El propòsit de la present comunicació és presentar Kierkegaard des de la noció
filosòfica de límit com a clau hermenèutica per entendre tant el contingut com la forma
del seu pensament. És des d'aquesta noció, fonamentalment definida per Kant des de
la metàfora de la «frontera [Grenze]» de la raó i criticada per Hegel des del moviment
«negatiu» de la dialèctica especulativa, que Kierkegaard és vist com un pensador que,
lluny d'assenyalar el límit entre la filosofia i el cristianisme, el que fa és convertir-se, ell
mateix, en la frontera. El que mirarem de mostrar és com Kierkegaard, precisament pel
fet de ser religiós, escenifica el límit de la filosofia en el seu propi discurs i crea, així, una
nova forma de filosofar que consisteix, no a conèixer el límit, com ha intentat de fer
sempre la filosofia, sinó a reconèixer-lo i il·luminar-lo negativament en el discurs.The purpose of this paper is to present Kierkegaard from the philosophical notion
of limit as a hermeneutical key to understand both the content and the form of his
thought. It is from this notion, fundamentally defined by Kant from the metaphor of the
«boundary [Grenze]» of reason and criticized by Hegel from the «negative movement»
of speculative dialectics, that Kierkegaard is seen as a thinker who, far from pointing out
the limit between philosophy and Christianity, he becomes the boundary himself. What
we try to show is how Kierkegaard, precisely for being a religious thinker, dramatizes the
limit of philosophy within its own discourse and creates, in this way, a new form of doing
philosophy, which consists of not knowing the limit, as all philosoph
