carme Oriol. A tots dos els hem d’estar enormement agraïts. No crecque es tracti d’una exageració si s’afirma que tota la tasca investigadora de Pujol suposa, almenys, aquestparell de coses fonamentals: primera, el desempallegament d’un cert acomplexament o, almenys, atordi-ment científic en relació al folklore, que—excepcions a banda, alguna de ben il·lustre— repetia suats tò-pics completament inútils; i, segona, el rearmament de les dosis necessàries d’autoestima per dignificarla ciència i per estimular generacions més joves a engrescar-s’hi (cosa a la qual, com a docent, hi prestà lamàxima atenció personal). Per això el mestratge de JosepM. Pujol, com a investigador i com a docent, haestat reconegut unànimement per la pràctica totalitat de la generació d’investigadors actuals. La compila-ció, doncs, de tota la seva obra folklòrica és un tribut de justícia per a ell, però també ho és per a les gene-racions d’investigadors posteriors, que mereixen tenir-la a l’abast i poder gaudir-ne en tots els sentits.L’edició de l’obra ha anat a càrrec de Carme Oriol i Emili Samper, ambdós—de generacions dife-021-122324-ESTUDI ROMANIC-Vol 38-04.indd 489 01/04/16 21:54

Polanco Roig, Lluís B. (ed.) (2012): The Liber elegantiarium by Joan Esteve. A Catalan-Latin Dictionary at the crossroads of fifteenth-century European culture. Turnhout: Brepols Publishers, CCXII + 439 p. [Corpus Christianorum Continuatio mediaevalis Series in 4.ºV].

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/141126/140215

Polanco Roig, Lluís B. (ed.) (2012): The Liber elegantiarium by Joan Esteve. A Catalan-Latin Dictionary at the crossroads of fifteenth-century European culture. Turnhout: Brepols Publishers, CCXII + 439 p. [Corpus Christianorum Continuatio mediaevalis Series in 4.ºV].

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana