Ramon Cerdà i Massó

Cerdà i Massó, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Miquel Arbona i Pizà (1927-2011)

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 35 (2013), p. 691-726NECROLOGIES 707Fiol, Bartomeu (1973): «Una carta autobiogràfica i dos poemes». Lluc. 623, febrer 1973. p. 24.Nadal, Antoni / Mosquera, Roberto (2011): «Pròleg» a Fiol, Bartomeu: Carants. Barcelona:Edicions Proa, p. ix-lxxi.Porcel,Baltasar (1998): «Materials sobre Bartomeu Fiol». Pròleg a Fiol, Bartomeu:Cave carmi-na, cape canes. Palma de Mallorca: Ed. Moll, p. 7-17.Miquel Arbona i Pizà(1927-2011)Entre la documentació d’en Miquel a què he tingut la sort d’accedir, hi ha dues notes, redacta-des per ser tingudes en compte després del seu traspàs, d’una transcendència inevitable sobre el quesegueix. La primera diu:Desitjo que no s’escriguin necrològiques o biografies, sinó les pobres dades dels pocs serveis quehe intentat prestar al Regne de Déu i el testimoni de la meva confiança cap a Jesús, sempre que no im-pliquin paraules elogioses per al difunt, sinó edificatives en el Senyor.I la segona:Els papers personals, si n’hi ha, prefereixo que siguin destruïts, però no m’oposo que se’ls doniqualsevol altre destí si es creu que tenen cap utilitat.Tenint en compte que es tracta de continguts interferents, més que no pas contradictoris, pon-dero la utilitat dels propis papers personals i en faig ús eliminant escrupolosament les valoracionspersonals que comportin cap elogi, almenys explícit.Reconec, en primer lloc, que tot i haver conviscut des de 1967, el meu inici com a professor,fins a 1998, quan ell es va jubilar, la nostra relació va ser força cordial però no intensa. Més encara,reconec que cap de les moltes anècdotes que vam compartir, alguna ben entranyable, és adient,adequada o oportuna en una nota de record com aquesta. Ell era jesuïta i exercia de jesuïta, tot i quemai li vaig veure fer el més mínim gest d’adoctrinament entre companys o alumnes. Gairebé totsels col·legues compartits amb ell al Departament a qui he apel·lat es troben en una situació similar ala meva, amb un tracte de la màxima cordialitat producte de la seva actitud, amb tuteig inclòs, perdescomptat. Només algú, com ara José Enrique Gargallo, va mantenir amb ell un contacte personalfora de la Universitat, cosa veritablement notòria si tenim en compte que els col·legues no solemveure’ns més enllà del treball excepte que hi hagi alguna relació extraprofessional.Ha estat el Pare Jesuïta Antoni Blanch i Xiró, del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, queva conviure ambMiquel a la Residència Borja de Sant Cugat, qui m’ha facilitat molts dels mitjansdocumentals —entre molts altres, les notes de més amunt— que m’han fet possible conèixer tretsque mai no hauria imaginat. Per això, considero el Pare Blanch coautor, almenys dels aspectes mésencertats d’aquesta nota. A més a més, he rebut comentaris, aclariments, afegits i correccions, queagraeixo de tot cor, de Maria Rosa Vila, Coloma Lleal, Maria Teresa Garcia Castanyer, el PareFrancesc Xicoy, Eugenio Martínez Celdrán, Jesús Tuson i José Enrique Gargallo.Miquel Arbona i Pizà va néixer a Sóller el 22 d’octubre de 1927 i va morir als 84 anys, el 25 denovembre de 2011 a Sant Cugat del Vallès. Va dedicar gran part de la seva activitat als aspectesreligiosos i acadèmics, a vegades combinats, en especial de més jove. Es va llicenciar en Filosofia,el 1950, en Teologia nou anys després i es va ordenar sacerdot als 30 anys. A part de cursos i con-ferències —a ESADE i a l’Institut Químic de Sarrià, entre altres centres—, va assistir en molts021-108748-ESTUDIS ROMANICS-Vol 35-13.indd 707 06/05/13 15:54708 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 35 (2013), p. 691-726aspectes a treballadors espanyols emigrats a Alemanya, especialment durant les vacances d’estiu.Cal destacar en particular que des de 1973 va exercir de consiliari, o capellà, a la Residència Uni-versitària Ramon Llull durant trenta-i-tants anys, un nexe d’unió ideal amb la dedicació docent queel mantenia en un constant contacte personal amb estudiants.Pel que fa a l’activitat pròpiament universitària, la va realitzar gairebé tota a la Universitat deBarcelona, primer a l’anomenada Facultat de Filosofia i Lletres i després a la de Filologia, és a dir,com veurem després, sense moure’s de l’edifici històric de la institució, al centre de la ciutat.L’any 1955 es va llicenciar en Filologia Romànica amb Premi Extraordinari amb una tesina, diri-gida pel doctor (en aquella època tots els professors s’anomenaven així) Martí de Riquer, sobre elLlibre de Blanquerna de Ramon Llull, i deu anys després va obtenir el doctorat en Filosofia i Lle-tres amb una tesi sobre l’epistolari català dels Borja, dirigida pel doctor JoséMaría Castro y Calvo.El conreu de la literatura medieval el va mantenir ocupat durant anys amb estudis i publicacions,especialment sobre Ramon Llull i Eiximenis, fins a 1968, l’any en què va experimentar un impor-tant canvi d’orientació, com també veurem més avall.Des que va obtenir la llicenciatura fins a la jubilació, va exercir diverses funcions pedagògi-ques, com ajudant de classes pràctiques i adjunt, al començament, fins a catedràtic interí, tot ense-nyant una extensa quantitat de matèries, sempre en un àmbit hispànic, entre elles Història o Gramà-tica Històrica de la Llengua Espanyola, Dialectologia Hispànica, Lingüística Hispànica en Relacióamb l’Alemany i l’Anglès i d’altres de continguts similars. També va impartir Llengua i CulturaCatalanes al centre d’Estudis Hispànics, a la pròpia Universitat.A partir de l’any 1968, amb l’anomenat «Pla Maluquer» (el cognom del degà d’aleshores) esva produir una sèrie de canvis que va derivar, pocs anys més tard, el 1973, en la diversificació deFilosofia i Lletres en cinc Facultats, entre elles la nostra, la de Filologia, com he dit abans. A més,els continguts es van distribuir en Departaments (de Filologia Romànica, Filologia Clàssica...) i esvan crear moltes assignatures més o menys inèdites fins llavors obrint tot plegat un conjunt demodificacions que va afectar tothom.Arran de tot això, ja en el Departament de Filologia Hispànica, dirigit al principi pel doctorAntoni Maria Badia i Margarit, en Miquel va participar en cursos introductoris com Teoria i Pràc-tica de la Llengua Espanyola, una matèria a partir de la qual va intervenir, juntament amb altrescol·legues, en la composició d’un manual, Llengua Espanyola II, coordinat per Coloma Lleal i re-editat en diverses ocasions des de 1997. Més important encara, va heretar d’Eugenio de Bustos unaassignatura d’especialitat anomenada Espanyol Col·loquial, a la qual va dedicar molta atenció totexperimentant un canvi profund en l’orientació professional. Així es comprova uns vint-i-cincanys després, quan va publicar a la Revista Española de Lingüística (1995, p. 427-35) «Un archivode español coloquial en la Universidad de Barcelona», que venia a resumir d’una manera antològi-ca no sols els continguts gairebé il·limitats del curs, sinó també les implicacions professionals quecomportava, tenint en compte que s’hi havien matriculat més de 4.500 alumnes provinents d’altresDepartaments i Facultats i fins i tot de diferents països. De fet, aquella obertura cap als usos espon-tanis de la llengua parlada iniciava un tipus d’ensenyament que avui ja ha adquirit una màximaprioritat pràctica, econòmica i fins i tot política a l’àmbit de la filologia hispànica amb la creació del’Instituto Cervantes, present quasi arreu del món. Molt més encara, perquè l’experiència en aque-lla assignatura també va endinsar Miquel en tot un ventall d’aspectes teòrics i aplicats, alguns detradició fins i tot clàssica, com la retòrica, i d’altres que s’anaven desenvolupant cada cop ambmésforça, com ara la sociolingüística, la pragmalingüística, la prosòdia, el llenguatge corporal, la pu-blicitat... La penetració d’aquella experiència queda prou explícita quan, en un moment de l’infor-me, cita uns, avui sorprenents, «efímeros fanzines» (p. 432), és a dir, els Fan’s Magazines, unespàgines que en aquelles dècades els fanàtics d’un determinat tema redactaven i divulgaven pel seucompte; tot plegat, una remota anticipació dels twitters, facebooks i similars de l’actualitat...021-108748-ESTUDIS ROMANICS-Vol 35-13.indd 708 06/05/13 15:54Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 35 (2013), p. 691-726NECROLOGIES 709Em permeto acabar, sense cap comentari laudatori, amb un fragment poètic seu, una estrofaamb dos rodolins dodecasíl·labs, que va datar l’agost de 1970 arran d’alguna intensa emoció expec-tant que desconec:Joia, dolors i plor m’assetgen a tota hora,la fita és ben a prop i es fa de cop enfora,la nit és tota llum, migjorn es fa tenebra.S’esmussa el meu sentit, sadoll de tant percebre.Ramon Cerdà MassóUniversitat de BarcelonaRamon Amigó i Anglès(1925-2011)Ramon Amigó va néixer a Reus el 16 de gener de 1925. Després d’una escolarització elemen-tal, com la de molts nens de l’època, i una guerra i una postguerra que no afavoria una dedicació aestudis més elevats, es va posar a treballar als catorze anys en una empresa lligada a un comerçmolt reusenc, el dels fruits secs, i a partir de 1972, i fins a la seva jubilació, en una altra d’articlesde reproducció gràfica. Però la seva inquietud i el seu rigor intel·lectuals van fer que, paral·lelament,adquirís una preparació que el convertiria en un estudiós plenament reconegut, més enllà de l’àm-bit local, i en un mestre i guia de molts estudiosos, sobretot d’Onomàstica, que farien del Camp deTarragona una àrea resseguida pràcticament del tot, amb importants ramificacions cap a d’altrescomarques pròximes i més llunyanes.Cal dir que el Reus de la seva joventut i el Centre de Lectura, com a ateneu representatiu, afa-vorien la seva formació i la seva catalanitat, malgrat la situació adversa. Als anys quaranta Amigós’expressava en català a l’hora d’escriure poesies, i no deixava d’interessar-se per les llengües. Vaaprendre francès, anglès i llatí amb TeresaMiquel, de sòlida formació fabriana, en la tradició d’exi-gència noucentista que a Reus tenia representants com Joaquim Santasusagna i Josep Iglésies,amics de Ramon Amigó, amb els quals compartia el conreu de l’excursionisme científic. Va ser delgrup, no gaire abundós però eficaç, que va maldar per fer del Centre de Lectura un nucli culturalpopular i català, a contrapèl d’un règim hostil. Va ser membre de la seva Secció de Lletres i presi-dent de l’entitat de 1973 a 1975. A partir dels anys seixanta sobretot, a banda d’activitats artístiquesi científiques, la llengua i la literatura hi tenia conreadors eficaços. El Dr. Vallespinosa, amb lesseves traduccions i activitats teatrals, posava els més joves al corrent de la literatura europea i deles tendències més modernes; allí desenvolupaven la seva activitat Xavier Amorós i Josep M. Ar-navat, i hi trobaven recer il·lustres conferenciants com Joan Triadú i Josep Pla.De Ramon Amigó es poden destacar diverses activitats.L’ensenyament de la llengua catalana.El 1961 Ramon Amigó obtingué el certificat de professor de català per la JAEC amb el grauelemental i el 1962 amb el grau mitjà. Entre 1961 i 1977 va donar classes de català, des del Centrede Lectura o des del Fòrum Joventut de la prioral de Sant Pere. És admirable que ell, i un grupetreduït de professors reusencs —Robert Miralles, Teresa Miquel, Mercè Totosaus...—, trobessintemps per a corregir les famoses «trameses» d’ÒmniumCultural. Mestres i alumnes veien la neces-sitat de dominar el català, malgrat les perspectives poc optimistes. La correcció dels exercicis, lesnotes sobre aspectes estudiats, eren sempre d’una claredat i saviesa remarcables. A la Revista delCentre de Lectura, de la qual va ser corrector en moltes èpoques, publicava uns secció «Alerta amb021-108748-ESTUDIS ROMANICS-Vol 35-13.indd 709 06/05/13 15:54

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/72832/72597

Miquel Arbona i Pizà (1927-2011)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana