Gabriel Sansano i Belso

Sansano i Belso, Gabriel

Hemeroteca Cientifica Catalana

776 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 729-782Em cal agrair, en primer lloc, a Montserrat Gummà, vídua de Marquet, que m’hagi permèsl’accés a la documentació deixada pel seu marit, i a ella mateixa i a Jordi Badia, Carles Castella-nos, Josep M. Pera i Ramon Sangles les informacions que m’han fornit; a Montserrat Manentl’ajut que m’ha prestat.Josep FerrerJordi Teixidor i Martínez(Barcelona, 1939-2011)Va nàixer a la ciutat de Barcelona, al si d’una família republicana, tres mesos i mig desprésde la fi de la Guerra d’Espanya. Als tres anys, la seua família marxà cap a França per tal de poder-se guanyar la vida. La seua estada i primeres lletres a Perigús (Perigueux), a la regió d’Aquitània,entre Bordeus i Llimotges, marcà en bona mesura la seua formació posterior. Retornà a Barcelonal’any 1950 i seguí estudis de comerç al Lycée Français fins al 1953. Començà a treballar als 14anys com a administratiu en diverses oficines i, a les nits, estudià dibuix i pintura. Als 18 anysentrà a treballar en una empresa de decoració publicitària i s’hi especialitzà en el disseny d’estandsde fires, una professió que exercí durant bona part de la seua vida.Tal com ell mateix va confessar, s’introduí en el món del teatre de la mà d’Antoni Luchetti, aqui va conèixer mentre feia el servei militar obligatori. Poc temps després, l’any 1963, amb el seugermà Ramon, Luchetti, Paco Candel, Jaume Melendres i altres, fundà el Grup de Teatre PopularEl Camaleó, en què (inicialment) s’ocupava de la part escenogràfica. Seguint la idea de connectaramb la tradició i les classes populars, actuaven pels barris obrers perifèrics de Barcelona i rodalies,on coincidien amb un altre grup, La Pipironda. Teixidor col·laborà regularment amb el primer i,puntualment, amb el segon, tant en la part escenogràfica, com fent-hi d’actor, si convenia.A mitjan dècada dels seixanta, davant la manca de textos per representar, s’hi inicià en l’es-criptura dramàtica. De formació francesa i amb una vocació d’arribar a les masses obreres delssuburbis, els seus primers textos, en un acte, van ser en castellà, comUn féretro para Arturo (1965,publicada a Yorick, l’any 1969), o bilingües, com L’auca del senyor Llovet (1972, amb una prime-ra redacció i títol diferent, molt anterior). A partir d’aquest moment, el seu compromís amb elteatre s’intensifica i es diversifica perquè hi fa d’escenògraf, d’actor i acaba sent el director d’ElCamaleó. A més, escriu, tradueix, adapta textos o en reelabora dels seus propis. Cap al 66-67,entre altres títols individuals o fets en col·laboració (per exemple, amb Jordi Bayona, Tot això delVietnam, 1967, que dirigí ell mateix), escriu la peça breu El flautista que, reelaborada ja en catalàa partir de l’estètica brechtiana del teatre èpic i amb el títol d’El retaule del flautista, li va perme-tre guanyar el premi Josep M. de Sagarra de l’any 1968.Aquesta fou una obra que projectà el nom de Jordi Teixidor a la primera línia del teatre inde-pendent. Cal recordar, perquè és un capítol clau de la història del teatre català i del teatre indepen-dent arreu de l’estat, que l’obra fou estrenada el 31 de gener de 1970 al teatre de l’Aliança delPoble Nou, en una producció conjunta del Grup de Teatre Independent del CICF i el Grup deTeatre Popular El Camaleó, sota la direcció del mateix Teixidor. L’èxit de la peça va provocar quePau Garsaball la duguera al Teatre CAPSA, per estrenar-la l’11 d’abril de 1971 en el circuit pro-fessional, actuant-hi ell mateix com a protagonista, però ara sota la direcció de Feliu Formosa,amb vestuari i escenografia de l’enyorat Fabià Puigserver i amb música de Carles Berga. El retau-le del flautista es va mantenir al Teatre CAPSA gairebé dues temporades i, en conjunt, assolí mésde mil representacions consecutives. Sense cap mena de dubte fou un dels èxits més representatiusi singulars d’aquell moviment de renovació teatral. A més, esdevingué un dels títols de referència021-Romanics XXXIV 05.indd 776 01/03/12 13:11Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 729-782NECROLOGIES 777del teatre independent a tot l’Estat espanyol, fins al punt que fou estrenat a Madrid l’any 1971, pelgrup Tábano, i editat en castellà, gallec i anglès. Vint-i-sis anys després, l’any 1996, encara cone-gué una nova producció, ara feta per la companyia Dagoll-Dagom, sota la direcció de Joan LluísBozzo i amb Ramon Teixidor com a protagonista.El fet cert és que El retaule del flautista, editat en la col·lecció El Galliner, amb la incorpora-ció del català a l’ensenyament, va entrar en aquest circuit i va conèixer unes 28 edicions. Ambmotiu d’aquesta reestrena se’n féu una nova edició, amb un pròleg extens de Jaume Melendres iles partitures de les cançons de Carles Berga, que també ha assolit una altra desena d’edicions finsara, unes dades que ens poden donar una idea de la projecció de l’autor i del text.Militant del PSUC i abanderat del teatre èpic i del teatre document, tal com ha escrit ÀlexBroch, el teatre de la primera època de Teixidor, de caràcter polític, descriu els mecanismes defuncionament interior de la societat capitalista i sovint formalitza la seua crítica amb la sàtira i lafarsa com a llenguatge. Així, juntament amb El retaule del flautista, en els primers anys setantava escriure i va estrenar (entre altres títols), La jungla sentimental (1975) i Dispara, Flanaghan!(1976, premi Ciutat de Granollers, 1975), que esdevingueren una trilogia de crítica política, moltrepresentativa de l’estètica brechtiana en el nostre país.A aquestes obres, ja en el final d’etapa, continuaren —entre altres— Rebombori-2 (1977) oEl drama de les camèlies o El mal que fa el teatre (1984, premi Ciutat de Granollers, 1981). Moltcrític amb tot el procés conegut com la «institucionalització del teatre català», amb l’obra David,rei (1986, premi Ignasi Iglésias 1985), inicia un gradual replantejament de la seua escriptura an-terior. Seguiren títols com El pati (1992), Magnus (1994, premi Ignasi Iglésias 1992), o La Ceba(1987, premi Eduard Escalante dels Premis Ciutat de València, 1987), uns títols i altres que lenta-ment, es distanciaven de l’estètica èpica cap a registres diferents, de vegades paròdics, altres detemàtica més individual i subjectiva, però sense abandonar el to mordaç.Segons Jaume Melendres i Àlex Broch (dos dels pocs crítics que s’han ocupat del seu teatre)amb Residuals (1989, premi Ignasi Iglésias, 1988) es consolida una nova etapa en l’escripturadramàtica de Teixidor, o, en paraules de Melendres, s’hi produeix el pas de Jordi Teixidor el Vell,a Jordi Teixidor el Nou. Un teatre que gira full completament amb l’estètica anterior i que es de-canta per altres escriptures diferents, com en Residuals, que sembla seguir algunes de les passesapuntades per Bernhart o Müller. La darrera obra original publicada fou Führer (2001). Siga enun moment o l’altre, lluny de les modes o del políticament correcte, el teatre de Teixidor no aban-dona mai la reflexió política, molt crítica amb els temps que l’autor ha viscut.En el tombant dels vuitanta als noranta, diversificà la seua escriptura, ja siga decantant-se capa la narrativa, amb novel·les negres comMarro (1989) i A. B. Magnus (1995), o cap a la narrativabreu, amb Cromos: Històries de Barcelona (2000), uns textos en els quals la conflictivitat socialqueda reflectida clarament; o ja siga aprofundint en la seua reflexió sobre el teatre. Fruit d’aques-ta línia de treball són els títols El drama, espectacle i transgressió (1989, premi d’assaig XavierFàbregas de 1988), o L’estructura del drama clàssic (2002); i encara unManual de la rima (2005),resultat de l’estudi del vers dramàtic efectuat per a l’obra La Ceba, i que va adreçat, sobretot, alsprofessionals de l’escena.També cal remarcar que Jordi Teixidor fou, a més, traductor i adaptador de textos teatrals(Goldoni, Marivaux, N. Simon...), guionista de TVE Catalunya i de TV3 i professor convidat del’Institut del Teatre entre 1992 i 1994, entre altres ocupacions diverses, sempre lligades a l’escrip-tura i a l’escena.Val a dir que l’any 2006, les II Jornades de debat sobre el repertori català, convocades perla UAB, i centrades de forma genèrica en “L’alternativa dels setanta”, van servir de toc d’atenciósobre aquesta generació d’autors dramàtics. En el marc de les activitats programades, la revista021-Romanics XXXIV 05.indd 777 01/03/12 13:11778 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 729-782(Pausa), de la Sala Beckett, va dedicar un número monogràfic (el 23) a aquests dramaturgs, algu-nes de les obres dels quals es posaren en escena en l’esmentada Sala. En el cas de Teixidor fou eltext Magnus, dirigit per Oriol Broggi, i reeditat per la col·lecció «En Cartell» (núm. 13). A (Pau-sa), s’hi va publicar també una entrevista que li va fer Gerard Vàzquez (27-34), i al volum Larevolució teatral dels setanta (143-173), una taula rodona que, moderada per Francesc Foguet,comptà amb la intervenció de Josep Maria Benet, Ramon Gomis, Manuel Molins i el mateix Tei-xidor. Potser són dues de les darreres intervencions públiques d’aquest, i que mostren el seu estatd’ànim i desencís en aquell moment.Dramaturg, actor, director, escenògraf, traductor, docent, investigador teatral, narrador... Tei-xidor ens ha deixat vora una quarantena de títols entre les peces breus, llargues i adaptacions,moltes de les quals han estat reconegudes amb l’atorgament d’un premi o altre. Si en un primermoment el premi de teatre Josep Maria de Sagarra li va servir de plataforma de llançament, deuanys després els premis (per a ell mateix i per als seus companys d’escriptura) esdevingueren unrefugi, una trinxera, un recurs d’autoafirmació, de reivindicació, de toc d’atenció al seu entorn iuna possibilitat, incerta, de dur el títol premiat a l’escena. D’aquí la insistència en una convocatò-ria, en l’altra i encara en una altra...I és que cal dir que el teatre de Teixidor es va veure en una conjuntura complexa que encarano ha estat explicada amb detall i ordenadament. D’una banda, a aquest (que formava part delque durant tres o quatre dècades se’n va dir “generació del Premi Sagarra”, que en tot cas caldriadir “generació dels premis...”) igual que als seus companys de premi(s) —com recorda Benet enles memòries—, li van tallar les mans, o bé van intentar-ho, els mateixos companys d’altresdisciplines escèniques des de dintre del mateix teatre independent; de l’altra, acabada la dictadu-ra franquista, i amb les noves regles del joc imposades pel sistema democràtic i l’equilibri deforces polítiques, no sempre els va resultar fàcil trobar espai per situar o reorientar la pròpiadramatúrgia, sorgida i alimentada en unes condicions socials, polítiques i estètiques molt deter-minades; finalment, a les acaballes de la dècada dels vuitanta i inici dels 90, alguns sectors po-lítics, culturals i teatrals mostraren massa pressa per girar full amb el cant de sirenes de la“nova” dramatúrgia catalana. Així, de sobte, Alexandre Ballester, Josep Maria Muñoz, ManuelMolins, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Jaume Melendres o el mateix Teixidor es van trobar ambel motorista a la porta (ara una simple vespino) que els duia una carta discreta d’agraïment «porlos servicios prestados», i que reduïa tota la seua obra dramàtica a un únic títol (en aquest cas Elretaule del flautista) que, a un temps, els etiquetava, catalogava, arxivava i els convertia en puraarqueologia. I això, en el moment just en què en la seua majoria, entraven en la maduresa crea-tiva i encara tenien per davant vint o trenta anys d’escriptura... Començava el temps dels joves,deien alguns!L’obra de Jordi Teixidor és extensa, diversa i molt mal coneguda (a la Biblioteca/MAE del’Institut del Teatre es conserven diversos títols inèdits), però molt representativa del teatre catalàdels anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta, i mereix una atenció especial i un estudi que fins arali han estat negats. Realment és molt difícil comprendre el teatre català d’aquest període sensel’aportació de Jordi Teixidor. De segur que el seu arxiu i biblioteca personals no faran altra cosaque acréixer el nombre de títols que fins ara coneixem. Tant de bo uns i altres troben la miradaatenta dels investigadors, i que aquest treball ens permeta posar la seua dramatúrgia en el lloc re-llevant que es mereix.Gabriel SansanoUniversitat d’Alacant021-Romanics XXXIV 05.indd 778 01/03/12 13:11

Jordi Teixidor i Martínez (Barcelona, 1939-2011)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/60879/61091

Jordi Teixidor i Martínez (Barcelona, 1939-2011)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana