Jaume de Puig i Oliver

Puig i Oliver, Jaume de

Hemeroteca Cientifica Catalana

292	 JOSEP PERARNAUomnia interpretani in malum, persequi veritatem, non complacere in Deo, obstina-ri in peccatis, perdere totum tempus vite sue. Et isti sunt duodecim fructus arborispeccati commissi in indigna suscepcione corporis Xristi.Nota hic etiam quod, ut dicit JOHANNES OS AUREI in quodam Tractatu de Mis-sa, quod <guando presbyter vult celebrare debet considerare:Primo, quod habet offerre Dei Filium Deo Patri, quod summum opus est.Ideo, cum summa reverentia proferat, cogitet, signet, non ut illi qui videntur «ju-gar a l'esgrima» (guando signant sic velociter sine devotione.Secundo, quod per hoc habet Deo reconciliare se et populum et caveat ne pereum perdatur sibi et aliis tantum sacrificium, cum sir factus medius inter populumet Deum. Ideo ante missam modo dicto se paret. Ibi sit tota intentio distincta etplena prolacio, discretissima execucio, in recipiendo se indignum penset. Oret an-gelos circumstantes orare pro eo. Et post missam oret et non se immisceat seculari-bus nec per tempus comedat, nisi visibiliter facta digestione specierum. Cogitetpericulum in faciendo contrarium, quia Malachie, primo capitulo: «Dicit Domi-nus ad vos sacerdotes, qui offertis pollutum super altari meo», sequitur: «Ego sumqui iudico», quasi dicat 'qui scio, possum et volo hoc vindicare ad plenum'. Non-ne sacerdotes de sor-[f. 45v}-te Domini sunt et peccata populi mei comedunt etme sicut populus offendunt? Dabo eos contemptibiles populis et ultimo percutiamet non est qui de manu mea possit eruere. Hec dicit Dominus, inquid JOHANNESOS AUREI ut prius.Et hoc satis pro ista materia, causa brevitatis, quia infinita restant dicenda.Supra scripta sumpta fuerunt a sermonibus Reverendi magistri Ffrancisci Exi-mèneçRoma, octubre del 1990Jaume de PUIG I OLIVERHUMANISME CATALÀ?Darrerament s'ha discutit si i fins a quin punt era lícit de parlar d'unhumanisme català d'abans de la segona meitat del segle XV. S'ha emèsl'opinió que postular un humanisme català abans d'aquesta data era mésun concepte o un miratge historiogràfic que no pas una realitat controladaHUMANISME CATALÀ? 	 293i controlable.' Aquesta posició ha originat reaccions que potser eren inevita-bles. 2 Sense voler trencar el desenvolupament d'una polémica que ha declarificar encara molts aspectes de la història literäria catalana, nosaltrescreiem que, si és abusiu parlar d'humanisme a propòsit d'actituds que po-den perfectament ésser compreses com a posicions que continuen una oaltra tradició medieval, també és abusiu de prohibir que siguin qualificadesd'humanístiques aquelles actituds que trenquen amb hàbits intel-lectuals imorals corrents durant els darrers dos segles medievals i que entronquenamb actituds típiques de l'època del Renaixement.Pel que fa al punt central de la polémica, que és la definició d'humanis-me, no s'ens escapa que intentar de circumscriure l'humanisme al conreudels «studia humanitatis» en un sentit estricte pot ésser una formulacióavantatjosa en el debat sobre l'oposició i les influències entre l'Edat Mitjanai el Renaixement, sobretot si s'entén el fenomen renaixentista a partir d'unaconcepció burckhardtiana.Amb tot, tant la ja llarga discussió dels punts de vista de Burckhardtsobre el renaixement italià, com la voluminosa obra posterior de KonradBurdach i les tesis més recents i contraposades de Paul Oskar Kristeller id'Eugenio Garin sobre el fenomen de l'humanisme i el renaixement en totala seva complexitat3 han permès d'adquirir punts de vista més matisats isobretot molt més rics que els que s'havien manejat en el passat.1. Cf. Lola BADIA, L'«Humanisme cata/a»: Formació i crisi d'un concepte historio-gràfic, dins «Actes del Cinquè Col . loqui Internacional de Llengua i Literatura Catala-nes», Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1980, 41-70; Sobre l'Edat Mitjana, elRenaixement, l'humanisme i la fascinació ideològica de les etiquetes historiogràfiques,dins «Revista de Catalunya», núm. 8 (maig 1987), 143-155; A propòsit de les obresde Jeroni Pau, dins «Llengua i Literatura», 2 (1987), 590-594. Treballs reeditats enel recull de la mateixa autora De Bernat Metge a Joan Rot's de Corella. Estudis sobrela cultura literaria de la tardor medieval catalana, Barcelona, Edicions dels QuadernsCrema 1988, 13-56.2. Cf. Miguel BATLLORI, Entorn de certs corrents actuals sobre l'Humanisme i elRenaixement a Catalunya, dins «L'Avenç», núm. 66 (desembre 1983), 18-22, reco-llit després en el volum del mateix autor Orientacions i recerques, Barcelona, CurialEdicions Catalanes - Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1987, 80-85; ID., Intro-ducció a Jordi Rosiói BALAGUER, Humanisme i Renaixement, Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya - Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1990, 5-19.3. Sobre l'humanisme i el renaixement són bàsiques, entre moltes d'altres, les obressegüents: J. BURCKHARDT, La cultura del Renacimiento en Italia, [Basilea 18601, Bar-celona, Iberia 1983 (5a ed.); K. BURDACH, Vom Mittelalter zur Reformation, 11 vo-lums, Berlín 1912-1939; Reformation, Renaissance, Humanismus, Berlín 1918; J.HUIZINGA, El otoño de la Edad Media, Madrid, Alianza 1984 (5a ed.); F. CHABOD,Studi sul Rinascimento, Torí, Einaudi 1967; G. GENTILE, II pensi ero italiano del rinas-cimento, Florencia, Sansoni 1968; C. VASOLI, La dialettica e la retorica nell'umanesi-294	 JAUME DE PUIG I OLIVERAixí, és cert que avui seria il-lusori de separar l'«humanista» de l'oficide literat, com el «legista» de l'ofici jurídic, etc. És cert també que l'huma-nista es distingeix per la manera nova com llegeix els clàssics: hi ha unesperit nou, una sensibilitat nova, que esguarda el passat amb ulls nous,amb un sentit nou i particular de la història, com no hi havia hagut finsen aquell moment. Però seria igualment illusori de no adonar-se que quans'adquireix un sentit nou de la història, hom descobreix i situa a l'encopel sentit de la pròpia individualitat i originalitat. El passat de les lletreshumanes, la reivindicació dels «studia humanitatis» són emmarcats pels hu-manistes amb referència al seu propi present.Què fa Petrarca, el «primus horno modernus»? Petrarca no fa res més,ni res menys, que analitzar la corrupció i la impietat del seu temps i esbri-nar-ne les causes, que ell concreta en dues: l'exacerbació del naturalismedifós a l'occident llatí a través de la divulgació de l'obra filosófica i científi-ca dels àrabs, i el predomini indiscriminat de la lógica i de la dialèctica,signe de mentalitat racionalista. Contra aquests dos mals assenyala els cor-responents antídots: en comptes de dispersar-se en el coneixement exteriorde la naturalesa, cal retornar a si mateix i buscar el coneixement de lapròpia ánima; en comptes de lliurar-se als exercicis d'una dialèctica buida,cal treballar amb les «litterae humanae», l'eloqüència i la retórica clàssi-ques. En Petrarca, el redescobriment de la filologia representa la troballad'un mètode que ha de conduir a l'objectiu que es busca. La finalitat delseu esforç intel . lectual és el propi coneixement i perfeccionament, la litera-mo, Milà, Feltrinelli 1968; E. CASSIRER, Individuo y cosmos en la filosofía del renaci-miento, Buenos Aires 1951; W. DILTHEY, L'analisi dell'uomo e l'intuizione della natu-ra. Dal rinascimento al secolo XVII1,2 vols., Florència, La Nuova Italia 1974; Hom-bre y mundo en los siglos XVI y XVII, México 1947 (2a ed.); C. VASOLI, Umanesimoe rinascimento, dins Questioni di storiografia filosofica. La storia della filosofia aura-verso i suoi interpreti, II, Brescia, La Scuola 1974, 9-57; A. G. DEBUS, L'uomo e lanatura del rinascimento, Milà, Jaca Book 1982; J. BOWEN, Historia de la educaciónoccidental, vol. II: La civilización de Europa, Barcelona, Herder 1986 (2a ed.); P.O. KRISTELLER, La tradizione aristotelica nel rinascimento, Pädua, Antenore 1962; Latradizione classica nel pensi ero del rinascimento, Florència, La Nuova Italia 1965; Ottopensatori del rinascimento, Milà-Nàpols, Ricciardi 1970; Concetti rinascimentali del-l'uomo e altri saggi, Florència, La Nuova Italia 1978; Eugenio GARIN, La culturafilosofica del rinascimento italiano, Florència, Sansoni 1961; Medioevo y renacimiento,Madrid, Taurus 1983 (2a ed.); L'umanesimo italiano, Bari, Laterza 1981; Ciencia yvida civil en el renacimiento italiano, Madrid, Taurus 1982; La revolución culturaldel renacimiento, Barcelona, Critica 1984; L'educazione in Europa (1400-1600), Ba-ri, Laterza 1976; Rinascite e revoluzioni. Movimenti culturali dal XIV al XVIII seco-lo, Bari, Laterza 1976; El zodíac de la vida, Barcelona, Edicions 62, 1981; EusebiCOLOMER, De la Edad Media al Renacimiento, Barcelona, Herder 1975; Jordi RusióI BALAGUER, De l'Edat Mitjana al Renaixement, Barcelona, Teide 1979.HUMANISME CATALÀ? 	 293tura serà un mitjà per a arribar-hi. Un altre serà Plató, contraposat a unAristötil que hom li subordina. I Agustí, evidentment.Independentment de les seves fonts i dels seus instruments, l'humanis-me és, abans que res mes, una presa de consciència amb referència a unamissió pròpiament humana. Aquesta presa de consciència se situa en l'ho-ritzó de la renovació, del renaixement, d'un fenomen grandiós de regenera-ció i de reforma universal, que mara els segles XIV, XV i XVI, i en elqual el retorn a l'antiguitat clàssica significava un retorn a les coses autènti-ques; es volia autèntica la religió, la vida civil, les arts plàstiques, la poesia,la devoció, etc. Humanisme i renaixement constitueixen un sol procés. Noes podria avui sostenir amb seriositat que els «studia humanitatis», entesoscom a fenomen literari i filològic, originessin l'esperit renaixentista, a lamanera com una causa accidental produeix un efecte substancial. Més aviatcal partir de la convicció contrària: l'aparició, el renéixer d'un esperit nou,ajudat per una colla de factors exteriors influents i confluents, és el queutilitzarà les «humanae litterae» corn a instrument, mètode i signe delstemps. Per això, quan l'impuls renaixentista arriba al seu terme, l'humanis-me degenera en pura retòrica.Cal, doncs, tenir en compte que el senyal distintiu de l'humanisme con-sisteix primordialment en un sentit nou de la vida de l'home i dels seusproblemes, arrancant de la crítica d'uns models intel . lectuals i culturals esgo-tats i d'una ebullició social de forta intensitat. Aquest nou sentit de la vidade l'home s'expressa de maneres multiformes, de vegades fins i tot oposades,i culmina en les celebracions teòriques de la dignitat de l'home com a ésseren certa manera extraordinari en relació amb la resta del cosmos.Si no es té molt en compte que l'humanisme és sobretot una reaccióinicialment extrauniversitäria contra la cultura oficial de l'Escola, tal comes formulava el segle XIV, i si s'oblida que aquesta reacció anava indiscuti-blement amb un cert aire del temps per causes que ja s'han discutit prouen la bibliografia sobre el període, no hi ha manera d'entendre de formacoherent un fenomen tan curiós com aquest: perquè la revolució científica,conceptualment preparada durant el segle XIV, trigarà encara dos segles adescloure's. És a dir, quan ens preguntem per què la vida universitària delssegles XV i XVI és tan remisa a desenvolupar les conseqüències de moltsprincipis de la «via modernorum» instaurada durant el segle XIV, que ha-vien de dur de dret a la constitució de la ciència moderna, ens trobem queés l'humanisme, en tant que reacció antinominalista i anticiències naturals,que ha barrat aquesta possibilitat. Tot allò que reneix en aquesta èpocaporta la marca de la preterició de l'interès pròpiament científic. No li lleva-rem mèrits, però ens limitarem a assenyalar que l'arraconament de l'huma-nisme i el final del període dels ideals renaixentistes ve a coincidir ambemergència de la revolució científica.296	 JAUME DE PUIG I OLIVERTornant al moment de la transició cultural de finals del segle XIV aCatalunya, nosaltres constatem que, com a epoca de crisi, és un momentd'aiguabarreig de corrents prou diversos i en molts aspectes encara interna-ment poc clarificats. I si no s'hi albira la plenitud dels temps modems, sique se n'anuncien aspectes i trets amb claredat meridiana; de manera que,segons nosaltres, no ha de constituir cap extrapolació conceptual ni capmiratge historiogràfic de considerar com a humanístiques algunes actituds,que, en el pas del segle XIV al XV, manifestin la influencia del primerhumanisme itala o que entrin en diàleg amb ell, ja sigui directament, jasigui a través d'autors i obres al seu tom influenciades pel moviment intel-lectual encapçalat durant la catorzena centúria per Francesco Petrarca.D'altra banda, la frondosa literatura que avui dia es pot manejar sobrel'humanisme ha ajudat a prendre consciencia que no hi ha un model dog-mätic d'humanisme, sinó humanismes diversos, depenents de fonts i fetsintel•ectuals i històrics diferents, amb ritmes temporals peculiars, que in-terpellen més que no pas simplifiquen la tasca de l'historiador, i en l'eluci-dació dels quals les dates concretes de manifestació dels fets són signes queobren interrogants històrics precisos, als quals s'ha de respondre amb apor-tació de dades, no amb conceptes historiogràfics, per molt que siguin avan-tatjosos des d'un punt de vista parcial.En el cas de l'humanisme català hi ha dues qüestions bàsiques a precisari a resoldre:a) Si a finals del segle XIV es detecta o no a Catalunya un interés pelstextos, el pensament i el prestigi dels escriptors antics -en la mesura quealeshores podien ésser coneguts- que tendeixi, poc o molt, a suplantar enles consciències els valors intellectuals i morals transmesos per la tradiciómedieval cristiana.'b) Si en aquesta epoca apareix en la literatura catalana Harina o yema.-cula algun tret que reveli la seva connexió amb alguna de les noves direc-cions literàries impulsades per Petrarca, i aquí entenem l'humanisme pe-trarquesc no només com l'impuls dels «studia humanitatis», sinóprincipalment com l'emergència de l'individu huir à al primer pla de lespreocupacions intel•lectuals, aspecte negligit en la discussió en curs sobrel'humanisme català.Si aquests mínims existiren i es pot demostrar d'alguna manera queestigueren vinculats amb els corrents humanístics que aleshores despunta-ven més enllà dels Pirineus, creiem que justifiquen un discurs sobre l'hu-manisme català. Aquest humanisme no seria com altres humanismes, ben4. En aquest sentir, es pot consultar el nostre Antoni Canals i els chissics llatins.Notes sobre un ambient, dins «Arxiu de Textos Catalans Antics», IV (1985), 173-186.HUMANISME CATALÀ?	 297cert, i per això mateix seria l'humanisme català. La tasca del filòleg i del'historiador consisteix a definir-ne característiques i propietats, originalitati dependències, aportacions i mancances, el món del qual prové i aquell enel qual s'insereix, així com el seu destí i les causes que van provocar el seudesenllaç.Des d'aquest punt de vista hi ha molt a dir encara, i certament a diramb tota circumspecció.' No es tracta de moblar els nostres segles XIV iXV amb pinzellades petrarquesques de dubtosa autenticitat, sinó de veuresi hi hagué aquest tipus d'influències o una maduració d'alguna maneraparal . lela, per quines causes concretes i amb quins accents temàtics, senseoblidar d'assenyalar les discrepàncies que hi pugui haver entre formulacionsque responen a estats d'esperit d'alguna manera idèntics. Si és legitim decriticar alguns treballs catalans d'abans de la guerra sobre l'humanisme ca-talà, no és pas, a parer nostre, perquè parlessin del tema, sinó perquè, en-duts potser per la brillor d'un concepte historiogràfic encara molt burck-hardtiä, els seus autors o alguns d'ells no van aprofundir prou en lapresentació del contorn precís que l'humanisme va prendre a Catalunya enel pas del segle XIV al XV. És a dir, perquè van parlar més d'«humanis-me» que d'«humanisme català».5. En aquest sentit, no podem passar per alt la importància de la publicad() delsinventaris de la biblioteca papal de Peníscola [cf. Josep PERARNAU, Els inventaris dela biblioteca papal de Peníscola a la mort de Benet XIII; Darrer inventari de la biblio-teca papal de Peníscola (1423); Darrer inventari de la biblioteca privada de BenetXIII (1423); Taula de volums i de llur destí, dins «ATCA», VI (1987), 7-295], onabunden les obres dels classics i dels primers humanistes. Gràcies a la publicad() d'a-quests inventaris podem saber, entre moltes altres coses, qui comprava a València oa Catalunya els manuscrits dels clàssics i dels humanistes procedents de la dispersiód'aquella biblioteca, o els noms d'aquells que reberen alguns d'aquells volums enpaga de serveis prestats. La dispersió en terres catalanoparlants de la biblioteca papalpenisclana ha pogut ésser un altre focus d'influència dels clàssics i dels humanistes, iaquest és un camp d'estudi que pot donar més d'una sorpresa.298	 JAUME DE PUIG I OLIVERJaume de PUIG I OLIVERCINC DOCUMENTS TOLOSANS SOBRE RAMON SIBIUDARené Gadave va desvetllar ja fa anys la nostra curiositat sobre el fonsNotaires (E) dels Archives de la Haute Garonne i assenyaladament sobreel registre Assolenti, notari tolosà de principis del segle XVI.' Entre elsregests de documents que va publicar sobre la Facultat de Dret de l'anticEstudi General de Tolosa, hi havia una fugaç aparició de Ramon Sibiudaen funcions de rector.' Això ens va animar a reprendre el registre Assolentide cap a cap, a transcriure el document que Gadave només havia regestati els altres que per ventura hi vam trobar, en els quals Sibiuda també com-pareixia.En el primer dels documents que ara són publicats, de l'any 1434, Ra-mon Sibiuda hi és esmentat com a rector. En dos altres documents del1435 Sibiuda torna a sortir com a rector. Quan el seu nom apareix al costatde i barrejat amb noms de framenors, predicadors, carmelitans, agustins ocanonges, és presentat sense cap indicació de pertinença a un o altre ordereligiös. En els documents que publiquem és anomenat mestre en teologia,«sacre pagine magister», un cop.En un document publicat el seu dia per Marcel Fournier i datat el 17de març del 1429, 3 Ramon Sibiuda era anomenat rector i mestre en arts.Podem conjecturar, per tant, que Sibiuda ja era professor a l'estudi tolosäabans de 1429, perquè per a accedir al rectorat -que era un càrrec trimes-tra14 - calia observar l'ordre d'antiguitat en el si de cada facultat.' La docu-mentació coneguda fins avui permet, doncs, d'asseverar que Sibiuda vacomençar essent professor de filosofia a l'Estudi de Tolosa, del qual fourector durant un trimestre del 1429, un altre del 1434 i un altre del 1435,almenys. Entre 1429 i 1434 va canviar de facultat, passant a regentar unacàtedra de teologia.1. Cf. René GADAVE, Les documents sur l'histoire de l'université de Toulouse et spé-cialement de sa faculté de droit, Tolosa de Llenguadoc 1910.2. Ibid., 110.3. Cf. Marcel FOURNIER, Les statuts et priviliges des Universités franfaises depuisleur origine jusqu'en 1789, vol. I, París 1890, 774 a-b.4. Cf. els estatuts de l'Estudi de Tolosa del 1313, dins M. FOURNIER, op. cit., 474-476.5. Cf. ibid., el document núm. 543, del 12 de març de 1311, p. 470: «V. Item,quod de doctoribus vel magistris secundum suam facultatem eligatur in rectoremantiquior de sua facultate, qui numquam rector fuerit. Quod si antiquior alias rectorfuerit, assumetur post primum antiquum antiquior, et sic de aliis successive, donecomnes per ordinem fuerint assumpti. Post quod rursus eodem ordine iteretur».

Humanisme català?

http://revistes.iec.cat/index.php/ATCA/article/download/2971/53076

Humanisme català?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana