Maria Toldrà i Sabaté

Toldrà i Sabaté, Maria

Hemeroteca Cientifica Catalana

Si els darrers anys de la guerra i durant la immediata postguerra la figura del jove Ferran eraobjecte de disquisicions profètiques, difoses, com acabem de veure, per membres més o menysil.lustres de la Cancelleria reial i el clergat joanista, no fóra inversemblant que la Diputació i els seusaliats haguessin utilitzat eines semblants durant la contesa. No ens n’han arribat testimonis gaireclars i, per tant, és arriscat formular la qüestió; els antologadors simplement l’ometen. És, doncs,necessària una recerca documental sobre les formes que prengué la propaganda política de l’un il’altre bàndol durant la guerra, per esbrinar quin lloc hi ocupà la profecia: és possible que textos iidees difosos en aquests anys expliquin alguns arguments utilitzats per la literatura profètica poste-rior. D’altres aspectes d’aquest debat ideològic ja han estat més estudiats, com ara el paper que hijugà Carles de Viana, des de la producció poètica que seguí al seu empresonament el 1460 fins a lacampanya sobre «sant Karles», discutida per Margarit i Alfonsello.Dels reis cridats per la Diputació, sembla que Pere IV, el conestable de Portugal, creà més ex-pectatives en aquest sentit. Al citat ms. 246 de la BC hi ha una profecia que li és dedicada o, si mésno, el copista ho creia; el text, que es recolza en el prestigi de Rocatalhada —aquí «Petrus [!] de Ro-cacisa»— i utilitza, entre d’altres fonts, un fragment de la «Sibille prophetia de nono rege» sobrePere II copiada al mateix lloc, és referit a un rei anomenat Pere que recuperarà el regne d’Aragó icomença: «Natus sub cavernis Herculis, cuius»; la glossa que l’acompanya, «id est in Portugalia»,és inequívoca. Encara més, tenint en compte que la propaganda a favor del conestable es basa en elfet que era nét del comte d’Urgell —al voltant de qui s’havia creat un ambient profètic que es re-flecteix en el seu procés—, sembla fàcil deduir l’existència d’arguments contra la legitimitat delsTrastàmara, al capdavall reis per línia femenina. ¿N’hi hagué cap que plantejà la qüestió en termesprofètics? El jurista Tomàs Mieres, membre de l’Audiència i el Consell dels «tirans» durant la guer-ra, fa el següent comentari sobre l’elecció de Pere en una de les notes sobre fets coetanis de l’Ap-paratus super constitutionibus Cathaloniae (ara recollides per A. Iglesia a Initium, núm. 4, 1999,d’on cito): «et ideo per Dei gratiam fuit belotatus [i. e. “ballotatus”: elegit per votació] et postula-tus in regem egregius Petrus de Portugallia, nepos sive nét egregii quondam Iacobi, comitis Urgelli,cui competebat iure sanguinis; et ita O revolavit ad A». A l’enigmàtica frase final potser hem d’en-tendre les inicials com a «omega» i «alfa», i aleshores caldria veure-hi una al.lusió, de to apocalíp-tic, a la continuïtat entre el comte i el conestable, amb l’omissió o l’acabament de l’intermediTrastàmara; d’altra banda, ens consta l’existència d’elogis profètics d’aquesta família: el tardà Lu-cidari n’és un exemple.Qüestions dinàstiques a part, Mieres sembla haver conreat el gènere profètic durant la guerra:ell mateix esmenta de passada a l’Apparatus un somni i un vaticini propis sobre la destrucció de lapàtria, és a dir de Catalunya, provocada per l’empresonament del príncep de Viana, idea que caldràrelacionar amb la presència recurrent durant aquests anys del tema de la destrucció de Barcelona,exposat amb trets més o menys apocalíptics i profètics, com a amenaça o com a plany.Valguin les notes precedents com a exemple de les vies de treball que obre la rica aportació deDuran i Requesens a la literatura profètica d’interpretació política dels inicis de l’Edat Moderna.MARIA TOLDRÀUniversitat de BarcelonaPUIGPARDINES, Berenguer de (2000): Sumari d’Espanya. Edició a cura de Joan Iborra. Valèn-cia: Universitat de València, 266 p. (Fonts històriques valencianes, 3).Per primer cop, i gràcies a Joan Iborra, el lector té a l’abast en un mateix volum les dues ver-sions del Sumari d’Espanya, també anomenat crònica de Berenguer de Puigpardines, un suposatmembre de la petita noblesa gironina que escriu per al comte de Barcelona Ramon Berenguer III.Massó i Torrents ja va deixar clar que es tractava d’un fals del darrer terç del segle XV, destinat aMARIA TOLDRÀ352exaltar els orígens de la noblesa del país. La característica més innovadora de l’edició que tenim ales mans és, sens dubte, el fet que transcriu i estudia per separat les dues versions de la crònica o,millor dit, de les cròniques de Puigpardines, tal com les anomena l’editor.Segons Iborra, aquestes es conserven en tres manuscrits: n’hi ha dos a la Biblioteca d’El Es-corial amb les signatures Y-III-4 i Y-III-5, i un tercer és a la Biblioteca Nacional de Madrid, ms.7964; els designaré A, B i C, que són les sigles utilitzades per l’editor. A i B són datats al darrerterç del segle XV i contenen les dues cròniques objecte d’edició del present volum. C és obra d’u-na mà del segle XIX que alterna la còpia dels dos manuscrits anteriors, i per tant és relegat a l’apa-rat de notes.Pel que fa a la data de redacció de les cròniques i dels manuscrits que les contenen, les filigra-nes del paper i la col.lació d’A i B porten Iborra a considerar que aquest manuscrit no només és an-terior sinó que transmet una versió més antiga del Puigpardines, a partir de la qual s’estructura lad’A. La crònica representada pel ms. B va ser redactada entre 1438 i 1458: la primera data corres-pon a la font principal, les Històries e conquestes de Pere Tomic, i la segona a la mort del Magnà-nim, que hi consta com a monarca regnant; d’altra banda, per datar el ms. B, cal tenir en compte queva seguit d’una breu genealogia dels comtes-reis, de Ramon Berenguer IV a Joan II, de la mateixamà, a la qual un altre copista ha afegit una notícia el 1468.Només A dóna el nom del suposat autor, Berenguer de Puigpardines, nascut al castell homò-nim situat al vescomtat de Bas i coetani de Ramon Berenguer III, per a qui escriu, segons que ex-plica, la crònica o Sumari de la població d’Espanya e de les conquestes de Catalunya, títol deu-tor de Tomic i l’anomenada Crònica de Sant Joan de la Penya. Tot això es llegeix en un pròlegque no és reportat per B, que no duu nom d’autor ni rúbriques. Com hem vist, Massó i Torrentsva ser el primer a discutir l’atribució a Puigpardines i a situar-lo en el context de la crisi nobilià-ria del final del segle XV, una proposta que ha estat acceptada pels investigadors de la guerra ci-vil i la qüestió remença, i que Iborra reprèn a la introducció, atenint-se a les afirmacions del prò-leg d’A sobre el propòsit de l’obra: reivindicar els orígens llegendaris de la noblesa del Principat,tot establint una jerarquia entre els seus membres segons l’antiguitat de l’accés a aquella digni-tat, i contrarestar la crisi actual que duu els nobles a fugir a les ciutats i dedicar-se a tasques con-siderades indignes.Després d’aquesta constatació, la principal aportació d’Iborra a l’estudi del Puigpardines ésl’afirmació que els anònims compiladors de les dues versions conegudes del Sumari, tal com ens lestransmeten A i B, segueixen camins diversos, tant en la tria de fonts com en la intencionalitat con-creta del discurs, i que això justifica que es parli més aviat de “cròniques de Puigpardines”, en plu-ral. Tot i que A i B comparteixen llargs paràgrafs procedents de Tomic, les diferències entre els dostextos fan impossible elaborar cap edició crítica que intenti restablir-ne un original comú. Aquestaconclusió justifica l’opció més raonable: editar per separat A i B, acompanyats d’un índex onomàs-tic i toponímic.Com ja he dit, la font més important de les dues cròniques i que els dóna l’estructura generalés Tomic. La dependència respecte d’aquest autor és més estricta en B, especialment als darrers ca-pítols sobre els comtes-reis, mentre que A conté materials de procedència més diversa. L’editoridentifica i discuteix la presència de fonts secundàries com la Historia gothica de Jiménez de Rada,els Gesta comitum, el Llibre dels fets, i les cròniques de Sant Pere de les Puelles, Desclot, Munta-ner, Sant Joan de la Penya i Pere III.Sobre la intencionalitat de les cròniques, Iborra assenyala que A «fou confegit en funció delsinteressos d’una família concreta, probablement noble, els Jardí» (p. 14), operació que es duu a ter-me a través de l’addició de noms de membres de la família en el relat o, fins i tot, de la simple subs-titució dels que ofereix la font corresponent; així, doncs, ja trobem un varvassor Jardí en la llista denobles de les novenes instituïdes per Carlemany en honor d’Otger Cataló i els nous barons, amb laqual cosa els orígens d’una família de passat històric pràcticament desconegut es fan remuntar alsde la mateixa noblesa catalana. Per contra, la versió B, tot i que manté el nucli d’Otger i les nove-PUIGPARDINES: «SUMARI D’ESPANYA» 353nes, subratlla el protagonisme de Barcelona en la història del país, a través de la inclusió d’episodiscom l’anècdota del seny d’Hèrcules i els privilegis de l’església de Sant Just i de Sant Pastor con-cedits per Lluís el Piadós a la ciutat.Insisteixo en la importància de la decisió de parlar de cròniques i no de crònica de Puigpardines,ja que es tracta de dues obres de contingut i objectius prou diferents que exigeixen un discurs indivi-dualitzat. Això, però, no pot fer oblidar els elements comuns procedents de Tomic, ja que totes duescròniques s’insereixen en la història de la recepció del cavaller de Bagà als segles XV-XVI; recordemque, a banda de les tres edicions que se’n van fer en aquesta època, Tomic és una font essencial d’o-bres tan diverses formalment i ideològicament com les d’Espejo, Turell, Carbonell, Rotllà o els anò-nims compiladors del ms. 67 de la BUB i de les dues cròniques de Puigpardines. Tot plegat demanauna discussió sobre el text tomicà que ha servit de punt de partida per al Sumari d’Espanya, que valligada a una qüestió més delicada, la naturalesa de la relació —no només textual sinó de contingut—entre les versions A i B. Són aspectes no desenvolupats en el treball d’Iborra, que es ressent d’unaelaboració apressada la qual sovint obre més interrogants que no en tanca.D’antuvi, no s’esmenta enlloc l’existència d’un quart manuscrit del Sumari, la còpia de B quePérez Bayer inclogué en un recull d’extractes de manuscrits catalans d’El Escorial, datat el 1779(BNM, ms. 13.208); el volum és interessant, entre d’altres coses, perquè el bibliògraf valencià, quedata el Sumari pels volts de 1450, identifica dues de les mans que anoten B amb Zurita i, com ahipòtesi, amb el bisbe de Sogorb Joan Baptista Peres. No cal dir que això obre noves perspectivesa la història dels manuscrits. Sobre aquesta qüestió es poden afegir un parell d’observacions, a par-tir de la genealogia reial que tanca B; mentre que la primera mà, que segons Iborra correspon a ladel Sumari, s’atura amb la mort de «sant» Carles de Viana el 1461, l’addició de 1468 de la segonamà és, sens dubte, obra d’un joanista: Joan II és «lo nostre rey don Johan» i el lloctinent Joan de Lo-rena és tractat de rei, error voluntari en la mateixa línia de l’acusació que fa a Barcelona l’anònimautor —potser valencià— de les cobles «Contra Barcelona, fetes en Nàpols»: «Perquè sis reys hasjurat fins ací», xifra en la qual, com suggeria Nicolau d’Olwer, es mesclen reis i lloctinents. Res-pecte a la història del ms. A, l’única indicació que posseïm és la nota de compra del notari Lluís Ma-toses, que l’adquirí a Barcelona; Iborra el fa d’aquesta ciutat, però a les llistes de Madurell i Casesno he sabut localitzar cap notari barceloní amb aquest nom; en canvi, n’hi ha un que actuà a Valèn-cia entre 1468 i 1511 —se’n conserven protocols al Col.legi del Patriarca.Encara una nota sobre la qüestió dels manuscrits. Tant A com B són volums miscel.lanis: a mésde la genealogia citada, B conté una versió lliure dels capítols del Llibre dels fets sobre la conques-ta de València; A és una compilació de tractats jurídics sobre castells i cavalleria (extractes de lesPartidas, Fur de Carlemany, etc.), en català i castellà. Tenint en compte que en aquest darrer ma-nuscrit la crònica de Puigpardines conté una remissió directa i una referència a alguna d’aquellesobres (p. 37 i 83), fóra interessant estudiar globalment la compilació per esbrinar el paper que hijuga el text historiogràfic.La transcripció que Iborra fa dels textos és, en general, correcta, però conté errors que denotenla precipitació amb què s’ha dut a terme, especialment en el cas de B, on no són rares les males lec-tures i les omissions i es troba a faltar un estudi previ dels hàbits gràfics del copista per regularitzarel desenvolupament de les abreviatures. Resulta més greu, però, l’absència d’un criteri únic a l’ho-ra de corregir els textos; així, d’una banda es mantenen formes deturpades com «austàcia» per “as-túcia” (p. 211; cf. A, p. 109: «estúcia»), i casos discutibles com el ms. «Berca» en lloc de “Bètica”(p. 160), tot i que aquell s’explica fàcilment per una confusió entre les grafies r i ti. Vist aquest cri-teri conservador, sobta trobar correccions innecessàries com «crònica» en lloc del ms. «canònica»(p. 170), o fins i tot agosarades com «Castellfabib» on A i B llegeixen «Elpís» i «Alpips» respecti-vament (p. 108 i 210); l’editor ho justifica remetent a la font, la Crònica de Sant Joan de la Penya,però una observació més atenta revela que aquí se segueix Tomic i que com a mínim un exemplard’aquest diu «Alphips» (BNP, ms. esp. 542, f. 77), variant del citat topònim valencià Castellfabib—el «castrum Fabib» o «de Afabib» d’algunes històries— d’on ja es poden deduir les lliçonsMARIA TOLDRÀ354d’A i B. D’altra banda, segurament cal atribuir a les característiques de la col.lecció que acull lescròniques el fet que hi hagi un únic aparat a peu de pàgina destinat a incloure aspectes tan diversoscom una selecció arbitrària de lliçons rebutjades i correccions del manuscrit, de vegades comenta-des, i d’algunes anotacions marginals, o una tria de notes sobre personatges i llocs citats, i fonts.Pel que fa a aquestes, em limito a cridar l’atenció sobre un aspecte d’A, la llarga llista de casesnobiliàries que s’instal.len al país arran de la conquesta de Carlemany. En A les possibilitats de la lle-genda d’Otger com a justificadora dels orígens antics de la noblesa del país superen amb escreix laproposta de la font comuna d’A i B, Tomic. Però no es tracta d’un cas únic. Hi ha una llista semblantal ms. 280 de la BC, del començament del XVI, on és acompanyada de narracions fabuloses sobre lacoronació de Ramon Berenguer IV com a rei d’Aragó i la donació del comtat de Barcelona a Beren-guer, nebot de Carlemany, del començament d’una genealogia dels comtes de Barcelona, etc.; el lec-tor del Sumari ja haurà reconegut algun tema d’A. Les llistes nobiliàries d’aquest i del ms. 280 dife-reixen en la presència i absència de determinades famílies, probablement perquè foren redactadesen contextos diferents, però parteixen d’un tronc comú que caldrà investigar, més que més tenint encompte els punts de contacte del ms. 280 amb dos manuscrits valencians, el Dietari del capellà d’Al-fons el Magnànim i el ms. d.III.2 d’El Escorial, que havia pertangut a l’historiador Viciana.La llegenda genealògica d’Otger i els nous barons, tal com va explicar Coll i Alentorn, va néi-xer íntimament lligada a l’exaltació dels Pinós; seguint la mateixa línia, d’altres autors la readaptenen funció dels interessos familiars que serveixen: és el cas dels Blanc, instal.lats a Nàpols a princi-pis del XVI, en un manuscrit d’obres de Turell (BC, ms. 302), i, com hem vist, dels Jardí en A. En-tre els afavorits per l’elogi general de la petita noblesa que caracteritza aquesta crònica hi ha, evi-dentment, els Puigpardines i, en un lloc més secundari, els Verntallat, que n’eren una branca lateral—el pare del famós donzell i cap dels remences portava aquell cognom. Però, com ha detectat pers-picaçment Iborra, els principals beneficiaris són els Jardí. Crec que es pot concretar una mica mésl’interès d’A per aquesta família si el situem en el marc de la història de la Sardenya aragonesa; enalgunes de les addicions de tema sard introduïdes per A hi apareixen personatges que duien aquellcognom. Però hi ha un episodi que l’anònim autor destaca especialment i és l’activitat de Dalmau iPonç de Jardí com a oficials reials a l’illa al darrer terç del segle XIV, recompensada amb donacionsmonetàries i territorials que es relaten amb detall (p. 141-143, 149). Doncs bé, cent anys després lafamília reivindicava les seves possessions sardes: de l’any 1480 és la notícia que Francesc de Jardíi Menaguerra, cavaller domiciliat a València, es disposava, com a nét i hereu del citat Ponç, a obrirdiverses causes per recuperar el patrimoni sard de l’avi. D’aquells plets, que tingueren lloc a Sar-denya i al Principat, el que ha deixat més rastre escrit —en tinc testimonis de 1481 a 1498— fou elque l’enfrontà amb la «dissortada» comtessa de Quirra, Violant Carròs, per la baronia de ParteMontis, de la qual, afirmava Jardí, els seus havien estat espoliats (Ferran I n’havia fet donació el1413 a la seva parenta Elionor Manrique, comtessa de Quirra); en un document de 1490 la recla-mació es concreta en cinc viles que Ponç de Jardí rebé el 1369 del rei Pere i que A inclou en la llis-ta de vuit llocs donats a aquell (p. 143): «Foru, Gonno Tramaça, Gonno Codina, Simala et Mogo-ro». El 1487, encara, Jardí de Menaguerra té aspiracions a heretar tres llocs del cap de Càller, coma hereu del seu avi; el primer, «Giba», també apareix a l’esmentada llista d’A. Sembla incontesta-ble, doncs, que un dels propòsits que han presidit la redacció d’A és la justificació històrica de lesreivindicacions sardes dels Jardí. Caldrà, doncs, seguir aquesta pista —especialment a partir delsregistres «Sardiniae» de Ferran II de l’ACA, però també dels llibres d’ingressos en què l’arxiverPere Miquel Carbonell anotava les cerques i còpies de documents relacionats amb el plet entre Jar-dí de Menaguerra i la comtessa de Quirra (ACA, Cancelleria, memorials 55A i 66)—, i completar-la amb una investigació pacient sobre la família Jardí, que sens dubte proporcionarà més dades re-lacionades amb els objectius i el procés de redacció d’A.MARIA TOLDRÀUniversitat de BarcelonaPUIGPARDINES: «SUMARI D’ESPANYA» 355

PUIGPARDINES, Berenguer de (2000): "Sumari d'Espanya". Edició a cura de Joan Iborra. València: Universitat de València, 266 p. (Fonts històriques valencianes, 3)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38438/49224

PUIGPARDINES, Berenguer de (2000): "Sumari d'Espanya". Edició a cura de Joan Iborra. València: Universitat de València, 266 p. (Fonts històriques valencianes, 3)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana