Dolors Bramon i PlanasJordi Casassas i Ymber

Albert Balcells

Maria Teresa Ferrer

Ferrer, Maria Teresa

Balcells, Albert

Hemeroteca Cientifica Catalana

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 213-216 (2013)Institut d’Estudis Catalans, BarcelonaISSN: 2013-407Xhttp://revistes.iec.cat/chr/Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-ArqueològicaDolors Bramon i Planas va néixer a Banyoles el 31 de de-sembre de 1943. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i s’especialitzà en llengües semíti-ques, on fou deixebla de Joan Vernet, membre de l’Institut, del qual ella ma teixa redactà la necrològica publicada en el vol. 5 d’aquesta revista, p. 117-119 / 239-240.Tot just llicenciada amb Premi Extraordinari (1969), fou redactora de la gran majoria d’articles sobre el món semític a la Gran enciclopèdia catalana i coordinà les col-laboracions externes dins d’aquest àmbit.Ha obtingut dues vegades el Premi d’Assaig Joan Fuster dels Premis Octubre del País Valencià. La primera, el 1976, amb el treball col·lectiu Raons d’identitat del País Valencià (Edicions 3 i 4, 1977). La seva aportació, «Una llengua, dues llengües, tres llengües», tracta de la parla dels andalusins valencians —o sarraïns, tal com eren co-neguts a l’edat mitjana—: un dialecte de l’àrab, evident-ment! La seva publicació obligà a un canvi de tàctica dels qui defensaven —sense raó— que el valencià era la llengua que haurien parlat els mossàrabs i els moros del país. La segona vegada (1981), el va guanyar amb l’obra Contra moros i jueus (Edicions 3 i 4, 1981), on estudia les discri-minacions sofertes per les minories religioses al regne de València. Ha estat traduïda al castellà (Península, 1986) i a l’àrab (Ministeri de Cultura d’Egipte, 2005). De fet, un dels seus camps d’estudi són encara les minories religioses a la Corona catalanoaragonesa i recentment ha pres part activa en els diversos congressos de commemoració de l’expulsió dels moriscos que s’han celebrat.L’any 1984 defensà la seva primera tesi doctoral desti-nada a comparar el text àrab del geògraf andalusí al-Zuhri amb una traducció castellana del segle xiv. En paraules del doctor Vernet quan proposà Dolors Bramon com a membre corresponent d’aquest Institut, l’any 1996, «es tracta d’una obra de gran erudició i que aporta nous de-talls als fins llavors coneguts sobre els mètodes utilitzats pels traductors medievals. A més, dóna a conèixer deter-minats episodis de la nostra vida cultural del segle xii i una sèrie de llegendes i idees etnològiques llavors en voga». Tal com Vernet mateix va concloure en el pròleg a la seva publicació (Ausa, 1991), l’autora «va resoldre amb enginy, geni i saber les dificultats de la seva recerca».El tractat d’al-Zuhri permeté identificar, per exemple, la «rabitam de Cascall», que apareix en una escriptura de donació atorgada pel comte de Barcelona Ramon Beren-guer III a l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’any 1097, com la localitat actual de Sant Carles de la Rà-pita, al Montsià. La descripció que en féu aquest escriptor àrab, que visità personalment la ràpita, fou el tema de la ponència que Dolors Bramon presentà al congrés sobre les ràpites de 1989, que es publicà més tard (ICMA-CE-ROMDI, 1993). L’estudi atent dels textos dels geògrafs musulmans i el coneixement que té de la toponímia cata-lana, major i menor, li ha permès identificar els noms de lloc esmentats per un altre geògraf, al-Idrīsī, en el treball publicat a l’homenatge a Emilio García Gómes, titulat «Identificación de algunos topónimos de la diócesis de Tortosa citados por al-Idrisi» (el Caire, 1998), tema reprès en el seu discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Cata-lans, titulat Reivindicació catalana del geògraf al-Idrīsī (2012). Alguns dels seus treballs sobre toponímia han es-tat recollits en el llibre editat en col·laboració amb Rosa Lluch Bramon, Mots remots. Setze estudis d’història i de toponímia catalana (Girona, Curbet, 2002).De fet, la seva segona tesi, dirigida pel doctor Manuel Riu i defensada a la Facultat de Geografia i Història també amb Premi Extraordinari (1999), fou la resposta a un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans: la continuació de les cròniques àrabs estudiades per J. M. Millàs i que, amb el títol De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de J. Ma Millàs i Vallicrosa), fou coeditada per l’Institut d’Estudis Catalans i Eumo l’any 2000 i en segona edició dos anys després. Amb l’estudi de 494 nous frag-ments a afegir als 131 exhumats per Millàs, aquesta obra marca un abans i un després en el coneixement del passat islàmic de les terres que avui configuren Catalunya i resul-ta de consulta obligada per al període altmedieval català.Ha estat també molt notable la seva tasca com a filòloga en l’estudi dels manlleus de l’àrab en les llengües hispàni-ques, sobretot en el català, camp en el qual col·labora amb l’Oficina d’Onomàstica i amb les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC i amb el Termcat des de l’any 2002. Pel seu treball sobre arabismes ha rebut el XXIV Premi a la Normalitza-ció Lingüística concedit per l’Ateneu Cultural de Girona (2010). En el camp de la filologia, cal destacar també el seu article «Aglutinación y deglutinación del artículo en ara-bismos del castellano y del catalán», publicat a Vox Roma-nica (1987).La doctora Bramon ha demostrat estar especialment preparada per a l’estudi dels temes que fan referència a la història política, social i econòmica dels musulmans. Així ho palesen les seves nombroses i valuoses publicacions so-bre l’islam andalusí i sobre mudèjars i moriscos. També s’ha ocupat eficientment de la història dels jueus medie-vals. Territorialment, la seva recerca abasta totes les terres avui de llengua catalana, llevat de l’Alguer.Una altra vessant important de Dolors Bramon és el seu ampli treball sobre l’islam com a religió. Són molt conegu-Catalan Historical 6 (Cat).indd   213 25/06/13   11:58214   Cat. Hist. Rev. 6, 2013 Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològicatut Superior de Ciències Religioses des de l’any 2004, i ha fet nombrosos cursos —monogràfics, d’estiu, de doctorat i de màster— sobre temes no previstos en els plans d’estudi en diverses universitats, fundacions i institucions nacionals i estrangeres. És de remarcar que la seva participació ha estat sol·licitada per totes les universitats catalanes i valencianes i per la de les Illes Balears.Destaco, finalment, que, al marge de la seva dedicació a la universitat en els àmbits d’ensenyament i de recerca, ha pres part activa i compromesa en la vida intel·lectual dels Països Catalans.La Secció Històrico-Arqueològica i, en general, l’Insti-tut d’Estudis Catalans necessitaven una persona especia-lista en el món islàmic i per això vam pensar en Dolors Bramon per tal de cobrir una de les vacants de membres numeraris, i ja s’ha incorporat a les tasques de l’IEC.Maria Teresa Ferrerdes, entre altres, les seves obres Obertura a l’islam (Funda-ció Joan Maragall i Cruïlla, 2001 i 2002) i Ser dona i mu-sulmana (Cruïlla, 2007 i 2008), ambdues prologades per Antoni Matabosch i traduïdes al castellà, amb pròleg de Joan Vernet, la primera (Crítica, 2002 i 2009), i del teòleg Juan José Tamayo, la segona (Bellaterra, 2009). Cal asse-nyalar també el seu treball com a experta en l’islam en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2007) i la seva reiterada par-ticipació en actes organitzats tant per centres religiosos catòlics i musulmans com per entitats laiques.També ha estat la directora i editora del llibre Lluís de Santàngel: un nou home, un nou món (Generalitat Valen-ciana, 1992), que es va fer per acompanyar l’exposició com-memorativa del cinquè centenari del descobriment d’Amè-rica i que tingué una versió en castellà, publicada a Sevilla el mateix any, per acompanyar la mateixa exposició tras-lladada a aquesta ciutat.Des de 1987 és professora titular del Departament de Fi-lologia Semítica de la Universitat de Barcelona, i de l’Insti-Jordi Casassas i Ymbert va néixer el 1948 a Barcelona. Es-tudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on és catedràtic d’Història Contemporània i té sis trams de recerca, que és el nombre màxim que es pot aconseguir. Va començar a la Universitat de Barcelona com a professor encarregat de curs el 1974. Esdevingué profes-sor titular el 1984 i accedí a la condició de catedràtic el 1990.Va presentar la seva tesi doctoral el 1977 a la Universitat de Barcelona amb la màxima qualificació. Amb aquesta tesi començava una línia d’investigació que ampliaria i diversi-ficaria en el futur, però que ja no abandonaria: l’estudi de la implicació cívica dels intel·lectuals a la Catalunya contem-porània, d’aquells que ell ha denominat «intel·lectuals-pro-fessionals», els civil servants d’un Estat regional català. El 1978 ja va oferir un resum de la seva tesi a la revista Recer-ques i el 1980 Curial va editar-la amb el títol Jaume Bofill i Mates, 1878-1933: l’adscripció social i l’evolució política. L’any anterior havia publicat i analitzat a la prestigiosa col-lecció «Antologia Catalana» d’Edicions 62 un text cabdal de Bofill i Mates: Prat de la Riba i la cultura catalana.El 1983, Jordi Casassas va ser un animador entusiasta d’una gran empresa, patrocinada per la Diputació de Bar-celona i editada per La Magrana: la «Biblioteca dels Clàs-sics del Nacionalisme Català». Formà part del comitè di-rectiu de la col·lecció, en la qual prologà i edità tres obres. Fou qui hi va publicar més dels membres del consell di-rectiu de la «Biblioteca». Així, tingué cura de l’edició, el 1983, de L’Altra Concòrdia i altres textos de Bofill i Mates; del llibre Una política catalana i altres escrits, del mateix autor, l’any 1986; d’un recull de textos de Francesc Cambó amb el títol El catalanisme regeneracionista (1990), i, fi-nalment, prologà i edità La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba el 1992. El 1993, amb trenta-dos títols pu-blicats per la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català», la Diputació de Barcelona deixà d’interessar-se per la col·lecció, que restà interrompuda. Avui continua sent una contribució cabdal a la història del pensament polític català i és de consulta obligada.El 1986, Jordi Casassas publicà un dels seus llibres indivi-duals més importants: L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orí-gens als nostres dies. Vint anys més tard dirigiria, com a mà-xim especialista en el tema, una nova obra col·lectiva sobre la institució: L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cul-tural.El 1990 apareix un llibre seu que resulta fonamental per entendre el passat del catalanisme abans dels seus primers èxits electorals: Entre Escil·la i Caribdis: el catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle xix. Fou editat per La Magrana.Al marge de les obres ja esmentades, el 1983 publicà a l’editorial Anthropos un recull documental sobre la dicta-dura de Primo de Rivera. Amb altres autors, com Josep Termes, contribuí al llibre El nacionalisme com a ideologia. Tres anys després fou coautor amb Termes de l’obra El fu-tur del catalanisme. Tots dos llibres foren editats per Proa.Al llarg dels anys noranta, Jordi Casassas fou requerit per a dirigir diverses obres col·lectives com ara el volum vuitè d’Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, una publicació d’Enciclopèdia Catalana. D’aquesta obra, en dirigí la part dedicada al període 1900-1930. Un altre llibre col·lectiu que programà i dirigí fou Els intel·lectuals i el po-der a Catalunya, 1808-1975: Materials per a un assaig d’his-tòria cultural del món català contemporani. En aquesta obra, Casassas apareixia al costat de dotze autors més, a la major part dels quals els havia dirigit la tesi doctoral i que formen part de l’extens nucli que gira al seu entorn: el Grup d’Estu-Catalan Historical 6 (Cat).indd   214 25/06/13   11:58Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica Cat. Hist. Rev. 6, 2013   215El 2004, Casassas rep el Premi Ramon Trias Fargas pel seu llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema de les identitats.Cal remarcar que Jordi Casassas no sols és un investiga-dor infatigable i un promotor d’obres col·lectives, sinó que també té dots eminents per a la gestió acadèmica. En-tre el anys 1999 i 2005, amb dos mandats consecutius, va dirigir el Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Amb tacte i eficàcia donà res-posta als problemes que es plantejaven en un departament tan extens i heterogeni com aquell.Cal fer esment dels darrers llibres de Jordi Casassas. Amb Francisco Gracia i Josep M. Fullola escrigué la part dedicada a la restauració vuitcentista de la Universitat de Barcelona fins al 1931, dins el llibre de l’exposició La Uni-versitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce, que tingué lloc el 2008. L’any següent sortí a la llum un altre dels llibres col·lectius promoguts per ell: Les identitats a la Catalunya contemporània. I finalment l’editorial Afers publicà el mateix any el seu llibre individual potser més ric en idees originals, una obra que és a la vegada fruit de la recerca d’arxiu i de la síntesi interpretativa: La Fàbrica de les Idees: política i cultura a la Catalunya del segle xx. És una obra de maduresa en la qual Casassas exerceix no sols d’historiador, sinó d’intel·lectual compromès amb els pro-blemes de la seva societat per sobre de partidismes i preju-dicis i preocupat pel futur del seu país.Seria inacabable esmentar tots els capítols de llibres, arti-cles científics i ponències de congressos de Jordi Casassas. Però no voldríem oblidar dos llibres, alhora de recerca i sín-tesi, que no formen part de les seves línies predominants d’investigació i que donen idea de la seva capacitat per abor-dar els temes més diversos: La Companyia Transatlàntica (1987), escrit amb Santiago Riera i Tuèbols, i la Història de la Federació Catalana de Caixes d’Estalvi (2008), de la qual és autor únic.Pel que fa a l’IEC, convé recordar que Jordi Casassas ha participat en activitats rellevants de l’Institut. Així, fou un dels redactors del primer report de la recerca en història a Catalunya i presentà sengles ponències al simposi sobre «Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània» (2001) i al dedicat a «Història de la historiografia catalana» (2003). També acaba de col·laborar en la Història de la Generali-tat de Catalunya, editada per l’Institut.Albert Balcellsdis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, GEHCI. Aquest grup no sols organitza trobades regulars i debats, sinó que el 1998 donà lloc a l’aparició d’una revista que ja ha publicat quinze números, cada vegada més extensos, i que es diu Cercles, revista d’història cultural. L’edita la Universi-tat de Barcelona.Des del 1998, Casassas ha promogut l’intercanvi i la his-tòria comparada per mitjà de la Xarxa Mediterrània d’His-tòria Cultural amb catorze sessions de treball celebrades fins al 2011 amb la participació d’historiadors italians, francesos i grecs. En aquests simposis, sempre referits a la globalitat de l’àrea mediterrània europea durant els segles xix i xx, s’han tractat temes com ara la confrontació entre democràcia i dictadura, la identitat nacional, les elits cul-turals i la modernització política, el paper de la premsa en la modernització cultural i els intel·lectuals i les dictadu-res, entre d’altres.El 2001, Casassas és requerit per la Generalitat de Ca-talunya com a comissari i guionista de l’exposició itine-rant Catalunya, terra d’acollida, que sortí de Barcelona cap a Madrid, Valladolid, Santiago de Compostel·la, Ba-dajoz, Sevilla i Las Palmas de Gran Canaria, en un esforç per a donar una imatge positiva i no deformada de Cata-lunya a la resta d’Espanya i també als ciutadans del Prin-cipat. Hi és ben present l’aposta per una visió oberta del catalanisme, basada en la història recent. Relacionat amb aquest esforç, el 2006 publica el llibre Cataluña y la Es-paña plural. Discursos políticos, que recull textos del 1901 al 1991.El 2003 apareix un altre llibre seu de gran interès, que fou resultat d’una exposició al Centre de Cultura Contem-porània de Barcelona de la qual Casassas va ser responsa-ble. Ens referim a Josep Tarradellas o la reivindicació de la memòria. Aquest mateix any apareix una obra col·lectiva de gran transcendència i de la qual ell és codirector: el Dic-cionari d’historiografia catalana. Molt relacionat amb el treball de Jordi Casassas a l’arxiu Tarradellas de Poblet és el fet que hagi prologat l’edició d’una font de gran valor, apareguda en dos volums: Crònica de la Guerra Civil a Catalunya: Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, editada per Dau el 2009.Si dins la difusió exterior de la identitat catalana Casas-sas publicà a París l’any 2004 Le nationalisme catalan, a l’interior, l’any abans havia estat l’autor de la darrera part de l’últim volum de la Història de la Generalitat i dels seus presidents, publicada per Enciclopèdia Catalana.Catalan Historical 6 (Cat).indd   215 25/06/13   11:58

Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

http://revistes.iec.cat/index.php/CHR/article/download/67259/pdf_457

Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana