Josep Perarnau i Espelt

Perarnau i Espelt, Josep

Hemeroteca Cientifica Catalana

Llàtzer o de la Mare de Déu, que produïen per a l’Hospital General. La publicació de ‘menu-dencias’ en el taller és un aspecte sobre el qual es plantegen alguns interrogants, ja que permetdetectar en tal sols uns mesos, del 20 d’abril al 21 d’agost de 1599, els materials “que se hanimpreso para el Patriarcha”, els quals incloïen 400 sínodes diocesans, 250 cartells dels dies queha d’estar (exposat?) el Santíssim Sagrament, i una raima (és a dir, 500 plecs impresos) “de lascoplas del hermano Francisco, de la orden del Carmen descalços”. La riquesa d’aquesta pro-ducció eventual, però reiterada, ajuda a explicar part de l’èxit del taller, ja que suposaven in-gressos constants.El taller va tenir, sens dubte, un paper rellevant en la producció de textos humanístics, peròtambé es va adaptar als nous temps contrareformistes i va editar nombrosos llibres de devoció,cròniques, obres teatrals i textos de dret entre molts altres. Si els treballs tradicionals de biblio-grafia se centraven en la producció, en aquest llibre l’autora prefereix analitzar aquesta pro-ducció bibliogràfica, però insistint en el comerç del llibre (revelant aspectes interessants de lallibreria d’Honorat Olzina (llibreter i consogre de Jerònima Galés). L’estudi mostra el triomfde determinades edicions econòmiques, destinades al consum local o l’exportació, ja que editatant obres en català com en castellà. Aquests aspectes enriqueixen el panorama conjunt que,sens dubte, planteja nombrosos interrogants sobre els altres tallers i llibreries, que en el cas deValència no han estat estudiats amb tant de deteniment.Aquest llibre va néixer com a tesi i això permet d’entendre el pes erudit dels comenraris ide l’anàlisi, que aconsegueixen revelar l’evolució cronològica de la producció del taller a partirde la bibliografia ja publicada i, el més nou, emprant les fonts documentals, sovint inèdites. Lapublicació d’aquest llibre (amb nombroses imatges i un índex acurat) en la col·lecció Duc deCalàbria de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, també han contribuït al fet que el textpogués sortir com un producte editorial acurat, amb un aparat crític important.Pensem que la imatge global de les impremtes (i les llibreries) valencianes es veurà enri-quida per aquest llibre, i esperem que l’autora pugui seguir el minuciós treball d’edició dedocuments, que fan de la seva recerca una mina de dades per a tots els interessats en la cultu-ra renaixentista.Pedro Rueda RamírezEulàlia MIRALLES, Sobre Jeroni Pujades (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXX-XIV), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans 2010, 210 pp.Els darrers temps han representat per a la cultura catalana un esmerç més que considerablede treball damunt les fonts textuals i en particular literàries dels segles barrocs a fi d’alliberar-los de la desqualificació de “segles de decadència” i el llibre de la prof. Eulàlia Miralles és unaaportació ben particular. I és ben particular perquè les dades que ens ofereix en les presentsdues-centes pàgines i escaig no sols constitueixen un enriquiment dels nostres coneixementssobre alguns aspectes de Jeroni Pujades, ans encara representen un ajut que hauria d’ésser inte-rioritzat per futurs investigadors sobre aquell historiador i la seva època, en el sentit que lespàgines de la prof. Miralles poden assegurar-los un punt de partença d’innegable qualitat, delqual difícilment disposarien si els calgués procurar-se de forma individual les informacions queel present llibre els posa a l’abast de la mà. Això és particularment innegable per a la darrerasecció, dedicada a la bibliografia tant de com sobre micer Pujades, però no és menys aplicableals primers capítols que ens ofereixen els resultats d’una llarga dedicació tant sobre els matei-xos originals com sobre les còpies d’obres del notari Pujades i sobre la vigència de la seva histò-ria de Catalunya fins ben entrat el segle XIX.No cal dir que les pàgines de la prof. Miralles són una aportació important per al coneixe-ment del nostre segle XVII, sortosament cada dia més conegut i avaluat.661RECENSIONSAlgun petit detall ha d’ésser corregit quan en el futur els capítols del present llibre estransformin en investigacions més completes: a la p. 80, línia 10 del final de la pàgina (senseles notes): ‘just a’ < ‘justa’ (= iuxta); p. 83, nota 233, l. 5: ‘sola’ < ‘so la’ (= sota la).Josep Perarnau Josep TORNÉ CUBELLS et alii, Antigues Ordinacions municipals a la comarca del Priorat (segles XIV-XVIII). Falset, la Vilella Alta, Ulldemolins, Torroja del Priorat, la Figuera, la Bisbal de Falseti Cornudella de Montsant. Falset, Centre d’Estudis del Priorat, Arxiu Comarcal del Priorat2010, 386 pp.La comarca del Priorat, col·locada durant segles sota el senyoriu feudal del bisbe de Tortosa,del comte de Prades i d’un prior, el de la Cartoixa de Scala Dei, no sols produí formes de con-vivència que indicaven les dreceres per a la solució de problemes, objectivament petits, peròamb possibilitat de convertir-se en prou grans per a la subjectivitat de les persones (i de lesfamílies) de l’Antic Règim, ans encara elaborà institucions jurídiques normatives de pau i deprogrés social (i així, en la pàgina 199, núm. 92, trobem la notícia, que encaixa particularmenten aquest anuari, que ja en la primera meitat del segle XVII, i concretament el 1634, el poblede Torroja havia trobat la manera de finançar presència i feina d’un ‘mestre de minyons’; no feiagaire que havia estat documentada la ‘casa de la vila’; era el 1628, p. 198, núm. 88; cf. 199,núm.92; 227, núm. 98; i era contemporani el recurs als llibres de comptes i a la caixa per alsdiners de la vila, “perquè no és convenient que lo diner se gaste sens compte”, pp. 200-202;aquests llibres de comptes de la vila havien d’ésser presentats el dia que els jurats havien deretre comptes (260, núm. 73); posats a assenyalar detalls ‘moderns’, recordarem que el nuclihabitat del lloc de la Figuera, tenia empedrat el terra dels carrers, 217, núm. 42). Els set poblesdel Priorat, presents en aquestes pàgines, no sols ens permeten de saber quins eren els puntsque més necessitaven el complement de la norma jurídica en aquelles comunitats de la comar-ca del Priorat, ans encara ens faciliten de besllumar amb major o menor aproximació l’evolu-ció i creixement de les dites necessitats de convertir en normatives i oficials formes de con-vivència que la mateixa proximitat veïnal ja havia fet néixer i imposat. Per això, no manca qualque ordinació, a través de la qual ens adonem que en un momentdeterminat les tensions entre habitants o famílies es reduïen a les que s’havien originat pel fetque la vaca o l’ovella o el porc d’algú s’havien permès de fer un mos en l’hort o en el camp d’al-gú altre, sense el beneplàcit d’aquest darrer; i aquest devia ésser el punt més conflictiu, cons-tant i recorrent, car una de les més modernes ordinacions aplegada en les presents pàgines,datada el 21 de desembre del 1792, encara és dedicada al mateix tema (205-207). No oblida-rem que la conflictivitat podia néixer de causes o situacions que ara no endevinaríem i que enssemblen estranyes en veure-les documentades en les presents pàgines, com és ara les gallinesque entraven a casa dels veïns o el “llaurador que girarà lo parell dintre la heretat del vehí, quesia sembrat” (221, núm 65; 251, núm. 25, amb variants), o “esfullar o batre arbre donzell”(221, núm. 66). En aquell moment, des de segles, la convivència entre veïns i famílies ja es pre-sentava presidida per jurats i prohoms i servida per botigues diverses, on hom podia adquirirel més indispensable per a sobreviure, i l’ús que els ciutadans feien dels béns del comú (rega-dius, deveses) havia d’ésser formulat en reunions del consell municipal i expressat amb preci-sió en textos escrits que, normalment, havien d’ésser acceptats o confirmats pel senyor feudal,en alguns dels pobles presents en aquest llibre, el prior de la cartoixa de Scala Dei; l’aigua i elseu ús, sobretot en el regadiu, fou constant font si no de conflictes, si almenys de preocupacióen les reunions del consell municipal i les pàgines 232-234, núm. 311, del 1680, ens perme-ten de veure la complicació que comportava un fet tan senzill com regar un hort. I tambésabem que almenys la primera meitat del segle XVII el mestre de minyons era pagat amb diner662 RECENSIONS

Eulàlia Miralles, Sobre Jeroni Pujades (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXXXIV), Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2012, 210 p.

http://revistes.iec.cat/index.php/ATCA/article/download/138043/137171

Eulàlia Miralles, Sobre Jeroni Pujades (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXXXIV), Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2012, 210 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana