Obra ressenyada: Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (cur.) Traducció i franquisme. Lleida: Punctum, 2017

Coll Mariné, Jaume

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 25, 2018 297RESSENYESBacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (cur.)Traducció i franquismeLleida: Punctum, 2017, 159 p.ISBN 978-84-945790-5-9Com es diu a la solapa del llibre, «durant més de vint anys, franquisme i traducció van esdevenir termes antitètics». Com és sabut, no va ser fins a l’aprovació de la Llei de premsa i impremta de 1966, l’ano-menada «Llei Fraga», que la llengua d’ar-ribada de les traduccions va deixar de ser un problema i les traduccions al català es van obrir al mercat. Ho concreta Teresa Julio en el capítol «Teatre de Tots els Temps: una finestra oberta a la dramatúr-gia estrangera a les acaballes del franquis-me»: «la redacció de la nova Llei de premsa i impremta naixia amb uns apa-rents aires de modernitat i llibertat, que eren controlats per dos conceptes que aviat es convertirien en malson dels editors: la consulta voluntària i el número de registre d’empreses editorials». Més enllà de les dificultats per aconseguir el número de registre, esbossades també per Julio, el fet de no haver de lliurar forçosament a la censura les obres que es volien publicar, a part d’alleugerir molt els tempos editorials, el que feia, i segurament buscava, era col-locar un petit censor (o fer-lo créixer) al cap de cada autor, editor o traductor. És en aquest marc, interior al marc més gran i terrible que va ser socialment i cultural-ment el franquisme, que cal col·locar la majoria de les petites històries de traduc-tors, traductores, traduccions i iniciatives editorials que apareixen a Traducció i franquisme; una autocensura que, si bé apareix sempre com un mur, a vegades també apareix com a eina per esquivar-lo i arribar a l’altra banda amb la motxilla tan carregada com es pugui. En aquest sentit, vegeu l’estudi de Pilar Godayol sobre les traduccions de Gramsci de Solé Tura a Edicions 62, per exemple.De fet, i en contra del que podria dei-xar suposar el títol del llibre, com diuen les curadores al pròleg: «els vuit capítols que presentem no són una investigació global de la història de la traducció en aquest període bàrbar de la cultura contemporà-nia, sinó un recull de diversos casos que, majoritàriament, buscaven subvertir “els corrents ideològics i poètics” de la dictadu-ra franquista. Emparat metodològicament pel que Jeremy Munday ha batejat com a estudi de la “microhistory” [...], aquest lli-bre és conformat per petites històries de 298 Quaderns. Revista de Traducció 25, 2018 Ressenyestraduccions, traductors i traductores». I segurament aquest aspecte metodològic és el que el lector tindrà per més valuós a l’hora d’abordar el llibre; si no, què tenen a veure les quatre traduccions de Floretes de Sant Francesc de Collell i Carner amb els peribles de la recepció de Gramsci a Cata-lunya? Bé, si hi afegim la problemàtica del model de llengua per a les traduccions, potser ho podem lligar una mica. En qual-sevol cas, el que és important és que els relats que se’ns ofereixen parteixen de «casos» i no pas d’exemples. Cada cas, doncs, cada microhistòria, representa un testimoniatge, una visió necessàriament parcial i molts cops subjec-tivada (si resseguim materials secundaris de traductors i editors com cartes i anotaci-ons privades referents a la seva feina) d’un moment i d’un context, i això, si pensem en censura i, sobretot, en autocensura és cabdal per entendre com ens han arribat les obres i la cultura que se’n va abastir, és a dir, la cultura catalana del franquisme ençà. Es tracta de resseguir les carreteres secundàries i els camins pels quals s’arriba a un estat de coses sociocultural determi-nat. En aquest sentit, podem entendre que tot el que no sigui la subjectivitat més ínti-ma del traductor forma part de les cadènci-es generals de la història de la traducció i de la història cultural i social. En la mesura que els traductors —i les traduccions resul-tants i la seva recepció— acaben formant part de l’engranatge sociopolític i cultural d’una manera secundària, els casos que representen, com a condicionats per les tendències generals del seu entorn, ajuden a entendre el context en què vivien i segons el qual actuaven d’una manera i no pas d’una altra. Si bé és cert que sense el teló de fons de la història entesa en termes tradicionals, si més no com a punt de partida —encara que sigui per relativitzar-la—, les micro-històries es podrien veure com a relats par-cials i esbiaixats dels contextos en els quals els protagonistes es movien, un cop situades en les coordenades que els corres-ponen, tot aquell material, com dèiem, par-cial i necessàriament subjectiu que representen els testimonis de traductors, traductores, editors, les entrevistes, els arxius personals, etc., juga a favor del (si se’m permet) microhistoriador en la mesu-ra que li pot obrir perspectives i racons que potser no preveia. Com diu Munday en l’article que citen les curadores del volum: «the relationship of the micro to macro is far from being unproblematic, it is by focusing in the ‘little facts’ [...] of every-day lives that a picture can be build up of the specific interaction between a transla-tor and other individuals, groups, institu-tions and power structures, and of the ex chan-  ge and operation of beliefs and the motiva-tion of behavior».1Si se’m permet l’exemple, si volem entendre com és una casa, encara que només sigui materialment, evidentment que haurem de parlar dels fonaments, dels pilars i bigues mestres, de la teulada i pot-ser també de parets i tancaments —tot això seria la història tradicional—; ara bé, per entendre-la plenament, potser hauríem de començar a parar atenció al mobiliari, a la decoració, a la vaixella, als usos de les habitacions, a la mena de plantes —si n’hi ha— del jardí o del balcó, a la mena de resi-dus que s’hi generen o a la mena de sabó de mans que hi trobaríem —i això potser seria la microhistòria. En aquest sentit, hem d’entendre que la història com a «exposi-ció sistemàtica dels esdeveniments que afecten un poble, una institució, una cièn-cia, un art [DIEC2]», no podrà ser mai completa ni objectiva. L’exposició d’esde-veniments i elements laterals o menors (o minoritzats), ben llegits, pot aportar prou llum per ajudar a rellegir i acotar la narra-ció establerta dels esdeveniments. És en aquest sentit que Montserrat Franquesa pot 1. Munday, Jeremy (2014). «Using sources to produce a microhistory of translation and transla-tors: theorical and methodological concerns». The Translator, 20 (1), p. 64-80. Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 25, 2018 299acabar el capítol dedicat al cas d’autocen-sura que representa Manuel Balasch dient que «les versions filològiques de mossèn Balasch romanen com un reflex immillora-ble d’un dels moments més complexos de la història de la traducció catalana». El llibre no deixa de ser, com també diu Godayol al pròleg del seu Tres escrip-tores censurades, un llibre que ja marca els camins metodològics del que aquí es resse-nya, «una interrogació constant»:2 per què es decideix introduir Gramsci a Catalunya a partir d’uns textos concrets i no d’uns altres? Per què Balasch tradueix Aristòfa-nes si moralment hi està gairebé als antípo-des? Per què dos autors tan concrets com Collell i Carner tradueixen dos cops cadas-cú les Floretes? Què representa publicar una obra de Christopher Marlowe al costat d’una de Benet i Jornet jove o de Georg Büchner? Què vol dir traduir al (o escriure en) català al llarg del franquisme? Quina és la relació entre traductor i obra traduïda? Què els lliga?: guanyar-se el pa?, el deure polític —públic—? Què vol dir, per a Teresa Pàmies, dedicar-se a l’escriptura després de l’exili? Què vol dir re-publicar, un cop suprimides les institucions del fran-quisme, un text censurat? Què vol dir edi-tar aquelles traduccions que durant anys, per un motiu o altre, han quedat als llimbs dels calaixos de les editorials? En el fons, totes aquestes preguntes volen servir per afinar la pregunta que el títol del llibre presenta des del principi: què vol dir traduir al català durant el franquisme? Jaume Coll MarinéUniversitat de Vic Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes2. Godayol, Pilar (2016). Tres escriptores censurades. Simone de Beauvoir, Betty Friedan i Mary McCarthy. Lleida: Punctum. En aquest sentit cal destacar, però, Les traductores i la traducció. 20 pròlegs del segle xx. Lleida: Punctum, 2013, editat també per Bacardí i Godayol. El llibre consta de vint pròlegs de vint tra-ductores (amb el corresponent estudi introductori general) que, més enllà de ser la noticia i recu-peració dels vint textos, ajuda a la comprensió de la figura i condicions de la traductora al català en la seva triple condició d’altra (dona, catalana i traductora) al llarg del segle xx i la seva evolu-ció, no pas a partir de l’obra que bastiren com a traductores, sinó amb elements laterals com poden ser-ne els pròlegs.

Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (cur.) Traducció i franquisme. Lleida: Punctum, 2017

https://ddd.uab.cat/pub/quaderns/quaderns_a2018n25/quaderns_a2018n25p297.pdf

Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar (cur.) Traducció i franquisme. Lleida: Punctum, 2017

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB