Agustí Alcoberro i Pericay

Alcoberro i Pericay, Agustí

Hemeroteca Cientifica Catalana

com els de Marius Sala, o els mètodes d’autoaprenentatge de Dennis Deletant. Caldria apuntar aquíque la normalització de l’ortografia romanesa data de 1993, fet que pot desorientar els lectors queemprin bibliografia anterior i posterior a aquest any, però no pas els autors del nostre manual que secenyeixen sense vacil.lacions a l’actual normativa. Al final de la bibliografia, i com a mostra del’impacte i la utilitat de les noves tecnologies, se citen dues pàgines web d’informació general so-bre les llengües i els estats del món.El darrer capítol (Apèndixs: p. 182-184) consta d’un quadre que reprodueix l’alfabet fonètic in-ternacional, un altre amb els sons del català i, finalment, un mapa molt esquemàtic en què es repre-senta l’extensió de la llengua romanesa en els diferents dialectes.A tall de conclusió, subratllarem l’esforç dels autors per elaborar una obra molt didàctica, fàcilde llegir (tant per l’estil de redacció com per l’espaiat) i curulla d’exemples. Tanmateix, ens per-metem d’observar que, a la part teòrica (p. 1-132), la manera triada per mostrar la síl.laba tònica (ique formalment coincideix amb l’accent agut) potser no sigui la més escaient, ja que, en una llen-gua com el romanès, que prescindeix de l’ús d’accent gràfic (particularitat que els autors, és bencert, esmenten un parell de vegades), aquesta circumstància pot menar a confusió, sobretot en el casde consultes esporàdiques.Joan FONTANA TOUSUniversitat de BarcelonaCAMPABADAL I BERTRAN, Mireia (2006): La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona enel segle XVIII. L’interès per la història, la llengua i la literatura catalanes. Barcelona:Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; Publicacions de l’Abadia de Montserrat,458 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 119).Malgrat les aportacions més recents, el segle XVIII continua essent una etapa poc coneguda dela nostra història cultural i literària. En tot cas, perdura encara la imatge genèrica d’un període fosc,tebi nacionalment i decadent des de la perspectiva de la creació escrita –i també de la política.Aquesta visió, construïda ad maiorem gloriam pròpia per la generació d’escriptors de la Renai-xença –però sostinguda pels historiadors noucentistes–, ha estat qüestionada amb arguments sòlidsper la historiografia dels darrers anys. Així, si Pierre Vilar, ja fa gairebé mig segle, va sostreure ladivuitena centúria de l’etiqueta de la Decadència en el pla econòmic –tot atorgant-li un paper cen-tral en el procés que menà a la industrialització contemporània–, d’altres historiadors –com Joa-quim Albareda, Lluís Roura, Josep M. Torras i Ribé o un mateix– s’han encarregat de desfer el tò-pic que presentava aquella etapa com un període «sense política», o encara –en el cas de MiquelBatllori i Ernest Lluch– sense reflexió cultural.Tanmateix, la restitució del pols vital d’una societat caracteritzada per les conseqüències tràgi-ques de la desfeta de 1714, i en particular per la repressió i l’exili persistents que van escapçar-neles classes cultes, planteja grans dèficits documentals i dificultats metodològiques. Tot just en elsdarrers anys s’han començat a rescatar algunes obres clau, escrites a l’exili o en la clandestinitat,que havien restat manuscrites i, sovint, descatalogades o simplement ignorades. D’altres textos hau-ran restat irremissiblement perduts, a causa dels perills que podia suposar-ne la possessió. En aquestcontext, l’activitat de les entitats que assoliren una vida estable ja ben entrada la postguerra de Suc-cessió ha estat objecte d’un debat constant entre dues posicions difícilment conciliables: la que lespercep com a institucions vinculades al poder i font de desnacionalització, i la que en subratlla elselements de continuïtat nacional, inevitablement aigualits pel possibilisme de l’actuació legal.Des d’aquesta perspectiva, la reconstrucció de l’activitat literària i historiogràfica de la ReialAcadèmia de Bones Lletres (RABLB) resultava del tot necessària i pertinent. El llibre de MireiaCampabadal, que recull el cos central de la seva tesi doctoral, aborda aquesta temàtica des d’una vo-CAMPABADAL: LA REIAL ACADÈMIA DE BONES LLETRES DE BARCELONA 443021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 443luntat totalitzadora, la qual cosa l’ha dut a consultar sistemàticament els fons de la mateixa entitatper a aquell període, a més dels d’altres importants arxius i biblioteques. El resultat de tot plegat,molt satisfactori, és un mapa general del funcionament de la institució i de la seva vida literària ihistoriogràfica en el Set-cents i, alhora, una mena de full de ruta, que permet identificar autories,temàtiques i tendències, que hauran de ser en el futur objecte d’estudis específics.La primera part de l’obra es dedica a l’estudi de la història de la institució i de la vida corpora-tiva. Com és prou sabut, l’arrel de la RABLB es troba en l’Acadèmia Desconfiada, o dels Descon-fiats, que funcionà en els primers anys del regnat de Felip V, i en la qual van jugar un paper clau al-guns destacats austriacistes. Un cop acabada la guerra de Successió, la represa de l’activitatacadèmica vingué marcada per la dinàmica política. Així, els primers actes acadèmics dels quals esté constància corresponen als anys 1718-1721, justament un període caracteritzat per la derrotaborbònica en el pla internacional (guerra de la Quàdruple Aliança), la revifalla de la guerrilla inte-rior liderada per Carrasquet i l’aplicació de tot un seguit de mesures que podríem qualificar d’«aper-turistes» per part de la Reial Audiència –que, òbviament, es complementaren amb la repressió fe-rotge dels moviments armats.Cal esperar, però, el 1729, quatre anys després de la signatura de la pau de Viena que posà fi ales hostilitats entre Felip V i l’emperador Carles VI, per assistir al naixement d’una institució devida regular, per bé que encara alegal. Ens referim a l’Acadèmia Literària de Barcelona, que es pro-longà fins al 1752. Molts dels seus membres eren descendents dels antics desconfiats. Tanmateix,la institució buscà l’aixopluc de les noves autoritats, i en especial del marquès de Risbourg, capitàgeneral de Catalunya de 1725 a 1735, que fou l’autèntic valedor de l’entitat en aquesta nova etapa,i arribà a presidir-la entre 1731 i 1734. Entre els homes de lletres més importants d’aquella acadè-mia cal destacar Antoni de Bastero, Agustí Eura i Pere Serra i Postius.La institució assolí la protecció reial el 1752, ja en ple regnat de Ferran VI. S’anomenà des d’a-leshores Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. També en aquesta etapa la vinculació amb elpoder queda reflectida per la personalitat de la majoria dels seus presidents: el futur duc d’Alba i com-te de Galve Fernando de Silva Álvarez de Toledo, que va compatibilitzar la presidència de la RABLB(1756-1776) i la direcció de la Real Academia Española (des de 1754); el comte d’El Asalto (1776-1793), que va ser capità general del Principat; o el mateix Manuel de Godoy (1794-1807). En aques-ta etapa destacaren acadèmics com Jaume Caresmar, Antoni de Capmany o Ignasi Torres i Amat.Campabadal remarca, d’altra banda, la revifalla de la institució durant el darrer decenni del se-gle XVIII, un aspecte que entenem que s’ha de relacionar amb la liberalització del comerç amb Amè-rica i el fort creixement econòmic finisecular. Tanmateix, com era d’altra banda inevitable, la pro-liferació d’iniciatives que caracteritzà aquell moment quedà truncada per l’esclat de la Guerra delFrancès (1808-1814).Mireia Campabadal ens ofereix referències precises sobre les persones que ocuparen càrrecs enles diverses etapes de l’entitat. D’altra banda, publica, en forma d’apèndix, el llistat sistemàtic d’a-cadèmics fins al 1807; aquesta informació, fruit d’un treball detallat i sistemàtic, pot ser de gran uti-litat per a tots els estudiosos de l’ambient cultural i de l’elit barcelonina de la divuitena centúria.La segona part de l’obra analitza l’aportació de la RABLB a la cultura catalana, i en particularels projectes vinculats a la història, la llengua i la literatura del país. Pel que fa al període inicial, calremarcar que Campabadal ha identificat a l’arxiu de la corporació el manuscrit original de la cròni-ca de Catalunya que escriví Pau Ignasi de Dalmases i Ros. Efectivament, Dalmases, que fou un per-sonatge clau de l’Acadèmia dels Desconfiats, va ser nomenat primer cronista de Catalunya a la CortGeneral de 1701-1702. Austriacista de primera hora i ambaixador del Principat en les hores críti-ques de 1713-1714, Dalmases retornà a Barcelona després de la desfeta, en circumstàncies si mésno estranyes. El seu text era desconegut fins ara, a causa, segons esmenta Campabadal, que haviaestat erròniament catalogat.Tanmateix, com recorda Campabadal, l’Acadèmia restaurada el 1729 sorgí amb l’objectiu pri-mordial de redactar una història de Catalunya. Aquest projecte se saldà amb un accentuat fracàs, pelAGUSTÍ ALCOBERRO444021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 444que fa al segle XVIII, si bé alguns dels materials recollits van arribar a veure la llum en la centúria se-güent, coincidint amb l’esclat de la Revolució liberal i de la Renaixença.Certament, havia de ser molt difícil reconstruir el passat del país –i, més encara, el passat re-cent– en un context de censura i de recel envers la memòria històrica –que, a l’Espanya de Felip Varribà a l’extrem de prohibir les obres altament laudatòries amb el nou monarca. Així, els acadè-mics valoraren la possible edició del text complet de la Crònica Universal del Principat de Cata-lunya, escrita per Jeroni Pujades a començament del segle XVII. Però mai no gosaren ni tan sols es-mentar els Anales de Cataluña de Narcís Feliu de la Penya, publicats el 1709, en ple domini del’arxiduc Carles, els últims plecs dels quals van ser obligats a arrencar per les autoritats borbòniquesde 1714.D’altra banda, la necessitat d’establir un punt d’equilibri entre la tradició historicomítica fun-dacional i els nous aires de la crítica històrica va generar una contradicció, que va esdevenir més imés flagrant a mesura que avançava la centúria. En un context preil.lustrat, o pròpiament il.lustrat,què calia fer dels Túbal, Hèrcules, Otger Cataló i tants altres relats llegendaris que il.lustraven leshistòries baixmedievals i modernes del país? Les alternatives a aquesta opció tampoc no es revela-ren viables. El projecte d’escriure una història del dia a dia, aprovat per la junta el 1758, va ser de-finitivament abandonat a la fi del segle sense cap resultat conegut. I és que, qui i com es podia plan-tejar una descripció mínimament acurada del present en un context d’absolutisme polític i derepressió nacional?Encara el 1804, el projecte de reprendre una història de Catalunya en quatre volums –corres-ponents respectivament a les històries natural, política, eclesiàstica i literària–, enunciat dos seglesabans per Pere Gil, se saldà amb un resultat particularment migrat: un capítol introductori d’histò-ria literària, a càrrec d’Eugeni Estévez, i una dissertació sobre les aus del país, que sorgí de la plo-ma del canonge premonstratenc Gonçal de Saura i de Febrer. Certament, per escriure història dedebò calia un mínim espai per a la crítica i la llibertat d’expressió, que no es donà tot al llarg de ladivuitena centúria. En aquestes circumstàncies, i més enllà d’algun manual de preceptiva beninten-cionat, cal destacar els projectes de traduir al castellà alguns textos historiogràfics (Ramon Munta-ner, Jeroni Pujades) i jurídics, alguns dels quals van ser prosseguits al segle XIX.En un altre sentit, Campabadal remarca la relació diglòssica que s’establí al si de la corporacióentre les llengües catalana i castellana (i també llatina). Tanmateix, recull alguns discursos realitzatsen català per autors com Pau de Dalmases i Vilana, Pere Serra i Postius o Jaume Caresmar. L’auto-ra ressegueix també les gestions realitzades al si de l’entitat per elaborar un diccionari de la llenguacatalana. En aquest àmbit, més que en cap altre, es posa de manifest la contradicció entre iniciativapública i privada que presidí l’Acadèmia tot al llarg del segle XVIII. Així, si bé, altra vegada, l’obracol.lectiva restà irrealitzada, van ser acadèmics els qui van realitzar les aportacions més interessantsen l’àmbit filològic. Gosaríem esbossar, en aquest sentit, una línia de continuïtat oficiosa, que arren-caria d’autors com Antoni de Bastero –format en el període prebèl.lic, exiliat austriacista fins al 1724i historiador de la llengua– i tindria el seu punt culminant en l’edició, a partir de 1803, del Dicciona-rio catalán-castellano-latino de Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Juglà.Campabadal ressegueix també la creació literària en català al si de l’Acadèmia, un àmbit de tre-ball iniciat per Antoni Comas i Albert Rossich. En la línia del que ja havien apuntat aquests autors,l’estudi confirma una presència minoritària, però significativa, del català en aquest àmbit. En con-cret, Campabadal identifica 135 poesies en català, sobre un total de 885 (que inclou majoritàriamentpoemes en castellà, però també, en menor mesura, en llatí i italià). Tanmateix, també en aquest puntreapareix la relació diglòssica entre llengües. Així, com remarca Campabadal, algunes de les temà-tiques considerades més serioses –com l’amor, la moral, la mitologia o la història– mostren unapresència aclaparadora del castellà, mentre que el català obté els millors resultats en àmbits supo-sadament menors, com les temàtiques festiva, metaliterària o de circumstàncies.Campabadal destina el darrer capítol («Per acabar») a inserir la RABLB dins els grans concep-tes –i els debats– que caracteritzen els estudis històrics sobre el segle XVIII, com ara Decadència, Bar-CAMPABADAL: LA REIAL ACADÈMIA DE BONES LLETRES DE BARCELONA 445021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 445roc, o Il.lustració –o, encara, sobre el paper cultural i polític de l’Acadèmia, entesa alternativamentcom un instrument de col.laboracionisme i desnacionalització, o com un focus de pervivència, en cir-cumstàncies extremament difícils, de la catalanitat. Com correspon a un text acadèmic, Campabadalpresenta, en aquest sentit, un estat de la qüestió ampli i rigorós sobre aquestes temàtiques, que dis-posen ja d’una nombrosa bibliografia. Tanmateix, en aquest punt ens hauria agradat que la investi-gadora hagués gosat arriscar més i baixar a l’arena –com esperem que faci en aportacions futures.En definitiva, el treball de Mireia Campabadal suposa una visió de conjunt, documentada i ri-gorosa, de la vida acadèmica i cultural barcelonina en un període situat entre dues guerres –les deSuccessió i del Francès. A diferència de les recerques fundacionals (d’Ignasi Casanovas fins a An-toni Comas, per esmentar dues fites emblemàtiques), l’autora ha pogut fer un ús ampli dels riquís-sims fons de la institució, cosa que ha permès precisar i enriquir la percepció que en teníem. D’al-tra banda, l’autora ha pogut incorporar les aportacions d’autors com August Rafanell, Mila Segarra,Albert Rossich i Pep Valsalobre, tot assajant, com ja hem esmentat, una visió de conjunt de la ins-titució que és, alhora, globalment satisfactòria i àmpliament suggerent.Agustí ALCOBERROUniversitat de BarcelonaGINEBRA, Jordi / SUNYER, Magí (ed.): Paraula donada. Miscel.lània Joaquim Mallafrè. Beni-carló: Onada Edicions; Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 202 p.En el món acadèmic, sobretot a Humanitats, és habitual homenatjar amb un llibre (una miscel.là-nia) aquells professors i estudiosos que, per la seva trajectòria, han assolit un prestigi reconegut.Arran de la jubilació del Dr. Joaquim Mallafrè, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estu-dis Catalans i professor de la Universitat Rovira i Virgili, els seus col.legues del Departament de Fi-lologia Catalana d’aquesta universitat van dedicar-li una miscel.lània. El llibre, editat per Jordi Gi-nebra i Magí Sunyer i publicat per Onada, és un recull d’aportacions dels diversos professors queintegren el departament, cadascun amb una aportació pròpia del seu àmbit. Així, Margarida Aritzeta(«Transducció-traducció-lectura. De Gertrudis i KRTU a La mort i la primavera», p. 11-22) i Mont-serrat Corretger («De la prosa a la novel.la, 1924-1934: crítics, traductors i narradors», p. 55-70), pro-fessores de literatura, hi fan sengles aportacions en què s’analitzen qüestions relatives a la traduccióliterària, àmbit en el qual Mallafrè ha excel.lit (va fer la traducció en català de l’Ulisses de James Joy-ce, així com d’altres obres en anglès). A l’obra també hi ha aportacions de crítica literària: és el casdel text de Jesús Carruesco sobre un poema de Gerard Manley Hopkins («El Naufragi del Deutsch-land de Gerard Manley Hopkins», p. 39-54). Dos autors s’han centrat en aspectes del teatre català.Francesc Massip, expert en el tema, fa una aportació sobre la presència de bufons, geperuts i altresactors en espectacles catalans antics («Riure amb el cos: folls, geperuts i bufons en l’espectacle ca-talà antic», p. 95-107); i Magí Sunyer, especialista en literatura del segle XIX i principis del XX, ana-litza el teatre de Silvestre Molet, un autor teatral del segle XIX nascut a Reus, la ciutat de Mallafrè(«Visca la llibertat! El teatre de Silvestre Molet», p. 191-202). Dins de l’àmbit de la literatura i la cul-tura escrita en general hi ha altres aportacions: Àlex Broch repassa la figura del tortosí Jesús Massipa la revista Geminis, publicada durant el franquisme («Jesús Massip a Geminis», p. 31-38); CarmeOriol, estudiosa del folklore, fa una aproximació a la rondalla catalana La pedra roja («La pedraroja: transcripció i estudi d’una rondalla», p. 107-120); i Montserrat Palau, que s’ha endinsat en elmón de la dona i la literatura, fa un estudi sobre l’aportació de les dones en la construcció culturald’un país («La mare pàtria. Dones i construcció cultural de la nació», p. 121-132).Pel que fa a temes gramaticals, Jordi Ginebra, que ha estudiat les construccions fixades de lallengua, fa un report sobre els recursos emprats pel mateix Mallafrè en traduir certes construccionsde l’anglès al català («Contrastos sintàctics, contrastos fraseològics. A propòsit d’una traducció deXAVIER RULL446021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 446

Campabadal i Bertran, Mireia (2006): La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle XVIII. L'interès per la història, la llengua i la literatura catalanes. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 458 p. (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 119)

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39149/59294

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana