Revesado, Iñaki

Biblioteca Digital de les Illes Balears

C I N E M A  A S A  N O S T R A
41
L
a primera vegada que vaig
topar-me amb una obra de
Pasolini em trobava encara
en una incipient ado-
lescència. El capellà del ba-
rri (un d’aquells capellans
progres, dels quals, fa un
temps, n’hi havia a poalades i que ara
semblen haver desaparegut o almenys
haver-se reconvertit) va organitzar per
a tots els al·lots una projecció de cine-
ma. Es tractava de la típica projecció en
el cinema parroquial sobre la vida i mi-
racles de Jesús amb què ocupar les va-
cances de Pasqua. La colla anaven al ci-
nema obligats per les mares que veien
l’ocasió de perdre’ns de vista un parell
d’hores. El títol de la pel·lícula no po-
dria ser menys encoratjador, El evan-
gelio según San Mateo. A hores d’ara
no record gaire aquell capellà barbut,
tampoc el cinema parroquial en què va
néixer la meva afició pel setè art. D’a-
quella colla d’amics, encara amb alguns
ens saludam, però la gran majoria són
només un record buit. Tanmateix, re-
cord perfectament el Crist que vaig veu-
re en aquell film. De cop, Jesús, el meu
concepte de Jesús, s’havia transformat
i res no tenia a veure amb el Crist jus-
ticier dels llibres de doctrina, amb el
Totpoderós de les homilies dominicals,
amb el Déu omnipresent que tot ho veia
i ho coneixia. Perquè, per primer cop,
vaig veure un Crist home que, com qual-
sevol altre humà que no hagi perdut el
seny, tremolava davant el cruel destí
que son pare li tenia reservat. En aca-
bar el film, vaig saber que la meva fu-
tura religiositat ja no estaria marcada
pel Jesús que m’havien mostrat a la ca-
tequesi, sinó pel Jesús temorós que aca-
bava de conèixer. El capellà, en encen-
dre’s els llums, va intentar un col·loqui
impossible amb uns al·lots que no veien
el moment de sortir al carrer a jugar a
futbol. A mi em passava el mateix, i
quan el capellà va cedir a l’evidència,
record que la meva carrera cap al ca-
rrer només es va veure interrompuda
en contemplar el cartell de la pel·lícu-
la. Em vaig plantar davant d’aquell car-
tell i em vaig quedar amb un nom: Pier
Paolo Pasolini.
Més entrada l’adolescència, quan el
segon canal de TVE era l’única oferta
complementària en el reduït món de la
televisió, vaig tenir la segona topada
amb Pasolini. El film es deia Teorema i
malgrat llavors no vaig entendre gaire
el motiu pel qual aquella família aco-
modada queia encisada, un a un, mem-
bre a membre, davant aquell bell visi-
tant (interpretat per un tan innocent
com inquietant Terence Stamp), vaig
percebre que, qui havia creat aquella
història, devia ser algú mogut per pas-
sions gens habituals. Vaig sentir, mirant
aquelles imatges, la inquietud pel de-
sig, per la bellesa, per allò que ens és
desconegut, pel desconcert, per la per-
fídia, per la bogeria. Eren temps en què
els aparells de vídeo encara estaven re-
servats per als més afortunats, de ma-
nera que la possibilitat de conèixer les
altres pel·lícules de Pasolini em queda-
va bastant llunyana. Abocat a renun-
ciar al seu cinema, vaig investigar sobre
aquell artista. Vaig saber que Pasolini
era també poeta i escriptor. En vaig
conèixer la sensibilitat més subtil en els
seus poemes i en un parell de novel·les
vaig descobrir una nova mirada al món
de la infantesa i de l’adolescència. Tam-
bé llavors vaig ser coneixedor de la se-
va llegenda negra: la seva mort no acla-
rida, la seva ideologia comunista, la se-
va homosexualitat manifestada..., tot
plegat un món ple d’emocions per a un
jove més o manco inquiet que és allò
que jo devia ser llavors.
Sobre El Decamerón i del meus altres deutes amb Pasolini
Iñaki Revesado
En vaig conèixer la sensibilitat
més subtil en els seus poemes
i en un parell de novel·les
vaig descobrir una nova
mirada al món de la infantesa
i de l’adolescència. També
llavors vaig ser coneixedor de
la seva llegenda negra: la seva
mort no aclarida, la seva
ideologia comunista, la seva
homosexualitat manifestada...
Las mil y una noches.
1009-307-28595 Temps Mod 118  28/11/05  11:38  Página 41
C I N E M A  A S A  N O S T R A
42
Així va arribar l’època de Pilar Miró a
TVE, i amb ella, aquelles projeccions noc-
turnes de pel·lícules de contingut fort (Ci-
ne de medianoche, es deia, si mal no re-
cord) i vaig tenir ocasió de retrobar-me
amb el poeta italià i descobrir noves sen-
sacions. Així vaig conèixer la primera de
les entregues de la seva trilogia de la vi-
da: El Decamerón. Aquell Cine de me-
dianoche estava reservat bàsicament a
pel·lícules eròtiques, gènere que fins lla-
vors no havia trobat el seu forat en la
programació televisiva. Eren temps dife-
rents, quan el top-less només existia a les
platges de Mallorca. A la Península en-
cara discutíem si finalment havia estat
possible veure la mama sencera de Victò-
ria Vera en Cañas y Barro. I de cop, la tri-
logia de Pasolini ens mostrava molt de
cossos nus, sense que el pla només
mostràs fins allà on començava la tasca
de la imaginació, sense foscors amaga-
dores. Era la nuesa descarada, oberta, ne-
ta, vertadera. Aquesta tercera trobada
amb l’obra cinematogràfica de l’italià em
serví per diferenciar erotisme de nuesa,
per comprendre que el cul només és una
altra part del cos i que la nuesa és no-
més la vestimenta comuna que compar-
tim les persones.
Però amb aquella pel·lícula vaig
aprendre també altres coses: que el se-
xe és un dels motors més importants que
mouen el món, i no només a les edats
més primerenques; que els rics i pode-
rosos sempre han sotmès els més desfa-
vorits, sigui l’època que sigui, sigui el lloc
que sigui; que el si de l’església aixo-
pluga, a més d’homes i dones de Déu,
altres aprofitats de dubtosa moral i de
promiscuïtat pagana; que els pobres han
sabut substituir les possessions materials
amb molt d’enginy i amb plaers que no
costen doblers. Com a punt connector
dels diversos episodis d’El Decamerón es
desenvolupen dues històries: la de Ciap-
pelletto que, després d’una vida de lli-
bertinatge i quan veu a prop l’arribada
de la mort, cerca el camí de la santedat
i la de l’aprenent de Giotto, a qui inter-
preta el mateix Pasolini. Entre elles es
van intercalant altres històries, algunes
realment divertides com la d’aquella ma-
dona que insisteix el seu home en la ne-
cessitat de mantenir ben net l’interior
d’una alfàbia i aprofitar els moments en
què l’home està enfeinat per córrer als
braços del seu jove amant; o la història
del pagès que ha de desplegar la seva
picaresca per entrar al servei d’un con-
vent de monges per ajudar-les en les tas-
ques del camp, mentre fa creure que és
una persona límit i provocar així els bons
sentiments de les monges, aconsegueix
que elles li oferesquin alguna cosa més
que la seva compassió. Remarcable és
també un dels darrers episodis en què
dos joves perduts en el que podria ser
una illa deserta o l’autèntic paradís as-
sacien els desigs allunyats de les normes
i de la moral.
El Decamerón (1971) es va comple-
tar després amb l’adaptació d’altres tex-
tos no menys populars ni menys pagans:
Los Cuentos de Canterbury (1972) i Las
mil y una noches (1974). Després
d’aquesta trilogia, Pasolini realitzà el
seu darrer film, Saló, o los 120 días de
Sodoma, en què mostrava alguns dels
excessos del nazisme i que no és apta
per a totes les sensibilitats. L’artista de
Bolònia morí assassinat poc després de
fer aquesta pel·lícula en una mort en-
cara plena d’interrogants. 
P A P E R S  D E  C I N E M A
El Decamerón.
1009-307-28595 Temps Mod 118  28/11/05  11:38  Página 42


Sobre El Decamerón i del meus altres deutes amb Pasolini

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2005_/n0118_p0/41.dir/tm_2005_n0118_p041.pdf

Sobre El Decamerón i del meus altres deutes amb Pasolini

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears