Javier Muñoz

Muñoz, Javier

Hemeroteca Cientifica Catalana

394Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012dia amb les inicials («J. V.»), tal com explicava en una tertúlia amb amics –Faulí, Cruells…–, o com li van denegar la jubilació (1980) amb un indigne document de nou folis que caldria que fos conegut per mostrar com les gastaven els franquistes amb qui va treballar tant per les idees i pel país. Vinyes ha tret la pols d’una vella història i el resultat és una excel·lent aportació biogràfica sobre un dels noms més dinàmics i humans del pe-riodisme del segle xx. Josep M. FigueresFigueres, Josep Maria  (2010). Perio-disme en la Guerra Civil. Barcelona: Pu-blicacions de l’Abadia de Montserrat.La Guerra Civil espanyola (1936-1939) és un dels esdeveni-ments més importants de la histò-ria contemporània i no és estrany, doncs, que sigui un dels temes que més estudis, recerques i llibres ha omplert. L’esclat del conflicte entre nacionals i republicans a causa del fracàs del cop d’Estat que pretenia acabar amb la República i la poste-rior victòria franquista van marcar l’esdevenir de la història d’aquest país. La fidelitat republicana de Ca-talunya durant la guerra va ser un dels trets distintius del territori, i aquesta certa originalitat ha fet que sovint l’estudi s’hagi centrat única-ment en l’evolució de la guerra al territori català. El periodisme de l’època –sobretot l’escrit–, en tant que era i és el principal instrument de transmissió d’informació i d’ide-ologies, ha estat una eina fonamen-tal per als autors que han intentat interpretar i donar a entendre el conflicte. El llibre que ressenyem és un exemple d’aquesta afluència d’obres relacionades amb aquest tema, però intenta anar més enllà dels tòpics que consideren els peri-òdics com a simple propaganda que no aporta dades rellevants sobre el conflicte, sobretot a causa de la cen-sura del moment.Josep Maria Figueres (Vilano-va i la Geltrú, 1950) és llicenciat en Història moderna i contemporània per la Universitat Autònoma de Bar-celona i exerceix de professor d’His-tòria de la comunicació a la mateixa universitat. S’ha especialitzat fona-mentalment en la premsa catalana i ha publicat una trentena de llibres i estudis sobre aquesta temàtica, entre els quals podem destacar Informe so-bre la premsa en català (1990), Di-ari de Barcelona (1992), Madrid en guerra (2004), Entrevista a la guerra Recensions395(2007) i Les cròniques del front d’Ara-gó de Lluis Capdevila (2011). Durant l’última dècada ha treballat en diver-ses recerques hemerogràfiques que li han servit per publicar un dels seus llibres més recents, Periodisme en la guerra civil (1936-1939) (2010, Pu-blicacions de l’Abadia de Montser-rat), que tot seguit analitzem.En aquesta obra, l’autor fa una mirada general sobre els aspectes més destacats de la comunicació i el peri-odisme a Catalunya durant el període bèl·lic de la Guerra Civil espanyola a partir de la recopilació d’una sèrie de treballs anteriors ja publicats in-dependentment entre 1997 i 2009. Per tant, els continguts del llibre no són nous, el que es presenta com a novetat són les conclusions i la sínte-si de totes aquestes recerques lligades a la situació comunicativa del terri-tori català durant el període històric estudiat. S’hi fa especial èmfasi en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, pel fet de ser el primer organisme propagandístic a nivell es-panyol i la referència a l’Europa de-mocràtica, i s’hi destaca la figura de Jaume Miravitlles, l’impulsor.Compost per 245 pàgines, es tracta d’un llibre de gènere exposi-tiu i descriptiu, per l’estructuració dels temes, i de caire divulgatiu, ja que el llenguatge que utilitza l’autor és prou planer. El disseny de la co-berta és bastant simple: sota un fons blanc i amb el títol vermell, es mostra una fotografia antiga en la qual apa-reixen sis milicians asseguts al terra, en una trinxera, llegint La Huma-nitat (1931-1939), diari barceloní amb ideologia d’esquerres (ERC). La fotografia, en aquest cas, ens apropa al context del moment i justifica de què tractarà el contingut del llibre. El títol, concís i sintètic, probablement no reflecteix realment que es tocarà únicament l’àmbit català (tot i que també hi haurà pinzellades generals), i en aquest sentit es queda curt. Així i tot, en la presentació inicial sí es re-flecteix aquesta restricció.L’estructura dels continguts ve marcada pels treballs que es recopilen, dividits en sis capítols, i s’encapçala amb una ja esmentada presentació, amb la qual l’autor justifica el llibre, i un resum de les sigles i els acrònims que en tot moment van apareixent al llarg dels capítols. En un primer apar-tat a mode d’introducció, titulat «Pe-riodisme en la Catalunya de la Guerra Civil. Mostra de vitalitat i limitaci-ons», Josep Maria Figueres sintetitza el marc comunicacional del moment i parla dels canvis en el periodisme (confiscacions, col·lectivitzacions i transformació de continguts, prin-cipalment). Així mateix, comença a brindar el que desenvoluparà des-prés. Tot seguit arrenca amb el que 396Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012pròpiament són els sis apartats. En general, al llarg del llibre s’apro-fundeix més en la premsa escrita i, concretament, en els diaris (també dels setmanaris), com en bona part dels estudis que s’han fet, tal com ho justifica l’autor: «La premsa és un instrument de projecció social en la construcció d’un imaginari col-lectiu al costat dels altres elements comunicatius i, per tant, ara s’utilit-za de forma plena en tots els estudis de periodisme». S’exemplifica en els tres primers capítols. Així i tot, en els apartats restants també es tracta la ràdio (sobretot Ràdio Barcelona), per la seva importància cabdal com a mitjà de comunicació amb certa immediatesa (quan encara la televi-sió no havia arribat); la fotografia i el cartellisme, també rellevant, si més no, per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions; i la pro-paganda, fonamental per conscien-ciar l’opinió pública, tant nacional com internacional, per mitjà del cinema (Laya Films), però també a través dels altres mitjans.No conté imatges, però sovint hi apareixen taules, recollides en l’índex final, que ens permeten descansar de la lectura monòtona i alhora acabar d’aclarir tot allò que ens explica l’au-tor abans o després de les mateixes. Per tant, complementen molt bé el text. La informació que aporta cada capítol es divideix en subapartats te-màtics i per això, com hem avançat abans, la lectura pot considerar-se monòtona o poc dinàmica a causa de l’estructuració, la sistematització dels continguts i el detallisme. Les dades concretes (dates, anys, etc.) i la quan-titat de personatges que hi apareixen (periodistes, polítics i altres protago-nistes del moment) fan que la lectura sigui lenta i, fins i tot, poc interessant en alguns moments. No obstant això, aquest mateix inconvenient també pot considerar-se positiu, ja que el nivell de documentació i anàlisi és força alt. Sovint l’autor utilitza, fins i tot, fragments de declaracions dels personatges que permeten justificar els fets. Si més no, és lògic que una cosa porti a l’altra, i que si volem un llibre més precís i detallat hàgim de tenir en compte que l’exigència, en proporció, serà més gran.Tot i que la interpretació hi ha d’estar present per força, en tant que l’estudi d’aquest tipus d’esdeveni-ments històrics reclama una anàlisi interpretativa de la documentació que es recull, en el llibre veiem que hi predomina l’objectivitat. Els fets que s’expliquen, més que argumentar-los, tan sols s’exposen i es descriuen, sense que hi intervingui massa l’au-tor. N’estem parlant a grans trets; per tant, també hi trobem apartats més interpretatius que no pas d’altres.Recensions397Pel que fa al llenguatge utilitzat, podem dir que és acadèmic però al-hora planer i assequible i, per tant, apte per a la majoria de lectors i lec-tores. Com en bona part de les seves obres, Josep Maria Figueres ha escrit el llibre en llengua catalana. Sembla lògic que hagi estat així, per la seva procedència i perquè al llarg de la seva trajectòria s’ha especialitzat en l’evolució de la premsa i la comuni-cació a Catalunya. En aquest sentit, també és una manera de reivindicar la llengua pròpia, i lliga amb el fet que s’explica al llibre sobre la llen-gua que utilitzaven les publicacions durant la Guerra Civil: sobretot en els diaris de comarques, però també a Barcelona, abans de les confiscaci-ons, els diaris en català hi eren pre-dominants, tot i que després es cap-giraria la situació.Des d’un punt de vista personal, la redacció podria millorar-se, ja que no s’acaben d’entendre determinades construccions oracionals i hi trobem algunes errades per repeticions o in-correccions gramaticals. Un exemple clar seria el que trobem a la pàgina 104: «En aquest apartat coneixem els comunicats oficials militars, editats en volums posteriorment, però que no són, però, els únics, atesa la mul-tiplicitat d’organismes…». No vol dir que hi hagi un nombre excessiu d’equivocacions, però, si més no, sí que hi veiem alguns casos com l’ante-rior que caldria revisar.Un concepte que realment està ben explicat és el que fa referència a les apropiacions de diaris (p. 53). En aquest cas, l’autor resol molt bé les diferències entre confiscacions (per part d’un grup social o polític), expropiacions (amb una força legal i moral manifesta per la societat) i col·lectivitzacions (per part dels tre-balladors). Considero que aquest i, en general, els sis capítols o apar-tats són molt complets pel que fa a continguts, però en destacaria el de la programació de Ràdio Barcelona (cap. 3) i l’últim –potser el més in-teressant– sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Ca-talunya. Per una banda, pel que fa a la ràdio hi ha un extens estudi fet a partir dels guions que conserva la Universitat Autònoma de Barcelona de l’emissora barcelonina i de la RAC (Ràdio Associació de Catalunya). Hi observem la importància d’aquest mitjà de comunicació, fins al punt que sovint es produïen robatoris per l’escassetat de reproductors. A més, es recullen les graelles de programa-ció i els continguts, dividits per te-màtiques, de tal manera que podem establir una certa similitud amb la programació actual. Amb predomini del contingut musical, com avui dia, llavors també eren molt rellevants els 398Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012informatius i, especialment, els con-tinguts socials.D’altra banda, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat –pri-mer organisme espanyol que es dedi-cà a elaborar materials per decantar la voluntat de l’opinió pública, liderat per Jaume Miravitlles– va ser fona-mental, i en el llibre això queda re-flectit per la importància que hi dóna l’autor. El que més emfasitza és que no podem comparar-ho amb el que s’entén avui dia per propaganda (de-formació de la realitat), sinó com el que anomenem comunicació (difon-dre unes idees que són reals i que, en aquest cas, corresponen a la realitat cultural catalana). Realment, veiem com s’invertí bona part dels recursos en aquest organisme per tal de con-vèncer d’alguna manera –per tant, jo ho anomenaria més aviat persua-sió– que la lluita dels republicans era la línia adequada a seguir. Així i tot, els esforços serviren de poc –ja que la guerra es va perdre–, però hauran estat importants, en part, per la si-tuació cultural de Catalunya actual-ment. Així mateix, tampoc ha servit de gaire per al progrés de la República si tenim en compte que des de l’esclat del conflicte i fins avui no s’ha tornat a implantar aquest sistema polític.La realitat social i política de Ca-talunya durant la guerra, com diem, fidel a la República, fa que l’autor parli fonamentalment dels sectors amb aquesta ideologia, i fins i tot podem dir que s’hi veu influenciat. L’estudi dels mitjans de comunicació de l’època se centra bàsicament en el periodisme republicà i més d’esquer-res que no pas conservador.Pel que fa a algunes peces perio-dístiques de l’època, podríem establir una certa relació amb els temps actu-als, lògicament, salvant les distàncies. Les entrevistes publicades durant la guerra civil tenen aspectes similars (contingut) i altres no tan semblants (forma) respecte al periodisme mo-dern. Per una banda eren conjun-turals, d’actualitat, i giraven entorn d’un sol tema. Però, en canvi, les principals diferències les trobem en la brevetat, l’anonimat i la limitació per la censura.Com ja hem avançat, els con-tinguts de ràdio Barcelona s’apropen bastant a la programació radiofònica pública actual a Catalunya. Potser el que més es diferencia són els con-tinguts culturals de llavors (amb la participació de grans escriptors com Josep Carner o Mercè Rodoreda), els teatrals (que s’emetien sobretot per la nit i en castellà) i els polítics, sobretot pel que fa als mítings.La fotografia (i, amb ella, el car-tellisme) de guerra estava marcada per la manipulació que feien els fo-tògrafs de les situacions. El Comissa-Recensions399riat es va encarregar de donar totes les facilitats als fotògrafs europeus (i a periodistes de tot arreu) perquè a l’hora de marxar ho fessin amb una bona imatge de la Catalunya més re-publicana. Robert Capa, hongarès, és potser un dels professionals més destacats i amb les seves instantànies s’exemplifica el que acabem de dir, sobretot amb la famosa fotografia ti-tulada «La mort d’un milicià», que es considera un muntatge. La impor-tant millora de la tecnologia fa que avui dia sigui més fàcil captar foto-grafies explícites i menys freqüents els muntatges per a informacions diàries. Així i tot, la manipulació no ha deixat d’existir, sobretot gràcies als programes informàtics d’edició que pot arribar a utilitzar gairebé qualsevol periodista. En tenim dos exemples recents molt clars: la imat-ge de Lorca que publica en portada el diari El Mundo suprimint-hi un cadàver, per petició dels usuaris de Twitter (12 de maig), i el fotograma del diari AS en la qual s’ha suprimit Koikili (defensa del Bilbao) per jus-tificar el fora de joc en el gol del Bar-ça ( 21 de febrer).En definitiva, els recursos són totalment diferents i extremadament millors que no pas els que tenien al seu abast els periodistes durant la Guerra Civil, però encara hi trobem semblances. Òbviament, el llibre no parla de televisió perquè encara tar-daria un parell de dècades a arribar a Espanya. Del que sí parla és del ci-nema de Laya Films, que gestionava el Comissariat i que ja hem tractat, però en el qual cal incidir donada la importància que va tenir. Reiterem, com ho fa l’autor, que no tenia un paper de propaganda, com podrien entendre’s avui els anuncis que es projecten just abans de començar una pel·lícula al cinema o els que veiem cada dia a la televisió. Era co-municació i realitat (amb una certa dosi de persuasió); s’encarregava de mostrar el que estava passant i com calia actuar.En conclusió, Periodisme en la Guerra Civil és un llibre complet que ens pot aportar nous coneixements sobre un dels esdeveniments més im-portants de la nostra història recent i del qual es poden extreure alguns lli-gams amb l’actualitat. El llenguatge planer que utilitza l’autor fa que sigui apte per a qualsevol públic, però, si més no, cal tenir una base prèvia del context del conflicte a Catalunya per interpretar adequadament el que s’hi explica. En aquest sentit també hem de remarcar que és un llibre exigent. Tenint en compte això, és recoma-nable per a totes aquelles persones que estiguin interessades en el món del periodisme i la història. Si bé de llibres genèrics sobre la Guerra Ci-400Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis HistòricsButlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012vil en podem trobar molts, les obres que tracten sobre la comunicació i el periodisme durant el conflicte, espe-cialment a Catalunya, i que ho fan amb la precisió d’aquesta són menys freqüents. Per tant, és interessant per això i pel fet de poder tenir les diver-ses recerques de Josep Maria Figueres, especialitzat en el tema, recopilades en un sol llibre. Javier MuñozPujol, Jordi (2012). Memòries. De la bonança a un nou repte (1993-2011). Amb la col·laboració de Manuel Cuyàs. Barcelona: Proa.Aquest és el tercer volum de les memòries personals i polítiques de Jordi Pujol. Fa referència al període en què el seu autor va ser president de la Generalitat i als primers en què la institució de govern de Catalunya va canviar el signe polític.Malgrat el to personal que tenen els llibres de memòries, aquest és una obra d’història, sobretot política, de la Catalunya d’aquells anys. Permet seguir els trets bàsics que varen carac-teritzar les relacions del govern català amb el de l’Estat, tant en el període en el qual aquest estigué a mans del Partit Popular (PP) com en aquell en què va estar-ho en les del Partit Soci-alista Obrer Espanyol (PSOE).A través d’aquest eix vertebra-dor, l’autor traça també pinzellades molt suggerents sobre quines varen ser les principals qüestions que pre-sidiren la vida ciutadana a Catalunya en aspectes com l’econòmic, el de les comunicacions, l’urbanisme, el medi ambient, l’educació o la cultura, en-tre d’altres.Aquest llibre és també la història d’una gran passió, la de Jordi Pujol per Catalunya, i alhora la història d’un gran desengany, el que va patir el seu autor amb Espanya i els seus governants. Pujol deixa ben clar quins varen ser els tres grans temes que pre-sidiren la seva acció de govern: «la tri-nitat dels meus camps d’actuació, Ca-talunya, Espanya i Europa». Explicita també el punt de vista des del qual escriu la seva obra: «Jo, abans que res, em declaro nacionalista». Defineix el nacionalisme com un instrument al servei del «desenvolupament integral dels catalans». Amplia aquesta decla-ració de principis dient que, des de jove, el seu objectiu ha estat sempre «fer país, construir Catalunya».La primera part del llibre és com un manual que ajuda a enten-dre el caire de les relacions polítiques de Catalunya amb Espanya. Pujol hi 

Figueres, Josep Maria (2010). Periodisme en la Guerra Civil. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

394
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012
dia amb les inicials («J. V.»), tal com 
explicava en una tertúlia amb amics 
–Faulí, Cruells…–, o com li van 
denegar la jubilació (1980) amb un 
indigne document de nou folis que 
caldria que fos conegut per mostrar 
com les gastaven els franquistes amb 
qui va treballar tant per les idees i pel 
país. Vinyes ha tret la pols d’una vella 
història i el resultat és una excel·lent 
aportació biogràfica sobre un dels 
noms més dinàmics i humans del pe-
riodisme del segle xx. 
Josep M. Figueres
Figueres, Josep Maria  (2010). Perio-
disme en la Guerra Civil. Barcelona: Pu-
blicacions de l’Abadia de Montserrat.
La Guerra Civil espanyola 
(1936-1939) és un dels esdeveni-
ments més importants de la histò-
ria contemporània i no és estrany, 
doncs, que sigui un dels temes que 
més estudis, recerques i llibres ha 
omplert. L’esclat del conflicte entre 
nacionals i republicans a causa del 
fracàs del cop d’Estat que pretenia 
acabar amb la República i la poste-
rior victòria franquista van marcar 
l’esdevenir de la història d’aquest 
país. La fidelitat republicana de Ca-
talunya durant la guerra va ser un 
dels trets distintius del territori, i 
aquesta certa originalitat ha fet que 
sovint l’estudi s’hagi centrat única-
ment en l’evolució de la guerra al 
territori català. El periodisme de 
l’època –sobretot l’escrit–, en tant 
que era i és el principal instrument 
de transmissió d’informació i d’ide-
ologies, ha estat una eina fonamen-
tal per als autors que han intentat 
interpretar i donar a entendre el 
conflicte. El llibre que ressenyem 
és un exemple d’aquesta afluència 
d’obres relacionades amb aquest 
tema, però intenta anar més enllà 
dels tòpics que consideren els peri-
òdics com a simple propaganda que 
no aporta dades rellevants sobre el 
conflicte, sobretot a causa de la cen-
sura del moment.
Josep Maria Figueres (Vilano-
va i la Geltrú, 1950) és llicenciat en 
Història moderna i contemporània 
per la Universitat Autònoma de Bar-
celona i exerceix de professor d’His-
tòria de la comunicació a la mateixa 
universitat. S’ha especialitzat fona-
mentalment en la premsa catalana i 
ha publicat una trentena de llibres i 
estudis sobre aquesta temàtica, entre 
els quals podem destacar Informe so-
bre la premsa en català (1990), Di-
ari de Barcelona (1992), Madrid en 
guerra (2004), Entrevista a la guerra 
Recensions
395
(2007) i Les cròniques del front d’Ara-
gó de Lluis Capdevila (2011). Durant 
l’última dècada ha treballat en diver-
ses recerques hemerogràfiques que li 
han servit per publicar un dels seus 
llibres més recents, Periodisme en la 
guerra civil (1936-1939) (2010, Pu-
blicacions de l’Abadia de Montser-
rat), que tot seguit analitzem.
En aquesta obra, l’autor fa una 
mirada general sobre els aspectes més 
destacats de la comunicació i el peri-
odisme a Catalunya durant el període 
bèl·lic de la Guerra Civil espanyola a 
partir de la recopilació d’una sèrie 
de treballs anteriors ja publicats in-
dependentment entre 1997 i 2009. 
Per tant, els continguts del llibre no 
són nous, el que es presenta com a 
novetat són les conclusions i la sínte-
si de totes aquestes recerques lligades 
a la situació comunicativa del terri-
tori català durant el període històric 
estudiat. S’hi fa especial èmfasi en 
el Comissariat de Propaganda de la 
Generalitat, pel fet de ser el primer 
organisme propagandístic a nivell es-
panyol i la referència a l’Europa de-
mocràtica, i s’hi destaca la figura de 
Jaume Miravitlles, l’impulsor.
Compost per 245 pàgines, es 
tracta d’un llibre de gènere exposi-
tiu i descriptiu, per l’estructuració 
dels temes, i de caire divulgatiu, ja 
que el llenguatge que utilitza l’autor 
és prou planer. El disseny de la co-
berta és bastant simple: sota un fons 
blanc i amb el títol vermell, es mostra 
una fotografia antiga en la qual apa-
reixen sis milicians asseguts al terra, 
en una trinxera, llegint La Huma-
nitat (1931-1939), diari barceloní 
amb ideologia d’esquerres (ERC). La 
fotografia, en aquest cas, ens apropa 
al context del moment i justifica de 
què tractarà el contingut del llibre. El 
títol, concís i sintètic, probablement 
no reflecteix realment que es tocarà 
únicament l’àmbit català (tot i que 
també hi haurà pinzellades generals), 
i en aquest sentit es queda curt. Així 
i tot, en la presentació inicial sí es re-
flecteix aquesta restricció.
L’estructura dels continguts ve 
marcada pels treballs que es recopilen, 
dividits en sis capítols, i s’encapçala 
amb una ja esmentada presentació, 
amb la qual l’autor justifica el llibre, 
i un resum de les sigles i els acrònims 
que en tot moment van apareixent al 
llarg dels capítols. En un primer apar-
tat a mode d’introducció, titulat «Pe-
riodisme en la Catalunya de la Guerra 
Civil. Mostra de vitalitat i limitaci-
ons», Josep Maria Figueres sintetitza 
el marc comunicacional del moment 
i parla dels canvis en el periodisme 
(confiscacions, col·lectivitzacions i 
transformació de continguts, prin-
cipalment). Així mateix, comença 
a brindar el que desenvoluparà des-
prés. Tot seguit arrenca amb el que 
396
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012
pròpiament són els sis apartats. En 
general, al llarg del llibre s’apro-
fundeix més en la premsa escrita i, 
concretament, en els diaris (també 
dels setmanaris), com en bona part 
dels estudis que s’han fet, tal com 
ho justifica l’autor: «La premsa és 
un instrument de projecció social en 
la construcció d’un imaginari col-
lectiu al costat dels altres elements 
comunicatius i, per tant, ara s’utilit-
za de forma plena en tots els estudis 
de periodisme». S’exemplifica en els 
tres primers capítols. Així i tot, en 
els apartats restants també es tracta 
la ràdio (sobretot Ràdio Barcelona), 
per la seva importància cabdal com 
a mitjà de comunicació amb certa 
immediatesa (quan encara la televi-
sió no havia arribat); la fotografia i el 
cartellisme, també rellevant, si més 
no, per la manipulació que feien els 
fotògrafs de les situacions; i la pro-
paganda, fonamental per conscien-
ciar l’opinió pública, tant nacional 
com internacional, per mitjà del 
cinema (Laya Films), però també a 
través dels altres mitjans.
No conté imatges, però sovint hi 
apareixen taules, recollides en l’índex 
final, que ens permeten descansar de 
la lectura monòtona i alhora acabar 
d’aclarir tot allò que ens explica l’au-
tor abans o després de les mateixes. 
Per tant, complementen molt bé el 
text. La informació que aporta cada 
capítol es divideix en subapartats te-
màtics i per això, com hem avançat 
abans, la lectura pot considerar-se 
monòtona o poc dinàmica a causa de 
l’estructuració, la sistematització dels 
continguts i el detallisme. Les dades 
concretes (dates, anys, etc.) i la quan-
titat de personatges que hi apareixen 
(periodistes, polítics i altres protago-
nistes del moment) fan que la lectura 
sigui lenta i, fins i tot, poc interessant 
en alguns moments. No obstant això, 
aquest mateix inconvenient també 
pot considerar-se positiu, ja que el 
nivell de documentació i anàlisi és 
força alt. Sovint l’autor utilitza, fins 
i tot, fragments de declaracions dels 
personatges que permeten justificar 
els fets. Si més no, és lògic que una 
cosa porti a l’altra, i que si volem un 
llibre més precís i detallat hàgim de 
tenir en compte que l’exigència, en 
proporció, serà més gran.
Tot i que la interpretació hi ha 
d’estar present per força, en tant que 
l’estudi d’aquest tipus d’esdeveni-
ments històrics reclama una anàlisi 
interpretativa de la documentació 
que es recull, en el llibre veiem que hi 
predomina l’objectivitat. Els fets que 
s’expliquen, més que argumentar-
los, tan sols s’exposen i es descriuen, 
sense que hi intervingui massa l’au-
tor. N’estem parlant a grans trets; per 
tant, també hi trobem apartats més 
interpretatius que no pas d’altres.
Recensions
397
Pel que fa al llenguatge utilitzat, 
podem dir que és acadèmic però al-
hora planer i assequible i, per tant, 
apte per a la majoria de lectors i lec-
tores. Com en bona part de les seves 
obres, Josep Maria Figueres ha escrit 
el llibre en llengua catalana. Sembla 
lògic que hagi estat així, per la seva 
procedència i perquè al llarg de la 
seva trajectòria s’ha especialitzat en 
l’evolució de la premsa i la comuni-
cació a Catalunya. En aquest sentit, 
també és una manera de reivindicar 
la llengua pròpia, i lliga amb el fet 
que s’explica al llibre sobre la llen-
gua que utilitzaven les publicacions 
durant la Guerra Civil: sobretot en 
els diaris de comarques, però també 
a Barcelona, abans de les confiscaci-
ons, els diaris en català hi eren pre-
dominants, tot i que després es cap-
giraria la situació.
Des d’un punt de vista personal, 
la redacció podria millorar-se, ja que 
no s’acaben d’entendre determinades 
construccions oracionals i hi trobem 
algunes errades per repeticions o in-
correccions gramaticals. Un exemple 
clar seria el que trobem a la pàgina 
104: «En aquest apartat coneixem els 
comunicats oficials militars, editats 
en volums posteriorment, però que 
no són, però, els únics, atesa la mul-
tiplicitat d’organismes…». No vol 
dir que hi hagi un nombre excessiu 
d’equivocacions, però, si més no, sí 
que hi veiem alguns casos com l’ante-
rior que caldria revisar.
Un concepte que realment està 
ben explicat és el que fa referència 
a les apropiacions de diaris (p. 53). 
En aquest cas, l’autor resol molt bé 
les diferències entre confiscacions 
(per part d’un grup social o polític), 
expropiacions (amb una força legal 
i moral manifesta per la societat) i 
col·lectivitzacions (per part dels tre-
balladors). Considero que aquest i, 
en general, els sis capítols o apar-
tats són molt complets pel que fa a 
continguts, però en destacaria el de 
la programació de Ràdio Barcelona 
(cap. 3) i l’últim –potser el més in-
teressant– sobre el Comissariat de 
Propaganda de la Generalitat de Ca-
talunya. Per una banda, pel que fa 
a la ràdio hi ha un extens estudi fet 
a partir dels guions que conserva la 
Universitat Autònoma de Barcelona 
de l’emissora barcelonina i de la RAC 
(Ràdio Associació de Catalunya). Hi 
observem la importància d’aquest 
mitjà de comunicació, fins al punt 
que sovint es produïen robatoris per 
l’escassetat de reproductors. A més, 
es recullen les graelles de programa-
ció i els continguts, dividits per te-
màtiques, de tal manera que podem 
establir una certa similitud amb la 
programació actual. Amb predomini 
del contingut musical, com avui dia, 
llavors també eren molt rellevants els 
398
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012
informatius i, especialment, els con-
tinguts socials.
D’altra banda, el Comissariat de 
Propaganda de la Generalitat –pri-
mer organisme espanyol que es dedi-
cà a elaborar materials per decantar la 
voluntat de l’opinió pública, liderat 
per Jaume Miravitlles– va ser fona-
mental, i en el llibre això queda re-
flectit per la importància que hi dóna 
l’autor. El que més emfasitza és que 
no podem comparar-ho amb el que 
s’entén avui dia per propaganda (de-
formació de la realitat), sinó com el 
que anomenem comunicació (difon-
dre unes idees que són reals i que, en 
aquest cas, corresponen a la realitat 
cultural catalana). Realment, veiem 
com s’invertí bona part dels recursos 
en aquest organisme per tal de con-
vèncer d’alguna manera –per tant, 
jo ho anomenaria més aviat persua-
sió– que la lluita dels republicans era 
la línia adequada a seguir. Així i tot, 
els esforços serviren de poc –ja que 
la guerra es va perdre–, però hauran 
estat importants, en part, per la si-
tuació cultural de Catalunya actual-
ment. Així mateix, tampoc ha servit 
de gaire per al progrés de la República 
si tenim en compte que des de l’esclat 
del conflicte i fins avui no s’ha tornat 
a implantar aquest sistema polític.
La realitat social i política de Ca-
talunya durant la guerra, com diem, 
fidel a la República, fa que l’autor 
parli fonamentalment dels sectors 
amb aquesta ideologia, i fins i tot 
podem dir que s’hi veu influenciat. 
L’estudi dels mitjans de comunicació 
de l’època se centra bàsicament en el 
periodisme republicà i més d’esquer-
res que no pas conservador.
Pel que fa a algunes peces perio-
dístiques de l’època, podríem establir 
una certa relació amb els temps actu-
als, lògicament, salvant les distàncies. 
Les entrevistes publicades durant la 
guerra civil tenen aspectes similars 
(contingut) i altres no tan semblants 
(forma) respecte al periodisme mo-
dern. Per una banda eren conjun-
turals, d’actualitat, i giraven entorn 
d’un sol tema. Però, en canvi, les 
principals diferències les trobem en la 
brevetat, l’anonimat i la limitació per 
la censura.
Com ja hem avançat, els con-
tinguts de ràdio Barcelona s’apropen 
bastant a la programació radiofònica 
pública actual a Catalunya. Potser 
el que més es diferencia són els con-
tinguts culturals de llavors (amb la 
participació de grans escriptors com 
Josep Carner o Mercè Rodoreda), els 
teatrals (que s’emetien sobretot per la 
nit i en castellà) i els polítics, sobretot 
pel que fa als mítings.
La fotografia (i, amb ella, el car-
tellisme) de guerra estava marcada 
per la manipulació que feien els fo-
tògrafs de les situacions. El Comissa-
Recensions
399
riat es va encarregar de donar totes 
les facilitats als fotògrafs europeus (i 
a periodistes de tot arreu) perquè a 
l’hora de marxar ho fessin amb una 
bona imatge de la Catalunya més re-
publicana. Robert Capa, hongarès, 
és potser un dels professionals més 
destacats i amb les seves instantànies 
s’exemplifica el que acabem de dir, 
sobretot amb la famosa fotografia ti-
tulada «La mort d’un milicià», que 
es considera un muntatge. La impor-
tant millora de la tecnologia fa que 
avui dia sigui més fàcil captar foto-
grafies explícites i menys freqüents 
els muntatges per a informacions 
diàries. Així i tot, la manipulació no 
ha deixat d’existir, sobretot gràcies 
als programes informàtics d’edició 
que pot arribar a utilitzar gairebé 
qualsevol periodista. En tenim dos 
exemples recents molt clars: la imat-
ge de Lorca que publica en portada 
el diari El Mundo suprimint-hi un 
cadàver, per petició dels usuaris de 
Twitter (12 de maig), i el fotograma 
del diari AS en la qual s’ha suprimit 
Koikili (defensa del Bilbao) per jus-
tificar el fora de joc en el gol del Bar-
ça ( 21 de febrer).
En definitiva, els recursos són 
totalment diferents i extremadament 
millors que no pas els que tenien al 
seu abast els periodistes durant la 
Guerra Civil, però encara hi trobem 
semblances. Òbviament, el llibre no 
parla de televisió perquè encara tar-
daria un parell de dècades a arribar a 
Espanya. Del que sí parla és del ci-
nema de Laya Films, que gestionava 
el Comissariat i que ja hem tractat, 
però en el qual cal incidir donada la 
importància que va tenir. Reiterem, 
com ho fa l’autor, que no tenia un 
paper de propaganda, com podrien 
entendre’s avui els anuncis que es 
projecten just abans de començar 
una pel·lícula al cinema o els que 
veiem cada dia a la televisió. Era co-
municació i realitat (amb una certa 
dosi de persuasió); s’encarregava de 
mostrar el que estava passant i com 
calia actuar.
En conclusió, Periodisme en la 
Guerra Civil és un llibre complet que 
ens pot aportar nous coneixements 
sobre un dels esdeveniments més im-
portants de la nostra història recent i 
del qual es poden extreure alguns lli-
gams amb l’actualitat. El llenguatge 
planer que utilitza l’autor fa que sigui 
apte per a qualsevol públic, però, si 
més no, cal tenir una base prèvia del 
context del conflicte a Catalunya per 
interpretar adequadament el que s’hi 
explica. En aquest sentit també hem 
de remarcar que és un llibre exigent. 
Tenint en compte això, és recoma-
nable per a totes aquelles persones 
que estiguin interessades en el món 
del periodisme i la història. Si bé de 
llibres genèrics sobre la Guerra Ci-
400
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012
vil en podem trobar molts, les obres 
que tracten sobre la comunicació i el 
periodisme durant el conflicte, espe-
cialment a Catalunya, i que ho fan 
amb la precisió d’aquesta són menys 
freqüents. Per tant, és interessant per 
això i pel fet de poder tenir les diver-
ses recerques de Josep Maria Figueres, 
especialitzat en el tema, recopilades 
en un sol llibre. 
Javier Muñoz
Pujol, Jordi (2012). Memòries. De la 
bonança a un nou repte (1993-2011). 
Amb la col·laboració de Manuel 
Cuyàs. Barcelona: Proa.
Aquest és el tercer volum de les 
memòries personals i polítiques de 
Jordi Pujol. Fa referència al període 
en què el seu autor va ser president de 
la Generalitat i als primers en què la 
institució de govern de Catalunya va 
canviar el signe polític.
Malgrat el to personal que tenen 
els llibres de memòries, aquest és una 
obra d’història, sobretot política, de 
la Catalunya d’aquells anys. Permet 
seguir els trets bàsics que varen carac-
teritzar les relacions del govern català 
amb el de l’Estat, tant en el període 
en el qual aquest estigué a mans del 
Partit Popular (PP) com en aquell en 
què va estar-ho en les del Partit Soci-
alista Obrer Espanyol (PSOE).
A través d’aquest eix vertebra-
dor, l’autor traça també pinzellades 
molt suggerents sobre quines varen 
ser les principals qüestions que pre-
sidiren la vida ciutadana a Catalunya 
en aspectes com l’econòmic, el de les 
comunicacions, l’urbanisme, el medi 
ambient, l’educació o la cultura, en-
tre d’altres.
Aquest llibre és també la història 
d’una gran passió, la de Jordi Pujol 
per Catalunya, i alhora la història 
d’un gran desengany, el que va patir 
el seu autor amb Espanya i els seus 
governants. Pujol deixa ben clar quins 
varen ser els tres grans temes que pre-
sidiren la seva acció de govern: «la tri-
nitat dels meus camps d’actuació, Ca-
talunya, Espanya i Europa». Explicita 
també el punt de vista des del qual 
escriu la seva obra: «Jo, abans que res, 
em declaro nacionalista». Defineix el 
nacionalisme com un instrument al 
servei del «desenvolupament integral 
dels catalans». Amplia aquesta decla-
ració de principis dient que, des de 
jove, el seu objectiu ha estat sempre 
«fer país, construir Catalunya».
La primera part del llibre és 
com un manual que ajuda a enten-
dre el caire de les relacions polítiques 
de Catalunya amb Espanya. Pujol hi 


http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/article/download/65102/75099

Figueres, Josep Maria (2010). Periodisme en la Guerra Civil. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert