Salom, Jeroni

Biblioteca Digital de les Illes Balears

L E S N O S T R E S P O R S 
Uinimaginahle 
Eduardo Jordà E 
productor que encarnava Kirk 
Douglas a Cautivos del mal ens 
va mostrar que la millor escena 
de terror és la que es resol per 
mitjà d'una eLlipsi, de manera 
que és el mateix espectador qui tria qué 
passarà en aquell fotograma que no 
veurà mai. D'aquesta forma es fa visi-
ble l'inimaginable, que és la pitjor de 
totes les pors perquè no té imatges ni 
paraules. A més d'informe, l'inimagi-
nable no podrà acabar mai perquè suc-
ceeix en l'eternitat. C o m tots saben per 
experiència pròpia, l'angoixa, fins i tot 
la més fugaç, és eterna. 
E n certa ocasió vaig veure una de les 
millors pel·lícules de terror -i aclárese 
que terror és una simple fórmula per 
entendre'ns- en companyia d'una 
parella d'amics irlandesos. La pel·lícu-
la s'inspirava en el quadre d'Arnold 
Boeklin "L'illa dels morts". No sé qui la 
va dirigir, ni quin any, ni quins eren els 
seus intèrprets. E l meu amic irlandès 
és un exalcohòlic que du molts d'anys 
sense tastar ni una gota d'alcohol. A ell 
li va agradar la pel·lícula i va sentir una 
inexplicable alegria aquell vespre. 
Després vàrem anar a fer un tomb per 
la ciutat. A aquell amic se li va ocórrer, 
j a molt tard, prendre's una cervesa. Va 
dir que era tan feliç que ho volia cele-
brar. L a novia el va mirar amb un 
espant molt semblant al que havíem 
sentit mentre miràvem la pel·lícula. 
Mentre ell omplia el tassó de cervesa, 
en els ulls de la seva novia s'hi reflectia 
una mescla de temor, d'expectació, de 
perplexitat i d'indefensió. I totes 
aquestes emocions succeïen alhora, en 
el passadís etern que és l'angoixa de l'i-
nimaginable. 
No hi ha un terror real comparable al 
terror que sentim davant Dràcula, per 
exemple, quan intuïm que Dràcula 
podria ser una projecció secreta de la 
nostra pròpia naturalesa. I per la 
mateixa raó, no hi ha pitjor terror que 
el que va sentir aquella dona quan va 
imaginar les infinites possibilitats de 
dissort que s'amagaven rere aquell sim-
ple tassó de cervesa. Un tassó de cerve-
sa, per altra banda, que només pretenia 
celebrar una alegria inexplicable. Tan 
inexplicable com el terror, v 
La crida de l'infern 
Jeroni bal I Europa va començar a tenir por; a la nit, a les muntanyes, al bosc, a les tempestes. Sempre n'havia tenguda, però en va prendre cons-ciència cap allà la segona meitat 
del segle X V I I I . La Il·lustració va voler 
exterminar els miracles i el misteri, la 
por als fenòmens desconeguts, pensant 
que, només amb la raó, els homes tro-
barien explicacions a tot i potser serien 
més feliços. Però va venir el 
Romanticisme, una de les grans revo-
lucions intel·lectuals de l'esperit euro-
peu, i el misteri es va convertir en plaer 
i en obra d'art. 
E l bon Romanticisme, j a se sap, és ale-
many i anglès. A les seves literatures 
s'hi troben els pares de la criatura, però 
amb notables diferències entre una i 
altra, que Rafael Llopis ha estudiat 
amb encert; a Alemanya ( E T A 
Hoffmann, T i e c k , o Achim von 
Arnim) la literatura fantàstica va tenir 
unes peculiaritats (inexistència de 
novel·la, predomini dels contes; absèn-
cia d'històries terrorífiques; els contes 
estan poblats d'elfs, fades, d'elements 
més aviat màgics i meravellosos) que 
ens l'allunyen potser massa. És per 
això que ens sentim més propers a l'an-
glesa; no debades, el cinema ha contri-
buït a la seva divulgació del conte 
fantàstic, fins arribar a Lovecraft. És 
clar que no ens podem oblidar de 
Franz Kafka. 
"Fantàstic", "Por", "Fantasma", 
"Meravellós" són termes que pul·lulen 
per aquestes línies. Expressen ben a les 
clares la fonamental indefinició, amb 
el vistiplau dels especialistes, del 
Fantàstic. Tanmateix, enmig de tanta 
boira és possible entreveure que aques-
ta literatura ens convida a fugir dels 
marges de la realitat quotidiana, a 
veure i a llegir com a "normal" allò que, 
en un principi, no ho és. "Le fantasti-
que se nourrit du scandale de la raison" 
afirma un dels estudiosos més valuo-
sos, Louis Vax. Se sol citar una parau-
la clau, d'origen alemany, que va fer 
servir Sigmund Freud com a títol d'un 
assaig: Unheimliche, eix i centre del 
món fantàstic, segons Harry Belevan. 
L a traducció més fiable em va filtrada 
per l'espanyol i es deu a Alfonso 
Sastre; "allò sinistre", en una novel·la 
que, en el seu moment, em va semblar 
extraordinària, E l lugar del crimen; a 
part de defensar que tota literatura 
que valgui la pena ho havia de ser una 
mica, sinistra; estranya, trencadora, la 
trama mateixa de la novel·la ens reve-
lava que el fantàstic apareix en els gests 
més banals i bestials de l'home normal 
i corrent. Justament, Tzvetan Todorov 
cita i reconeix al final del seu estudi 
sobre la literatura fantàstica que, qui 
millor va comprendre aquesta presèn-
cia estranya, aquest malson omnipre-
sent, a la vida de cada dia, va ser 
Sartre, un pensador avui injustament 
desprestigiat: "Ja no hi ha més que un 
sol objecte fantàstic: l'home. No l'ho-
me de les religions i l'espiritualisme, 
ficat dins el món només fins a la mei-
tat del cos, sinó l'home-donat, l 'home-
naturalesa, l 'home-societat , el qui 
saluda en veure passar el cotxe dels 
morts, el qui s'afaita vora la finestra, el 
qui s'agenolla a les esglésies, el qui 
marca el pas darrera d'una bandera". •*• 
"Escolta'ls...els fills de la nit. Qu ina música fan! 
Bela Lugosi a Dràcula (1931) 


La crida de l'infern

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_1997_/n0030_p0/11b.dir/tm_1997_n0030_p011b.pdf

La crida de l'infern

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears