Mas i Vives, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

174 Llengua & Literatura, 28, 2018
Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219
infraestructurals que no pas superestructurals, i només circumstancialment moti-
vada pel caràcter «camaleónico» d’aquest (ps. 13, 255, 434); no tan contradictòria, 
doncs, en el fons.
Altrament, posat Varela a admetre, amb obvi encert, que «en cierto sentido 
puede entenderse la producción [d’Ors] posterior a 1923 como un ejercicio de 
reescritura» (p. 340), hauria pogut també actuar amb conseqüència i, doncs, ate-
nir-se més al Glosari primigeni (1906-1921).
Això, per il·lustrar-ho només amb uns pocs exemples, li hauria permès des-
cobrir la falsedat del «testimonio de un amigo de juventud» (que enlloc Varela no 
documenta) segons el qual Ors no «citaba nunca» «los autores de primer orden 
contemporáneos ibéricos» (p. 70): basta una consulta a l’Índex onomàstic de 
l’edició del Glosari 1906-1910 (1950) per comprovar-ho; o simplement llegir-se 
només la glosa «Els noucentistes espanyols» (12-7-1907). On Ors estableix 
l’equació sinonímica entre noucentista i estructural (p. 99) és ja a la glosa «De 
l’estructura» (1-6-1911). La citació sobre Goethe, en traducció espanyola evi-
dentment, de la pàgina 484 procedeix de la glosa de 15-5-1918 de La Vall de Jo-
safat. La mateixa sentència que serveix per encapçalar el llibre, entre la pàgina de 
crèdits i la del «Contenido», és literalment extreta de la glosa «Tot està a mig dir» 
(27-7-1920). I no és cert que Ors s’apropiés d’una dita de De Maistre «sin citar la 
procedencia» (p. 371): prou ho havia fet a les gloses «Els mals camins» (17-6-
1912) i «Chateaubriand» (11-1-1918, ed. del matí).
I punt. Amb només, això sí, una postil·la a tot plegat. És el cas que l’obra aquí 
ressenyada ha estat guardonada amb el Premio Gaziel de Biografías y Memorias 
2016. Res a dir. Entra dins la lògica del tatxín-tatxon institucional el fet que la 
premiessin i que figuressin, en el jurat, un penell, una directorassa i un patumet. 
Ara: ¿què hi feien dos historiadors de reconeguda solvència? Si el biografiat en 
termes com els aquí mostrats hagués estat, per exemple, un Jaume Vicens-Vives o 
un Francesc Cambó, ¿també haurien assentit-consentit-distingit? ¿O és que ni 
competents professionals com aquests no es llegeixen les obres que concorren en 
uns tals certàmens?
vidal munar, Isabel: Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal Santanyí, Palma-Bar-
celona: Edicions de la UIB - Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Ajun-
tament de Santanyí, 2016.
Joan mas i ViVes
Universitat de les Illes Balears
joanmasvives@gmail.com
El quinzenal Santanyí aparegué entre el gener del 1958 i el juny del 1965 i es con-
vertí en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la post-
Llengua_literatura_28.indd   174 15/3/18   12:00
 Ressenyes 175
Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219
guerra a Mallorca. Pel títol i per la penúria d’aquells anys, hom podria pensar que 
només devia tenir l’ambició de satisfer les expectatives dels lectors locals, però el 
cert és que aviat obtingué un gran prestigi i escriptors importants del moment 
col·laboraren en les seves pàgines. Si va fer el salt des dels «interessos locals» fins 
als més generals, culturals i històrics, va ser gràcies a la implicació absoluta que hi 
va tenir Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que en fou un dels fundadors i el més 
destacat dels redactors. Era aleshores un narrador en plena maduresa que feia poc 
havia publicat els llibres Memòries d’una estàtua (1953) i La vida en rosa (1957), 
i havia divulgat nombrosos treballs històrics. A més, sovint havia convertit la re-
botiga de la seva farmàcia de Santanyí en una informal tertúlia literària. També 
havia travat amistat amb escriptors i historiadors de la categoria de Manuel San-
chis Guarner, Francesc de B. Moll, Llorenç Villalonga, Antoni Pons o Baltasar 
Porcel i exercia un ascendent remarcable sobre alguns escriptors integrants de les 
que després s’anomenaren Generació del 50 i Generació del 70.
L’estudi d’Isabel Vidal Munar, filla de Bernat Vidal, té molts de punts d’inte-
rès i també dona més del que anuncia en el títol. Presenta una anàlisi exhaustiva 
de la publicació objecte d’estudi, feta amb una precisió modèlica, però enriqueix 
la informació extreta d’aquesta anàlisi no només amb la que procedeix de les fonts 
bibliogràfiques que utilitza, sovint difícils de localitzar, sinó també, i sobretot, 
amb la que aporta la riquíssima documentació que exhuma, la majoria conservada 
a l’arxiu de la família, entre la qual destaca l’abundant correspondència de Vidal i 
Tomàs.
El periòdic mostra la vida social i econòmica de Santanyí d’aquells anys, un 
municipi del llevant de Mallorca que, en les zones marítimes, començava a con-
solidar-se en l’activitat turística, però que encara es definia més per l’economia 
del camp i la del contraban. En aquest sentit constitueix un document social de 
primer ordre. Al marge d’això, però, la publicació mostra una especial sensibilitat 
respecte als temes d’història, al món de l’art i al de la literatura. Així són nombro-
sos els col·laboradors que hi participen, tant santanyiners com de fora del poble. 
La presentació d’aquests col·laboradors és un dels punts forts del llibre, perquè 
ens mostra aspectes nous d’alguns autors importants.
Entre els santanyiners destaca, per exemple, Blai Bonet. Com és sabut, la re-
lació d’aquest escriptor amb Bernat Vidal acabà sent molt polèmica i a hores d’ara 
ja ha fet vessar molta tinta. Aquí queda demostrat àmpliament el paper excepcio-
nal de Bernat Vidal en la promoció literària inicial de Bonet. Ell el va orientar 
estèticament i, sobretot, li va fer girar l’atenció cap als autors castellans del 98 i, 
sobretot, del 27, tan transcendents aleshores per a la renovació de la lírica mallor-
quina. A més, va pagar literalment la primera edició de Quatre poemes de Setma-
na Santa (1950) i presentà Blai Bonet a Palma i a Barcelona. També va ser un 
home decisiu en el tractament de la tuberculosi que patia, proporcionant-li medi-
cines modernes i facilitant-li l’internament al sanatori de Caubet, prop del poble 
de Bunyola, i, després, el trasllat a Barcelona. Isabel Vidal reprodueix nombroses 
notes en què es mostra clarament l’admiració i la gratitud que en aquells inicis 
Llengua_literatura_28.indd   175 15/3/18   12:00
176 Llengua & Literatura, 28, 2018
Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219
sentia el jove poeta per Bernat Vidal. Després, però, vingueren les desavinences i 
la ruptura, definitiva a partir de la publicació de Judes i la primavera (1963). En 
alguns dels dietaris posteriors, resseguits per Isabel Vidal, Blai Bonet va intentar 
debilitar la influència que va rebre del seu protector innegable, però després 
d’aquest estudi torna a restar més palesa que mai. Altres autors santanyiners que 
aleshores entraren en contacte amb Bernat Vidal i amb el quinzenal foren Antò-
nia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots dos avui narradors àmpliament respec-
tats i reconeguts. Aquests, però, mai no han discutit l’efecte encoratjador que 
això significà per a ells.
Entre els autors no santanyiners que passaren pel Santanyí destaquen Llo-
renç Villalonga i Baltasar Porcel, «Odín», de qui també se’ns proporciona nova 
informació significativa. El primer hi va incloure almenys catorze articles, va ser 
objecte d’estudi d’altres col·laboradors com Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà 
i hi va publicar dos poemes en castellà que es recuperen en apèndix. Porcel, per la 
seva banda, considerava que el Santanyí era «el periòdic amb més inquietud lite-
rària de l’illa», com se’ns recorda a la contraportada, i hi va col·laborar amb arti-
cles importants sobre Pavese o sobre el teatre contemporani. És igualment im-
portant la informació que ens proporciona Isabel Vidal sobre altres col·laboradors 
com Josep Maria Llompart, Manuel Sanchis Guarner, Francesc de B. Moll, Jaume 
Vidal Alcover o Llorenç Moyà.
No obstant tot això, que no és gens insignificant, el llibre per damunt de tot 
suposa un pas important en la reivindicació de la figura de Bernat Vidal i Tomàs 
com a escriptor. Fins ara la majoria d’estudis l’han presentat com un intel·lectual 
d’obra escassa i dispersa, més destacat per la importància que tingué en l’orienta-
ció d’altres autors que per la seva pròpia producció. Aquí es confirma el seu enor-
me ascendent sobre poetes i, menys, narradors joves d’aquells anys, però es des-
munta un poc la idea que va ser un escriptor d’obra escassa. L’autora en presenta 
una biografia mínima, molt acurada i que serà útil mentre esperam la més com-
pleta que ens té promesa com a tesi doctoral, però el més important és que inven-
taria i analitza totes les col·laboracions que va publicar al quinzenal. I no són en 
absolut escasses: entorn de dos-cents cinquanta articles o notes diverses, a més de 
sis poemes, cinc dels quals són reproduïts en apèndix. Entre aquests escrits hi ha 
de tot: crítica literària, crítica artística, entrevistes, articles i notes històriques, 
editorials, esquetxos costumistes, etc. Per als historiadors de la literatura són es-
pecialment interessants les crítiques literàries, les notes de lectures, les presenta-
cions de llibres i alguna entrevista. També els poemes, sobretot els cinc «Judicis 
de l’any», a mig camí entre l’enginy humorístic i la crònica costumista. En con-
junt, però, tots aquests escrits delaten un autor a qui a partir d’ara haurem d’estar 
més atents.
Llengua_literatura_28.indd   176 15/3/18   12:00


Vidal Munar, Isabel: Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal Santanyí, Palma-Barcelona: Edicions de la UIB - Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Ajuntament de Santanyí, 2016.

http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/download/336685/427470

Vidal Munar, Isabel: Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal Santanyí, Palma-Barcelona: Edicions de la UIB - Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Ajuntament de Santanyí, 2016.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert