Marc Comadran Orpi

Comadran Orpi, Marc

Hemeroteca Cientifica Catalana

506 MARC COMADRAN ORPIEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665Allavòrens, tal com s’estan posant les coses, per buscar un lloc de treball i amb la gent, pues jo crec quetenen que sapiguer-lo parlar (...) i escriure’l i, perquè jo no sé, el dia que vulguin buscar un treball, pues jalo estan exigint ara, pues quan ells siguin grans, crec jo que encara ho faran més. (p. 131)En definitiva, estem davant d’un bon llibre pels seus continguts encara que no siga tan bo pel quefa a la seua presentació. Això no obstant, ens quedem amb el fons i no amb la forma.BrauliMontoya AbatUniversitat d’AlacantInstitut d’Estudis CatalansBou, Enric (dir.) (2010): Panorama crític de la literatura catalana. Volum V: Segle xx. Del mo-dernisme a l’avantguarda. Barcelona: Vicens Vives, 677 p.Amb aquest llibre completa l’època contemporània d’aquesta panoràmica crítica de la literaturacatalana, projectada en sis volums. A propòsit de la publicació dels dos anteriors, un dedicat al seglexix (coordinat per Enric Cassany) i l’altre encarat a la segona part del segle xx (coordinat, com aquestque ressenyem, per Enric Bou), vam comentar la importància d’una col·lecció com aquesta que a horesd’ara ja significa la recopilació més important, extensa i panoràmica dels fruits de la crítica i la investi-gació literària catalanes (vegeu-ne la recensió en el volum XXXIII d’ER., 2011, p. 406-408). A diad’avui, doncs, i a l’espera de la publicació dels tres volums restants que tractaran l’edat mitjana i l’edatmoderna, disposem d’una mirada a les claus interpretatives que han marcat la lectura i l’estudi delsautors i períodes que van des de la tènue recuperació dels inicis del xix fins a la celebració de la Fira deFrankfurt a la tardor de 2007.Aquest nou volum ressegueix els fenòmens socioculturals i els principals protagonistes de l’acciómodernitzadora en el camp de la literatura catalana de finals del segle xix i primer terç del xx: el Mo-dernisme, el Noucentisme i els debats i propostes dels anys vint i trenta. En el capítol de presentació,Enric Bou remarca que l’estudi de la literatura d’aquest període «es beneficia d’una actitud autoreferen-cial» (p. 19) pròpia dels moviments culturals moderns, els quals s’esforcen a verbalitzar, des d’unadeterminada concepció històrica, la seva posició i la seva funció dins la tradició. La remarca de Bou ésinteressant perquè, en efecte, la historiografia literària ha quedat en bona part condicionada pels discur-sos que coetàniament es van imposar durant aquest incipient procés de verbalització. Només cal que ensfixem en el cànon presentat en aquest mateix volum per constatar aquest estat de coses. D’una banda,el «canemàs esdevingut clàssic de la successió dels grans moviments esteticoculturals» (p. 28) que sesegueix en aquestes pàgines neix en bona part de la verbalització: el mot «modernista» a les pàgines deL’Avenç, el d’«Escola Mallorquina» de la ploma de Josep Lluís Pons i Gallarza o el de «Noucentisme»al Glosari d’Eugeni d’Ors, per exemple. D’altra banda, els onze autors escollits pel volum, “clàssics”en la historiografia catalana actual, no deixen de ser autors ja entronitzats en el cànon literari modernper les antologies de Plana (1914), Folguera (1919) i Riquer, Miquel i Vergés i Teixidor (1936).Tret del de «Joan Maragall», a cura de Lluís Quintana, Margarida Casacuberta s’encarrega de totsels capítols referents al Modernisme: «El Modernisme», «Modernisme: gèneres i autors», «L’EscolaMallorquina», «Santiago Rusiñol», «Víctor Català» i «Joaquim Ruyra». De les panoràmiques que tro-bem a les introduccions d’aquests capítols en deduïm dos fenòmens cabdals de la història de la recepcióliterària d’aquest període: en primer lloc, i relacionat amb el que acabem de comentar, la capacitatd’intervenció —imperialista, anàvem a dir— del discurs noucentista sobre els esquemes interpretatiuscol·lectius del passat i del present més immediat del moviment (recordem, en aquest sentit, que dues deles tres antologies esmentades se situen en l’òrbita noucentista). Casacuberta, a propòsit del Modernis-me, comenta la perpetuació al llarg del segle xx de les associacions típicament noucentistes entre elmoviment modernista i el decadentisme, el ruralisme o la bohèmia, per exemple. De la mateixa manera,021-Romanics XXXIV 04.indd 506 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665BOU: PANORAMA CRÍTIC DE LA LITERATURA CATALANA. VOLUM V 507la crítica noucentista ha estat determinant en la teorització posterior de conceptes com «Escola Mallor-quina», que s’ha anat (re)definint en base a tensions ideològiques que «[han passat] per sobre moltesvegades de l’obra literària dels escriptors que hi han estat adscrits» (p. 129). En el cas d’alguns escrip-tors, també s’han perpetuat durant dècades certs clixés com el del Joan Maragall «residu del xix» (p.155); el Santiago Rusiñol autor d’obra esquemàtica i «mancada de valors sòlids» (p. 192) o la VíctorCatalà «autora d’una única “admirable novel·la”» (p. 219). Cas a part, com s’indica, és el de Ruyra,permeable tant a la crítica modernista i noucentista, entre altres coses i com s’indica, per l’equilibri deforces que la seva literatura manté entre decadentisme i catolicisme.Si, d’una banda, aquests capítols ens assenyalen l’actuació programàtica noucentista com un delspilars en la concepció crítica de la historiografia de principi de segle, d’una altra banda, se’ns destacala importància cabdal de la pedrera d’estudiosos que es forma en la dècada dels seixanta i setanta. Laseva funció va ser, en bona part, desfer prejudicis heretats i exhumar textos per bastir-los amb interpre-tacions guiades per nova metodologia. Bou, a la presentació, i Casacuberta i Quintana, en els capítolsrespectius, destaquen la importància de la recuperació d’una certa normalitat en la xarxa cultural cata-lana. Alhora, paren especial atenció a la tasca de les universitats, amb JoaquimMolas al capdavant coma promotor i director de les investigacions sobre Modernisme i Noucentisme. Aquesta segona granonada crítica és valorada com a especialment fructuosa en matèria de recuperació, redefinició i conso-lidació. Amb tot, i en la mesura que és un dels objectius del Panorama, s’alerta que la feina no s’haacabat: sense anar més lluny, Quintana lamenta, per exemple, la manca d’una biografia exhaustiva deMaragall, l’escassetat d’edicions rigoroses de les seves obres o el desconeixement que encara es té delseu epistolari, donat a conèixer només parcialment per la família.Vinyet Panyella s’encarrega del capítol «Noucentisme» i «Noucentisme: gèneres i autors», aquestdarrer elaborat conjuntament amb Lluís Quintana, també autor del capítol «Eugeni d’Ors». Amés d’Ors,«Josep Carner», a cura de Jaume Subirana, és l’altre representant del Noucentisme amb capítol propi enel Panorama. Queden fora, doncs, altres escriptors dels quals la crítica posterior ha llimat la importànciaque tingueren pels seus coetanis, com Jaume Bofill i Mates o Josep Maria López-Picó. Tot i que la nò-mina d’escriptors en l’apartat del Noucentisme és extremadament selectiva, no es pot dir que l’estudi delmoviment pateixi de desnutrició. Afortunadament, queden enrere aquelles «deficiències de la historio-grafia catalana codificada, d’interpretació i de recepció» que Panyella denunciava el 1996 en la intro-ducció de Cronologia del Noucentisme: una eina. La investigadora, aquí, teixeix el capítol més llarg delvolum i ara ja pot parlar d’un esperançador «assentament definitiu» (p. 295) en la història cultural. Elsdos capítols teòrics ofereixen el resum de la recepció del moviment i posen sobre la taula la polèmicaque s’ha plantejat al voltant de la naturalesa del Noucentisme —per uns més estètica, per altres mésideològica— i els seus respectius enfocaments teòrics i metodològics. L’accent final es posa al voltantd’una contradicció: la immensa bibliografia que ha generat el moviment ha anat en detriment de la delsseus autors, que, tret d’excepcions, han quedat força oblidats per públic i crítica.Les excepcions, evidentment, van dirigides majoritàriament cap als grans autors, com es demostraamb Josep Carner i Eugeni d’Ors. D’una banda, Subirana fa una exposició lineal, més cronològica quetemàtica, de la ràpida acceptació de Carner entre el públic i la crítica. Després d’explicar les vicissitudsde la difícil recepció de la seva obra durant la postguerra i després de comentar el retrobament amb elpúblic lector i la investigació al final de la dictadura, Subirana acaba parant atenció a algunes polèmi-ques recents. Són, en efecte, polèmiques prou conegudes protagonitzades per grups i crítics joves alvoltant de la literatura i el model de llengua carnerians. D’altra banda, Quintana repassa la figura i obracatalana de d’Ors, a qui—actituds polítiques al marge— el fet d’escriure en català i castellà ha condem-nat durant anys a la indiferència que deriva de la «ignorància mútua que solen professar-se ambduescultures» (p. 365). La recepció de d’Ors, com sintetitza Quintana, és segurament la més controvertidadel segle xx. No ha estat fins als anys vuitanta que els estudis i l’edició de la seva obra han permèsressituar-lo amb més justesa dins la literatura catalana i espanyola del segle xx.El darrer apartat del volum recull les crisis socials i literàries que desencadenen el canvi de valorsdels anys vint i trenta. El capítol teòric, «Nous valors: canvi estètic als anys vint i trenta» a cura de021-Romanics XXXIV 04.indd 507 01/03/12 13:10508 MARC COMADRAN ORPIEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665Xavier Pla, ve seguit de cinc capítols dedicats a autors que, formats en el Noucentisme, hi reaccionenamb diferents estètiques i estratègies. Es tracta dels capítols a «Joan Salvat-Papasseit», «Josep Pla» i«Josep Maria de Sagarra», tots tres també a cura de Pla; i els de «J. V. Foix» i «Carles Riba» a cura deJordi Malé.En el capítol perioditzador, Pla lamenta la paradoxa de trobar-se davant d’un dels períodes mésatractius i alhora menys estudiats de la història cultural catalana del segle passat. No deixa de ser para-doxal, però, que a aquesta constatació segueixin vint-i-dues pàgines de bibliografia, de llarg la mésextensa del volum. Segurament aquest gruix és degut a la conjunció de diferents circumstàncies: l’ex-tensa nòmina d’autors i corrents estètics; els debats sobre gèneres (la crisi de la novel·la) i temes deficció (Barcelona); els obstacles d’una indústria cultural en permanent provisionalitat; etc. Seguramentés d’aquesta suma de factors, en part, que se’n deriva un altre aspecte curiós: el denominador comú dela història de la recepció dels cinc autors que clouen el volum sembla ser el desconcert. Atenint-nos aXavier Pla, els lectors de Salvat-Papasseit han hagut d’enfrontar-se, d’una banda, a la poderosa (i de-formadora) atracció de la seva figura i, de l’altra, al problema d’haver de considerar els seus llibres coma obra acabada, quan tot just es tractava d’una obra en procés de maduració. Pel que fa a Josep Pla, toti que la bibliografia que han suscitat la seva figura i obra és segurament superior a la majoria d’escrip-tors catalans, encara manca una «aportació crítica global que respongui a les múltiples preguntes queplantegen els seus llibres» (p. 529). És una situació similar a la de Josep Maria de Sagarra, del qual esdisposa de força estudis esparsos però de cap valoració global que hagi estat capaç d’abastar les sevesfacetes principals d’escriptor i de trobar-hi concomitàncies d’estil. Per la seva banda, Malé comenta queFoix, tot i que és «un dels escriptors catalans que més sort ha tingut des del punt de vista editorial» (p.496), ha creat desconcert entre els lectors des que començà a escriure. En aquest sentit, es recorda quenomés es compta amb dues tesis doctorals publicades sobre Foix i amb una crítica desigual i majorità-riament decantada a les seves primeres publicacions. Quant a Riba, Malé fa notar que l’autor despertagrans simpaties entre la investigació —una dada: les Elegies de Bierville és l’única obra catalana quecompta amb tres monografies— però que, en canvi, també és un dels autors menys llegits pel públic i,per tant, dels menys “populars” d’entre els autors aplegats en el volum.Aquestes breus consideracions donen una idea de l’amplitud d’una obra que ha de ser molt profi-tosa per entendre el diàleg autor-obra-lector. Amb tot, és evident que aquest volum compta amb aspec-tes més o menys discutibles propis d’una empresa com aquesta: pel que fa a la periodització, el subtítolde l’obra anuncia un volum «Del modernisme a l’avantguarda». Tot i això, dins del llibre el concepte“avantguarda”, d’acceptació internacional però problemàtic quan ha estat aplicat a certs autors i grupsde la literatura catalana, ha estat substituït per un títol amb més matisos com és «Nous valors: canviestètic als anys vint i trenta». Aquesta qüestió respon a problemes propis del criteri d’homologació, ésa dir, de posar i valorar la cultura literària catalana al costat de les altres cultures literàries europees. Pelque fa a un altre criteri, el d’exhaustivitat, propi d’una obra —amb limitacions editorials, materials—com aquesta, la polèmica és inherent a la tria, tal com aquí mateix hem apuntat a propòsit de la nòminad’autors noucentistes (o com també apunta Xavier Pla en el capítol de Salvat-Papasseit: «Ni que siguiper contrast, no deixa de fer reflexionar el silenci crític que continua envoltant l’obra de Josep M. Ju-noy, un poeta de tanta o més altura literària i un ideòleg tant o més interessant, en el context català ieuropeu, que Salvat-Papasseit», p. 467). De la mateixa manera, així com la selecció de textos practica-da ens sembla altament interessant —la qual sembla respondre alhora al criteri de qualitat i a la voluntathistoriogràfica del mateix fenomen crític—, algun dels llistats bibliogràfics —tanmateix tan útils— in-clouen referències de desigual qualitat i rellevància. Són pocs els peròs, doncs, a un altre volum mag-níficament treballat i a un Panorama imprescindible entre la bibliografia literària catalana.Marc Comadran OrpiGELCCUniversitat Autònoma de Barcelona021-Romanics XXXIV 04.indd 508 01/03/12 13:10

Bou, Enric (dir.) (2010): Panorama crític de la literatura catalana. Volum V : Segle XX. Del modernisme a l'avantguarda. Barcelona: Vicens Vives, 677 p.

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/60889/61101

Bou, Enric (dir.) (2010): Panorama crític de la literatura catalana. Volum V : Segle XX. Del modernisme a l'avantguarda. Barcelona: Vicens Vives, 677 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana