Emili Boix Fuster

Boix Fuster, Emili

Hemeroteca Cientifica Catalana

estat observat per una entrevistada que havia exercit de criada en llars benestants alacantines en elsanys 30 i 40. És a dir, contràriament al corresponent procés objecte d’imitació (el d’Alacant, i potsertambé el d’Elx), a Guardamar el fenomen no hauria tingut una difusió de dalt cap avall, seguint lapiràmide socioeconòmica, sinó que hauria penetrat el teixit social guardamarenc a partir d’individusque haurien entrat en contacte prèviament amb les situacions sociolingüístiques de les ciutats de l’en-torn. Però la veritable expansió del procés local té lloc a partir dels anys cinquanta i potser la raó defons, si més no una de les més citades pels subjectes entrevistats a Mas (p. 79-82), siga l’activitat per-suasiva en aquest sentit de l’escola de monges, que hi va existir fins als anys setanta. Segons sembla,la generalització del fenomen es produiria en els anys seixanta, cosa que frenaria els casos de recu-peració de la llengua familiar a què encara es podia assistir entre els nascuts en els anys cinquanta.Això no obstant, els anys huitanta, amb la introducció del català a l’escola, marquen una aturada enel procés. Dissortadament, aquest procés es trobava en la seua darrera etapa expansiva i el contingentde jóvens als quals arribava directament la llengua de boca dels seus pares ja havia quedat molt min-vat. Ara bé, els testimoniatges que recull Mas de pares castellanitzats que intenten revernacularitzarel català en els seus fills amb l’ajuda de l’escola no són escassos (p. 100-108).Les xifres de la part quantitativa del treball ens mantenen en aquesta ambivalència entre la re-alitat actual i les expectatives de recuperació ja que els pares catalanoparlants dels alumnes en-questats es redueixen a un 10% i, d’aquests, transmeten el català només un 5’3%. No arribem a es-brinar si el 4’7% restant de pares no ho fa perquè forma part de parelles mixtes, que és una raó quecontinua afectant negativament la transmissió del català al País Valencià, o bé perquè entre les pa-relles homogènies catalanoparlants es manté parcialment la interrupció del català. L’autor de l’es-tudi només ens fa aquesta valoració qualitativa:«Així, podem plantejar, sense por a equivocar-nos massa, que del 25% de matrimonis mixtos ac-tuals, la gran majoria, o gairebé la totalitat, transmeten el castellà als seus fills».Siga com siga, Mas també ens fa veure que, al 5’3% de pares catalanoparlants fidels a la seuallengua, cal afegir un 3’3% de progenitors castellanoparlants (els que hem vist reflectits al final delcapítol qualitatiu) que eduquen els seus fills en la seua segona llengua (el català). El total encara ro-man insignificant, un 8’6%, però si hi afegim la tendència dels pares a usar més el català amb els ger-mans menors (un punt per damunt) i detectem que hi ha un 23’1% d’alumnes que, havent rebut elcastellà dels seus pares, s’hagueren estimat més rebre el català, no podem tancar absolutament lesportes a una certa expectativa per a la llengua pròpia de Guardamar d’anar recuperant l’espai perdut.Brauli MONTOYA ABATUniversitat d’AlacantMÜNCH, Christian H. (2006): Sprachpolitik und gesellschaftliche Alphabetisierung. Zur Ent-wicklung der Schreibkompetenz seit 1975. Frankfurt a. Main: Peter Lang.L’obra de Fabra encara no ha assolit el seu darrer objectiu: estendre una proposta de reforma lin-güística arreu del domini lingüístic català. Encara una gran part de la població dels països de llenguacatalana no domina ni l’ortografia ni la gramàtica catalanes: no som encara un país occidental normal.L’adquisició de la llengua escrita als països de llengua catalana ha estat encapçalada per l’escola, talcom mostren els censos de població: són els joves els qui es troben a l’avantguarda del coneixementde la llengua escrita. Hi ha hagut paral.lelament milers d’adults que s’han inscrit en mil-i-un cursos decatalà, en dimensions que han estat poc investigades. Aquests han estat poc estudiats: encara forçaadults catalanoparlants se senten més segurs llegint El Periódico en castellà que en català, mentre almateix temps trobem neoparlants i neoescrividors en català, començant pel mateix president de laMÜNCH: SPRACHPOLITIK UND GESELLSCHAFTLICHE ALPHABETISIERUNG 425021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 425Generalitat de Catalunya, José Montilla. En els noranta es va exigir amb major claredat el nivell C(paradoxalment pronunciat normalment a la castellana!) per a l’accés a moltes posicions socials aCatalunyaMünch, investigador alemany, enceta, doncs, un tema poc tractat des de Catalunya mateix. Enaquest volum, la versió reduïda de la seva tesi doctoral que fou presentada la tardor del 2003 a Mu-nic, tracta de (traduint el títol) La política lingüística i l’alfabetització social: el desenvolupamentde la competència escrita a Catalunya a partir de 1975. El seu sumari, amb l’aridesa característicade les tesis doctorals (que, recordem-ho, a Alemanya s’han de publicar) és el següent: 1. Introduc-ció; 2. Llengua i escriptura a Catalunya; 3. Àmbits de recerca i qüestions teòriques; 4. Perfils co-municatius; 5. Descripció de la recerca; 6. Anàlisis lingüístiques; 7. Anàlisis de perfils; 8. Resum iclassificació sociopolítica dels resultats; 9. Consideracions finals; 10. Bibliografía, i 11. Annex.Per a un romanista com Münch, l’experiència lingüística catalana és única i singular. Al costatd’un grau intensíssim de contacte de llengües català-castellà, hi ha una distribució de funcions en-tre les dues llengües, molt més envitricollada del que passa en la clàssica diglòssia, poc aplicable alnostre cas (el català és alhora llengua selecta i llengua popular). Per tant les relacions entre oralitati escriptura són molt complexes, perquè els processos de difusió de la llengua escrita han estat es-pecialment irregulars i «anormals», des de la perspectiva «canònica» d’un francès de París, d’uncastellà de Valladolid o d’un alemany de Stuttgart.Münch recollí tres-cents seixanta textos d’alumnes de cursos de vint centres del Consorci pera la Normalització Lingüística de Catalunya al llarg dels anys noranta, tots els quals foren alfabe-titzats primer en castellà. D’aquests textos, n’analitza en detall vint-i-quatre mitjançant unes taulesenginyoses i heurístiques en què es conjuminen anàlisis comunicatives, lingüístiques i de contingut,que permeten relacionar els trets de l’escrit de cada parlant amb la seva biografia. En cada text l’au-tor analitza la pràctica comunicativa, la competència lingüística i la biografia social de l’escrividor,de tal manera que es pot situar el desenvolupament de l’escrit dins del context del procés d’apre-nentatge de l’individu (les seves motivacions, per exemple) i dins del context sociopolític. Diferentsaspectes fonològics, ortogràfics, morfosintàctics i lèxics són comentats. En aquesta anàlisi Münchse serveix del marc teòric que li aporten els seus mestres, Koch i Oesterreicher ( aquest darrer el seudirector de tesi), en la proposta apareguda el 1990 a Gesprochene Sprache in der Romania: Franzö-sisch, Italienisch, Spanisch (Tübingen: Niemeyer), que acaba de ser traduïda al castellà (Madrid:Gredos 2007), i que vol tenir un abast comú a diferents llengües. A partir d’una elaboració de la pro-posta de Koch i Oesterreicher ( els conceptes de proximitat i distància), Münch fa una presentacióoriginal en forma de quadre de l’evolució «escriptural» de cadascun dels informants. Aquest qua-dre es confegí, després de passar un qüestionari, amb vint-i-vuit preguntes relacionades amb el ni-vell d’instrucció de l’individu, la seva llengua d’alfabetització, els seus usos lingüístics en l’àmbitprivat i laboral, la seva competència escrita en català i la seva actitud envers la qualitat lingüística.Cal destacar que fins ara hi ha hagut pocs estudis sobre la percepció d’aquesta qualitat lingüística:manquen recerques sobre la (in)seguretat lingüística i sobretot sobre la relació entre els usos lin-güístics, començant per la parla col.loquial amb la norma ( el purisme i l’antipurisme, per exemple).Es molt necessària l’anàlisi de l’ampla zona grisa entre el que és pur català i pur castellà. Per exem-ple, hi ha moltes produccions «normals» en català, però no normatives.En la primera part de la seva obra, Münch analitza el context polític i sociolingüístic del pro-cés social d’aprenentatge de l’escriptura en català. És tal vegada la part menys innovadora per a unlector català, perquè introdueix al lector alemany en la història de la llengua catalana. El nucli del’obra se centra en l’anàlisi dels factors lingüístics i comunicatius dels parlants i del paper que vantenir les seves motivacions en el procés general d’alfabetització social. La recerca es desenvolupaentorn de tres aspectes fonamentals, tal com ha destacat Heidepriem:1EMILI BOIX1. Vegeu una altra ressenya del llibre, escrita per Helena Heidepriem, a Revista de Llengua i Dret, 46,2006, p.505-509.426021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 426a) L’anàlisi de la influència de la parla en l’escriptura: en quina mesura es basaven els parlantsen la seva competència oral en català en l’exercici de la seva escriptura? Quins elements i quinesexperiències de la llengua oral van trobar acceptació en els textos escrits? On es van situar les fron-teres per als elements propis de la llengua oral en els mitjans escrits?b) L’estudi de l’àmbit comunicatiu dels parlants. Atès que el procés d’aprenentatge es dóna enun context d’intensíssim bilingüisme, quines van ser les relacions entre el català i el castellà tant enla parla com en l’escriptura? Fins a quin punt les normes s’apliquen? La gent normal i corrent con-tinua tenint por de la norma lingüísticac) La verificació de l’important paper que va tenir el context políticolingüístic i ideològic del mo-ment en els processos d’adquisició i aprenentatge de la llengua. En quina mesura es pot interpretar lapràctica comunicativa dels parlants individuals com a resultat de les mesures de política lingüística?Münch conclou que cal que hi hagi una escripturalitat mitjana, no excessivament allunyada del’oral, com encara succeeix. L’ús del relatiu normatiu o del canvi i caiguda de preposicions, perexemple, produeixen un abisme respecte a l’oral: pocs parlants usen la proposta normativa ni en laseva varietat col.loquial ni tan sols en la varietat formal. Una altra llengua escrita és possible, sensetanta distància entre el que es prescriu i el que es diu. Caldria trobar nous models lingüístics per tald’alleugerir la pressió normativa, cosa difícil atesa la pressió que exerceix constantment el castellà(i encara més el francès a la Catalunya del Nord). En els textos recollits per Münch trobem mani-festacions de purisme, en la forma d’hipercorreccions. Una altra conclusió és que l’escriptura en ca-talà de cap manera depèn sols de l’aprenentatge de l’ortografia, sinó que hi ha un saber metalin-güístic subjacent al darrera, Així mateix, l’expressió de la proximitat en català és de mal aprendreper als aprenents que tenen el castellà com a primera llenguaUna obra innovadora, doncs, bona continuadora de la romanística germànica, que tant ha aportat alconeixement de la llengua catalana. Una obra que convindria difondre millor en català (algun article,per exemple) ja que obre una perspectiva de recerca encara inèdita. Una traducció en català, ni que si-gui sintètica, permetria un millor accés per al destinatari principal de l’obra: el lector dels països de llen-gua catalana. L’alemany continua essent llengua abstrusa per a la immensa majoria de catalanoparlants.Emili BOIXUniversitat de BarcelonaDUGAS, Jean-Yves (2006) : Dictionnaire universel des gentilés en français. Montréal : Lin-guatech éditeur inc., XVI + 530 p.« Il ne lui a pas suffi [...] de feuilleter les gros recueils de secondemain, les épais dictionnaires du genre Bayle, Moreri, Trévoux et consorts;il a exploré le plus de textes originaux qu’il a pu consulter. Il s’est rendupositivement ivre de fiches et de notes » (Paul Valéry, Variété V).1. INTRODUCTIONUne importante constellation de noms communs (Nco) tire son origine des noms propres(Npr), ce dont témoignent amplement les étymologies des dictionnaires.1 Ces lexies naissent parDUGAS: DICTIONNAIRE UNIVERSEL DES GENTILÉS EN FRANÇAIS 4271. Sur ce sujet, voir Jean-Claude Boulanger et Monique Cormier, Le nom propre dans l’espace diction-nairique général. Études de métalexicographie, coll. « Lexicographica », Series Maior, nº 105, Tübingen, MaxNiemeyer Verlag, 2001, XVI + 214 p.021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 427

Münch, Christian H. (2006): Sprachpolitik und gesellschaftliche Alphabetisierung. Zur Entwicklung der Schreibkompetenz seit 1975. Frankfurt a. Main: Peter Lang.

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39143/59288

Münch, Christian H. (2006): Sprachpolitik und gesellschaftliche Alphabetisierung. Zur Entwicklung der Schreibkompetenz seit 1975. Frankfurt a. Main: Peter Lang.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana