L'Exili a Catalunya al segle XX

Abstract

L'exili és un fenomen atemporal i global que al segle XX adquireix unes proporcions humanes i territorials extraordinàries i esdevé un dels trets distintius del segle. A Catalunya, l'exili polític de la dictadura de Primo de Rivera, sindicalista i nacionalista, va ser minoritari, però representatiu de la via insurreccional armada a la qual varen optar altres grups del moviment obrer i del nacionalisme radical arreu del planeta. Els exilis de la Guerra Civil (1936 i 1939) varen respondre a l'amenaça repressiva d'ambdós bàndols. En conseqüència, va afectar tots els segments socials i totes les filiacions polítiques. L'exili del 1939, el més gran pel volum de persones exiliades, va anunciar el destí de tants altres exiliats de la Segona Guerra Mundial. Per a la majoria dels exiliats catalans a França i el nord d'Àfrica també la República Dominicana significaria viure sota una repressió ferotge de la qual havien intentat fugir pels Pirineus.Exile in Catalonia in the 20th century. Exile is a timeless and global phenomenon that in the 20th century took on extraordinary human and territorial proportions, becoming one of the centurys distinctive traits. In Catalonia, the trade unionist and nationalist political exile from Primo de Riveras dictatorship, was minority, but representative of the armed insurrectional path taken by other groups from the workers movement and militant nationalist sector around the planet. Exiles from the Civil War (1936 and 1939) responded to the repressive threat from both sides. As a result, it affected all social segments and all political affiliations. The exile of 1939, the largest in the number of people exiled, preceded the fate of so many other exiles of the Second World War. For the majority of Catalan exiles to France and North Africa, as well as the Dominican Republic, it would mean living under a fierce repression from which they had tried to escape via the Pyrenees